dimarts, 9 de juliol del 2013

6

47º Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell

Calella de Palafrugell i Les Havaneres”, aquest va ser el títol que se li va posar a un llibre que es va editar l’any 1966 i on es van recopilar un grapat d’havaneres per tal de no deixar-les caure en l’oblit. La presentació d’aquest, va donar peu a una petita cantada, just davant el Bar La Vela, ara fa 47 anys, tants com La Cantada, esdeveniment que també va donar peu a la creació del Bloc de Les Havaneres i celebrem el 5º aniversari.

Cada any, a excepció de la 45º Cantada, -en la que hi van participar Port-Bo, Peix Fregit, Boira, Sílvia Pérez Cruz i Els pescadors de l’Escala- quan acaba la cantada penso: serà possible millorar-la?.


Dintre dels diversos canvis que s'ha volgut donar a la cantada, hi trobem com a destacat i recent el de l’any passat, en que es va proposar fer un Festival on Les Havaneres tinguessin protagonisme tot el cap de setmana.
Per desgràcia, això només es va produir l’any passat, aquest, tot i les bones propostes que es van fer, el premi del concurs de “l’Hermós” va quedar desert i va fer que no hi hagués cap esdeveniment musical relacionat amb l’havanera en tot el cap de setmana.

Divendres, gràcies a la tasca que fa en Gerard Xarles al capdavant de la Revista del Baix Empordà, es va presentar un número que parla en més de 70 pàgines del món de les havaneres. Hi ha col·laborat força gent relacionada amb el gènere, i jo he tingut la sort de fer-ho en diverses fotografies interiors i en la portada.


Dintre dels articles que he llegit, m’agradaria destacar el que fa en Jordi Tormo i Capdevila. Té molts aspectes a destacar i opinions molt encertades quan parla de dignificar la tradició. Però val a dir que no estic d’acord quan afirma “que cal esborrar el clixé fàcil d’explicar: l’origen de l’havanera a Catalunya com a un bagatge musical que porten de Cuba els qui tornen a casa després de provar fortuna a l’illa. Com ja s’ha dit, és la sarsuela...”.
Aquest tema ja va cridar l’atenció a en Gerard Prohias la Revista de Girona el Juliol de 1996 amb un escrit que anomenava “Dues visions sobre l’havanera” referint-se al que va escriure en Xavier Febrés a “Això és l’havanera” contra el que van escriure Càstor Pérez, Maria Teresa Linares i Andreu NavarroL’Havanera, un cant popular”.
Personalment estic sota l’opinió que de Cuba varen venir les havaneres per dues vessants l'escrita i l'oral.
- L'escrita va ser -com molt be diu en Jordi Tormo i en Xavier Febrés- amb la sarsuela.
- L'oral va ser –com molt be diuen Maria Teresa Linares, Càstor Pérez i Andreu Navarro-, tota aquella gent que d’una manera o un altre tenia relació amb l’illa com mariners, indianos, militars, etc...


La trobada per la presentació va ser molt distesa, van seure a taula, en Gerard Xarles, Juli Fernandez, Josep Bastons, Pauli Martí, Oriol Oller i Xavier Jonama. I ens varen donar els seus punts de vista de com troben les havaneres, les cantades, on estem, cap a on anem, etc...

Molt probablement això és el que volem la gent que s’estima el gènere, trobades i xerrades i de quan en quan una mica de música, com en aquesta ocasió van fer en Toni i la Paqui, components del desaparescut grup El Taper.

Jo el dissabte ja l’arrenco pensant en la cantada. Preparem un bon esmorzar en família, una mica de platja, auriculars amb cançó de taverna i havaneres i aquest any, la lectura de la Revista del Baix Empordà...

Abans des de l’organització es fomentava aquest esperit havaneru amb la cantada de tarda que s’oferia a la Platja del Canadell, però des de fa dos anys i segons informen atès que no tenen recursos, s’ha deixat de fer.
La Cantada, sota la meva opinió, ha perdut part d’aquest esperit havaneru, ara quasi tots arribem a l’hora de començar, i ja no és el mateix. Tant de bo, l’organització s’ho replantegi i no doni per perdudes aquestes cantades, doncs fins i tot, un grup com Els Cremats varen ser creats per amenitzar la tarda de la cantada.
Sense això, la tarda a Calella no té cap interès fet que també van notar la gent del mercat d’Artesans i els propis grups que s’havien posat a vendre algun cd.

L’organització de l’esdeveniment es a càrrec de l’Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell (IPEP) i vull felicitar a tots i cada una de les persones que ho han fet possible per creure-hi i sobretot per lluitar aquest any i salvar que es pugues fer per TV3 (Narcis, Silvia’s, Claudia, etc...). 



Aquest any els grups participants han estat:
Port-Bo.
Boira.
Arjau.
Bergantí.

