Havanerus | Havaneres i Cançó de taverna

Feliç any nou.....2012

2011-12-30T09:54:00.003+01:00

Benvolguts Havanerus.
Deixem enrere un any i comencem un altre carregat de bones esperances. Tant de bo es compleixin totes.
Salut Força i Havaneres a dojo!.

Dejamos atrás un año y empezamos otro cargado de buenas esperanzas. Ojalá se cumplan todas.
Salut, Fuerza i Habaneras por doquier!.

3ª Cantada d'havaneres per a La Marató de TV3

2011-12-14T12:18:00.000+01:00

La cantada d’havaneres per a La Marató de TV3, com m’agrada aquesta capçalera.Més de dos mil vuit-cents cinquanta euros de recaptació.Gràcies, gràcies i gràcies.

Em complau informar-vos com ha anat tot plegat, em fa especialment feliç veure que amb un esdeveniment tant nostre i tant popular aconseguim que Les Havaneres formin part d’aquesta gran festa que es celebra a Catalunya al llarg del mes desembre i que culmina amb la retransmissió per TV3 el pròxim diumenge 18 de desembre.

Llegir més »»

Port-Bo a la Plaça Masadas de Barcelona

2011-11-22T13:23:00.001+01:00

Ben trobats Havanerus.

Quant de temps sense escoltar aquesta tonada, quant de temps sense gaudir d’aquesta melodia, quant de temps esperant que arribi el dia, i sempre es curt quan arriba la tornada.

Llegir més »»

Boira a Barcelona, i de la bona!

2011-10-14T12:28:00.012+02:00

Ben trobats Havanerus.

En aquesta ocasió us parlaré d’un grup que pocs cops he mencionat al bloc, però no per això poc important dins el món de les havaneres, em refereixo al grup Boira de Lleida.

Llegir més »»

Havaneres Solidàries a La Bisbal d'Empordà

2011-10-04T10:12:00.013+02:00

Ben trobats Havanerus.

Aquest cap de setmana hem celebrat diversos esdeveniments relacionats amb el meravellós mon que ens envolta i en tots ells hem sortit ben premiats. El punt fort era dissabte, ja ho veieu, el mateix dia a la mateixa hora tenia la cantada d’havaneres solidàries a La Bisbal d’Empordà i l’entrega del II Concurs premis Blocs Catalunya. Com ja us vaig comentar en el darrer escrit, aquest bloc, el nostre, va ser escollit entre els tres millors blocs de cultura del nostre país..... Quin luxe!!.

Llegir més »»

Havanerus finalista als Premis Blocs Catalunya 2011

2011-09-21T18:30:00.004+02:00

Ben trobats Havanerus.
L’escrit d’avui serà breu, però no per això poc important.

Senzillament us vull felicitar a tots i cadascun de vosaltres per haver fet que el Bloc Havanerus hagi estat escollit entre els tres millors blocs dins els Premis Blocs Catalunya 2011.

Llegir més »»

VIII Fira d'Indians de Begur

2011-09-18T20:26:00.012+02:00

Ben trobats Havanerus.
Com ja va sent habitual, la Fira d’Indians de Begur sempre acompanya aquesta festivitat amb una bonica cantada d’havaneres.

Llegir més »»

XVI Cantada d'havaneres Tamariu

2011-09-17T21:37:00.013+02:00

Ben trobats Havanerus.

El primer cap de setmana de Setembre, a l’Empordà es celebren dos esdeveniments dels que m’agrada gaudir sempre que puc, i ja que hi som, us recomano que us els apunteu a l’agenda. Us parlo de la Cantada d’havaneres de Tamariu i de la Fira d’Indians de Begur (que la deixo per altre escrit).
El cap de setmana portava camí de passar tot per aigua, però finalment fins i tot ell va respectar en la mida del possible el meravellós cap de setmana que se’ns presentava. Dissabte varem arribar a Tamariu quan passaven dos minuts de les set de la tarda, hora en que estava previst el començament de l’acte.

Al pàrking on deixàvem els cotxes, ja ens varem trobar uns quants havanerus, en Jordi, la Maria Jesús, l’Antonio i la Rosa, la Teresa i en Lluis....
Tots miràvem al cel, el color no era massa be, però mentre no caigués aigua, teníem la cantada assegurada.
Aquest esdeveniment es celebra -com he dit- el primer dissabte del mes de Setembre i cada any s’hi troben tots els grups palafrugellencs, però aquest any, es feia una excepció. Desconec la raó i els motius, però el jove grup palafrugellenc Els Cremats, enguany no han estat presents a la cantada.

El primer grup en regalar-nos havaneres i cançons de taverna va ser els Port-Bo. Varen ser molt respectuosos, doncs varen fer unes presentacions molt curtes i van aprofitar que la pluja no feia acte de presencia per regalar-nos una meravellosa actuació. Com ja ens tenen acostumats en Fonsu Carreras, Mineu Ferrer i Carles Casanovas van extreure de la platja de Tamariu els primers aplaudiments d’un públic una mica fred, potser “enflairat” pels núvols grisos que es divisaven a l’horitzó, i que amb el pas del temps cada cop eren més a prop.

El segon grup en pujar a l’escenari va ser Peix Fregit i aquest cop, com ha estat habitual durant molt de temps, varen regalar-nos una actuació plena d’alegria i bons moments. Val a dir que la darrera crònica del bloc no tothom la ha interpretat com jo volia (era conscient que estàvem molt ben acostumats, doncs així em feien sentir els grups), i per tant ha donat peu a interpretacions que no son certes. No pretenc justificar l’escrit ans al contrari. però si que vull dir que el grup Peix Fregit ha estat, és i serà un dels millors grups del país i un dels grups que més m’agrada escoltar i que la gent pugui escoltar per enganxar-se a Les Havaneres, per tant, si us havia entrat algun dubte, la qualitat del grup Peix Fregit continua sent inqüestionable, altre cosa va ser el comentari que vaig fer.

A base de llegir al bloc, penso que ja em coneixeu, i sabeu que jo dono la meva opinió, i dic les coses com les veig, les sento i les escolto, això sí, sempre sota el meu parer, que no vol dir que sigui cert i amb molt de respecte. Bé, anem a la cantada que és el que toca. La tria de peces va ser força bona, i la coordinació de les tres veus va donar continuïtat a les fortes ovacions que havia rebut el grup anterior. Les mirades entre els components i les rialles vers certs comentaris que es feien, deixava entreveure quelcom força interessant.

El tercer grup del vespre va ser L’Empordanet, un dels grups revelacions de la temporada donada la situació per la que ha passat. Veig una posada en escena seria, conscient i metòdica. Unes interpretacions acurades i un estil propi, si senyor, propi i amb un segell inesborrable. Quant a les peces dir-vos que un cop més ens van regalar aquelles que semblaven haver demanat la gran majoria de públic.
Aquest, entregat i molt pendent del bon moment per el que torna a passar aquest quartet palafrugellenc.

El quart grup en accedir a l’escenari va ser El Taper, on per motius que desconec, va pujar en Jordi Rubau tenor i guitarrista del grups Arjau i Cubacant a donar un cop de mà amb la guitarra, doncs el guitarrista i primera veu del grup el taper, portava la mà embolicada i li resultava impossible fer anar la guitarra.

Aquest cop en Jordi Rubau va fer pluriempleat doncs va participar amb tres dels sis grups participants en la cantada. La pluja ja no va respectar ni el grup ni la cantada, i va començar a fer acte de presencia. A les primeres cançons, encara es va aguantar el suau plugim, però a mitja actuació va deixar anar un xàfec que va deixar ben xops a músics i assistents.

Jo amb prou feina vaig poder guardar la càmera i vaig posar-me sota un paraigua amb la Cris, l’Anna, la Contxi, i de quan en quan fins i tot en Xiqui es volia fer lloc.

Ens ho vam agafar amb bona cara, que volíeu que féssim, els grups van dir que si no marxaven, ells continuaven, i varen anar fent via.

El cinquè grup va ser l’Arjau, i el temps de nou el va donar una petita treva i els va deixar que el duet palafrugellenc en fes tota la seva actuació quasi sense deixar anar una gota. Els assistents quasi estàvem més pendents de no mullar-nos i estar preparats per si tornava a caure un ruixat que per la bona actuació que ens estaven regalant els Jordi’s. Jo no vaig gosar a tornar a treure la càmera i no us en puc deixar constància gràfica del bon ambient que es respirava.

El duet palafrugellenc –com ja he dit altre vegada- ha deixat bocabadats a molta gent, entre altre, tota la colla que creia que un duet no podia fer bones havaneres, i la veritat, llàstima que no hi hagi més amb la mateixa qualitat.

El darrer grup de la cantada va ser Cubacant. Els temps els va respectar tres cançons, i a partir de la quarta, amb prou feines van poder acabar. Mentre va aguantar l’aigua dalt dels núvols varem gaudir un cop més de les meravelloses veus que formen aquest grup. Després de l’esforç de cantar sota les condicions en que ho havien de fer, nosaltres no podíem donar-los res mes que el nostre recolzament i els nostres aplaudiments darrera de cada una de les peces que ens regalaven.

Una actuació brillant que esdevenia llum dins un cel enterbolit i fosc que anava fent camí per la Platja de Tamariu.

Per arrodonir la cantada, varen pujar a l’escenari tots els grups que varen restar a peu d’escenari com el Peix Fregit, l'Empordanet, El Taper, Arjau i Cubacant. La resta de grups, com ja ha passat altre any, tenien que marxar ràpidament per anar ha cantar a altre lloc.

Algun dels grups que es varen quedar també tenien cantada, però abans de marxar de Tamariu varen fer les trucades corresponents per confirmar que amb la pluja que estava caient, es donaven per suspeses, fet que es va deixar comptar amb la presencia dels esmenats grups per cantar "La bella Lola", el meu avi i Tamariu.

Companys, un goig tornar a sentir.

Cantada Sant Roc, Calella Palafrugell

2011-08-24T13:40:00.023+02:00

Ben trobats Havanerus.
El barri de Sant Roc bé es mereix una cantada com aquesta, i en Càstor, un record com el que varen tenir gran part de la gent que més l’estima, entre molts, els amics i veïns del barri que varen fer una molt bona tasca en la organització de la cantada.

Com cada any, el presentador de la cantada va ser en Jordi Pena que malgrat el pas del temps l’amor que sent per la cantada que ens presenta esdevé, única. La senzillesa de la cantada feia que per nosaltres esdevingués una de les més importants de la temporada.

Als que ens varem veure els darrers dies ja us vaig aconsellar que no us la perdéssiu doncs entre altre, el paratge, la senzillesa i la humilitat del lloc, esdevenen únics. Encara no us puc facilitar la historia d’aquesta cantada, doncs no he tingut la sort de xerrar amb gent que coneix el tema. El que si que us puc dir es que durant els darrers anys, ha estat en Càstor amb els seus grups qui ha participat.

Aquest any, ell no hi podia ser i es va preparar una cantada amb un record per ell. Son moltes les propostes que es van fer, però tot va acabar en una cantada senzilla, humil i sense fer massa soroll.

Els grups participants varen ser:
- Arjau.
- Cubacant.
-L’Empordanet
- Silvia Perez Cruz

La tria de peces que varen fer eren molt adients al lloc on ens trobàvem i al tipus de peces que acostumàvem a escoltar en aquesta cantada.

Els primers en començar la cantada varen ser els Arjau, agraint a en Càstor, entre altre, el fet de creure que un duet també podia fer bones havaneres, doncs d’ell en van aprendre i força.
Penso que son dignes hereus de la seva música, del seu sentiment, i del seu saber fer. En Càstor sempre que podia escoltava al duet palafrugellenc Arjau, segurament li recordava els vells anys viscuts i amb el seu coneixement, i amb la seva companyia, més d’un cop els aportava rigorositat vers el gènere, com en tant i tants grups. El fet de veure que en Càstor estava per allà feia que la gent es prengués la cantada amb més seriositat, amb més curositat doncs sabien que quan no es feia prou bé, les coses es deien.

Estic segur que ha d’estar molt orgullós de la tasca que ha fet els tres grups, els primers, Arjau, per ser dignes hereus d’una forma de cantar, i els altres, Cubacant i L’Empordanet per donar a conèixer les havaneres tal i com ell volia.

Bé, anant per la cantada us diré que la tria de peces del duet Arjau va ser:
«Tamariu» amb lletra de la Narcisa Oliver i música d’en Josep Bastons.
«Records» amb els mateixos autors.
«Barcarola» de la que en desconec els autors.
«La balada d’en Lucas» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio.
«Sardana Eterna» lletra d’en Blanquer i musica d’en Viader.

Un cop més la senzillesa dels dos Jordi’s es va anar estenent per la gruixuda sorra de la Cala de Sant Roc. La qualitat i el sentiment que hi van posar en totes i cadascuna de les peces ens arribava fins al moll de l’os i tots en podíem gaudir. A la sorra de la platja vaig trobar molts “havanerus”, gent que mai havia vist la cantada i penso que veient el que es va poder veure, i escoltant el que es va poder escoltar, l’any vinent i tornaran tot i no estar la persona que feia que la cantada fos del tot rodona.

El segon grup en participar, va ser Cubacant, amb la següent tria de peces:
«La xalana» amb lletra i música de dos mestres, en Carles Casanovas i en Josep Bastons, respectivament.
«Tu aventura» d’en Floreal Torres.
«La subhasta» amb lletra d’en Tòfol Mus i música del mestre Josep Bastons.
«Tu/Tecla» amb lletra de Eduardo Sánchez de Fuentes quant a la part cubana «Tu».
«El pensament» amb lletra de la Narcisa Oliver i música del mestre palafrugellenc Josep Bastons.
«Vola barca meva» un bonic valset amb lletra d’en Tòfol Mus i Lletra del mestre Josep Bastons.

Tot i fer un començament una mica fluix, poc a poc es varen anar situant allà on els pertoca, però com a les cantades conjuntes tot just es fan cinc o sis peces, quasi quan ho tens tot per la mà és l’hora de fer la última.

Recordo que la primera peça que varen fer va ser «La xalana» i la cosa no va acabar de funcionar massa, el so no era clar, la barreja de veus quedava molt apagada, menys mal que ràpidament es varen anar ajustant i varen acabar fent una actuació molt digne.

Vaig enregistrar diverses peces per tal d’oferir-vos la bona qualitat que ens regalen la tria de grups que van participar a la cantada, però fins la primera setmana de setembre no us els podré anar afegint. Espero que la espera no sigui més llarga del compte.

L’arranjament de veus que han fet en la peça escrita per en Tòfol Mus i musicada per en Josep Bastons «vola barca meva» la vaig trobar força bona, i es per aquesta raó que en breu us la afegiré.

La resta de peces van anar sonant com calia, i trobo que es de molt admirar la tasca que han fet en menys d’un any per estar en la situació que estan. També hem de tenir en compte que els arranjaments de veus no solament s’han de veure clars als assajos sinó que qui s’encarrega de sonoritzar també te molt de pes, doncs nosaltres hem de gaudir de un so net, clar i escaient a cada tipus de grup.

Tot i ser una cantada amb molt poca capacitat quan a públic, crec que no hi cabia massa gent mes a la platja. La gent es va començar a situar a la part alta que dona accés a la platja, doncs la empresa que es va encarregar de la sonorització de l’esdeveniment, amb en Jofre al capdavant va ser Sonostudi i no es va estar quant a mitjans per fer que la cantada fos com cal.

Va sonoritzar tant la platja com els accessos, doncs per tots era sabut que hi aniria força gent. Un cop més, van fer una sonorització molt bona, em van presentar a un dels tècnics que ara tot just es jubila, però la admiració dels musics Havanerus cap a ell era tal que no es van poder estar de presentar-me’l, tot un plaer conèixer aquesta gent que en sap tant. Tots estàvem allà per gaudir i fer que la cantada quedés en un bon lloc del nostre record.

El tercer grup en participar va ser l’Empordanet, i tampoc es va quedar enrere quant a sentiment i qualitat. El treball que han fet també en menys d’un any ha estat força complert. En Lluis Bofill hereu generacional de la exclusiva guitarra d’en Càstor ens va deleitar amb els acords en totes i cada una de les peces que ens varen regalar. Recordo les introduccions a les peces, son molt semblants als que feia en Càstor, els enllaços entre acords, quasi els mateixos, llàstima que quan tanco els ulls i els torno a obrir no apareix la persona desitjada.

El treball i les hores d’assaig del grup l’Empordanet es veuen en els arranjaments que fan en moltes de les peces antigues que es cantaven a Calella. Han afegit cants i contracants que no els havia escoltat mai i que si res no falla, en breu sonaran com cal.

La tria de peces que ens va regalar el grup l’Empordanet va ser:
«Guarda esa flor» de la qual en desconeixem l’autor.
«El clavel» del que desconeixem l’autor.
«Havanera rumba de Tamariu» amb lletra d’en Pep Lladó i per la qual el grup es va afegir en una col·laboració als coros.
«La gavina» amb lletra i música d’en Frederic Sirés.
«Barquito de nácar» de la qual en desconeixem l’autor.
«Lejos de ti» de la qual en desconeixem l’autor.

L’Empordanet al igual que Cubacant van quedar molt orfes i hem de reconèixer que fan una tasca bona, amb molt d’esforç i els hem de recolzar, doncs entre altre, necessiten el suport del públic i les crítiques per continuar tirant endavant.

La peça «el Barquito de nácar» va ser interpretada per en Jordi Pena, el qual hi posa més sentiment que altre cosa i va fer que la gent li dones fortes ovacions cada cop que mencionava allò de:
“Las notas de una dulce habanera,
son perlas de tu tierra española,
suspiros de las notas que llegan,
y el barquito de nacar,
va surcando los mares,
al compás del amor.”

Després varen interpretar el “Lejos de ti” en record d’en Càstor, una peça que els hi escau molt bé i que si tot va bé, esdevindrà el títol del nou treball discogràfic.

A la mitja part, es va repartir cremat entre tots els assistents, com cada any, una colla de veïns del barri, tots ben vestidets de blanc, varen fer un cremat per llepar-se els dits.
Mentre es repartia aquest, qui més qui menys va aprofitar per anar fent la petar i confrontar els diversos punts de vista de la cantada, però tots coincidíem en que la cantada era inoblidable, espero que l’any vinent, esdevingui referent, i com cada any i com volia en Càstor es pregui amb seriositat i qui sap si podíem crear la “Cantada Càstor Pérez” ja que a ell era la que més li agradava i el paratge era el que mes a gust s’hi trobava.

Els amics i veïns del barri de Sant Roc de Calella li han fet un lloc damunt d’una roca, doncs com molt be en va dir en Jordi Pena, allà acostumaven a cantar havaneres amb en Càstor.

El record de la placa us l’adjunto en forma de fotografia per tal que veieu que allà ens hi trobarem tots per cantar-ne quatre, encara que sigui, un cop a l’any.

També varen fer un emotiu discurs en Xavi Jonama en representació del grup l’Empordanet i la Neus Mar en representació de Cubacant. A els dos els hi va costar molt acabar les paraules, quedaven entretallades cada cop que empassaven saliva, el record del mestre sempre el tenen present, fet que sota la meva opinió els ajuda millorar i a continuar treballant per allò que en Càstor tan va patir i tant sol es va trobar.

Ara, son molts els que li agraeixen la feina feta, però ben pocs ho feien quan el teníem entre nosaltres.