Com he dit al principi de l’escrit, el dubte de la millora em torna a passar pel cap i sincerament, ho veig molt difícil. L’organització no té un paper fàcil per la propera, caldrà veure l’evolució dels grups aquest any, però amb les poques cantades que s’estan programant en general, els únics grups que assoleixen un mínim són per sort dels oients, sempre els mateixos que poden ser comptats amb els dits de les mans.

Per sort i dintre de les sotragades que han patit diversos grups de Palafrugell, caldrà veure com acaba la temporada per Peix Fregit (amb la incorporació de Pere Molina a la primera veu), Neus Mar (canvi de guitarrista la temporada passada) i L’Empordanet (quedant com a duet des d’inicis del 2013) i veure si hi ha nivell suficient com per que l’any vinent siguin tinguts en compte. En alguns dels casos no hi tinc cap dubte que ho aconseguiran, altres, ho tenen una mica més complicat.

Abans de dirigir-nos a Calella vàrem anar a recollir a una persona molt estimada pel món de l'havanera, sobretot pels que estan per darrera del escenari. Es tracta de la Mertxe Larumbe. Ens vàrem trobar al Concert per la Llibertat i ja vàrem parlar de veure'ns per La Cantada, però ella no tenia fàcil l'assitencia.

La sort va ser que a l'últim moment, ens vàrem tornar a possar en contacte i varem arreclar-ho tot per poder trobar-nos i anar-hi plegats. Durant el camí ella ens va explicar la situació per la que està passant TV3 i el desvallestament que està patint. Crec que la gran majoria de catalans no estem al corrent que ens estan prenent una televisió pública i si no fem alguna cosa, a mitjans d'agost tindrem noticies molt desagradables del mitjà de comunicació. SI voleu saber tot el que s'està fent amb "la teva", visiteu la pàgina #joestimotv3.
Permeteu-me un incís referent a TV3 i a la vaga proposada.
Com ja sabreu molts de vosaltres, La Cantada va anar d’un pel que no fos transmesa per TV3 degut a la vaga proposada pels treballadors. Finalment i gràcies a l’esforç de l’organització i molta gent de dintre de TV3 que s’estimen les havaneres, es va aconseguir que la vaga només fos de 22:00 a 23:00 fet que va provocar l’endarreriment de la transmissió però no el de l’inici de la cantada.
Arribat aquest punt i sabent tot el que he arribat a conèixer del que està passant amb TV3 caldria que tots ens informéssim, doncs se l'estan carregant sense que el poble català se'n adoni, aproximadament a mitjans d’agost s’acabarà de desballestar un altre part important d’aquesta televisió pública catalana i un cop més el poble català es quedarà de braços creuats?.

Quan varem arribar, varem passar per la Plaça de Sant Pere per recollir les entrades i saludar als components dels grups que allà s’hi trobaven. Qui més qui menys ja tenia el cuquet a l’estómac, tot i que els veteranus ho dissimulaven millor...
Varem fer un entrepà amb ells, a peu del canó venent cd’s i promocionant grups però l’esperit de la gent pels carrers de Calella no estava massa per la feina de gastar.


Quan varem entrar, ens varem ubicar on ho fem cada any, un lloc especial, que es viuen i veuen les havaneres com quan érem petits.
L’organització, per amenitzar l’espera fins a la conexió de TV3 i l'inici del grups de cartell, va oferir-nos un tastet d’una coral infantil “Els virolets de Palafrugell” que durant trenta minuts ens van interpretar diverses havaneres.
No sé si s'ho han plantejat, però de cara a properes edicions, aquesta és una manera de fomentar havanera i es podria plantejar a diverses corals d'arreu per tal d'amenitzar la cantada. 


Després de la coral, els primers a pujar a l’escenari varen ser els presentadors de la cantada, Anna Boadas i Albert Niell. El segon any per tots dos, tot i que no havien coincidit mai.
A l’Albert li va tocar la part més complicada, doncs la història i històries de Calella i de les havaneres corrien de part seva. Menys mal que a un calellenc com ell no li falten ni coneixements ni històries.... Gràcies nano per la bona feina que vares fer.

El primer grup ja era a punt d’entrar en escena, els Port-Bo amb en Carles Casanovas, Fonsu Carreras i Mineu Ferrer, el grup més “veterano” de la cantada.


La tria de peces escollida va ser:
- L’home de la guitarra (Carles Casanovas Antoni Mas).
- Un viejo amor (Alfonso Esparza).
- La barca xica (Rafael Llop – Josep Maria Roglan).
- Allá en La Habana (En desconxeixem l’autor).
- Lola la tavernera (Carles CasanovasJosep Bastons).

Crec que el que s’escolta des de la platja té poc o molt poc a veure del que s’escolta a casa, la sonorització, un cop més va ser a càrrec de Sonostudi i havent sempre coses a millorar, aquest any, jo no les he apreciat, Felicitats Jofre!.

Les interpretacions del grup Port-Bo varen ser molt bones, tot en el seu punt just, com ja ens tenen acostumats. El fet de ser els primers en començar no es fàcil, no tot està al seu lloc i alguns desajustos creen cert nerviosisme al “backstage”. Des de que conec al trio calellenc, sempre han pujat a Calella com si fos un escenari més, mai els hi he notat el nerviosisme d’altres, i aquest, un any més, no ha estat l’excepció.
Calella imposa, és el seu públic, la seva gent, aquella platja i aquelles cases són grans jutges de les havaneres que es canten, i per la resposta de tots aquests crec que va ser un èxit.


El segon grup, -el grup Boira- provenia de les terres de ponent, on també es canten havaneres, i on durant molts anys se’n han cantat als camps durant les hores de treball. Sense mar, no hi ha mariner, però com tenen camp, hi ha molt de camperol, altrament dits, pagesos. Aquests, enlloc d’anar a la taverna, anaven al que denominaven “cafè” i també en cantaven quatre si en tenien ocasió.
El quartet de la terra ferma té quelcom especial a part de ser molt bona gent (aquest fet a dalt de l’escenari i en les seves interpretacions costa de veure-ho) aporten uns arranjament diferents a l’havanera que habitualment escoltem per aquestes contrades.

Dels grups participants ells han estat els que en menys ocasions ho han fet, però un cop més, i veient com han deixat el nivell, els recomano personalment a qualsevol organització que vulgui promoure una cantada d’havaneres. Quedaran a un nivell màxim, i després, feina tindran per trobar-ne altres d’iguals.

La tria de peces que van escollir varen ser:
- Lluna plena (Tòfol Mus Josep Bastons).
- L’havanera del nàufrag (Clara Sánchez-CastroAntoni Mas).
- A la sombra de un palmar (En desconeixem l'autor).
- Antillanita (En desconeixem l’autor).
- Ets com un altra Menorca (Tòfol MusDeseado Mercadal).

Dels dits d’en Toni Castell a l’acordió, varen començar a brollar els sentiments i els acords en la primera de les peces. Altres dits, l’acompanyaren, en aquests cas els d’en Ramon Bordes acaronant la seva guitarra, i per arrodonir-ho, la veu emocionant d’en Jordi Carulla sota el empara i el coixí que ofereix la dolça veu de l’Enric Bardina.
D’aquest grup va sortir una de les peces més belles que s’ha creat en els últims temps “l’havanera del nàufrag
També varen interpretar una joia en brut, una de les recuperades, en aquest cas, ho han fet escoltant a un tal Sr. Ponti, que els hi van interpretar a Seròs. La peça l’anomenen “Antillana” però en desconeixen autor i títol exacte de la peça. Tan de bo, la cerca doni resultats per trobar algun origen en aquesta preciosa peça.


El tercer grup de la cantada era Arjau. En Jordi Grau, Jordi Rubau i Xiqui Ramon. Frescura, dolçor, qualitat i sentiment tot sota un mateix grup i això costa molt. Les edats fan molt i els estils els crea un mateix, i els Arjau amb la incorporació d’en Xiqui Ramon han aconseguit interpretar certes peces amb un joc de veus únic.
Tot i la dificultat que té la duplicitat de cordes, en Jordi Rubau i en Xiqui Ramon alternen la primera veu de les peces, recolzats amb una de les veus més maques que avui te l’havanera, la d’en Jordi Grau.
Us en destaco per damunt de les altres, “Ven conmigo”. Estàvem asseguts a la sorra, arrecerats de l’aire pels tendals de l’escenari que decoraven el lateral, i semblava que el temps s’aturés...


El darrer grup de la cantada va ser Bergantí, de nou, un toc de veterania, qualitat i “savoir faire” trepitjava Calella. Són molts anys que fa que hi pugen, no acostumen a fer-ho seguit. Sempre hi són i sempre al màxim nivell, i per tant des de l’organització suposo que intenten innovar, cercar grups, però tot acaba allà mateix,

Com ja us he dit, per molt que vulguin buscar, dubto que aconsegueixin en altres edicions més qualitat, sentiment i vibracions que en la d’aquest any... Potser amb alguna petita variació aconsegueixen semblança, però aquest any s’ho han posat molt difícil, tot i que els ha ajudat les diferents vicissituds que ha viscut el món de l’havanera a Palafrugell a l'hora de fer la tria.



La cantada va acabar amb la interpretació de les dues peces de rigor, "la bella Lola" y "El meu avi". Aquest any a la festa final es van afegir els castellers Marrecs de Salt que varen fer quatre pilars que varen posar la cirereta a una cantada difícil de superar. 