Una dona, de la qual en desconec el nom, va donar una petita caixeta amb un poema que la seva mare havia fet a en Càstor, el poema va ser fet l’any dos mil tres tot i que no entenc com mai li havia donat. Van sortir a escena la Glòria, la Sílvia i en Pau, tots fills d’en Càstor, més un dels seus nets.

Un dels moments àlgids i sorprenents de la nit era a punt d’arribar, la Sílvia Pérez Cruz ens tenia preparada una breu actuació però intensa com cap. Un cop més es tenien que vigilar les emocions, en Xavi Jonama i la Neus Mar ja ens havien fet humitejar els ulls, la Silvia amb la seva veu es capaç d’emocionar-nos com cap, i sense voler com sempre, ho va aconseguir.

Ens va parlar dels darrers moments viscuts amb el seu pare i de com cantaven no fa pas massa amb la Glòria. També va fer un petit encís vers una de les moltes virtuts del seu pare i que tant costa trobar avui en dia i us en parlava en el darrer escrit, l’amor per allò que és fa i la motivació i la dedicació que ell hi posava.

Ens va dir una frase que no sé ben be com va anar, però l’essència de les paraules de la Silvia varen ser que en Càstor quan tenia que fer un acord senzill com el Do major, intentava que fos el millor que es podia fer. Aquesta, entre altre, és una de les moltes característiques que feia d’en Càstor una persona única i especial.

La Sílvia va decidir no parlar massa per tal de no fer un drama de la trobada, així que va decidir cantar.

Com ja fa fer a la Cantada de Calella, la Sílvia es va fer acompanyar per un deixeble d’en Càstor, en Lluis Bofill, un dels millors guitarristes de l’havanera actual per no dir el millor. Alhora en Lluis va ser la primera persona, a part d’en Càstor, que acompanyava a la Sílvia amb la guitarra quan tots dos eren més joves.

Lluis, gràcies per continuar amb allò que tant teu t’has fet.

La tria de peces que va escollir eren peces que no interpreta sovint. La primera que ens va regalar va ser una peça que va escriure la Dolors Puig i en Càstor hi posà la música, «Vine». Aquesta dolça i tendre havanera ens la va cantar en Càstor asseguts a la sorra de la platja de Tamariu. Ell va demanar quina volíem escoltar i dins de les moltes possibilitats que ens oferia, vaig voler escoltar aquella que sabia que no era gens fàcil que la escoltes en altre ocasió. La peça te una història molt bonica.

La interpretació de la Sílvia va ser un cop més única, espectacular, segurament irrepetible e per descomptat, inigualable. La segona peça que ens va regalar va ser “Temps perdut” amb lletra i música dels seus pares, Glòria Cruz i Càstor Pérez. Una peça que no s’escolta sovint i que esdevé pels que en gaudeixen una de les preferides.

La tercera va ser l’altre escrita i musicada pels seus pares, «Vestida de nit». Un cop més els acords de la guitarra d’en Lluis van donar la millor companyia que podia escollir la Silvia per aquella vesprada.

Nosaltres, només podíem escoltar, els ulls ja havien dit prou, teníem els sentiments massa a flor de pell i ens va passar factura. La quarta peça va ser "La tarde" amb lletra i música d'en Sindo Garay i per acabar la actuació la Sílvia va voler fer-ho amb una havanera animada com és «Habaneras de Cádiz» amb lletra de Antonio Burgos i música de Carlos Cano. En acabar, la gent es va posar en peus per picar de mans i no deixar que la Sílvia marxés.

Van sortir part dels grups que hi varen actuar per agrair als assistents la presencia, tots es podien veure emocionats, i encara així la gent encara en volia més.

No ho va allargar massa, i de nou la Sílvia, com casa, va agafar la guitarra per cantar-nos una de les peces que ja havia esdevingut un clàssic a la cantada de Sant Roc, «Alfonsina y el mar».

Aquest cop, va decidir no ser acompanyada per en Lluis sinó que ella mateixa va acompanyar la seva veu amb els magnifiques mans que te acaronant la guitarra. La vetllada amb aquesta bonica peça es va donar per acabada, jo tenia les emocions a flor de pell, molta gent per veure, molta gent per saludar i molts per esperonar a continuar treballant.

Companys, amics i saludats, va ser una nit especial, gràcies a molts de vosaltres esdevindrà única, per molts anys i endavant amb la cantada de Sant Roc, que aquest barri bé es val una bona cantada.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

30 Mostra de l'havanera catalana de Palamós

2011-08-16T20:05:00.032+02:00

Ben trobats Havanerus.

Sovint trobo una certa relaxació en els grups, i la que he vist darrerament, ha estat un xic llarga. Permeteu-me aquesta reflexió pública sincera, després de molts dies he pogut escoltar una cantada en la qual tots els grups ho van donar tot i ha estat a la cantada que més m’agrada de tot l’any, La mostra de l’havanera catalana de Palamós, que enguany arriba a la seva trentena edició.

La cantada un cop més va estar sonoritzada per Sonostudi, i un cop més ho va fer de forma excel·lent. M’agrada l’esforç que ha fet per tal d’oferir-nos una bona qualitat, i m’agrada el fet que hagin sonoritzat de la manera en que ho varen fer. Molts van ser bons comentaris que em van arribar cap responsables i tècnics de la cantada, des d’aquí i espero que els arribi, Felicitats companys!

L’escenografia era molt senzilla, no hi havia cap element que no pertanyés a l’Arbreda, només un bonic joc de llums acompanyava les diferents cançons que ens regalaven els grups, el fet de donar tot el protagonisme als grups el trobo molt encertat, ja sigui per pressupost o bé per disseny, aquest any tot ha estat molt ben fet.

Quan a la presentació de l’esdeveniment, un cop més, el mestre de cerimònies més conegut i important de l’havanera, en Xicu Sánchez Carcassés que tot i no estar al cent per cent, va fer l’esforç de presentar la cantada de forma magistral. Tenia un rival dur, es jugava la final de la Supercopa, i com ell va dir, nosaltres estàvem a la Súper-cantada, i així va ser, varem guanyar i per golejada!

Com a detall del que representa la cantada de l’Arbreda us diré que es va escoltar la celebració del primer gol blaugrana, però va ser l’únic doncs la resta de gols no els varem escoltar. La concentració en la cantada es tal, que fa que tot el que no sigui cantada quedi en un segon terme.

Els grups participants per ordre de aparició han estat:
- Morralla.
- Arjau.
- Peix Fregit.
- Bergantí.
- Port-Bo.

El grup Morralla vaig tenir la sort d’escoltar-lo a la cantada d’havaneres solidaria que varem celebrar a Ripollet i ja em van deixar un bon gust de boca.

Ahir, un cop més, el grup em va sorprendre, quan a la serietat en la seva posada en escena, la rigorositat en les seves interpretacions, i com no, en la qualitat que ens varen regalar a tots els assistents.
Una tria molt encertada que va fer que la cantada anés per on tenia que anar aportant com he dit el toc de qualitat que no he trobat enlloc.

Les peces que ens varen regalar varen ser:
«Plora guitarra» del mestre Josep Lluis Ortega Monasterio.
«Una altre Menorca» escrita per en Tòfol Mus i musicada per en Deseado Mercadal.
«La barca xica» escrita per en Rafael Llop i musicada per el mestre i segon tenor del grup Morralla, Josep Maria Roglan.
«Illes Formigues» escrita per en Carles Teixidor i musicada de nou per en Josep Maria Roglan.
«Cançó Marinera» escrita per un altre mestre, altre tenor, però en aquest cas del grup Bergantí, en Pere Fort i musicada en Juan Benítez.

Ja veieu la tria, cent per cent de magistral doncs hi intervenen els mestres Ortega Monasterio, Josep Maria Roglan i Pere Fort. La fantàstica interpretació amb el silenci del públic van posar la melangia que requeria la cantada.
El nivell per començar era molt alt i això que el grup que va inaugurar la cantada era dels modestos, dels que son poc coneguts tot i portar un grapat d’any voltant i cantant per les nostres contrades.

Companys del grup Morralla, crec que us vaig felicitar un per un a tots, donant-vos les gràcies per haver-ho fet tant i tant bé, pel vostre esforç, per fer les peces com calen, per creure en allò que canteu, seguiu així, que dona goig i joia escoltar grups que ho posen tot.

Quant al segon grup de la vetllada, us he de dir que representava una forta aposta per part del director artístic de la cantada, però alhora, i sota la meva modèstia opinió, una aposta segura, un premi a una parella jove que ha lluitat molt per poder cantar a la Mostra de l’havanera Catalana de Palamós, i no vull dir lluitar quant a la insistència de voler participar, sinó per fer les coses com s’han de fer, per cantar havaneres amb el cor, per deixar-se la pell en molts escenaris i per ensenyar com es canten les havaneres amb sentiment.

Companys, us estic parlant del duet Arjau, amb en Jordi Grau i Jordi Rubau com a “únics” components. Deixeu-me que utilitzi la paraula únics en les dues vessants. El dia abans ens varem escapar una estoneta a "la taverna la bella Lola" per xerrar una estona amb ells, veure com es trobaven i donar-lis les millors desitjos per la cantada.
Per la proximitat sabem el que significa, per coneixement, el que son capaços de regalar-nos, i crec que cap de les dues va fallar.

Quan van pujar, en Francesc Sánchez Carcassés encara parlava d’ells. Van entrar amb el cap cot, sense fer soroll, els doncs taburets els esperaven dalt de l’escenari, els dos micròfons apunt, i no va fallar el comentari de les veines de cadira, “només en son dos”.

La tria que varen fer va ser:
«Records» de la poetessa palafrugellenca Narcisa Oliver i de l’inconparable music d’havaneres i mestre, Josep Bastons.
«Tamariu» de nou una peça en que la Narcisa Oliver hi va possar la lletra i de nou en Josep Bastons hi va possar la musica.
«Vestida de nit» amb lletra de la Glòria Cruz i musica del nostre estimat i savi de l’havanera Càstor Pérez.
«Sardana Eterna» amb lletra d’en Blanquer i musica d’en Viader.
«Mariner de terra endins» de nou amb la parella de Palafrugell, a la lletra la Narcisa Oliver i a la musica el mestre Josep Bastons.

La actuació del grup Arjau va estar plena de moments per recordar, entre altre i crec que cal recordar-los va ser el moment emotiu de la cantada en que es van recordar dels que ja no estan entre nosaltres com en Càstor Pérez, Ramon Codina, Andreu Navarro i el darrer Pepe Giró.

Em van humitejar els ulls en diverses ocasions, les primeres varen ser en veure l’acceptació de la gent vers aquest duet, també quant vaig veure l’emoció que em van transmetre, i dues més que ara mateix us en detallo. Just abans de la interpretació de Vestida de Nit, varen tenir unes paraules, com en moltes ocasions vers les persones que ens han precedit i han marxat de la nostra vora d’aquest mon del cant de taverna.

Al llarg de la intepretació de la peça, les mirades d’en Jordi Grau vers les mans sobre la guitarra d’en Jordi Rubau, em van donar i aportar allò que feia dies que no rebia dels grups, amor i sentiment vers allò que ens estan cantant. Una més va ser quan al final de la interpretació de la sardana eterna la gent va picar molt fort de mans, va ser una interpretació magistral en la que dues veus semblaven fer-ne quatre, una sardana molt difícil de cantar i que van tirar endavant com uns “fenomenus”.

Quan varen acabar la cantada recordo que la gent no va parar de picar de mans, va ser l’ovació més llarga de la nit. No seré jo qui ho digui, sinó que a jutjar per l’ovació, va ser la mes llarga de la nit i crec que la més merescuda i alhora va ser el millor premi que els hi podien fer després del que ells ens varen fer amb el magnific regal que ens varen aportar aquelles dues veus i aquella guitarra.

“Jordi’s” gràcies per tornar-me a fer viure les havaneres i les cançons de taverna, per molts anys i tant de bó la gent que estima l’havanera i la cançó de taverna tingui la sort d’escoltar-vos per acabar-se d’enamorar del gènere.

El tercer grup en pujar al senzill però alhora preciós escenari de l’arbreda varen ser els Peix Fregit. Amb un Jordi Tormo encara lesionat però que va preferir cantar de peu que no amb una cadira com ho havia fet en altre ocasió. Segurament la cantada, el públic i el paratge s’ho valia.

La tria que varen fer per la cantada va ser:
«Mar, deixa’m un cant» amb lletra d’en Josep Maria Clara “Bepes” i el “princep de la tenora” Ricard Viladesau.
«La balada d’en Lucas» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio.
«Rosor» amb lletra de M. Poal i música de J. Ribas.
«Rosa dels vents» amb lletra i música d’en Ricard Viladesau.
«Maria de les trenes» amb lletra de R. Ribera i música de J. Saderra.

Penso que no va ser una de les millors nits del trio Palafrugellenc, porten uns quants anys al mes alt nivell, però aquesta temporada no està sent de les més fructuoses, sota la meva opinió i a les cantades en que he pogut gaudir de les seves interpretacions. Amb totes les millors intencions els desitjo tornin a estar al gran nivell al que ens tenien acostumats, doncs nosaltres en serem els beneficiats i alhora espero que tornin a posar-se allà on els pertoca, on sempre han estat, però per això cal implicació, serietat, metodologia i constància.

Arribem a la mitja part i tot just es va aprofitar per que els grups poguessin vendre uns quants compactes dels darrers enregistraments que han fet i la resta pogués començar a compartir aquelles “converses de taverna” en que qui mes qui menys jutjava les primeres actuacions de la vetllada.

De moment tots coincidíem, mestres i alumnes, aficionats i professionals, havanerus tots!.

Quant varem tornar a lloc, el quart grup de la cantada era a punt de començar, el mestre de cerimònies, Francesc Sànchez Carcassés ja estava fent les presentacions, val a dir que la cantada de la Mostra de l’havanera catalana celebra els seus 30 anys, i el grup Bergantí en fa 29, per tant, van molt agafats de la mà.

Ja pugen per l’escala en Miquel Llorens, Pere Margall, Pere Fort i per últim, en Joan Ripoll membres del grup Bergantí de Malgrat de mar.

La tria que varen fer per la cantada va ser:
«Vull tornar-te a veure» amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i de música de l’estimat mestre palafrugellenc Josep Bastons.
«Encisadora» amb lletra i música de Jose Luis Ortega Monasterio.
«El capità» amb lletra del mestre Carles Casanovas i música d’un altre mestre, l’Antoni Mas.
«Somni» amb lletra de M. Pont i música de M. Saderra.
«El canó de Palamós» amb lletra i música de Jose Luis Ortega Monasterio.

La paraula que avui em defineix l’actuació del quartet de Malgrat de Mar és fantàstica, doncs varen arribar molt bé a un públic que ja els coneix força doncs fa un grapat d’anys que participen en aquesta cantada.

La gent picava ben fort de mans cada cop que acabaven les peces, les interpretacions eren magnifiques, i el nivell assolit fins al moment és el mes alt que jo he pogut escoltar aquest any.

De nou us vull destacar per quan teniu ocasió els “solos” d’en Pere Margall en la interpretació de la bonica marxa marinera “Encisadora”. La veu de baix plena i alhora molt ben afinada feia que tots els assistents quedéssim –un cop més, i no serà l’última- bocadabats en sentir aquella preciosa veu.

La tercera peça va anar dedicada a un bon capità que malauradament ens va deixar fa ben poc, en Miquel Ferrés. El respecte per la peça, com la peça en qüestió varen tornar a donar un toc emotiu a la vetllada.

Per acabar la actuació, i com ens acostumen a fer, “El canó de palamós” on tota la gent picava de mans quan la tornada deia allò de:
“El canó de Palamós
ben mirat que n'és d'hermós,
ja fa temps que està callat,
ja fa temps que mira el mar,
amb el ventre rovellat,
quatre rodes i un forat.

De la boca del canó,
només surten els records,
de les guerres d'aquells temps,
quant la gent de l'Empordà,
de La Selva i el Vallès,
es mataven per no res.
[...]”

Amb aquesta peça també varen aconseguir que el públic els regales una més que merescuda ovació per la actuació que ens havien regalat.

Arribem ja al darrer grup del vespre, el “tercet” palafrugellenc Port-Bo amb en Mineu Ferrer, Fonsu Carreras i el palamosí Carles Casanovas.

No podíem acabar d’una altre manera que amb una fantàstica actuació del grup Port-Bo que va donar el seu màxim nivell tal i com requeria la cantada.

La tria del tercet calellenc va ser:
«Al pirata Joan Torrellas» amb lletra i música d’en Carles Casanovas.
«El pescador de canya» amb lletra d’en Carles Casanovas i música d’en Josep Bastons.
«A prop del mar» amb lletra i música de l’Antoni Mas.
«La puntaire del Rialt» amb lletra de Padrós i música de E. Carbó.
«A mar oberta» amb lletra d’en Carles Casanovas i música de l’Antoni Mas.

Els Port-Bo com a darrer grup de la cantada havia pogut gaudir de l’espectacle i sabien que no es podien quedar enrere. La trobada necessitava escoltar-los al més alt nivell. No, no calia demanar sort, només havíem de demanar que ho fessin com ells saben i darrerament ens tenen acostumats, i així va ser. Quasi tots els grups varen interpretar peces musicades per en Josep Bastons i els Port-Bo no podien ser menys.

Com a sorpressa pels assitents, des de l’organització es va fer un gest per tant de simbolitzar la participació del public amb la cantada d’havaneres i a la darrera peça del grup Port-Bo varen fer pujar la “Escalem Coral” per cantar la preciós himne escrit per en Carles Casanovas “A mar oberta”.

Un cop més, varen revolucionar el pati de cadires i varen tornar a extreure’n un llarg aplaudiment acompanyats per paraules de suport.

Per acabar, en Xicu Sànchez -treien forces de quasi on no quedaven- va fer pujar a tots els grups dalt de l’escenari per cantar la darrera que no podia ser altre que la que va composar el mestre Jose Luis Ortega Monasterio, “El meu avi”.

Companys, enguany la Mostra de l’havanera catalana ha arribat a la seva trentena edició, i si calia celebrar-ho i oferir una bona cantada, es va aconseguir amb escreix. El temps va posar a prova la paciència dels assistents, doncs minuts abans de començar encara ruixava pels carrers de Palamós.

Segurament, el temps tampoc es volia perdre la cantada i va donar un breu descans a l’aigua, per donar pas a una lluna que quasi feia el ple.
El silenci ens acompanyava, la lluna hi posava la llum, els grups les bones cançons de taverna, i nosaltres, els havanerus que omplíem de gom a gom l’Arbreda, picàvem ben fort de mans intentant aquest gest donar suport i agraïment als que dalt de l’escenari ho feien tan i tan bé i ens donaven el cent per cent de les seves possibilitats.

Feia molts dies que no escoltava una cantada d’aquelles que et deixa satisfet, d’aquelles que quan surts, encara et fan pessigolles a l’estomac les moltes emocions que et fan viure. Feia dies que no tenia ganes d’escriure com he tingut després de la cantada de l’Arbreda.

En ocasions puntuals vaig poder gaudir a les darreres cantades que vaig tenir la sort d’anar com la de la VIII cantada d’havaneres de la Costa Daurada que es celebra a Calafell i de la que em va sorprendre moltes coses quan a organització, trobada massificada de gent i quant a grups podria dir que només els Pescadors de l’Escala i l’Empordanet em van agradar com ho varen fer en un resum general.