Un cop acabada els grups es reparteixen pels diferents locals de Calella per cantar-ne quatre més. És un moment especial per molts, doncs la gent coneix com es canta la cançó de taverna i les havaneres quan no hi ha cables pel mig.
És veritat que no a tots els grups els hi fa il·lusió aquesta part de la vetllada, però us he de dir, que jo ja sabia on tenia que anar per veure qui veritablement viu la cantada d'havaneres com cal.



El primer lloc on vaig anar va ser a Can Batlle. Allà s'hi trobaven uns coneguts que havien tingut la sort de sopar i ens havien guardat un lloc. Però com ja va succeir l'any passat, en Ricard, actual propietari de la taverna va posar moltes pegues a la gent per poder entrar. Jo vaig tenir la sort de poder passar sota la condició de marxar inmediatament un cop hagués saludat als coneguts. Un cop dins, i respirant profundament, comptant fins a deu per tal de no fer-me mala sang, vaig passar a taula i em vaig asseure amb els companys.

En Carles Casanovas ja estava dins, amb una mirada ja ens varem dir moltes coses referent al fet que un grapat de seguidors del grup Port-Bo estaven fora sense poder entrar tot i el lloc que hi havia a l'interior. L'emprenyada anava per dins, però no cal anar més lluny ni perdre un sol segons més, ja sabem com és i mentre l'organització concedeixi grups en aquest local, continuarem tenint problemes per entrar. Ara ja sé de dos grups que el dia de la cantada no hi posaran els peus... anem sumant.



El segon lloc on vaig anar va ser a Can Palet, allà s'hi trobaven els Boira, a la terrassa, rodejants de gent que volien escoltar aquelles cançons d'aprop.
El cansament es reflectia a les seves cares, però les ganes de passar-ho bé superaven amb escreix el llarg dia que havien passat per Calella.
Tot i que l'actuació a bars, restaurants i tavernes acaba sent d'una hora, a tot estirar, hora i mitja, vaig colocar.me una mica bé, per fer alguna fotografia i per fer una petició d'una peça que tot i no ser havanera, ni valset, ni res relacionat amb el cant de taverna, identifica als de la terra ferma. Es "titola" "som de l'oest" (Pardal Rocker) i fa referencia a les terres de Lleida, al tarannà de la gent, a la seva manera de viure, un record d'infantessa que sempre em be a la memòria quan l'escolto. Gràcies per concedir-me el caprici d'escoltar-la.



El tercer, va ser passar pel Ca La Raquel, allà hi havia els Arjau. Ja no em quedava massa temps, per desgracia, el temps passa volant i si a cada lloc en vols escoltar quatre, no et dona temps de fer tota la volta a les tavernes. Però per sort, el trio palafrugellenc encara estava pit enfora entonant havaneres i cançó de taverna com cal.
Sobre el "com cal" ja n'hem parlat moltes vegades, i un cop més esfeia palés en entrar per la porta i veure les cares de la gent. Tots atents, callats, sense fer cap tipus de xivarri i escoltant atentament es peces.
Us he de dir que als altres locals això no es produia, sempre o l'un o l'altre feia fressa, un o l'altre no parava atenció, i acaba per no fer-se del tot agradable escoltar peces sota aquest marc.
Però com he dit no era el cas dels Arjau, en arribar, em vaig asseure a terra, sense molestar als assistents, i vaig gaudir de tres peces, tantes com components i vaig carregar piles i ganes per anar a veure al següent grup.



Els Bergantí en cantaven quatre a La Placeta, la meva sorpresa va ser en arribar trobar-me a un grapat d'amics havanerus, a en Josep Bastons, i un grapat de gent tota sentada escoltant molt respectuosament el que el grup de Malgrat els interpretava.
Era tard, quasi tothom feia cara de cansat, però les ganes de pasar-ho bé podien amb les agulles del rellotge.
Espartac Peran, presentador de TV3, també es trobava a La Placeta, i vaig tenir la sort un cop més de creuar quatre paraules del que havia estat la vetllada. Ja n'haviem parlat quan TV3 va dedicar la setmana dels "Divendres" a Calella de Palafrugell, però tot el temps és poc quan es tracta de comentar, coneixer i aprendre d'aquests entesos.



Com els Bergantí ja feia bastant estona que cantaven, li varen oferir la guitarra al mestre Josep Bastons, i aquest va demanar que l'acompanyes la Neus Mar que també estava allà. Ens ho varem passar molt bé, la festa i la xefla es reflectia en les nostres mirades i quan estem entre amics, no hi pot faltar una bona fotografia.

En acabar de La Placeta, vaig dirigir-me al Calau, on hi cantava Fil de Cuca, però arribant em vaig trobar a en Pep Nadal just a dalt de la Plaça de Port-Bo reposant, amb la guitarra dins de la funda i emprenent el camí de casa. Sabia que a tot arreu no arribaria, i així va ser, em sap greu, un altre dia serà.