Malgrat un cop més i fent referència al primer grup, alguna presentació una mica llarga, uns papers que volaven per l’escenari i algun altre detall, però quan a les interpretacions, aquest cop em van agradar molt, un encert tant en la tria com en la forma en que varen ser afrontades.

Quant a L’Empordanet el problema va estar en la sonorització de la veu d’en Pere Molina que durant moltes peces sonava de manera molt força i es feia de mal escoltar.
La trobada d’havaneres de la Costa Daurada ha entrat dins el meu calendari de cantades per la porta gran. No us podeu arribar a imaginar tot el que es munta per aquesta cantada.

Permeteu-me que guardi molts dels secrets que allà s’hi troben doncs penso que els heu de descobrir si en teniu ocasió. Els que un cop més he de fer es felicitar als organitzadors, casualment torna a estar pel mig el mestre de cerimònies Francesc Sánchez Carcassés, que donada la confiança breu però alhora intensa em va explicar molts dels esdeveniments que es preparen per la trobada.

La cantada pot presumir de ser la única que es celebra al llarg de dos dies, si companys, tot un cap de setmana amb la participació dels millors grups del país. Tot i que en aquesta i sota la meva percepció, els grups no estaven al cent per cent o bé no es trobaven a gust dalt de l’escenari, fet que va provocar la pèrdua de concentració i motivació en quasi tots els grups participants, treien com he dit alguna peça o actuació puntual.

Diumenge al vespre varem anar a la cantada que es celebra a Malgrat de Mar doncs allà ens retrobàvem després de tres anys amb el Trio arrels de Menorca, en Beni Cacho, Amador Simonet i en David Serra.

A la cantada també hi va participar Berganti, La barretina i Cubacant. Sens dubte, el trio menorquí va fer que escoltes i sentís el que volia escoltar. Varen creuar el mediterrani per venir ha regalar una actuació de sis peces en les quals els que sovint intentem anar escoltant-los varem quedar amb la boca oberta, ara us podeu imaginar els que no els havien escoltat mai, potser encara ara no la poden tancar.

No entenc com no son més contractats des d’aquesta banda doncs en les dues ocasions que els he escoltat he observat una gran acceptació per part del públic. Un cop més el gran sincronisme tant en les veus com en les guitarres fa que no tinguem cap exemple similar al nostre país.

Ells interpreten tot tipus de cançó, i es passegen pels boleros, valsets, ranxeres i alguna havanera, però companys, deu n’hi do la qualitat que ens regalen en totes i cadascuna de les peces sigui quina sigui el gènere al que pertanyin.

De nou, i com vaig fer en la cantada de Calella us els recomano, i si en teniu ocasió no els deixeu escapar, doncs si els comenceu a escoltar, seran ells els que us embolcallaran amb les seves cançons. La resta de grups van tenir una actuació molt modesta, Bergantí jugava a casa i el públic el coneixia força fet que potser va distreure el interès d’aquest.

Quant a Cubacant, tot i portar un bon rumb, en ocasions com la de diumenge, veig que encara falta treball i esforç per tal d’anar tots a una, de fer un bon ajustatge de veus, doncs qualitat en tenen, i ens ho han demostrat en cantades com la de Les Santes de Mataró.

Quant al grup local La barretina, no els coneixia, vaig escoltar les peces que ens varen oferir per respecte.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

Barca de Mitjana a Sant Esteve de Sesrovires

2011-08-01T13:21:00.009+02:00

Ben trobats Havanerus. Aquesta no me la esperava ni jo, però finalment he pogut anat a escoltar el grup de Premià de Mar, Barca de mitjana. Els que comentem sovint, sabeu que en tenia ganes, des de la cantada d’havaneres solidàries de Ripollet que en vaig poder fer un petit tastet, em vaig quedar amb les ganes de fer una bona ració, i ahir ho vaig aconseguir.

La cantada es va fer a Sant Esteve de Sesrovires, un bonic poble de la comarca del Baix Llobregat, a la vora de Martorell, que està de Festa Major i una bona manera de celebrar-ho és amb aquesta bonica cantada. La fan en uns jardins que hi ha just darrera de l’Ajuntament. El paratge relaxava, convidava a relaxar-se, el grup venia amb ganes, llàstima que jo aquest cop, per companyia tot just portava “La Càmera”.

En arribar, el grup ja estava dalt de l’escenari entonant cançons, i la gent ja omplia totes les cadires que els organitzadors havien disposat. Vaig trobar un foradet al costat de les escales que portaven a un petit bar, tenia vista directa a l’escenari, i estava a la distància justa per poder gaudir del bon so que l’equip de só i el paratge ens oferia.

A la primera part de la cantada, per mi, el grup va anar escalfant motors i ens varen regalar boniques havaneres com “Rosina” i “Bitxintxo”. Altre bonic valset com “la xalana” i afegiren una mica més de ritme amb “Niña Isabel” i el xotis català de l’Antoni Mas “La botiguera”. El que si vaig percebre d’aquest grup vers al que més habitualment escolto és una preocupació per variar una mica els ritmes i aportar alguna cosa nova al que tots ja coneixem del gènere, diguem que han volgut donar una mica més de dinamisme a les cantades fet que aconsegueixen entre altre amb la variació de ritmes i de quan en quan amb els acudits d’en Jaume Romaguera, un especialista en el gènere còmic.

A la mitja part vaig aprofitar per anar a saludar als músics, feia molt de temps que no ens veiem, i guardo d’ells un record molt entranyable, doncs entre altres moltes virtuts, han estat molt bona gent, i sempre i en tot moment han col·laborat amb les peticions que hi hem tingut.
La segona part va començar més forta, jo també vaig aprofitar per relaxar-me una mica, necessitava uns moments de calma, la setmana estava sent pesada, i res millor per mi que una bona cantada d’havaneres per deixar de pensar en allò que ens amoïna.

L’Eugeni Gil és l’acordionista del grup i alhora i en certes cançons, el que esgarrapa el requint. És un tot un luxe poder escoltar aquest gran músic. Vaig descobrir aquest -per mi- nou acordionista fantàstic, ja m’havia deixat algun detall a la cantada de Ripollet, però dimecres a Sant Esteve ens va donar una lliçó de música a tots els assistents.
Per una banda, tocava l’acordió per tots els llocs on es podia tocar, construïa uns acords perfectes i alhora li extreia unes notes que embolcallaven les precioses lletres que ens cantaven en Jaume, en Joan i en Faust.

Del grup us en parlaré a la secció Grups del bloc, doncs penso que és un grup pel que hi vull fer la meva aposta. Ja fa molts anys que volten pel món de l’havanera, però jo tot just fa un parell d’anys que els vaig descobrir. Recordo que va ser una cantada a Roses, però aquell dia no vaig arribar a temps per veure la seva actuació i llavors comptaven amb dos components que ara han estat substituïts per l’Eugeni Gil i en Faust Vilalta.

Els components del grup son quant a veus en Joan Botey que cobreix la corda de baríton, en Faust Vilalta la de tenor, en Jaume Romaguera cobreix la corda de baix i rasca la guitarra amb aquest toc tant maresme i l’Eugeni Gil que manxa l’acordió i rasca el Requint.
Son un grup amb una dilatada experiència dins el món de l’havanera, cada any actuen unes quantes vegades a la taverna la bella Lola, on segons ells es troben com a casa, encara no he tingut la sort de coincidir amb ells i poder gaudir dels Barca de Mitjana en l’estat més taverner.

La tria de peces de la segona part va ser força bona, van començar amb la substitució de l’acordió pel Requint, fet que va fer que la gent es fes moltes preguntes. Quin goig quan les primeres notes de l’havanera “Viajera” amb lletra de Francisco de Val i música de Francisco García Morcillo començaren a sentir-se per la caixa del requint. Jo vaig quedar bocabadat, la curositat en que aquest gran music acaronava les cordes del requint i alhora quan tocava l’esperonava per no perdre cap nota, varen fer que més d’un cop arrenques del públic fortes picades de mans. Fet similar va passar amb el “Sin ti” i amb “Cala Montgó” de la qual també van fer una versió una mica diferent a la que més sovint escolto.

Ells acostumen a parlar del seu “só maresme” i és ben cert que les havaneres del maresme em sonen diferent a les que acostumo a escoltar sovint per l’empordanet, Sobre tot en destaco el toc un xic més accelerat i alhora uns rasgats de guitarra que queden molt bé quan fan una rumbeta o un valset.

La tria de la segona part també ens va regalar el preciós valset que va escriure la Narcisa Oliver i va musicar en Josep Bastons “Records”. També van fer un vol per l’interior del cant de taverna i ens van regalar “La pauleta”, sense massa interpretació, però amb molta gracia i molt respecte per la peça.

Us vull destacar per sobre de altres peces el canvi que han fet la preciosa havanera cubana de Maria Teresa Vera “Veinte años”. No sóc gaire partidari d’acceptar canvis però davant d’aquest no puc dir res per la gran milloria que li vaig sentir. Segurament ho fa la gran quantitat de vegades que l’he escoltat d’una sola manera i de les poques que m’han arribat com a mi m’agraden que arribin.
Aquest cop, la peça no vull dir que m’arribes al ben moll de l’os, però si que us diré que el fet de accelerar l’havanera i transformar-la en un tango, ha fet no hi parés molta atenció i em va agradar força, com ja us he comentat.

També us diré que el tenor del grup, en Faust Vilalta ha estat un gran cantant de tangos fet que es fa palès en la interpretació d’aquesta peça. Aquest noi hi posa molt de sentiment en totes les peces que interpreta fet que tampoc sovinteja damunt dels escenaris i fet que fa que també es guanyin un lloc dins el bloc. Ja sabeu que quan hi ha sentiment i amor vers allò que ens envolta, tenim l’èxit quasi assegurat. Han entrat per la via directa dins els grups que vull anar escoltant, penso que tot i divergir una mica del que estic acostumat, per tria, per llocs on canten, per tipus de persones, per ser uns bons Havanerus, i per que m’agraden com ho fan!.

Companys, us deixo una peça que em va agradar molt com la van fer, espero que en gaudiu tant de la interpretació com de la peça. Per acabar, també ho varen fer d’una manera diferent, hi posaren ganes, sentiment i un ritme una mica diferent a les mes que conegudes “la bella Lola” i “El meu avi”, fet que la gent encara s’animés més a treure el mocador i fer-lo voleiar.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

Entre Parets i Mataró, deu n'hi dó quin nivell.

2011-07-25T16:49:00.029+02:00

Ben trobats Havanerus.
Permeteu-me que agraeixi els vostres vots als premis blocs Catalunya. Encara estem a temps i si ho desitgeu,, i creieu que en som mereixedors, us deixo l’adreça per tal que pugueu continuar votant. www.stic.cat El bloc és a la secció Cultura/tendències sota el nom, Les Havaneres. També us podeu fer seguidors del bloc al gadget que trobareu a la part dreta del bloc "Som i serem". Actualment som 31 membres, que us sembla si fem ben gran aquesta colla d'Havanerus?.

Ja estem en plena temporada, ara només es qüestió de deixar-se portar o bé pel grup o bé pel paratge, però qualsevol de les dues opcions acostuma a ser bona si se sap fer be la tria, o fins i tot totes dues.

Dijous passat vaig anar a Parets del Vallès al Parc de la Linera a escoltar el grup Port-Bo. El poble estava de festa major i varen escollir als Port-Bo per amenitzar la vetllada amb havaneres, bona tria!.

L’any passat el grup que va anar a aquesta cantada va ser el grup Bergantí, fet que reafirma que en aquest poble volen havaneres de qualitat. Espero que segueixin amb aquesta influencia i no es deixin portar per altre motiu que no sigui el de la qualitat, així la cantada te l’èxit assegurat.

El paratge és un racó molt bonic d’aquesta població del Vallès. Un petit parc ple de fonts i aigües que baixaven gronxades per les havaneres, enguany del Port-Bo. El grup calellenc va arribar bé de temps, en Marc Carreras, tècnic de so de grup, ja ho tenia tot a punt, i just quan varen acabar de sopar varen començar les proves.

Ja estaven quasi totes les cadires plenes, i encara els quedaven trenta minuts d’espera, es feia palès que la gent no es volia perdre la cantada i sobretot tenir un bon lloc per escoltar les precioses cançons de taverna que ens regala el Port-Bo.

Us deixo un recull de imatges de la vetllada, vaig gaudir molt de peces molt bones i que feia molt de temps que no escoltava, doncs com ja va sent habitual, la segona part de les cantades del Port-Bo acaba sent a la carta, a lliure elecció del públic, per tal de fer-los més partícips, i alhora fer que els que sovint escoltem havaneres quedem sorpresos amb la tria d’alguns dels assistents.

Diumenge la cantada de Les Santes a Mataró, va ser totalment diferent, inicialment no teníem previst anar, però venint de Palamós varem decidir passar-hi, va com va.
M’havien avisat que la concentració de gent era espectacular, que ben bé es podien contar més de tres mil cadires, i que no podríem passar per enlloc. La cantada era molt llarga doncs representa que els dos grups participants fan com dues cantades independents.

Tot aquest fet provocava que no tinguéssim massa ganes d’anar però per contra els dos grups que cantaven ens tenen el cor robat, i varem decidir assistir per veure si ens en prenen un altre tall o bé ens el tornaven.

Els grups que hi participaven eren els Bergantí i Cubacant. Us he de dir, que quasi ja no ens queda cor, entre el que vaig gaudir dijous a Parets i el que vaig escoltar ahir a Mataró, necessitaré uns quants dies per refer-me de tant i tantes bones havaneres.

El grup Cubacant tot just arribava de la cantada que havien fet a Dènia amb els Morralla. Varen portar molt bones sensacions tant de la cantada, de la companyia i de la convivència.

Aquest jove grup calellenc encara esta vivint els primers compassos de vida i la veritat és que espero que esdevinguin llargues melodies.

Ells van ser el primer grup en posar els peus dalt de l’escenari. Per davant tenien més de tres quarts d’hora de cantada. Ja calia que portessin el repertori ben preparat doncs a la segona part els tocava encara fer trenta minuts més. Els espectadors gaudien de tres hores d’havaneres i cançons de taverna. Menys mal que els grups participants son del bons, no em puc imaginar una cantada així amb certs grups, doncs crec que ni ells mateixos s’hi poden veure.

Cubacant penso que ja ha enlairat el seu vol. Comença a fer anar les ales lliurement, no aixeca massa de terra per tal de fer les coses bé- no perque no puguin- però penso que ja pot tirar ben fort amunt i arribar al lloc que els pertoca.

La complicitat en les veus, les mirades, els gestos, les cançons interpretades feia entre veure el bon moment que en tan curt espai de temps han aconseguit. Les peces que ens van regalar varen estar a un nivell magnífic. Han trobat el moment just per anar-nos regalant peces interpretades per tot el grup com per qualsevol dels seus components.

Ahir, la imatge d’en Jordi Rubau amb un peu a sobre d’una cadira de plàstic -si haguès estat de balca- la que hi havia, em va fer venir a la memòria una imatge que tinc de dos cantaires calellencs que els van afegir als iniciadors de l’havanera a casa nostra.

Us parlo d’una imatge d’en Càstor i en Xiqui en plena adolescència acompanyant als fundadors del Port-Bo. Ahir en Rubau feia el mateix posat. Ell a una banda de l’escenari, i tots els seus companys pendents d’ell. Quins records, llàstima d’aquell escenari tant i tant gran doncs ja em podia imaginar el un altre marc totalment diferent.

En Jordi va tenir la iniciativa en una de les peces que a Platja d’Aro no em va acabar de fer, “Si fóssim gavines” amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i música del mestre Jose Luis Ortega Monasterio. Quin goig de peça, ara sí que la vas clavar!.

Quant al grup Bergantí, dir-vos que un cop més es van posar la gent a la butxaca amb les fabuloses interpretacions que ens varen fer. La gent quan els va veure ja xiuxiuejava allò de “mira, aquests porten acordió” amb el semblant que un grup d’havaneres si no porta acordió, no és un grup d’havaneres -un tòpic massa escoltat fora de les comarques empordaneses- tot i que la persona que tenia al costat li va dir “no et queixaràs del grup que els ha precedit, i aquells no en portaven d’acordió”.

Una conversa a la que no vaig gosar a entrar per tal de no distreure la meva atenció vers el grup de Malgrat, però que m’hagués agradat per tal de saber que és el que aquesta gent ve a escoltar o que pretenent escoltar, quasi sempre s’aprèn. Però si parlem de sentiment, potser només cal escoltar per poder veure-ho.

Com ja us he dit, no teníem previst quedar-nos tota la cantada, la idea era estar una estona amb els companys, gaudir de la companyia, de la cantada i marxar cap a casa.

Companys, tot i la gran quantitat de gent, hi havia respecte pels cantaires -fet que desde el bloc agraeixo a tota la gent que allà s'hi trobava- fet que sincerament, em va sobtar, doncs no acostuma a passar sovint, al menys a les primeres files, tot i que veient el nivell que hi havia, aquests havien captat al públic i no se’l volien deixar escapar.

Ha estat un plaer compartir aquesta breu però alhora intensa crònica de la cantada d'ahir, no em vaig acomiadar d'algu de vosaltres -uns cantaveu, altre estaveu entre el public, espero que ho entengueu, hi havia molta gent.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

29º Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro.

2011-07-21T10:35:00.030+02:00

Ben trobats Havanerus. Al igual que molts sabem que el primer cap de setmana de Juliol tenim la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, aniria bé, que anéssim afegint a la llista de les millors cantades de la temporada la que es celebra el segon cap de setmana de Juliol, la Cantada d’havaneres i Cançó de Taverna de Platja d’Aro.

Com ja em va passar l’any passat, trobo que el títol de la cantada és del tot encertat doncs tot i que no està distribuït equitativament, si que permet afegir dins de la cantada el que trobem a la resta de les cantades d'havaneres que son, cançons de taverna i havaneres.

Aquest any es repetia “tercetu” de grups, Els Cremats, Bergantí, i Cubacant.

El presentador i director artístic de la cantada és en Francesc “Xicu” Sánchez Carcassés. Un cop més, com va passar a Calella, ha de ser felicitat i des de el Bloc aprofito l’avinentesa per fer-ho. La cantada ens va oferir un reguitzell de peces tant de nova autoria com de més clàssiques amb molt bon gust i amb molt bona qualitat.

La empresa que va sonoritzar la cantada, tal i com va passar a Calella, va ser Sonostudi, però aquest cop, exceptuant una sola peça, la cantada es va escoltar molt bé, tot i que algun grup em comentar que ells no es van sentir del tot bé.

Pel vostre coneixement us diré que els cantants no escolten el mateix que escoltem des de baix. Penseu que si no t’escoltes bé, costa molt que puguis cantar bé, no et trobes segur i moltes vegades no escoltes prou bé als companys. Per tant, és molt important que ambdues parts estiguin ben sonoritzades per tal de gaudir de la cantada com cal.

La escenografia era molt senzilla però alhora molt bonica. Es va disposar un joc de llums a la part frontal de l’escenari que donaven a una xarxa que cobria tota la part frontal un ambient càlid com pocs escenaris.

Des de la part de darrera de l`escenari s’enlairaven uns pals amb un tipus de velam molt vistós que anava canviant de color depenent del moment, un detall molt encertat per la cantada.

El primer grup en regalar-nos la actuació va ser Els Cremats i la tria de peces que van escollir -com acostuma a passar- varen ser força acceptades pel públic que omplia la sorra de la platja, tot i que segons la meva opinió, divergeix una mica del que jo entenc per Havaneres i Cançó de Taverna, però això no treu la seva qualitat i el ritme que aporten a les cantades en que hi participen.

Aquest jove grup empordanès, com descriuen ells, han passat pel turmix una preciosa havanera de la qual en desconeixem l’autor però si que sabem que en Josep Bastons i va posar la música, Follia. (En desconeixem l’autor - Josep Bastons).
- El último trago (J. A. Jiménez).
- La barca xica (Rafael Llop - Josep Mª. Roglan).
- Havanera embrujada (M. González).

Clar està que si en Josep Bastons hi va posar la música, Els Cremats han afegit un altre totalment diferent, per tant podríem dir que aquesta nova “Follia” ja no és d’en Josep Bastons, doncs imagineu-vos per un moment que algú pensa que en Josep Bastons hi va posar aquesta melodia. Com passa o pot passar al gènere, una havanera accelerada esdevé una rumbeta i això és més o menys el que ha fet el grup Els Cremats. Podríem dir que la peça se l’han fet seva, li han donat el seu toc rítmic. En Gato Pérez ens en parlava i ja la relacionava a la “Rumba de Barcelona”:

"La rumba neix al carrer,
filla de Cuba i d'un gitanet,
I sa germana que és l'Havanera,
ve gronxadeta entre mariners."

La segona peça és una de les peces que més m’agraden fora del gènere que ens ocupa, una preciosa ranxera escrita i musicada per en Jose Alfredo Jimenez “El último trago”. La interpretació que varen fer va ser força bona, però permeteu-me que em quedi en la que els hi vaig escoltar a la Sala Luz de Gas, on trobo que es troben més a gust.

La quarta peça, va ser una havanera canària d’en Manuel González, quan la vaig començar a escoltar no em podia creure que era aquella peça. M’havien passat el programa de la cantada però us he de dir que no me’l vaig mirar, vaig aprofitar la portada per donar difusió però la resta no vaig voler veure-la per tal de ser sorprès en la cantada, i com veieu, ho varen aconseguir.

Amb aquesta peça Els Cremats acabaven la seva primera actuació, doncs la cantada constava de dues participacions de cada grup diferenciant en la mida del possible, una primera part més seriosa amb temes més propers a l’havanera i una segona part amb temes més de cançó de taverna. Quedi clar, un cop més, que l’havanera és dins de la cançó de taverna, però pretenc que tingui una mica el seu espai.

El segon grup en regalar-nos peces va ser el grup Bergantí. Un cop més l’experiència posava els peus damunt de l’escenari. Com va passar l’any passat ens trobem amb una cantada en què es creuen dues generacions de cantants, tres, si parlem dels que van heretar el llegat del avis, varen cantar a les tavernes, i de quan en quan ho feien damunt “de la acera” ara vorera, després es va passar als escenaris, i els darrers, els que només han conegut els escenaris i fins i tot teatres i auditoris.

A la primera part, el grup Bergantí va regalar-nos:
- La taverna (Antoni Mas).
- El capità (Carles Casanovas - Antoni Mas).
- Vull tornar-te a veure (Tòfol Mus - Josep Bastons).
- Somni (M. Pont - M. Saderra).

Un grup que, malgrat la seva modèstia opinió, està creixent contínuament. Jo no sé si cada cop els escolto amb més carinyo, doncs sempre intento que regni la imparcialitat, però com ja us vaig dir l’últim cop que vaig tenir la sort de coincidir amb ells, vaig gaudir des de la primera fins la última peça.

Trobo poc reconegut, o poc mencionat, el meravellós treball que aporta el mestre Pere Fort al mon de l’havanera i el regal que ens fa tant a través dels arranjaments que li sentim al grup Bergantí com a molts altres grups que ell ajuda pel sol fet d’ajudar.
Aquest grup de Malgrat aporta una havanera diferent al que normalment s’escolta. Poc a poc i amb el pas del temps, he pogut anar intuint per on aniran els trets quan els Bergantí es fan una peça seva.

Com ja em va passar amb Busca’m a l’Empordà, aquest cop, m’ha passat amb El capità. Val a dir que la lletra que va composar en Carles Casanovas és una autèntica meravella de la havanera contemporània alhora del magnífic treball realitzat pel mestre Antoni Mas quan hi va fer la lletra, però el Bergantí, anant una mica més enllà hi ha aportat el seu toc especial, diguem que ha acabat d’arrodonir la peça, li ha aportat allò que calia per tal que acabés de ser perfecte.

La tercera peça -què quan més l’escolto més m’agrada- us he de dir que des de el primer dia que la vaig escoltar, sempre l’he volgut escoltar més i més, us estic parlant d’una de les noves creacions del poeta menorquí Tòfol Mus i del polifacètic, mestre i amic, Josep Bastons, Vull tornar-te a veure.

De nou, Bergantí ens aporta el seu toc distintiu, i en aquest cas un en destaco la veu de baix d’en Pere Margall. En aquest cas no hi poso adjectius, ell ja sap el que en penso, i vosaltres, si m’heu llegit en altres ocasions, també.

I per acabar aquesta secció de la cantada, una sardana, Somni. És de les peces que trobo que la gent més escolta, es a dir, no es preocupen per portar el ritme de la sardana tot picant de mans, sinó que més aviat es tracta d’anar escoltant la bonica lletra.

El darrer grup de la primera part ja estava preparat per pujar, però abans en Xicu Sánchez Carcassés ens va donar quate pinzellades del que son, el que ens presenten i el que ens regalen, que resumint son molt bones havaneres i cançons de taverna, i parlem del grup Cubacant.

Les peces que ens va regalar varen ser:
- Si fóssim gavines (Tòfol Mus – Jose Luis Ortega Monasterio).
- El pensament (Narcisa Oliver – Josep Bastons).
- M’encantaria (Tòfol Mus – Josep Bastons).
- La subhasta (Tòfol Mus – Josep Bastons).

Dins del ràpid creixement i acoblament d’aquest grup empordanès en destaco la tria de peces que ens ofereixen en totes les cantades. Pels que escoltem moltes havaneres i cançons de taverna, aquest és un dels grups que més novetats ens aporta, fet que per una banda ens fa molt contents als que seguim força les havaneres i per altre, a vegades descol·loca al que vol escoltar les típiques havaneres i que acostumen a cantar el vuitanta per cent de grups d’havaneres.

Però bé, ells han apostat per una havanera nova, amb ritme i esperen despertar les ganes de conèixer de tots els que els escolten. Les peces triades no son totes de nova creació però si que son poc escoltades. De l’arranjament musical i vocal que va fer en Càstor Pérez de la preciosa havanera El pensament en destaco el fet que ells l’han continuat i enriquit amb uns meravellosos acords de guitarra.

Quant a les veus us diré que ja quasi ho tenen, han empastat a una velocitat elevadíssima, tal i com els va passar l’any passat amb la nova incorporació d’en Xiqui al grup. Crec que als voltants de la mateixa cantada va ser quan Cubacant començava a sentir-se com ha de ser. Ara tornem a estar allà mateix tot i que pel camí hem perdut una baula, i com aquestes no les tornarem a trobar, però estem allà mateix i per molts anys.

Arribem a la mitja part i en Xicu ens va preparar una sorpresa molt entranyable, inoblidable i alhora sorprenent. Quant el grup Cubacant va acabar la seva actuació, ens van fer arribar dos gots de cremat, i llavors ell va pujar a l’escenari per convidar a la gent a fer el cremat i parlar breument de nosaltres. Si companys, per parlar breument de nosaltres, del bloc Havanerus.

Va dir que estàvem de celebració, i va parlar dels tres anys de bloc i del treball que s’hi fa. Us podeu imaginar la meva cara?. Jo no cabia dins meu, la samarreta m’estava justa per tot arreu i alhora em sentia feliç doncs en aquesta cantada ens trobàvem molts havanerus. No m’ho podia creure, va ser un reconeixement al mes alt nivell. Més agraït no podia estar i mes sorprès tampoc. Ho vaig fer en aquell precís instant, però ara ho torno a fer, Moltes gràcies pel meravellós detall i reconeixement que ens vares donar davant de tanta gent.
També, gràcies pel regal que em vares fer, en tinc una part, ja se que em falta l’altre. Se’m van humitejar els ulls, i només de pensar en la resta, encara més. Ets un gran Havaneru company!.

A la mitja part varem aprofitar per xerrar una estona amb els companys i comentar els diferents aspectes de la cantada. Com sempre un plaer escoltar tota aquella gent que poc a poc anem coincindint i fent caliu al llarg de la temporada.

Per amenitzar l’espera i donar pas a la segona part de la cantada, Els panxuts de Cassà de la Selva varen fer una breu però alhora intensa actuació fent prevaldre el seu estil de cançó, el més taverner. Son un grup molt divertit que ens aporten les cançons de taverna amb un sentiment per elles tal i com ho farien els vells cantaires.

Com cada any, ens regalen una havanera que es diu “La cantada a Cavall Bernat” que no es altre que un popurri una mica retocat d’havaneres força conegudes com “El meu avi”, “Rosina”, “La bella Lola”, “El llop de mar” entre altre moltes peces.

La segona peça va ser “Havanera medieval” del cantautor ganxó Josep Andujar “Sé”. En aquest cas hi va haver fins i tot posada en escena. Uns quants barrets de rei, reina, banyut i fins i tot de bufó. Una interpretació molt divertida que va amenitzar l'espera i alhora va donar una mica més de força a la petició del grup, que l'any que ve, hi tornin.

A la segona part l’ordre de grups es tornava a repetir, la idea és que els grups interpretin més cançó de taverna i es perdi una mica el formalisme, sempre que hi hagi respecte.

La tria de peces tornava a ser de quatre per grup, i aquest cop, aquestes potser si que abasten més la cançó de taverna pròpiament dita, però exceptuant el grup Bergantí en la interpretació de “Las avecillas” també anomenada “Las fuentes”, i posteriorment “El amor es como el vino” la resta penso que ens varen regalar peces del seu repertori habitual i no pas aquelles una mica més desenfadades, o amb menys formalismes.

De la segona part també us destaco una interpretació del grup Cubacant, els quals han heretat un dels regals que ens va deixar en Càstor abans d’emprendre el seu llarg viatge. La peça que va arranjar és l’havanera cubana escrita per Fernando Sánchez de Fuentes y musicada per el seu germà i més conegut Eduardo Sánchez de Fuentes “Tu” agermanada amb la nostra manera de cantar aquesta havanera i a la qual se li va canviar la lletra i el títol per “Tecla”.
Com sempre la cantada va acabar amb molt bon rotllo i molt bona germanor, i si res no falla, l'any que ve i tornarem.

Va ser una molt bona vetllada, una cantada excel·lent i una trobada d’havanerus, com cap!. Companys, gràcies per aquest meravellós regal,

Salut, Força i havaneres a dojo!.

45º Cantada d'havanares de Calella de Palafrugell

2011-07-07T10:42:00.087+02:00

Ben trobats Havanerus.
Estem d'aniversari, com ja sabreu molts de vosaltres, la cantada de Calella coincideix amb la creació del bloc i per tant, permeteu-me que us feliciti a tots i cadascun de vosaltres pel vostre suport i recolzament, i com no, per ser-hi. Son molts els noms pròpis que en formeu part, alguns els podria dir, altres, sé que no, per tant, a tu qu ehi ets, gràcies i per molts anys!.

Com us he dit altre vegada, aquest any ha estat dur, hem patit una pèrdua molt forta, i ens tenim que aixecar, no esta sent fàcil, però tots units fem força. Hem començat projectes nous heretats preciosos, que sense la vostra ajuda no hagués pogut tirar endavant.

Un any més molts de vosaltres m'heu ajudat a tirar endavant, com ja us podreu imaginar, el meu principal recolzament és de la Cris, la resta m'arriba de molts de vosaltres que cada cop m'encoratjeu. Per tant ja veieu que nosaltres també formem un singular "tercetu", si falla algú, això no sonara com desitgem.

Aquest any hem ampliat la difussió a través de: Twitter, Facebook, Youtube i Myspace. A la part superior dreta del bloc hi teniu els enllaços per si ens voleu seguir a través s'alguna d'aquestes xarxes.
També teniu la opició de fer-vos seguidors del bloc, ja en som 28, ens faltes tu per fer més gran la rotllana.

A la xarxa s'ha creat noves pàgines webs i d'altres blocs relacionats amb el gènere, us recomano que els visiteu i així farem més gran i mes fort el nostre gènere. Als nou vinguts us demano, que tracteu al gènere amb molt de carinyo, no tot s'hi val!

Pels enamorats dels números, us en facilito uns quants.

37 Cròniques.
475 Havanerus a la llista de distribució.
5.000 Fotografies.
11.000 Usuaris.
20.000 visites al bloc l'últim any.
32.000 págines visitades.

Calella de Palafrugell, com cada primer dissabte del mes de Juliol, acull la 45º Cantada d’havaneres amb un gust agredolç pels havanerus. Per molta gent, aquest primer dissabte del mes de Juliol, a Calella hi havia festa i de la grossa. Per a uns quants Havanerus, a part d’anar predisposats a gaudir d’una bonica cantada, se’ns feia inevitable sentir més enllà, recordar cada vers, cada estrofa, cada nota, cada acord, cada paratge, cada racó, cada volta....

Si, trobem a faltar i molt a una de les persones que més ha dignificat l’havanera i que més a treballat per la seva divulgació, en Càstor Pérez Diz. Sovint el trobem als acords o fins i tot a les estrofes d’una preciosa havanera, o cantant en una d’aquelles voltes tan maques que te Calella.
Aquest any, la cantada està dedicada als cent anys del periodista Carles Sentis, als cinquanta anys de la Associació d’amics de Calella i al “Savi de l’havanera” en Càstor Pérez Diz. Jo anava molt emocionat, anava predisposat a gaudir d’allò més, però em conec i sé que quan la Sílvia trepitges l’escenari, hauria de controlar les emocions.

A la cantada no podia anar amb millor companyia que amb la Cris i amb un bon amic, en Pere, i una amiga, ja no sols seva, la Rosa. Allà, ens varem trobar només arribar amb dues persones a les que admiro el seu esperit per venir a compartir amb nosaltres la cantada d’havaneres.

Van venir junts, van fer més de mil kilòmetres, en Alfonso que ve de Galicia i l’Alberto que venia d’Astúries. Aquests dos companys tenien certs neguits referents a les havaneres i al fet de continuar amb les cançons de taverna i cançons marineres tan arrelades a nosaltres. Varem remullar la trobada i varem estar xerrant una bona estona. No sé com agrair-vos el llarg desplaçament. Espero que us emporteu un boci de la nostra cultura, la nostra forma de ser, i com no, una mica de les nostres havaneres. Ens van regalar una preciosa peça de porcellana de Sargadelos amb el nom “Ondas do mar”, i una ampolla de Albariño, caram quins records.

Em vaig emocionar, és un detall que mai oblidaré. No em puc creure que aquesta gent hagi fet tants kilòmetres per venir a gaudir de les Havaneres, i menys, que tinguin un record per nosaltres. Espero haver-los complagut, volia que visquessin l’havanera en el estat més pur que avui es pot trobar, no sé si ho vaig aconseguir.

Desprès de remullar la trobada, varem baixar a la platja del Port-Bo quan tot just començaven les proves de só de la Sílvia Pérez Cruz, caram, si abans hi penso, abans me la trobo. En aquell precís instant vaig escoltar per primera vegada la cançó “11 de novembre” amb lletra i música de la Sílvia i que li va composar a en Càstor el dia que aquest ens va deixar.
Com molt bé descriu ella, es molt curteta, impulsiva, i fins i tot fa “vèrtic”. Em va fer molta il·lusió veure aquella mirada i sentir-la bé, feliç i emocionada per l’esdeveniment que s’estava preparant.

El dia començava fort, moltes emocions i encara tot viure i veure. Ens varem dirigir cap al Canadell per anar a escoltar la cantada prèvia que com cada any es cel·lebra. No per ser prèvia per categoria, ans el contrari doncs aquest any, si no fos pels problemes de só, hagués estat quasi al nivell de la cantada de nit.

Aquest any, els grups encarregats d’amenitzar la cantada varen ser:
- El taper.
- L’Empordanet.
- Cubacant.

Quan varem arribar varem gaudir de les bones havaneres del grup El taper. Tot i que mentre aquest grup palafrugellenc interpretava les cançons, varem aprofitar per anar saludant a tots els companys que allà es trobaven. Recordo la interpretació de “El camisón de Pepa”, una peça molt bona i molt divertida que feia moure malucs a tots els assistents.

Hi havia un grapat de companys apart dels que inicialment ens varen acopanyar, recordo l’Isabel amb en Joan, la Sílvia, la Teresa i en Lluis, Toni i la Rosa, l'Alfons i la Ció, la Marina i el seu company, l’Anna i en Francesc, la Mari Carme i un munt de familiars dels havanerus amb ells inclosos. Gent que se’m va presentar com la Montse i fins i tot gent que el seu rostre m’era conegut però que no vaig gosar a saludar per por a equivocació. Es cert que alguna cara vaig trobar a faltar com la d’en Jordi i la Maria Jesús. Companys, aquest cop sóc jo qui us posa la falta. Us en destaco del moment la il·lusió que sempre transmet l’Anna quan ens troba amb aquells gestos tan seus i que esdevenen tan nostres.

Ara tocava el torn de l’Empordanet amb en Lluís Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor. Una presentació ben oficial del grup i davant dels seus incondicionals.
Permeteu-me una petita, però alhora molt seriosa crítica, espero que constructiva. Em sap greu dir-ho, però potser així es posa remei, o al menys, els tècnics hi posen el que cal per que la cantada soni com cal. Els mitjans ja son bons doncs Sonostudi te uns equips molt i molt bons.

Per tant us he de dir que el so quan cantava l’Empordanet va ser un desastre, em sap greu, però va fer que el grup s’escoltés molt malament. No podíem gaudir de la cantada, ells ho intentàvem, però jo patia més per ells que estar pendent de la cantada. El grup va fer mal fet de no queixar-se prou, i nosaltres de no dir-ho amb prou insistència.
Quan podíem gaudir del so, alhora gaudíem de la molt bona actuació. Ganes en tenien, actitud també, per tant només els calia que el so funcionés com s’esperava.

El darrer grup de la cantada prèvia va ser Cubacant, un grup que s’estrenava a la cantada de Calella. Ells van començar diferent, en Xiqui, al igual que anteriorment en Pere Molina, no s’escoltava, i just al començar la segona peça, va aturar la cantada demanant que es solucionés el problema. Llavors va aparèixer el responsable del so, en Jofre, va actuar ràpidament, va canviar un micròfon, dos fils i la cantada va ser un altre.

Ara sí que podíem gaudir de valent de la cantada de Cubacant. Van tornar a regalar-nos el joc de veus del qual disposen, i varen fer unes interpretacions que jo mai els havia escoltat. Podria dir que és la millor cantada que els hi he escoltat i això que tot just comencen. Us en destaco la combinació que varen fer la Neus i en Jordi Rubau, una interpretació excepcional del “Veinte años”.

També la combinació quan es varen quedar solament en Xiqui, els Jordi’s i l’Enric. Aquest joc de veus els dona un caràcter diferencial que us vull destacar. Arribava l’hora de sopar, i aquest any, varem decidir anar entrant al recinte de la cantada per tal d’estar tranquils, a lloc i només esperant el inici de la cantada, en definitiva per anar sense pressa. Varem poder anar valorant com havia anat la prèvia, ara que ja estàvem més tranquils, en un paratge formidable, i envoltats d’havanera.