Quan sembla que a Calella ja s'ha acabat tot, que ja no canta ningú, cal esperar, agafar forces i buscar el restaurant Les Voltes, just a la Platja del Port-Bo.
Allà cada any s'hi troben una colla d'amics que canten, canten, canten i canten, peces de tot tipus. Els "Cuarentunos", no sé si es diuen així, però és com els hem batejat.
Aquest lloc me'l va ensenyar en Càstor Pérez un dels darrers anys, quan sortint de La Bella Lola amb ell, la Iolanda i la Sílvia Pérez, ens va dir, anem a fer l'última a Les Voltes.
Allà els músics tenen molt de ritme, sobretot quan fan peces cubanes, que arrenquen a ballar fins i tot les cadires.
Ara sí que era tard, el rellotge marcava les cinc del matí, i allà ens varem engrescar amb en Fonso Carreras (Port-Bo), Jordi Carulla i Ramon Bordes (Boira) a fer l'última. Rialles no en faltaven, tot i que per acabar bé, ens hagués faltat una guitarra.

Ara sí, entre pitos i flautes, gresca, xefla i bons moments eren quasi les sis de la matinada, el sol ja feia intenció de sortir, i nosaltres ja no podiem més, a Calella ja no quedava més havanera i cançó de taverna per escoltar, així que varem plegar veles, i cap a Palamós...

Per acabar l'escrit us volia posar en coneixement de tres situacions que trobo fora de lloc, el que en català diem "pixa fora de test".
La festa no va acabar com tenia que fer-ho, els Cuarentunos, fan la darrera peça i sempre és "El meu avi", i com acostuma a passar, tothom canta, crida i dóna mostres de suport a la cançó. Doncs bé, quan arriba aquell tall tant especial que diu "Visca Catalunya, visca El Catalan" un grup de gent, treuen estelades entonant la peça, i salta un home que es trobava per allà dintre i comença a insultar-los, fent-los gestos amb el dit del mig.
Tots ens varem quedar parats, menys mal, aquest home (no dic pobre, per que no en feia cara) en portava més al cap que als peus, i gràcies a la educació dels assistents, ningú li va fer res. Va jugar amb foc, insultar als catalans entre catalans i no rebre, diu molt de la gent que allà s'hi trobava.
Com pot ser que l'alcohol faci tant atrevida a la gent. Una remullada a les aigues fresquetes de Calella li hagués anat bé.
Finalment en Lluis Gelpí, propietari de Les Voltes el va agafar amb molta educació i el va fer anar dintre i suposo que el faria sortir per l'altra porta, doncs ja no el varem tornar a veure.

L'altre situació és la que ha protagonitzat en Quim Monzó amb el seu tweet "tanta bona música que hi ha a Cuba i vam haver d'importar les putes havaneres". Com diu en Carles Casanovas, molt ben dit per cert, "el més greu de tot plegat és pensar que podría tenir raó".
Aquest Sr. Monzó no sé el que s'haurà begut, fumat o injectat per fer una crítica tant vulgar com aquesta. Ja veig que és dels que li cal cridar l'atenció per tal que es parli d'ells. La manera de trepitjar ulls de poll és molt barruera i no ho fa per una persona que fins ara la tenia per respectada i respectuosa.

I per últim, ahir llegia un escrit de l'Albert Prat, acordionista, veu de baix i director musical de "Els pescadors de l'Escala" a la pàgina del racó de les havaneres on explicava entre altres coses, el que es cobra per cantar a la cantada de Calella, i també deia: "[...]la putada que és per els grups haber d'estar a les 5 de la tarda per probar l'equip de so...", "sabeu quina il·lusió fa que després de la cantada els grups obligats a canvi del sopar hagin de cantar una bona estona en un dels bars o restaurants assignats [...]" "cal dir que a els grups interessa anar a la Cantada de Calella perquè es mediàtica i perquè surt per la "tele" pel demes..... que voleu que us digui....!!!".
Amb lo fàcil que resulta respondre al mail que envia l'organització i dir "no volem participar a la cantada de Calella". Suposo que l'escrit l'ha fet per facilitar la feina als organitzadors en cas que vulguin convidar-los a La Cantada de cara a les properes edicions...
No cal perdre més temps en lectures d'aquest tipus, només ho he volgut deixar palès perque hi actui qui vulgui fer-ho....


Aprofito i us deixo l'imatge de la celebració de 5º aniversari!!. Cada any és especial i millor que l'anterior, i gràcies a tots vosaltres, el Bloc de les Havaneres com ja sabreu, va ser considerat el Bloc personal guanyador del primer premi en la Secció Cultura/Tendències dels Premis Blocs Catalunya 2012.