A mi m’agrada escoltar la cantada des de la sorra, com ho he fet sempre, amb el vaivé de les onades, la veus dels Havanerus gronxant les onades i veient les estrelles, que avui hi ha una que llueix més que les altres.

L’escenografia era molt senzilla però Calella no necessita més, una sèrie de llums de colors i uns petits cartellets feien un marc immillorable. El paratge per si sol en té prou, si l’acompanyem de tota la gent que s’hi trobava, les barques aplegades prop de l’escenari, un moltes, moltes, moltes senyeres.

Els primers en formar part d’aquest meravellós marc de l’escenari de Calella varen ser l’Anna Boadas, presentadora de l’esdeveniment i en Xicu Sánchez Carcassés director artístic i co-presentador de la cantada, Trobo que l’Anna ho va fer molt amè, portava la lliçó apressa, i va fer que la presentació esdevingués molt particular. Quant a en Xicu Sánchez Carcassés no puc dir mes que és un gran presentador que coneix als grups tan com ells mateixos es coneixent i si hi ha algú que pot presentar l’esdeveniment més important de la temporada, sens dubte és ell. Gràcies Xicu per fer de la cantada d’havaneres més important del país un esdeveniment tan familiar.

El grup Port-Bo ja es dalt de l’escenari, en Carles, Fonsu i Mineu no paraven de riure, fent bromes i esperant que els presentador se’ls deixessin començar. Bufava una mica de garbí fet que feia que els Port-Bo quedessin una mica despentinats, però res important per aquest “tercetu” que ja esperaven començar per la primera que va ser “Al pirata Joan Torrellas” amb lletra i músuica d'en Carles Casanovas. En Fonsu va fregar l’excel·lència.

La segona peça va ser “Calavera” o com diuen fora de Calella “De colores”. Aquesta havanera és de les que més m’agraden a part d’antiga pel sentiment que s’hi posa en la interpretació, tot i que aquesta és una versió més, doncs al ser tant antiga l’he escoltat amb diverses lletres i no sé ara quina m’agrada més, tot i que quan a interpretació, com la que he escoltat a la taverna de Calella cap.

La tercera peça va ser “A prop del mar” amb lletra i música de l’Antoni Mas i que dona nom al darrer disc del grup empordanès, en aquell cas amb la col·laboració de la Nina. Crec que ha estat la millor interpretació de la peça que els he escoltat. Celebro el coratge de fer un tema que tot just l’acaben d’estrenar i així donar-nos a conèixer les noves creacions que es fan en el món de l’Havanera.

La quarta de la seva actuació, una peça mexicana de principis de segle escrita per Adolfo Fernández Bustamante i música de Alfonso Esparza Oteo “Un viejo amor” on en Carles Casanovas ens va regalar un “solos” per guardar en un raconet dels nostres records. Us voldria recordar que per escoltar a en Mineu Ferrer, baríton del grup, només cal que pareu bé l’orella i escoltareu la dolça veu d’aquest empordanès.

La darrera de la nit del grup calellenc, va ser una masurca escrita per en Carles Casanovas i musicada per en Josep Bastons, “Pescador de canya”. Una peça amb un ritmet típic de masurca molt jove, gronxadís i que fa preveure que serà un dels èxits de la temporada.

El segon grup de la vesprada son “Els pescadors de l’Escala”. Un dels grups més antics del mon de l’havanera, amb 46 anys d’història. Els seus components son: Quim Mas, Albert Prat, Jordi Cabarrocas i Josep Cruanyes.

La primera peça que varen fer està escrita i musicada pel director artístic i acordionista del grup, l’Albert Prat “Encís d’amor”. Una bonica lletra acompanyada per una molt bona interpretació. Per mi la millor de les quatre peces que ens varen regalar. El darrer any, aquest grup de l’Escala va afegir la veu d’en Josep Cruanyes per tal de cobrir la corda que va deixar en Joan Sureda després de la seva forçada retirada.

La segona peça que ens varen regalar va ser la clàssica “Allá en la Habana” de la que en desconeixem l’autor. Com a tercera peça, varen triar per regalar-nos la bonica havanera escrita pel poeta menorquí Tòfol Mus i musicada pel mestre de l’havanera Josep Bastons “Lluna Plena”. En destaco que el grup escalenc va fer una interpretació totalment “salada” al mes pur estil illenc.

La quarta va ser una de nova creació escrita y musicada per una persona que desconec, en Jose María Gutierrez, i el títol de l’havanera castellana es: “Sabes a libertad”. En Quim ens va poder regalar una molt bona interpretació de la qual en destaco la seva preciosa veu. La darrera que van interpretar va ser “Escolta es vent” amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i la música del mestre Jose Luís Ortega Monasterio.

Aquest any no hi ha hagut esperes llargues, només la mitja part de la cantada que només va durar tres minuts pels anuncis que es veien a televisió. Arribaven els moment més emotius de la nit, la actuació de la Sílvia Pérez Cruz per tal de recordar encara que sigui amb dos cançons al seu pare, en Càstor Pérez.

La primera peça que ens va regalar es una preciosa cançó anomenada “onze de novembre”, i en va fer una interpretació com la caracteritza, plena d’amor i sentiment vers allò que ell li va ensenyar.
Deixeu-me que us escrigui el que la Sílvia li deia, doncs avui ho diuen tot:

“amb l'ànima enredada a les voltes de Calella,
de mirada gallega i accent d'empordanet petit,
el cor li batega
com punys que repiquen sobre taules
d'una taverna antiga i eterna.

Seductor Atlàntic de pell mediterrània,
mans nobles, plenes de pessigolles,
cordes de guitarra
ansioses de ballar
amb els seus dits sense pressa.”

Lletra i música: Sílvia Pérez Cruz.

Després va pujar a l’escenari en Lluís Bofill, un noi especial, alumne avantatjat del nostre benvolgut amic Càstor. Ell, amb aquelles mans tan especials que el caracteritzen, va acompanyar la Sílvia en la interpretació de la peça que ara fa tot just un any, interpretava ella en aquell mateix lloc amb Càstor, Vestida de Nit.

El sentiment que hi va posar en la interpretació passaven dels fils de la microfonia directament als nostres cors per remoure’ls, i extreure’ns rialles, llàgrimes, emocions, records.... Encara em dura l’emoció, només recordar-ho encara se m’humitegen els ulls.

El grup Boira va ser el quart en pujar a l’escenari amb el precedent de la Sílvia que penso que els va anar molt bé, doncs varen continuar sorprenent. El grup és el menys conegut de tots els que actuaven, però això no vol dir que fos el que tenia menys nivell, ans el contrari. Ja fa dies que anava darrera de la seva agenda per tal de coincidir i veure el que amb el seu treball discogràfic em feia preveure.

Us he de dir que disposo d’alguns dels seus treballs i dels dos primers en destaco peces puntuals, però del darrer treball “La mar de dins” els destaco tots, doncs estan molt ben treballats i fets amb molta cura i amor vers el gènere. La tria de peces la va encapçalar "La barca abandonada" amb lletra d’en Josep Maria Ministral i música del mestre Salvador Dabau.

Us vull destacar tant en aquesta peça com en la resta, el magnífic treball d’en Toni Castell l’acordionista del grup. Treballa molt bé amb les dues mans regalant-nos uns vells acords. Pocs son els acordionistes que fan treballar les dues mans, i com podreu observar, pocs son els acordions que transmeten molt més que música. En Toni ho va aconseguir, i no vull deixar passar l’escrit per felicitar-lo per la bona tasca que fa.

La segona havanera i també coneguda va ser “Ulls verds”, lletra d’en Josep Miquel Servià i música d’en Ricard Viladesau. Els nervis anaven baixant, com molt bé ens va recordar en Jordi Carulla, -tenor del grup- no tenen la sort de venir massa per aquestes contrades. Veient la música que porten dins em sobta que no vinguin més per aquestes comarques. Segurament el fet de cobrir les terres de ponent fa que tinguin poc espai a l’agenda per venir cap a les zones marítimes. Tan de bo tinguem la sort de tornar a gaudir d’aquestes meravelloses veus.

La tercera havanera i recordant a la lluna, que aquella nit no va aparèixer, i a en Càstor que si que ho va fer, i en diverses ocasions, va ser “Luz que brillas” de la qual en desconeixem l’autor. Quin goig de peça, quina interpretació més dolça ens van regalar el Boira. Si teniu ocasió gaudiu dels moviments d’en Ramon Vergés amb la seva guitarra, és pur sentiment i de nou en Toni Castell amb els seus solos d’acordió.

La quarta peça una de les més boniques d’en Carlos Cano “Habaneras de la Habana” i en la que més participació hi trobo de tots els components del grup. Per una part i com a primera veu tenim la d’en Jordi Carullla, amb un timbre dolç i un color ideal per l’havanera. La segona veu va a càrrec del que toca la guitarra i prepara la majoria dels arranjaments del grup, en Ramon Bordes. Una veu molt peculiar que us la descric com tavernera, amb molt bona afinació i molt de sentiment. Com a tercer component tenim l’Enric Bardina, que amb la seva aportació vocal fa que les veus sonin plenes, juntes, rodones i com una de sola. Cobreix la corda de baix. I per acabar, i que en aquesta peça hi trobem un lluïment fent tremolar l’acordió com pocs, en Toni Castell, un mestre d’aquest aparell musical.

La darrera peça que ens varen regalar està escrita per en Jordi Carulla i musicada per en Ramon Bordes “Quan ella mira”. Penso que ha estat de les millors de actuacions de la nit. El que tinc clar és que va ser la revelació de la nit, el grup que més va destacar donat el seu anonimat per molts dels assistents. Boira, per molts anys i gràcies per la magnifica cantada que ens heu regalat.

El quart grup dels vespre i el que tancava la cantada va ser Peix Fregit, un altre dels que no hi podien faltar. La presentació d’en Xicu Sánchez Carcassés ja ho deia tot, un grup amb un bagatge inigualable. Un grup en el qual la seva primera veu, en Pep Nadal no para de crear noves peces per tal d’aportar frescor al gènere. La primera peça, una escrita per en Pep Nadal, “El meu veler”. Una bona aposta per començar la seva actuació.

La segona peça va ser una de ben popular i molt coneguda pels assistents “A la orilla de un palmar”. D’aquesta peça en podreu trobar diverses versions com la que segur també heu escoltat amb el títol de “A la sombra de un palmar”. No queda clar que sigui una havanera mexicana, però tampoc que no ho sigui, per tant, i respectant sempre, de moment ens quedem en que coneixem dues lletres i les dues amb prou sentit com per ser considerades. El bon creixement musical del grup es fa palès any rere any amb les noves aportacions que ens regalen fet que fa que siguin dignes continuadors de l’havanera catalana.

La tercera peça amb lletra i música d’en Ricard Viladesau va ser “Rosa dels vents”. Una molt bona selecció, un bon regal per les nostres oïdes. Trobo que el Peix Fregit és el grup que la treu més bé. En Pep Nadal ens regala tots els ventalls que ofereix la seva veu, des de les notes més greus fins a les més altes sense arribar a quedar amb una veu forçada que distorsiona la resta. Quan a en Jordi Tormo, tercera veu del grup, ens regala, en peces com aquesta, una tercera veu per baix que arrodoneix les peces com ningú. I en Norbert Torrecillas, que també ens aporta un magnífic sentiment per l’acordió i alhora ens regala la seva veu que aconsegueix donar frescor.

La quarta peça, torna a ser una peça cubana, composada als anys 30 per en Miquel Matamoros, “Lágrimas Negras”. Amb aquesta varen donar una mica de ritme a la vetllada doncs les peces que es van triar en aquesta edició, tot i ser molt bones, si que trobo que els hi va faltar una mica de frescor i ritme (tot i que ja sabem que l’havanera te el ritme que de de dos per quatre, però encara així podem aconseguir més balanceig de malucs si ens ho proposem). La darrera peça va tornar a ser una de clàssica, molt antiga i de la qual en desconeixem l’autor “Salió de Jamaica”. Bona actuació del grup Peix Fregit, bones veus, bona sintonia i una excel·lent musicalitat.

Ja acaba la 45º cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell però abans toca cantar les dues darreres peces, “La bella Lola” i “El meu avi”. El toc de color el varen aportar les més de 30.000 persones que es van apropar fins a Calella per veure in-situ la cantada. Gràcies a tots venir a gaudir d’un esdeveniment tan important dintre de la nostra cultura catalana, va ser una festa formidable.

Ja som al voltant de la mitja nit i ara comencen les cantades taverneres per diversos locals de Calella. Altres anys m’ha passat que volia anar a fer fotogràfies de tots els grups, i em trobava que era molt complicat arribar als locals i era impossible poder gaudir com cal. Aquest any vaig decidir basar-me en tres grups que van acabar sent cinc o sis actuacions diverses.

Primer de tot varem passar per la millor taverna de Calella, “la bella Lola”. La confiança feia que ens trobéssim com a casa i això no ho te altre local. Allà hi actuaven: Cubacant, L’Empordanet i la Sílvia Pérez Cruz. Els primers en actuar varen ser el grup Cubacant, amb la Neus, en Xiqui, en Jordi Grau i en Jordi Rubau en el més pur estil “Havaneru”. Després va actuar el duet Arjau, amb en Jordi Grau i Jordi Rubau, regalant-nos entre altre peça “Cádiz”.

Varem sortir una estona per no perdre’ns la actuació del grup Peix Fregit, que un any més actuaven al Restaurant Tango. Entre altre peça allà vaig escoltar la rumbeta que en Pep Nadal li ha escrit a la memòria d’en Càstor Pérez “Per tu Càstor”.

Després vaig anar a veure els Port-Bo a Ca la Raquel, local on abans en trobava “la bella Lola” i allà en Carles, Fonsu i Mineu regalaven als assistents la versió més tavernera d’aquest grup calellenc. No hi cabia ni una agulla, jo amb prou feines vaig poder entrar per gaudir de les seves cançons i poder fer quatre fotografies.

No em podia quedar massa estona, no per ganes si no per que hi havia molta gent que hi volia entrar i amb les dimensions del local no és qüestió de col·lapsar-ho. Vaig pensar que jo havia tingut la sort de gaudir d’aquestes meravelloses veus en altres ocasions i si “tot va com ha d’anar” en tornarem a tenir, per tant vaig voler que la gent que no podia entrar, encara que fos un, ocupés el meu lloc.

Vaig tornar a la taverna la bella lola, doncs per capacitat és el mes gran i per tant no hi tants problemes d’aforament. En arribar em vaig trobar en plena actuació de la Sílvia Pérez.. Estava amb el seu germà en Pau, cansat i esgotat per les emocions del dia però segur que gaudint de la meravellosa actuació de la seva germana. La Sílvia ens va regalar una de les peces que ningú ja li podrà prendre, “Alfonsina y el mar”. Com deia en Càstor, “peça que canta la Sílvia, peça que es fa seva, i després per molt que l’escoltis en altres veus, costa trobar un altre que la superi. Fa les peces tan seves que en escoltar-les en altres veus se’m fa inevitable entrar en comparacions”.

I per arrodonir-ho, el grup L’Empordanet amb en Lluis Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor, ens varen continuar regalant peces al mes pur estil calellenc. L’ambient més taverner possible es va donar quan es varen posar a cantar els dos grups, o els tres, o tothom junt. Varen triar una de les peces que més m’agrada, “El clavel”.

Va ser un moment molt maco, mai viscut fins al moment. Per una banda, en Jordi Rubau amb en Lluis Bofill cadascú amb la seva guitarra, per altre banda, en Pere Molina, en Xavi Jonama i en David Menor i per l’altre en Xiqui amb en Jordi Grau i la Silvia.
Que em costarà d’oblidar aquest gran moment!!.

Per acabar, varen demanar la presència d’en Victor, tenor dels Llops de Mar per acabar d’arrodonir la xefla. Va ser un dia molt complert, carregat d’emocions, de bons moments i com no, d’havaneres.

No podia marxar de Calella sense passar pel Restaurant Les Voltes, on com cada any acabàvem la cantada amb en Càstor. Un any més allà es combreguen tota una sèrie de músics que no paren d’interpretar peces, ja siguin mexicanes, cubanes, argentines, etc.

Aquest any també ho vaig fer, però el meu cap estava en un altre lloc. Son molts moments viscuts, molts records, moltes coses apresses i encara més per aprendre, llàstima que el mestre ha de ser altre.

Com cada any en arribar a casa em va costar molt poder dormir, l’emoció de tot el dia, tots els companys trobats, i el record d’aquell dia fan que el cap no pari de gaudir d’aquells bon moments.

Al dia següent havíem quedat a l’hotel Sant Roc doncs la Fundació Ernest Morató feia entrega dels premis “A ritme de 2x4”.
Aquest anys anaven destinats a:
- Radio Hospitalet de l’Infant “per la seva difusió de l’havanera i del cant de taverna.”

- Josep Bastons “Intèrpret i compositor de mes d’un centenar de temes que formen part del repertori de tots els grups d’havaneres actuals".

- Càstor Pérez Diz: “Intèrpret, compositor, impulsor i dinamitzador del gènere. Estudiós de l’havanera i autor de diversos treballs. Va formar part de les formacions Port-Bo, Caobana, Duet, L’Empordanet i Cubacant”.

Va ser un acte molt emotiu, sobre tot quan en Pau va sortir acompanyat de la Sílvia i en Félix a recollir el premi atorgat a en Càstor Pérez. La Sílvia va dir unes paraules molt certes. Jo només em permeto dir que al Càstor del que varen parlar alguns membres de la trobada no l’he conegut mai, al que jo vaig conèixer pel que es veu, és igual al que coneixia la Sílvia i vaig descriure a l’escrit que vaig fer d’ell i que trobareu a la secció noms.

La trobada va acabar de la millor manera que podia fer-ho, cantant! i no podia ser altre peça que "Vestida de nit".

Us deixo unes quantes imatges del meravellós dia que varem passar.

Si hi vares participar, gràcies per ser-hi!.
Si no ho vas fer, t'esperem la propera!.

Aquest mes de Juliol ens permet anar tot sovint a escoltar havaneres. Si en voleu un altre de compartida us informo que el proper dissabte a dos quarts d’onze estigueu al Cavall Bernat de Platja d’Aro, la cantada fa molt bona cara, Bergantí, Cremats i Cubacant.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

Prèvi a la 45º Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell

2011-06-29T09:41:00.009+02:00

Ben trobats Havanerus.
Avui us voldria comentar la prèvia a la 45º Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, però permeteu-me que primer feliciti a tots els que porten per nom Pere, en especial a uns quants Havanerus, com en Margall, Fort, Molina i Ferrer.
Som molts els que esperem el dia amb anhel entre altre per veure com la platja del Port-Bo s’engalana per rebre la cantada d’havaneres.

Hi ha moltes coses a fer i moltes per gaudir. Us recomano anar aviat per evitar els problemes d'aparcament entre altre. Penseu que hi ha cantada de tarda, de vespre i de nit.
Sobretot, no us perdeu les cantades que es fan quan acaba la gran cantada de Calella, doncs és llavors quan els grups van a diferents locals i continuen cantant al més pur estil. Us recomano la taverna la bella Lola, un paratge “sin igual”.

La cantada la organitza el Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell i comença a les 19:00 a la Platja del Canadell amb l’actuació de tres grups Palafrugellencs:
- El taper.
- L’Empordanet.
- Cubacant.