"He perdut el compte d'escrits, fotografies, reportatges, fins i tot dels grups que segueixo i a les cantades a les que vaig, però el que no oblido mai és el recolzament per part de la meva dona, la Cris i del meu fill en Dídac, doncs sense el seu amor i la seva paciència, això no seria possible.
Tampoc puc oblidar-me de molts de vosaltres i de tot el suport i estima que m'oferiu sempre que ens trobem". A tots:




Si en voleu més i de les bones, un recomano pel proper dissabte 13 de Juliol a les 22:30h. la XXXI Cantada de Platja d'Aro amb Port-Bo, Bergantí i Els Cremats.


Salut, Força i Havaneres a dojo!.
Us deixo el recull d'imatges del cap de setmana havaneru per exel·lencia...













 
©Toni Foixench

divendres, 5 de juliol del 2013

0

Cantades d'aprop a Calella

Benvolguts companys.
Com molts de vosaltres ja sabreu, un cop finalitza la cantada d'havaneres, els grups es reparteixen pels diferents locals (restaurnts/tavernes) de Calella per oferir petites cantades que denominen, d'aprop. Personalment és la part que més m'agrada de la cantada, és on es tornen més autentics els grups, i en aquesta edició, no hi ha cap que no ho sigui.



Us deixo la llista del grups i els respectius llocs on faran les cantades.

- Arjau: Ca la Raquel.
- Bergantí: La Placeta.
- Boira: Can Palet.
- Port-Bo: Can Batlle.
- Fil de Cuca: Calau. (grup que només participa en les cantades d'aprop).

Saut, força i havaneres a dojo!.

dimecres, 12 de juny del 2013

0

Salpem "A contracorrent" amb Neus Mar

“Tot a punt per salpar a l’aventura,
al vaixell no li falta detall
borrallons blancs d’escuma a l’amura,
i el xiu-xiu del llebeig al velam.”

Benvolguts havanerus, salpem i ho fem carregat de bons sentiments, bons companys i excel·lents músics.
Dissabte varen posar rumb als escenaris Neus Mar i la seva companyia de músics en la presentació del nou cd enregistrat “A contracorrent”.


Dins al meu cap hi ha un munt de sentiments que no sé expressar per manca de vocabulari, desconec si s’han creat adjectius per denominar el que sento.

La crònica de la cantada és molt fàcil de fer, només cal omplir aquesta amb floretes i bones paraules del que vaig veure dissabte al vespre al Teatre Municipal de Palafrugell, però deixeu-me que us expliqui certes coses que crec interessants.

M’agradaria anar una mica més enllà del propi escrit i parlar d’alguns aspectes que potser per molts no es veuen però que hi son, i potser, és moment de coneixe’ls.


Quan vaig conèixer a la Neus també vaig conèixer un pensament d’un cèlebre de l’havanera que deia que aquestes no estaven fetes per ser cantades per dones, que elles a l’havanera no hi feien res...
“No és el bram de la mar qui m’angoixa
ni la força del vent que m’empeny,
sinó un mar de marins i corsaris,
de pirates i filibusters.

No els hi agraden els cants de sirena
perquè burxen a dins del seu pit,
ells voldrien batalles i guerres
i retruny de canons cada nit.”

Com trobareu a l’arxiu del bloc, en aquell temps jo m’endinsava dins de l’havanera i el cant de taverna i el que feia era intentar amarar-me del que deia la gent, del que havien escrit els nostres grans, del que havien deixat com ha llegat pels que venim per darrera, tota la gent que hi ha dedicat temps al gènere.
Llavors vaig veure que de la dona no es parlava i qui si que ho feia i sovint, era en Càstor Pérez, sobretot quan parlava de la vessant havanera utilitzada com a cant de bressol i de lleure.

Alhora va anar a parar a les meves mans gravacions dels anys 70 on hi havia una veu femenina, la de la Maria Cervera quan el grup Peix Fregit s’iniciava, i ja vaig quedar ben captivat per aquella preciosa veu.

Havent vist el que he vist i escoltat el que he escoltat, crec que el que no se sap és posar la veu de la dona allà on cal perquè soni bé (sé que és molt difícil), i per aquesta raó, sovint el que he escoltat és la fórmula fàcil, ara canta la dona, ara canten el homes, i normalment els grups que tenen dones integrades, o bé tenen aquest sistema o bé, col·loquen la veu de la dona com una veu més, fet que fa que sempre destaqui per damunt de les altres veus i quedi tot molt desequilibrat.

El primer cas (o uns dels primers) de dona dins de l’havanera és la de la Maria Cervera i el més recent (o un dels més recents), el de la Neus dins el grup Cubacant quan era integrat per en Càstor i en Xiqui Ramon.


A partir d’aquí, jo he anat seguint a la Neus en tot allò que fa, i tots els mons que recorre per poder fer allò que li agrada que és cantar, i quan més millor.