Després a les 22:30 arriba la 45º cantada d’havaneres a la platja del Port-Bo.
Aquest any comptarà amb la presencia de:
- Port-Bo.
- Peix Fregit.
- Els pescadors de l’Escala.
- Boira.

La Sílvia Pérez Cruz amb la interpretació de dues peces tindrà un record pel seu pare, en Càstor Pérez Diz “El savi de l’havanera” que ens va deixar l’onze de novembre de dos mil deu.

Companys, no em trec de la memòria les meravelloses tonades de la cançó que l’any passat va cantar la Sílvia acompanyada d’en Càstor “Vestida de nit”. Just quan va acabar, en Càstor ben just aguantava les llàgrimes, l’emoció l’envaïa, la joia de compartir aquell escenari amb la seva filla era superior a la resta, i recordo un cop a la cuixa, un “gràcies”, i un sospir, millor dit molts sospirs quan la Sílvia agraïa el haver estat convidada, quan va dir allò de: “Calella t’estimo molt”.
Si teniu ocasió, torneu a veure la cantada de l’any passat a TV3.

Des que vaig començar a escoltar havaneres, hi havia un que a mitja tarda es deixava veure per aquells esglaons que porten a la platja. Ho recordo com si fos ara, camisa blanca de coll mao, pantalons de fil, espardenyes, ulleres de sol, un cigarret a la mà. Des d’un racó escoltava les proves de só, més tard apareixia a la cantada prèvia, i després acompanyat de bons companys presenciava la gran cantada.
Ell hi va participar amb els grups, Port-Bo, Duet i recentment amb l’Empordanet.

Aquest any malauradament no ens podrà acompanyar físicament, per més que a vegades m’ho pensi. Ell hi serà, igual que els altres anys, així que espero que es mantingui el mateix respecte que sempre s’ha tingut per aquesta cantada i tot es tracti amb educació, elegància, prudència i bonhomia, tal i com ell ho hagués volgut (tot i que segur que això li ve una mica gros). Càstor, si no ho fem prou be, fes-ho saber!.

Companys, us vull regalar una sardana que ell tot just cantava quan es trobava amb antics companys, una peça molt acurada on la veu de baix es gaudeix de debó i mereix tot el nostre respecte.
Amb aquesta peça vull donar la benvinguda a tots aquells que aquest cap de setmana visitareu Calella de Palafruguell.

CALELLA
Ai Calella, meravella
raconet que el sol hi cau.
Ai Calella Blanca i bella
colometa del mar Blau.

El Cap Roig comenta ofrena
d’un camí sembrat d’encant:
El Golfet i la Cadena,
Les Formigues al davant.

Els Forcats que el pi decora
pom de verd i Blau marí
i Sant Roc que val una hora
a tocar Port Pelegrí.

El camí l’esclat no tanca,
que tot goig hi té la llar
i vens tu, Calella blanca,
a la vora de la mar.

D’aquest mar tan preferida
que té llum a devessall
i l’hi mires presumida
amb les Voltes de mirall.

Calellenc que el mar t’emporten
els batecs del seu cadent,
i que saps el nom que porten
cada Peix i cada vent,
i que saps calar la nansa
i t’agrada la cançó
i se’t menja l’enyorança
si te’n vas d’aquest Port-Bo.

Calellenc de clara nina
per Calella i per tu van
amb el cor que amb tu camina
els ressons del nostre cant...

Al Port-Bo van les onades
amb encís de contrapàs
on les barques fondejades
s’hi bressolen a compàs.

I l’onada cantarella
fent corrandes al rompent
va dient que tot Calella
és un vol de bona de gent.

Lletra: Josep Martí i Clarà “Bepes”.
Música: Ricard Viladesau.
Gènere: Sardana.

Companys si teniu ocasió, escolteu aquesta sardana que posa els pels de punta.
Sobre la mitja nit, els grups que han actuat a la cantada i d’altres grups Palafrugellencs estaran actuant pels diferents locals de Calella de Palafrugell.
Si voleu una recomanació, no podeu deixar escapar l’ocasió de visitar la taverna la bella Lola, “La Catedral de l’havanera”.

Aquest és el lloc on els grups a la mitja nit cantaran quatre més.

A Can Palet hi anirà el Grup Boira. A la taverna la bella Lola hi aniran tres grups, L'Empordanet, Cubacant i Arjau. A l'Hotel La Torre hi actuarà el grup El Taper. Un cop més i com cada anys, al Restaurant Tango hi cantarà el grup Peix Fregit. A la mítica taverna de Can Batlle ho faran els pescadors de L'Escala. Com a novetat, el grup Port-Bo actuarà al restaurant Ca la Raquel.

Des del bloc voldria fer una crida a la educació i al respecte per totes aquelles persones que volen escoltar havaneres. Segurament no és el millor dia, però si que és el més gran.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

L'Empordanet a la Font d'en Fargas

2011-06-19T23:08:00.007+02:00

Quantes il·lusions en tan pocs dies. Estic tenint la sort de poder escoltar a tots aquells grups que em tenen el cor robat, i no sé què ho fa, però tinc la sensació que avui tornaré a gaudir d’una bona cantada.

Ahir al vespre i seguint les indicacions que em van donar la Isabel i en Joan durant la cantada del grup Bergantí, vaig plantejar-me anar a veure la cantada que feia L’Empordanet a Barcelona a la Font d’en Fargas.

Clar que el primer que vaig haver de fer va ser localitzar al google on estava aquest lloc. La intuïció em va fer agafar la moto, feia un vespre molt agradable, una temperatura perfecte per fer uns quants kilòmetres i veure la ciutat des de un alter punt de vista.

En arribar, el grup estava ultimant els detalls per començar la cantada, però encara no s’havien canviat, així que teníem un momentet per fer petar la xerrada. Un cop més els vaig veure molt contents, amb moltes ganes de continuar aquest projecte, i sobretot, el bon ambient que es respira.

Allà em vaig trobar -com ja m’havien dit- la Isabel i en Joan, dos Havanerus de categoria que no es perden cap cantada. La cantada era a punt de començar, i varem dirigir-nos a les cadires. Hi havia un grapat de files, no em pensava jo que haguessin de quedar plenes, però estava molt equivocat. La gent es va anar posant cap al final i us diré que a la segona cançó, van haver de treure cadires de dintre de centre cívic per tal de poder cobrir les necessitats.

Van començar tenint un breu record per en Càstor parlant de la seva pèrdua doncs alguns dels assistents recordaven la seva presencia des de l’any passat i aquest el trobaven a faltar. Van pujar a l’escenari en Lluis Bofill, Xavi Jonama i el recent incorporat Pere Molina per fer una interpretació excel·lent de “Bellísima es la luna” –una peça que en Càstor sempre em parlava de lo bonica que és i lo poc aplaudida que acaba sent.

Si companys, amb aquest tema també podríem iniciar una tercera conversa, doncs hi ha peces que son precioses però no se sap el per què, al públic no agraden, i per tant es deixen una mica de banda, curiós oi?.

Bé, després de la primera, la segona, i per fer-la, ja van demanar la presència d’en David Menor, la jove incorporació del grup.
La segona peça que ens varen regalar va ser “Llop de Mar” d’en Ramon Carreras, aquella que diu:
“Amb setanta anys a l’esquena,
la pipa sempre a flor de llavi,
contemplant la nit serena,
vora la mar s’hi passeja un avi”.

Poc a poc s’anaven ficant el públic a la butxaca i jo veia que la feina ben fet tindria un bon futur. Aquest “nou” grup que tot just està iniciant les cantades però que aporta tanta qualitat que només li calen hores de cantades per tal d’assolir un nivell similar al que tenien –sempre que salvem les distancies i sabent que el lloc d’en Càstor no el pot ocupar altre persona.

També van aportar a la gent de Barcelona, una de les cançons més antigues que es recorda es cantaven a les tavernes de Calella, “Cuando tus ojos”. Com novetat i abans d’anar a la mitja part, ens van presentar “havanera de Tamariu”, una rumbeta força animada d’en Pep Lladó dels Ai, Ai, Ai.
Ens van deixar bon gust per esperar la segona part amb moltes ganes de gaudir de les precioses havaneres que ens regalava el grup L’Empordanet.
Us deixo un tall de la lletra:

“Deixarem la barca a la platja,
amb els rems preparats per remar,
amb la ràdio, el barret i les xancles
i la barreja per a fer-te un cremat.

Serà el mar qui triarà el dia,
que amb el cop d'algun temporal,
se l'endugui brincant per l'escuma,
se l'endugui brincant mar enllà.

Hem quedat per trobar-nos amb una guitarra,
a peu de les roques quan caigui la nit,
farem junts un cremat a la Platja dels Lliris,
per cantar l'havanera de Tamariu.
[...]”

La segona part va ser força distesa i tot i que va durar prop d’una hora se’ns va fer curta. El grup gaudeix de bon feeling, hi ha bon so, i al llarg de les cançons ho fan palès en moltes mirades i molts gestos.

Recordo especialment “Chiquita linda”, un valset que va fer bellugar més d’un maluc i en ells mateixos moltes mirades de complicitat i dins el respecte, moltes rialles. Recordo en Lluis amb el punteig de la guitarra les mirades als seus companys per donar les entrades i uns gestos amb el cap que em sonaven a familiars.

Companys, aquest cop vaig decidir enregistrar una de les peces que més m’agradava escoltar-li a en Càstor en aquelles vetllades a la bella Lola (llàstima que mai més tornaran). La peça és d’en Sindo Garay i “se’n titola” “La tarde”. Aquest grup és dels que millor la fa i penso que és mereixen un lloc.
Espero que la gaudiu doncs jo em vaig emocionar al tornar-la a escoltar.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

Bergantí als Jardins de Can Altimira de Barcelona.

2011-06-17T09:42:00.008+02:00

Quina il·lusió tornar-nos a trobar i veure que feu tan bona cara.
Companys del grup Bergantí, és un plaer saber-vos tant a prop, gràcies per tot i més!.

Gaudir d’un dels millors grups d’havaneres del país i d’aquesta manera, no sempre resulta fàcil. Com diuen ells “les quatre canyes escardades” fan una música excepcional i amb uns nivells de qualitat òptims.
El grup Bergantí disposa de un dels millors equips de so que he vist dins el gènere i es fa palès cantada rere cantada, doncs per dificil i complicat que sigui el paratge, aconsegueixen sonoritzar l'esdeveniment d'una manera diria jo, inmillorable.

Aquesta cantada la tenia marcada a l’agenda com a una de les que no em podia perdre per la qualitat del paratge, la del públic, i com no, la del grup, els Bergantí, que per sort dels assistents ja fa un grapat d’anys que hi participen –serà per alguna, o moltes raons-.

El grup va iniciar la cantada a 2/4 de nou en punt, com un rellotge, en Pere Fort feia pujar a dalt de l’escenari a tots els membres.
És el primer cop que els escolto amb el nou repertori. És cert que ja porten unes quantes cantades a l’esquena, però encara em permetran que els digui, que aquesta, tot just acaba de començar.

Cada cop -i estic força content- la temporada és més llarga i les havaneres ens acompanyen no solament en temporada estival si no que poc a poc les anem ampliant a èpoques en que el clima no es tan agraït, però si que ho és el grup que ens acompanya i per tant ens fa gaudir de la seva cantada.

Us he de dir que el repertori d’aquest any està molt ben triat, molt encertat i no sé que en pensareu, però hi aporta fet diferencials respecte a d’altres grups que interpreten les mateixes peces.

Les genialitats quant arranjaments del mestre Pere Fort (acordionista, tenor i director musical del grup) les he pogut apreciar a base d’escoltar la mateixa peça en diversos grups.
Els que no sabem massa però voltem, podrem escoltar força peces amb el mateix títol, però cada grup hi aporta el seu toc. Això fa que mai trobi dues peces iguals i menys dues cantades iguals.

Dins del repertori van interpretar peces de nova creació i també alguna d’aquelles que tot just s’acaben de rescatar del bagul dels records. Inclús i amb la bona voluntat de no deixar caure en l’oblit certes peces, interpretant alguna cançó de taverna, però com molt bé ens explica en Pere Fort, aquestes també es cantaven a les tavernes, i no ens podem oblidar.

La peça que han recuperat del seu bagul doncs la van cantar ara farà un grapat de temporades va ser “El amor es como el vino”. Una peça que va fer molt coneguda en Llucià Carbó de Els pescadors de l’Escala.

Us vull destacar la magnifica tasca que ha fet en Pere Fort amb “El capità”, una magnifica havanera escrita per en Carles Casanovas i musicada per l’Antoni Mas. L'ha adaptat perfectament al joc de veus que tant caracteritza al grup Bergantí.

També us destaco una peça del mestre Jose Luis Ortega Monasterio, “Encisadora”, per ritme i lletra esdevé una de les preferides i per això, us en poso la lletra per que la gaudiu.

ENCISADORA
Quan surt el sol començo a pensar en tu,
i dels teus ulls gelós em sento trist,
el teu esguard, nineta encisadora,
és la claror més gran del meu jardí.

Quan ja no sigui més que un vell cansat,
de veure clar les coses del meu món,
de no saber on porta ta esperança,
dolçament guardaré el teu record.

Lluny de tu cantaré el teu encís mariner,
la teva cala planera i el teu somrís cara al vent.
Lluny de tu guardaré aquelles flors del camí,
la teva alegre veu clara i l’aire fresc del matí.

Si jo pogués canviar el meu destí,
i al teu costat cantar-te el meu amor,
series tu, nineta encisadora,
el gran consol i la pau del meu cor.

Com un amant que canta el seu neguit,
com un infant que crida vora el mar,
t’esperaré pensant que torni el dia,
que per sempre et tindré al meu costat.

Lluny de tu cantaré el teu encís mariner,
la teva cala planera i el teu somrís cara al vent.
Lluny de tu guardaré aquelles flors del camí,
la teva alegre veu clara i l’aire fresc del matí.

Lletra i música: Jose Luís Ortega Monasterio.

Amb la sardana “La puntaire” escrita per en Josep Maria Bello i musicada per en Lluís Badosa, van aconseguir que el públic acompanyes al grup tot picant de mans amb un moment de joia i alegria.

I un regal que ens varen fer aquest grup de Malgrat de Mar fou la interpretació i per tant la incursió en el seu repertori de una de les darreres peces escrites per en Tòfol Mus i musicada per en Josep Bastons “Vull tornar-te a veure”.

Com us vaig avançar, aquest any, la novetat de les cantades serà -sempre que pugui- afegir una breu gravació de la peça o peces que trobi més rellevants, ja sigui pel moment, per la lletra, per la música, per la interpretació, o senzillament per què m’agrada compartir nous temes.
I amb el vostre permís, permeteu-me una breu frase:
Aquesta grabació, va per tu nano! (tot i que ja en sortiran de millors).

Companys, amics i saludats, espero que en gaudiu tant com jo quan escoltava la cantada doncs ha estat una de les millors.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

L'Empordanet, Port-Bo i les Havaneres Solidàries de Palamós

2011-06-14T18:03:00.018+02:00

Bon dia companys. Ara feia dies que no tenia la sort de trobar-me cantades, però us he de dir que el passat mes de Maig vaig anar a tres. No vaig escriure per falta de temps, no pas per que no tingués res per escriure, ans el contrari. Vinga va, que ara fa molt temps que no sabem res i tinc ganes de posar-vos al dia.

Com ja sabreu m’he vinculat directament en un dels molts projectes que portava en Càstor Pérez, les cantades d’havaneres solidàries i Fòrum Solidari. He conegut gent que treballa per trobar la felicitat dels altres i m’he sentit molt identificat.
Us podeu imaginar ser solidaris a través de cantades d’havaneres?.

Companys, és possible i des de la ONG Fòrum Solidari ho fem possible. Gràcies a la tasca que fa la Maria Angels Teruel junt a un grapat de col·laboradors aconseguim entre altre donar un suport continuat als Casals Catalans de Cuba, promoure el manteniment de la identitat catalana a l’illa i fer-nos càrrec de 55 nens amb problemes psíquics, físics o socials.

Si voleu rebre més informació no dubteu en fer-nos un correu a la direcció que ja coneixeu del bloc o bé directament a la Maria Angels a forum-solidari@telefonica.net. Totes les donacions les portem directament a qui ho necessita, així, entre altre, ens assegurem que el que destinem arriba a bon port. Per aquesta raó, el passat 28 de Maig varem celebrar la IIª Cantada d’Havaneres Solidàries al Teatre la Gorga de Palamós. Com he estat part organitzadora no puc ser jo qui jutgi com va anar la cantada tot i que si que us diré, que varem tenir uns problemes de so que varen recaure directament sobre l’actuació del grup l’Empordanet, però la seva professionalitat va fer que aquests quedessin minimitzats.
Per la propera ho tindré en compte i espero no tenir aquestes errades que l’únic que provoquen es que l’esdeveniment es desvirtuï una mica.

Els grups participants varen ser:
- Norai.
- L’Empordanet.
- Cubacant.

Varem comptar amb la col·laboració totalment altruista de l’Ajuntament de Palamós, de l’Agustí Casademont com a tècnic de so, de l’Alexander com a tècnic del teatre, en David Galceran com a presentador de l'esdeveniment, el grup Norai ens va decorar l'escenari amb unes magnifiques xarxes i caixes de peix i d'un munt d'amics i companys que ens varen ajudar a que tot esdevinguès més fàcil.

No cal dir que tots els grups varen venir a cantar de forma totalment desinteressada però alhora amb moltes ganes de fer-ho. Des d’aquí vull fer extensiu l’agraïment que en el seu dia us vaig fer a tots i cadascú dels que vareu fer possible l’esdeveniment.

Us he de dir que la cantada no la vaig poder gaudir com altre doncs estava amunt i a vall, fet que fa que no puguis estar pendent de la cantada, però tot i així, va ser un plaer escoltar i sentir tot el que em varen regalar aquesta colla de músics.

La resta de cantades del mes les vaig veure en un mateix dia, doncs el passat 20 de maig vaig tenir la sort d’anar a dues cantades. Una a mitja tarda del grup l’Empordanet i l’altre, havent sopat del grup Port-Bo. Dues cantades diferents però amb molt bona sintonia totes dues.

L’Empordanet quasi es presentava públicament, la temporada tot just comença, els nervis hi eren, és normal, però alhora la cara de felicitat un cop acabada la cantada i havent escoltat la opinió d’uns quants que allà ens trobàvem, La meva expectació era màxima, volia veure com quedaven els arranjaments, com es trobaven ells -no ha de resultar fàcil tirar endavant un projecte com el seu-.

La pèrdua d’en Càstor –com ja vaig dir- ens ha deixat orfes, jo diria de pare i mare, doncs la tasca que ell feia només es pot apreciar quan hi ets a dins i veus les moltes que hi dedicava, quasi sense mitjans, era espectacular.
Aquesta, entre altre, és una de les raons per les quals, li he canviat l’adjectiu que inicialment li vaig donar de “Mestre”. Penso que en Càstor és i serà “El savi” de l’havanera.

Continuant amb la cantada us diré que tot just han adaptat les peces que ja cantaven a la nova formació del grup. Les dues noves incorporacions, en Pere Molina i en David Menor, els ha tornat a posar allà on els pertoca.

Sota la meva opinió, per ser la primera cantada han tret un més que merescut excel·lent. Van defensar les peces amb amor i coratge, i creient amb el que havien treballat. Les moltes hores de treball i assaig tenien el seu premi amb els aplaudiments dels que ens trobàvem a la plaça de Can Mario de Palafrugell.

Peces com “Vestida de nit”, “Lejos de ti”, “La gavina”, “Malalt d’amor”, “El seductor”, “Rendido”, “Tamariuenca” i “la bassa fonda” entre moltes altres son les que ens varen regalar.

El grup ha aconseguit donar un aire fresc al gènere, la veu d’en David Menor aporta un color que abans no hi havia i alhora en Càstor ha aconseguit donar un relleu generacional que tan reclamava al gènere. Llàstima que ho fes d’aquesta manera.

Quant a en Pere Molina només us puc dir que és una de les veus més maques i tendres del gènere, molts ja la coneixíem, els que no heu tingut la sort d’escoltar-la, només us pouc dir que mireu l’agenda del bloc que ara està a la part final d’aquesta secció i al inici de la secció noticies.

En acabar aquesta cantada ens varem dirigir cap a Llafranc a gaudir de la segona cantada del dia. El grup Port-Bo ens esperava a La Nova Pasta de Llafranc, de nou les pessigolletes a la panxa feien acte de presencia. Com m’agrada aquesta sensació, no sempre hi és.

Varem sopar rodejats d’un gran número de seguidors del grup, alguns de coneguts, altre no tant, però en conjunt hi havia un ambient molt maco. El local estava ple de gom a gom, els cambrers quasi no donaven abast a cobrir totes les taules, però un cop més, una bona copeta de cava, feia més còmode l’espera.

Havent sopat, en Carles ja va agafar la guitarra, anava per feina. La cantada, com ja havia passat en altre ocasió, va ser a “La carta”. Es a dir, totes les taules tenien la possibilitat de triar una cançó, i si el grup la sabia, sense cap dubte la interpretaven, si la coneixien, però estava una mica verda, potser arrencaven, i si la desconeixien, doncs la deixaven per quan la coneguessin.

Van interpretar força peces del nou treball, i altre d’aquelles que mai passen de moda. Quan la petició va arribar a la nostra taula, no sé la peça que varem demanar, doncs estàvem asseguts amb un grup nombrós de gent de La Bisbal i amb la Sunsi i la Sílvia.

Entre altre moment especial de la nit, em ve a la memòria quan varen interpretar l’himne “A mar oberta”. Us he de dir que sona de luxe. Quan la varen interpretar sens varen posar els pels de punta, una lletra excel·lent pels temps que corren. A veure si un dia d’aquest la puc afegir al cançoner, tot i que m’agradaria poder-.la afegir amb la versió que a mi m’agrada, ja veurem si ho aconsegueixo.

Una de les cançons que més em va agradar i alhora sorprendre va ser “El seductor”. Una interpretació com poques he escoltat, i el cert és que ja la podien incorporar tot i que entenc que ja per la lletra com per les peces que porten en repertori potser se surt una mica. El Port-Bo més taverner es va deixar veure una bona estona, tot i que hem d’entendre que com ja hem dit alter vegada, a la cantada hi ha d’haver de tot i per tots, així que també us he de dir que hi va haver lloc per “La barca xica” , “La gavina”, “Allá en La Habana”, "Mariner de terra endins” entre altre.

Per acabar la festa, un cop donada per acabada la cantada, en Forrellat veu de baix i guitarra del grup Mariners de Riera, va interpretar amb el grup peces molt boniques, doncs en Carles es va despreocupar de la guitarra, i va poder destinar tota la concentració a la veu i a la interpretació de les peces. Un de les peces que quedaran pel record va ser “Rendido”, gràcies per tan meravellosa interpretació. Un dia complert amb dos dels millors grups que tenim actualment al país.

Companys, amics i saludats, espero que ja ho tingueu tot a punt doncs a partir d’ara trobarem cantades a tot arreu, només cal que les trieu bé per tal de fer més gran el gènere i donant a conèixer aquells grups i cançons que tan us agraden.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

Cubacant a la bella Lola, 2 d'Abril de l'onze

2011-04-05T18:05:00.006+02:00

Cubacant torna a la taverna la bella Lola de Calella de Palafrugell i de quina manera!

Penso que ni els mes optimistes podien creure que allò arribés a escoltar-se tan be en tan poc temps. Només puc aportar paraules d’admiració vers aquest grup Palafrugellenc i llur treball.
Fa relativament poc que va marxar el nostre estimat Càstor, i encara menys que varen decidir unir esforços per continuar endavant la Neus, en Xiqui i l’Enric amb en Jordi Grau i en Jordi Rubau.

La tasca del mestre es fa palès només veient la serietat, la pulcritud, la curositat i lo polit que ha quedat la seva posada en escena.
Anem a pams, a veure si me’n surto, doncs de nou les emocions fan que tingui dins el meu cap un cúmul de sentiments difícils d’expressar en quatre ratlles, si em permeteu, jo ho intento.
Per l’ocasió val mencionar a tots els que estàvem a la Taverna la bella Lola, els que no menciono no es que en faci cas omís, es que no els conec, però veritablement eren quatre els que per mi eren desconeguts. No us exagero si us dic que quasi tots ens coneixiem. Exceptuant alguna cara, qui mes qui menys estava relacionat o molt o moltísim amb les havaneres.

La taverna feia goig, varem arribar a dos quarts i cinc de deu per tal de tenir una mica de temps, i encara així varem fer just per saludar a tothom, sopar i estar llestos per la cantada.
En arribar quasi totes les taules eren plenes, recordo un munt d’Havanerus escampats per la sala, cadascú amb la seva parella o amb el seu grup d’amics, però tots érem allà. Si arribem a demanar una taula per estar tots en una taula llarga, em sembla que acabem omplint fins i tot la part de dins de la taverna.

Estàvem rodejats d’amics, totes les taules eren plenes a besar, feia goig veure un grup tan estimat acompanyat per tanta gent i tan ben avinguts.
Recordo la gran quantitat de “Havanerus” i espero que em permeteu que us esmeni a tots, doncs tant com el grup, heu fet possible que la vetllada sigui inoblidable, i alhora hem recolzat al grup com calia.

Tal i com vaig entrar, vaig veure en Jordi Vilella i la Maria Jesus amb el seu grup d’amics. A la taula del costat, en Jaume amb la seva dona, l’Alfons amb la Ció i l’Isabel amb en Joan. Just davant nostre, la Teresa i en Lluis amb uns companys, al costat d’aquests, i també davant nostre, l’amic Pere Margall amb en Vicens Tomas i la seva dona, darrere d’ells i a banda dreta meva, la Marina amb el seu marit, i la taula rodona gran, en Joan i la Dolors acompanyats per alter colla d’amics i familiars. Just al costat d’aquests, la família d’en Jordi Grau, i una mica més al fons, entre altre en Paco Dalmau, la mare d’en Jordi Rubau, la filla de la Maria Cervera. Només queda per esmenar la taula dels musics, però només estaven la Pepi i l'Antonio i el mestre Josep Bastons.

Si companys, en Josep Bastons també estava present, tot esperant l’arribada dels musics, doncs tenia un lloc reservat en aquella taula. Varem xerrar una estona, tot emplaçant-nos per mes tard, doncs la nit era llarga i teníem uns quants temes per tractar i com ja es habitual, quan comencem no acabem mai.
Va arribar la Neus acompanyada per en Jordi, la Sílvia i la Iolanda (quina alegria em va donar tornar-la a veure i poder apreciar que tot i que la pena va per dins, ha tingut la força, el valor i el coratge de tornar a trepitjar la taverna, aquell lloc que tan freqüentava amb el seu estimat Càstor). Després va arribar en Jordi Grau amb la Raquel, l’Enric Canada, i finalment en Jordi Rubau i l’Elena.

La nit no podia ser mes rodona, jo anava molt ben acompanyat per la Cris i els meus pares.....que més es pot demanar?.
Bé, una cosa, que just abans de començar la cantada, va aparèixer per la porta la Laia, una dona que m’ha demostrat ser bona persona, i una bona amiga. Sens dubtar-ho varem fer-li lloc a la nostra taula -a la taverna no hi havia lloc per ningú més- esperant que visqués la cantada amb nosaltres i compartís tots aquells bons moments que estaven a punt de regalar-nos el grup Cubacant.

Però encara faltava un component, en Xiqui Ramon, i just en aquell instant va entrar per la porta acompanyat i recolzat per tota la seva família, la Contxi, Cristina, Anna i Maria. Sempre em fa il·lusió veure l’Anna, una de les filles d’en Xiqui, aquesta transmet il·lusió i felicitat a dojo, i veure la felicitat a través d’aquells ulls i aquelles mans, fan que esdevinguin imatges que no oblido i quan les recordo m’emocionen....

Ja hi som tots, la cantada podia començar....

Estàvem nerviosos, tota la tarda havia tingut un cuquet a l’estomac, i el gran moment estava a punt d’arribar. Em sentia com aquell nen que espera nerviós el dia de reis...jo estava en una situació similar, estava a punt de veure culminat un gran projecte, estava a punt de rebre un regal per les meves oïdes, la meva situació la veig normal, només cal entendre-ho, doncs per viure-ho cal alguna cosa més.

Us he de dir que els “Havanerus” varem tenir un petit detall amb el grup, els hi varem regalar uns objectes que més que objectes, volíem que prenguessin com a símbol de recolzament.
La Teresa va llegir un preciós text que va escriure i que transmetia el agraïment per part nostra de la seva continuïtat. Havíem parlat força, no ho sabíem com fer, però teníem clar que se’ls hi havia d’agrair el fet de voler continuar lluitant pel grup Cubacant, doncs en Càstor així ho voldria, i en els seu dia, així ho va fer.
Els ulls se’ns van entelar a molts, més d’un va treure el mocador abans de cantar "la bella Lola", però era normal, les paraules de la Teresa portaven molta emoció, sentiments i moments viscuts amb aquell grup, bé, amb l’anterior formació.

Veure a la Iolanda mentre la Teresa parlava amb la foto d’en Càstor, buf, quin moment. No va durar massa, la nostra idea no era res més que agrair al grup que volgués continuar la tasca que un dia es va començar amb tant d’amor i carinyo.
Estàvem davant d’un gran moment, els dies d’assaig i les moltes hores de treball eren a punt de veure la llum. El record cap a en Càstor, l’agraïment a la Neus, l’Enric i en Xiqui, i la voluntat d’unir esforços, coneixements, sentiments i saber fer d’en Jordi Grau i Jordi Rubau era a punt d’envair la taverna.

La Neus també va dedicar-nos quatre paraules, i dic quatre doncs la cinquena quasi no li hagués sortit. Va ser un moment difícil, delicat i que li havia costat molt arribar, així que amb una forta i llarga picada de mans que era el que nosaltres li podíem aportar en aquell precís instant, encoratjàvem al grup per que ens presentés la primera peça de la nit.
Així va ser, van començar per fer un bonic valset mariner d’en Carles Casanovas i el mestre Josep Bastons “La xalana”.

Els nervis de ser la primera es va notar, però la nostra emoció per escoltar-los feia que el que sobrevolava la taverna fos una alegria desmesurada en veure que el grup funcionava, que sonava de luxe, que les veus –tot i que encara falten hores d’assaig- estan empastades i que la fusta que tenen és de molt bona qualitat.
La segona peça que ens varen regalar va ser el preciós poema de la Narcisa Oliver amb música d’en Josep Bastons “El pensament”.

En Càstor l’havia arranjat d’una forma molt especial, i en Jordi Rubau, ara director musical i arranjador del grup i havia acabat de donar certs matisos que fan que la peça quedi com un dels millors “pensaments” que he escoltat –llevat del que al seu dia li vaig escoltar al mestre Càstor-.

La valentia del grup en buscar nous arranjaments i adaptacions de veus ha fet trobar en la persona d’en Jordi Rubau un gran futur arranjador. Ha treballat força per que cadascú tingui el seu lloc i un treball tan acurat només es veu i es presenta amb hores i hores de feina. Recordo un dia que varem coincidir, i tots aportaven el seu granet de sorra, en Jordi, ben atent, apuntava......
Dissabte, aquests granets, s’havíem convertit en una muntanya gran, maca, sòlida i per què no dir-ho, difícil d’igualar.

Va començar el moviment de veus, un fet diferencial e inigualable que trobem dins aquest grup.
En Xiqui es va quedar una mica al marge, va descansar, i en Jordi Grau i en Jordi Rubau varen fer amb la Neus i l’Enric “Luz que brillas”, quina cançó més maca, és de les que més em recorda al mestre Càstor.

Dintre de la cantada varen interpretar moltes i molt bones peces –no us vull mencionar totes doncs tenen un encant que s’ha de descobrir- que a part de les que us he parlat fins ara també us en destaco, un poema d’en Josep Maria de Segarra i música d’en Toni Subirana “Des de Llagut”, que en aquest cas, en Xiqui hi posà la veu, en Jordi la guitarra, i l’Enric un toc de percussió.

Quina meravella de peça, quina interpretació més bonica, bona veu i excepcional música. Si sou seguidors, ja coneixeu la excepcional i dolça veu d’en Xiqui, per tan poc més em queda per dir.

També ens varen fer la preciosa peça que va arranjar en Càstor "Tu/Tecla". L’havanera “Tu” –escrita per Eduardo Sánchez de Fuentes- per si sola ja és un himne a Cuba, a casa nostra va derivar en una havanera més, però el fet d’haver-les unit li dona un toc molt personal a la peça, en la que jo hi veig la unió de dos països, dos continents amb una mateixa havanera, l’havanera i “la habanera”.
Aquest cop, tot el grup al complert hi posa les veus i la música. Va ser un altre moment àlgid de la nit que va arrencar de tots els assistents una forta i llarga picada de mans, no era per menys.

Dintre dels molts records per en Càstor, just abans de la mitja part, varen regalar-nos la preciosa havanera que ell va musicar, “La Habana se llama Elena” amb lletra de Antonio Serrano de Haro.

A la mitja part, per amenitzar l’espera i el descans dels musics, Isabel Mitats ens va interpretar dues peces.
Després va agafar el relleu de la guitarra en Josep Bastons. Tenia la veu una mica “carregada” però no es va poder estar quan el públic li va insistir per que ens cantés alguna. Ens va regalar “Es caprichoso el azar” i la preciosa peça que ell ha musicat “Vull tornar-te a veure” amb lletra d’en Tòfol Mus.

La cantada la van reprendre amb una preciosa peça que em va recordar força a en Càstor, “Yo soy guajira”. En aquesta ocasió, va ser en Jordi Grau i la Neus els que li van posar veu, i quines veus, quina joia escoltar aquest parell fent aquesta preciosa havanera cubana de principis del segle XIX, en Rubau va aportar com sempre la guitarra i l’Enric la percussió, de nou, el silenci regnava la sala, un cop més ens remarcaven un dels tocs diferencials.

Personalment crec que la segona part va ser molt millor que la primera, segurament els nervis havien quedat a banda, ells es trobaven més còmodes, i llavors van interpretar “Qualsevol dia”, una preciosa peça d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons que aquest cop el van interpretar sense la veu de la Neus, es a dir, només homes. Caram companys, recordeu aquell moment?. Acostumat com estic a les veus d’homes, quan els vaig escoltar vaig poder apreciar la gran qualitat que brolla de les seves veus.
La qualitat del grup és indiscutible i et permet, a través de les interpretacions, poder gaudir i fins i tot valorar totes i cadascunes de les veus, doncs al llarg de la cantada ens ho varen anant posant en safata.

Segurament això només és un tast del molt que podem fer i els encoratjo a seguir lluitant i assajant. Hi ha molta fusta darrera d’aquest grup, una qualitat difícil de trobar en el panorama actual de les havaneres, i us diré més, ens ofereixen uns registres de veus i música que actualment no podem trobar arreu.
La presentació de les peces tan la feia en Jordi Grau com la Neus, fet que també enriqueix més, ens fa entreveure el bon fer de tots els components, el bon ambient que es respira i la bona energia que traspuen.

Ja acabem, ens va anunciar la Neus, i quasi ens la “mengem”. Llavors ja veiem que la vetllada acabava, però no abans sense regalar-nos una de les peces que més m’agraden “Vola barca meva” d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons.
Com a última cançó del grup no va faltar la meravellosa havanera escrita per la Glòria Cruz i musicada per en Càstor Pérez “Vestida de nit”.
Emocionant companys, vaig aguantar-me de cantar més d’una peça, ni tan sols xiuxiuejava. Eren i són tan dolces les vostres veus que no gosava ni a fer soroll amb la càmera....
Quina sensació més maca.

També van demanar la participació d’en Víctor per tractar també d’interpretar cançó més picaresca, i com no, varen acabar fent, La Pauleta i L’Elefant.
La cantada arribava a la fi, ja havien repartit els mocadors, un “oh” generalitzat va estendre’s per la sala, però no es podia allargar més, ja era molt tard.
La cantada va acabar amb tota la sala, mocador a la mà, entonant “la bella Lola”.

El grup ha tingut un comportament envejable, ha treballat de valent i ha aconseguit en menys de tres mesos un repertori molt ampli i molt digne. Us ben asseguro que el què han fet ha estat a base de treballar i assajar, tan a nivell de grup com de manera individual. El grup te un potencial i una projecció molt bona. No sé com plantejaran les cantades però el fet de poder oferir-nos divers registres i divers tipus de formació fan que ens aportin trets diferencials del que fins ara estem acostumats, almenys jo.

La veterania d’en Xiqui, l’experiència i els coneixements musicals del jovent amb la Neus, en Jordi Grau i en Jordi Rubau i les aportacions amb percussió d’un gran mestre com és l’Enric Canada fan que aquest grup es projecti com un dels millors dins el panorama que podem veure i gaudir al nostre país.
Això acaba de començar, és la primera cantada, com és normal, hi ha coses que es poden polir, però els fonaments hi son, la qualitat hi és, de ganes en sobren. Només cal que cantin, i això es fàcil doncs tots en tenen ganes i a tots és el que els agrada.

Companys, ara només queda anar revisant l’Agenda del bloc per veure quan és la següent.
De moment, si res no canvia, serà el 28 de Maig a Palamós a la II Cantada d’Havaneres Solidàries.
Ja ho sabeu, si voleu escoltar bones havaneres, aquest grup és dels que s’ha de tenir en compte.

Després de molt escriure, una de les moltes conclusions que em queden és que només amb els noms hi ha prou per endevinar que la unió i la musicalitat d’aquest grup és impressionant. Per molts anys Cubacant.

Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

Arjau a la taverna la bella Lola, 12 de març del 11

2011-03-16T13:34:00.003+01:00

En arribar a Calella i baixar del cotxe, el primer que ens va sobtar va ser que varem escoltar les onades impactant contra el rocam. Queia molt aigua, ens havíem d’abrigar o acabaríem xops. La remor i el fort vent de Llevant ensordia els carrers de Calella.
Feia fred, recordo la imatge d'estar entrant a la taverna la bella Lola i veure la mar picant amb força contra les roques, quina emoció.
Un gran temporal s’ha passejat aquest cap de setmana per la nostra costa deixant imatges tan espectaculars com la que us adjunto, la qual la varem enregistrar al passeig de Sant Antoni de Calonge quan una onada sobreeixia l'espigó.

Onada sobreeixint espigó a Sant Anotni de Calonge

A Calella, les onades quasi s’havien emportat tota la sorra de la platja del Port-Bo. Picaven amb ràbia contra “es còdol” esmicolant les onades i fent que arribes fins a les portes de la Taverna el plugim salat d'aquestes. Hi havia tanta ràbia a mar que els vidres de la taverna quedaven plens de salanc.....