“Les quadernes del buc són valentes.
No m’espanta el combat ni l’acció.
No m’esveren ni grops ni tempestes,
és el cor qui governa el timó.”

Des de que la conec, l’escenari no li ha posat fàcil, però ara crec que ha trobat el seu espai, el seu lloc i on ella s’hi troba millor, que és sent cantant solista d’un grup, en aquest cas d’havaneres.

En aquest moment em ve al cap la figura de la Maria Salgado que també es va endinsar una mica dins el mon de l’havanera. Una dona nascuda a Zamora, enamorada de la nostra terra i que sovint es deixa veure per alguna taverna per cantar-ne quatre. Com molt bé diu al seu espai d’internet "Desde sus comienzos frecuentó de manera natural las fuentes y raíces más puras de la música popular. Agapito Marazuela, el gran maestro del folklore castellano y leonés, le reveló en Segovia las personalísimas tonalidades de la más auténtica interpretación tradicional. Precisamente haciendo pie en sus enseñanzas, realizó un magnífico disco, pionero en su tiempo, con canciones extraídas del “Cancionero de Castilla” que Marazuela había rescatado del olvido mucho tiempo atrás. En Canciones de amor y trabajo, María Salgado reelaboró viejas melodías e introdujo los más modernos instrumentos musicales, sin que aquellas vigorosas canciones perdieran un ápice de su personalidad.
Con Joaquín Díaz, su otro preceptor, supo de la importancia de conocer y amar el pasado más inmediato, y aprendió a releerlo bajo una magnitud diferente: más humana y sabia."
No solament trobo similitud en els timbres de veu, sinó que fins i tot en les trajectòries van molt paral·leles, havent de canviar els noms propis per els d’en Càstor Pérez, Xiqui Ramón i recentment el d’en Josep Bastons.

“Però malgrat que singlem per la ruta,
que em marcava el més gran dels nauxers,
tinc el cor rosegat per el dubte,
navegant sola a contracorrent”


Amb la nova formació, la Neus pot treballar com li agrada, deixant-se la pell i lluitant per ella mateixa i pel projecte que han iniciat. La sort que ha tingut és que s’ha fet acompanyar per grans músics com son Emilio Sánchez, guitarrista cubà amb molt “filin”, Toni Gadea, gran percussionista amb una llarga experiència i Pep Rius gran contrabaixista enamorat dels ritmes cubans.
A part d’aquest, dintre del enregistrament i en certes ocasions hi participen Florenci Trullàs, violinista amb una llarga carrera musical, Sonia Zurriaga a l’acordió i en Ivó Oller trompetista. (Val a dir que l'enregistrament del cd el va fer un altre trompetista, però com navegava per lluire, va quedar varat uns dies abans de la presentació).

I ara, parlem del concert?
El bolero que dona títol al cd, acaba fent-se una pregunta:
“...i malgrat que singlem per la ruta,
que em marcava el més gran dels nauxers,
tinc el cor rosegat per un dubte:
navegar sola a contracorrent?”

Com molts de vosaltres ja sabreu, vaig participar en el disseny gràfic tant del cd com en la publicitat de l’esdeveniment, una experiència única quan t’envoltes de gent amb tantes ganes de fer les coses. He conegut molt qui l’envolta, i us puc ben assegurar que sola no ho està mai, te família, amics, havanerus, i un petit comitè que sempre l’acompanyen...


A una setmana de l’esdeveniment ja hi havia més de tres-centes entrades reservades, la gent s’afanyava doncs ja es veien a venir que hi havia la possibilitat de penjar el cartell de entrades exhaurides i ningú es volia quedar al carrer.

Jo, personalment, no ho vaig dubtar i tant aviat vaig poder, ja vaig anar a recollir les meves entrades, per sort estava a segona fila i al teatre de Palafrugell ja és molt bon lloc.

La sonoritat de l’esdeveniment era a càrrec de l’Agustí Casademont qui amb la seva destresa va propiciar que no es tingui que parlar d’ell, tot va anar perfecte, tot es va escoltar com calia, i és de llei reconèixer la bona feina que va dur a terme amb la quantitat d’instruments que hi havia.


La Neus va sortir sola a l’escenari, va ser l’únic instant de la nit que no estava acompanyada per algú, era el seu moment i va aprofitar per fer la presentació del que anàvem a veure i alhora la presentació dels components que formen el grup.

La primera peça que va interpretar va ser «Temps perdut» i estava dedicada, no podia ser d’un altre manera, era per ell, pel “més gran dels nauxers”.

A partir d’aquí ella ens va portar al seu terreny, a la captivació a través de la seva veu i l’acompanyament musical que portava.
La primera part del concert va ser amb la formació que habitualment recorrerà els escenaris del pais i en la que ens va regalar magnifiques peces com «Besos usados», «Ojos malignos», «La barca xica», «Camins» i «A contracorrent» entre altres.