Potser un cop de mar, un cop més ens portava un vell amic a fer una volta per la taverna....
“Crec que per mes temps que passi, sempre et recordaré. Cada cop ho porto millor, intento gaudir més dels bons moments que em regalen, i les havaneres tornen a captivar-me i a prendrem un somriure”.

Gran part de culpa d’aquest fet el te la Cris i els companys Jordi Grau i Jordi Rubau del grup Arjau. Entre tots, junt amb la Raquel i l’Elena varem passar una vetllada esplèndida. Varem estar d’allò mes bé a la taula gaudint de molts i bons moments, compartint i aprenent. Aquest cop no vaig voler parlar massa d’havaneres, preferia gaudir de la seva companyia deixant que les havaneres ens sorprenguessin quan tocaven.

En Jordi Grau portava una llista de peces que porten en repertori, vaig quedar parat, va ser un dels moments mes emocionants de la vetllada, quan donant-me la llista em preguntar quina m’agradaria escoltar. No us podeu imaginar el que va representar per mi veure una llista plena de peces per interpretar. La broma fàcil hagués estat demanar-les totes, però com tenia l’oportunitat, vaig demanar....no vaig deixar passar l'ocasió, amb un: "la que vulgueu", aquest cop podia triar, gràcies nanos!.

Com us podeu imaginar, vaig llegir-les totes fins a trobar aquelles que amb prou feines li arrencava a en Càstor en una bona xefla. Entre tanta lletra vaig llegir “la bella indiana”, una peça que sols li vaig escoltar a en Càstor un cop, i com no, no l’havia oblidat.
La meva petició no es va fer esperar, i el cert es que em van complaure immediatament.

Aquest duet palafrugellenc estan en un dels moments més dolços que els hi conec. Les hores d’assaig es reflectien en les acurades veus i en l’empastat. La curositat en el seu treball i el tarannà esdevenen un referent per mi dins el cant de taverna i les havaneres.

La segona peça que van fer, un altre regal, aquest cop, no per mi, (tot i que també ho és, com tantes altres) "El Clavel".
Una peça difícil d’interpretar pels tres canvis de tó que conté. Els acords de la guitarra i unes mirades entre els Jordi’s, eren més que suficients per quadrar la peça com deu mana.

També tenen espai per peces més contemporànies, com "Tamariu" de la Narcisa Oliver i música d'en Josep Bastons, La balada d’en Lucas del mestre Josep Lluis Ortega Moansterio o Records també de la Narcisa Oliver i d'en Josep Bastons. Però donada la vetllada, i les meravelloses peces antigues que ens varen regalarem no em vull estar de compartir-ho.
Van fer “la casita blanca” anomenada també “Tendrás un altar” i "Cuando “El España”",dues peces en castellà molt antigues.
El grup va demanar als assistents les peces que els agradaria escoltar al llarg de la nit i un home de la taula veïna, li va demanar una peça que ell recordava que es feia força sovint a Can Batlle, “Ulls verds” amb lletra d’en Josep Servià i Figa i música d’en Ricard Viladesau.

No ho dubtaren, un moment per l’afinació de la guitarra, un glop de refresc sponsoritzat, i vinga, ja hi som:

Ulls verds (Josep Servià i Figa / Ricard Viladesau)
“Voldria ser poeta
per dir-te quant t'estimo,
per contemplar tes llàgrimes
en versos i en cançons.

Per prendre i oferir-te
els boscos, les estrelles,
les ones i les coses
més belles d'aquest món.

Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !

Voldria ser la mar
de la cala a on et banyes,
i el blanc llençol de seda
que embolcalla el teu cos.

I el mirall que als matins
el teu rostre emmiralla,
i fer-te la companya
del meu dolç llit d'amor.

Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !
i, tot mirant-los, morir !

Aquesta preciosa peça va inspirar a en Jordi Rubau a cantar-li en aquell home i a la resta dels assistents, un altre peça que ell recordava de l’etapa de Can Batlle “Cuando tus ojos”.
Aquest parell, torno a dir, es guanyen dia rere dia la meva màxima admiració pel bon treball i la bona feina que fan alhora de treure del bagul algunes peces, que si no fos per ells i quatre més estarien en desús.

Me’ls imagino dalt d’una d’aquestes cantades on hi van els entesos a escoltar havaneres. Fins i tot gosaria a dir els comentaris que es farien, a retratar les cares de satisfacció, i a escriure els pensaments que tindrien més d’un en sortir de la cantada.

A la mitja part, es va afegir en Víctor (component del grup Llops de Mar) per fer-ne algunes amb en Jordi Rubau, i mes tard, en Paco i en Lluís per acabar d’amenitzar la xefla d’una manera mes desenfadada i una mica més picant.
Peces força taverneres com La Pauleta, La societat d’en Nyoca, "Las fuentes" i El “serdu” varen extreure força rialles entre els assistents.

De nou, els Jordi’s van reprendre les interpretacions, i va ser llavors, quan a mi em van fer passar un mal moment....Bé, diguem una mica amarg.....
Dissabte vaig gaudir molt de la meravellosa cantada que ens varen oferir els Arjau. Tan sols la peça, “Temps perdut” amb lletra de la Glòria Cruz i música de l'inoblidable i estimat mestre, Càstor Pérez va aconseguir que els meus ulls s’entelessin (ja anem millor). Tot i que no vaig ser l’únic que per un moment va tragar més saliva del compte, va refrescar la gola, i va mirar més d’un cop la porta per veure si aquesta s’obria.

Companys retrobar-nos a la taverna la bella Lola feia dies que volíem fer-ho, el que jo no m’imaginava es que Les Havaneres tornessin a sonar dolces com fins fa un temps enrere.

Companys, gràcies per fer que Les Havaneres tornin a ser dolces dins meu!.

Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

Peix Fregit presenta Aigua de Mar el 12 de Febrer del 11

2011-02-18T13:06:00.003+01:00

Estem d’estrena companys, el grup Peix Fregit ha enregistrat un nou treball i el presenta a la taverna la bella Lola.

No tenia previst anar, però la presència de bons amics a la cantada va fer que no dubtéssim ni un moment. Quan trobes gent tan maca és impossible que sigui un esforç fer les coses. Es més gratificant que costós.
No teníem lloc per sopar a la taverna així que varem anar a sopar a Palafrugell per anar fent temps. Com ja he dit en altre escrit, s’ha de reservar taula doncs normalment la taverna es a vessar cada dissabte.

Bé, el grup Peix Fregit estava acompanyat per bons amics i seguidors del grup com l’Alfons i l’Encarnació, la Isabel i en Joan, en Jaume i la seva dona, la Rosa i "l'Antoniu", l’Anna i en Francesc i una parella que no conec.
A la taula dels musics entre altre hi havia en Pere Margall i en Pere Fort del grup Bergantí. En altre taula una mica més allunyada estaven asseguts la resta del grup Bergantí, en Joan Ripoll i en Miquel Llorens, tot dos acompanyats de les seves dones, no volien perdre la presentació del nou treball del grup Peix Fregit.

Just a tocar d’aquesta taula, en Pep Nadal amb la seva parella i en Josep Bastons molt ben acompanyat.
Com ja us he dit tot era a punt perquè la cantada comencés, els últims retocs a la taula, i vinga que comença.....

Ens presenten el nou treball i ens comenten que la cantada anirà seguint les passes del nou treball. La primera peça que ens canten és La xalana del mestre Carles Casanovas i en Josep Bastons.
El gel ja s’havia trencat, penso que estaven una mica nerviosos, i en la segona peça ja es començaven a deixar anar. El disc conté peces que han anat cantant al llarg de la temporada 2010 i ara en les deixen en forma de cd per que no les oblidem.

De la cantada us volia destacar diverses peces tan per la seva interpretació com per la peça en qüestió.
Aigua de mar és la rumba que l’any passat varen crear els germans Nadal i de la que els hi desitjo el millor.
El meu veler, una nova peça aquest cop d’en Pep Nadal lletra i música.
Sibonei, una peça que em va agradar per la seva complexitat, i recordo que estava gravada per antics components del grup Peix Fregit.

Va ser una festa, una xefla de les autentiques. A la mitja part, ningú volia intervenir. El grup Bergantí tenia a en Pere Margall constipat i amb mal de coll i no és qüestió de forçar ara que comencen la temporada.
Em vaig prendre la llibertat d’anar a veure al mestre Josep Bastons per preguntar-li si li venia de gust cantar-nos quatre peces, i ell amb aquella mirada que tan el caracteritzo em va dir, “si me la porten, en cantarem alguna”.
No vaig trigar massa en demanar la guitarra a en Jordi Tormo doncs era ell el que la tenia al costat, per portar-li fins a on estava en Josep Bastons.

No feia falta que em demanés quina volia, a ell també li encanta i sens donar-nos conta, els acords de la guitarra ja rascaven per anunciar el preciós bolero “Enamorar-se” d’en Tòfol Mus i ell mateix.
Després d’aquesta, un altre novetat que trenca cors, “Vull tornar-te a veure” també d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons. La guitarra no la deixava anar, fins i tot va aconseguir que els membres del grup canviessin la seva ubicació inicial de la cantada per desplaçar-se fins a la taula on seia en Josep Bastons.

Va ser un moment molt especial, quan en Jordi Tormo, Norbert Torrrecillas i Pep Nadal, encoratjaren al mestre perquè cantés amb ells. No li va resultar massa difícil, tot just adaptar-se als acords que li deia en Norbert, i van començar a fer peces com Mariner de terra endins, Cap a tu, Lola la tavernera, entre altre peces.
Va ser un moment màgic. Quan jo em vaig incorporar al món de Les Havaneres amb el bloc, en Josep Bastons tot just havia decidit retirar-se dels escenaris.

Ara tinc la sort de comptar amb la valuosa amistat del mestre fet que m’ha permès viure l’havanera de prop, descobrir els meravellosos boleros que composa, i fer-me’ls sentir com ell li agraden.
És un gran home, una magnifica persona i un bon amic.

Més d’un cop mirava la porta de la taverna -en moltes ocasions apareixia a la mitja part- aquest cop no hi era, tot hi que estava.
No riguis per sota el nas que ja ens coneixem.......Et trobo a faltar company!.

Salut, Força i Havaneres a dojo.

Port-Bo a Luz de Gas el 9 de febrer del 11.

2011-02-17T12:24:00.000+01:00

Ja tenia ganes de tornar a escoltar al “Tercet” de Calella. En Carles Casanovas, Fonsu Carreras i Mineu Ferrer. Des de l’any passat que no tenia la sort de fer-ho.
La primera de l’any amb els Port-Bo i en un lloc on vaig escoltar fa poc temps a un altre grup Palafrugellenc “Els cremats”.

Tornem a tenir davant al Port-Bo més solidari. La cantada va en benefici de la ONG EQMON. Els diners de la taquilla anaven destinats a la ONG fet que va fer que dins la sala es trobessin un grapat de seguidors d’aquesta organització.

A l’interior també ens varem trobar uns quants companys del bloc, van aprofitar la solidaritat de l’esdeveniment per retrobar-se amb el grup, ara feia dies que no ens veiem. Sembla que el hivern ha estat llarg, però no més que el d’altre any.

Varen fer una cantada a la carta i una de les raons per fer-ho va ser que els allà presents estaven de festa i segurament els venia de gust escoltar les havaneres que ells prefereixen, i per aquest motiu, el grup va escollir aquest tipus de cantada, una tria excel·lent doncs van trobar un cop més el lligam amb la solidaritat.

Una novetat d’aquest any al bloc serà que afegiré sempre que pugui un tall de gravació de la cantada. Aquest cop us afegeixo la sardana “La puntaire del rial” (J. Padrós – J. Carbó). Segueixo les passes d’un bon company, seguidor del bloc i magnífic “reporteru havaneru”, l’Alfons. D’ell vaig treure la idea, tot i que per arribar a la seva qualitat encara queda molt per aprendre.

Moltes coses queden en el record, molts records que no s’obliden, gràcies.

Salut, Força i Havaneres a dojo.

Veles i Vents al Restaurant Gong de Calafell, 22 de Gener de l'onze

2011-01-25T18:31:00.005+01:00

Bon any companys.
Per tots es sabut que al hivern, les cantades d’havaneres minven, em nego a dir que desapareixen, doncs només els que no les segueixen poden fer aquesta afirmació.

Per sort tenim "la taverna La bella Lola" que fa cantades tots els dissabtes de l’any a excepció –com no- dels dies de vacances que acostumen a fer al Novembre.
A Colera tenim l’Hostal Tots som pops, on diversos grups acostumen a fer cantades d’havaneres.
A Llafranc, tenim La Nova Pasta on el grup Port-Bo, acostuma a fer alguna cantada al llarg dels dissabtes d’hivern.
I un de nou, que espero que vulgui continuar fent-ho, a Calafell, el Restaurant Gong.

Imatge del grup Veles i Vents

La cantada la va organitzar el grup Veles i Vents de Calafell. Ja fa diversos anys que ens coneixem, però no ens havíem vist mai, el fet de no coincidí, ens havia portat a que el contacte el féssim a través de correus electrònics, xarxes socials i inclús a través d’amics comuns.
En arribar el primer que varem fer va ser presentar-nos en aquest grup de la Costa Daurada, que com varem dir....”Ja era hora”. Després varem seure per sopar, amb la panxa plena, les havaneres s’acostumen a escoltar millor, si més no, els budells no porten l’acompanyament.
Un sopar a preu popular, amb un assortit de plats força bons i una bona qualitat.

Imatge del grup Veles i Vents amb en Pere Margall

El grup Veles i Vents també va sopar al local, tot i que ho van fer sense les seves parelles, doncs no hi havia lloc per tots. Aquestes van arribar quan varem acabar de sopar.
Ja us avanço que va tenir tant èxit que ja estan preparant un altre dia per tornar-ho a repetir.
Nosaltres varem tenir la sort de sopar amb el nostre gran amic Pere Margall amb el qual varem compartir molts i bons moments, -com sempre que ens trobem amb ell-. Altres companys de taula era l’il·lustre Alcalde Jordi Sànchez amb la seva esposa, en Joan Olivella amb la seva esposa i els pares d’en Ferran, una companyia molt agradable i entesa en el gènere. Varem tenir converses molt interessants que espero els portessin el més pur sentiment “Havaneru”.

Musics de corda del grup Veles i Vents

Quasi sense adonar-nos, el grup ja havia preparat tot el que els calia. Us he de dir que no estic acostumat a veure tants instruments en un restaurant, però feia goig.
El grup està format per set components distribuïts de la següent forma. En Jordi Voltà com a tenor, en Fermí Alari com a baríton i l’Enric Olivella com a veu de baix, quant a veus. A l’acordió i als teclats hi és en Ferran Robusté, el punteig de la guitarra és a càrrec d’en Pau Saura, a la guitarra rítmica hi és l’Isidre Papiol i al contrabaix en Francesc Urpí, quant a part instrumental.

Isidre Papiol, Pau Saura, Ferran Robusté del grup Veles i Vents

Ja ho veieu, la riquesa musical que ens aporten és molt bona. Us en destaco com a fet diferencial del que normalment escolto, el punteig de la guitarra, i el marcat ritme del contrabaix en la seva justa mesura. Bones mans companys, bon ritme i molt bona música.
Van intentar fer que el Restaurant Gong esdevingués una taverna marinera de l’època, i si no fos per la gran quantitat d’instruments que porta el grup, ja ens hi podíem veure.
El grup estava força content de comptar amb la presencia de bons amics entre els assistents, fet que ho va destacar en Jordi Voltà a les primeres de canvi.

Fermí Alari del grup Veles i Vents

Van interpretar havaneres, sardanes, boleros, xotis i fins i tot, cançó picaresca.
Per començar varen interpretar el valset mariner d’en Lluis Pujol i Botifoll conegut amb el nom de Llibori “Vell pescador”.
Després varen fer “Salió de Jamaica” i van seguir amb una peça escrita per en Joan Nin i musicada per en Josep Bastons que porta per nom “Calafell”. Ells tenen la intenció de instaurar-la en totes les cantades, i fan bé, doncs reivindiquen un indret -que com diuen ells- també es canten força havaneres, i és la terra que els ha vist néixer i créixer.
Després van fer "Marta" d’en Moisès Simons, Malalt d’amor, El meu secret i la xalana d’en Carles Casanovas i en Josep Bastons entre altre.
Vaig apreciar que en el seu repertori es passegen entre havanera clàssica i contemporània, i és del tot un regal per les nostres oïdes.

Jordi Voltà del grup Veles i Vents amb en Pere Margall

Per damunt de la tria i del lloc us en destaco la alegria d’aquest grup per poder cantar com cantaven, essent escoltats pels seus amics i companys.
La cara d’alegria de tots els components era visible per tots els racons d’aquella improvisada taverna. Gestos, mirades, converses, rialles, un munt de sentiments que tan el públic com el grup traspuava.
Tots estàvem contents de ser-hi, i en més d’una cançó el públic assistent s’afegia a les cançons interpretades, en altres, la magnifica veu d'en Pere Margall s'escoltava per baix.

Ferran Robusté i Francesc Urpí del grup Veles i Vents

Just quan la cantada estava arribant a la seva fi, en Jordi Voltà va dedicar unes paraules a la figura del mestre Càstor Pérez, fet que va provocar que els nostres ulls s’entelessin. Érem pocs en aquell lloc els que el coneixíem, però va quedar clar quins.
Companys un plaer veure com sentiu l’havanera. Un goig compartir amb vosaltres una vetllada tan emotiva.

Companys, havanerus tots, salut, força i Havaneres a dojo.

Bon nadal i Feliç any 2011

2010-12-23T07:35:00.003+01:00

Bon dia companys.
Un any que deixem enrere i un de nou que comença. El que deixem li varen posar el nom de deu, bé, potser li tocava portar aquest nom, però el cert és que ni per la banda Havanera, ni per la personal, que cada cop tenen més vincle, ho ha estat.
Si faig un resum global sempre trobo fins al moment un any positiu. docns tan sols que hi hagi un bon moment ja val la pena, i la veritat amb companys com els que he tingut, si no agraís aquests deliciosos moments, m’enganyaria.

Tot i que per trobar paraules positives vers Les Havaneres d’aquest any, he d’esborrar per un moment el mes de Novembre, doncs copsa qualsevol pensament vers el gènere que més m’apassiona.

Si ho faig així us diré que aquest any ha estat molt especial, hem pogut escoltar autentiques meravelles dalt d’escenaris.
Malauradament no puc passar per alt la pèrdua d’en Càstor, doncs gràcies a ell, he escoltat grans cantades “concerts” d’havaneres com la de Sant Roc, la de Calella amb la Sílvia, les darreres a la “biutiful” amb la Neus i en Xiqui....
Fins i tot ara li donen premis.....això si, a títol pòstum, ja que en vida, pocs érem els que li agraíem, valoràvem i compartíem la seva tasca.
Company, com canvien les coses quan no ets davant!

A la resta dir-vos que és un autèntic plaer llegir-vos, escoltar-vos, sentir-vos i tenir-vos. Ja “friso” per que torni la temporada.....
Siguem feliços, que és el que ens enduem!.

Gràcies a tots els lectors i comentaristes del bloc pel suport, un any més ens hem superat, hem fet la família més gran. A veure si calem bé amb un esquer adient i aconseguim que participi més gent, inclús els membres dels grups.
Aquest any que comença tinc molts i bons pensaments pel bloc, només cal ser-hi.

Salut Força i Havaneres a dojo.