Sense temps per aturar-nos, ens va regalar el magnífic “making off” que va fer en Marc Planas, i tot seguit varen començar a desfilar per l’escenari les joies de musics col·laboradors del projecte.

El primer, i no podia ser altre, en Josep Bastons, que va acompanyar a la Neus en la interpretació de «Es caprichoso el azar». Només va quedar a l’escenari, l’Emilio amb la seva guitarra, i la Neus amb el seu estimat Josep Bastons. Va ser un moment molt bonic, especial per molts de nosaltres, sabem el que representa pels dos fer-ne una junts, i aquesta en concret potser els porta records de com es varen conèixer.


Ara si, dalt de l’escenari hi varen anar apareixent musics a raó de la peça que s’interpretava, i com a bon “gentleman”, començaré per una dona. Podria dir una dona amb majúscules per lo ben plantada que està, tampoc li falta cap detall, estic parlant de la Sonia Zurriaga amb una qualitat musical i sentiment incomparable. La delicadesa dels seus dits passejant entre les tecles d’aquell acordió em recordaven a altres mans dolces i tendres, també de dona com son les de l’Alicia Liñan, acordionista dels Morralla a qui he tingut la sort d'escoltar en diverses ocasions.
Després es va incorporar Ivó Oller amb la seva trompeta i la seva marxa que va obligar a més d’uns a moure els malucs quan interpretaven el «Allá en La Habana».
I l’últim i no per això menys important, un violinista de renom, el més veterà, en Florenci Trullàs, component dels Cantaires del Montgrí, que va col·laborar en el bolero «Pensaments» i en «L’havanera del naugrag». Dues peces que acompanyades de violí son extraordinàries i en un concert queden de meravella.

Ja teníem tot a damunt de l’escenari, experiència, sentiment, qualitat, filin, i un llarg etcètera... alló que sempre dic que és tan difícil d’aconseguir, l’equilibri entre la professionalitat musical i el sentiment, o directament salanc, com m’agrada anomenar a mi a tot aquell i aquella que sent que l’havanera i la cançó de taverna que li corre per les venes, però no perquè s’ho digui ell, sinó per què ho demostra en cada gest i cada nota, cada mirada...


Hi ha emocions viscudes, moments que ja no tornaran, satisfacció en veure sortir un nou treball que si tot va com ha de anar, trencarà esquemes a més d’un i omplirà de joia a més de dos.

Us deixo petits detalls captats pel meu ull mecanic així com diverses interpretacions que m’han agradat.



Pep Rius i el seu contrabaix

Emilio Sanchez

Toni Gadea


Ivó Oller




Salut, força i havaneres a dojo!
© Toni Foixench

dimecres, 29 de maig del 2013

2

Port-Bo en concert, a Palamós

Benvolguts companys, estem d’estrena, "Port-Bo en concert".


L'acte va ser organitzat per l'Associació Sardanista Costra Brava que ha fet una aposta forta presentant l'estrena de l'espectacle. Es va omplir tota la platea del teatre tot i lluitar contra diversos factors que restaven afluencia de públic.
El caracter emprenedor i lluitador de l'Associació ha fet que el poble de Palamós cada mes de l'any gaudeixi almenys d'un esdeveniment cultural i popular, lluitant així contra la reducció en materies culturals que arriben desde el propi Ajuntament.
La sonorització de l'esdeveniment anava a càrrec del propi teatre i per properes edicions crec que caldria millorar-ho, és una mica deficient i per tant, si el propi grup es sonoritza amb el seu equip, molt provablement donarà millor resultat. 

El grup palafrugellenc dintre del seu caràcter innovador i de creixement constant, aquest cop ens ha fet una proposta musical acompanyada pel mestre Antoni Mas al piano.
El títol de l’espectacle ja ho diu tot, i fins i tot l'han aprofitat per donar nom al que serà el seu nou treball discografic que veurà la llum el proper mes de juny. Disposen una posada en escena senzilla, seria i respectuosa amb el gènere.

El grup Port-Bo, és “més que un grup” doncs entre altre, no només canta, si no que també hi aporta la part didàctica que tantes vegades trobo a faltar i que tan important és.

En aquest espectacle cal destacar diversos aspectes:
El primer i molt important, el fet de destacar la figura del mestre Jose Luis Ortega Monasterio. Molts dels que hi entenen es queden solament en que va ser el creador de «El meu avi», però no es paren a pensar en la revolució que va causar aquesta peça, i deixen el mestre a banda com si d’un més es tractés, i un personatge com ell no pot ser tractat així.


En aquest cas, Port-Bo i concretament en Carles Casanovas ens va donar tres pinzellades del mestre Ortega Monasterio, ens va explicar vivencies i ens va destacant la revolució que va causar la peça en si, i la seva figura.

En segon lloc us destaco el propi treball que hi ha hagut darrere d’aquestes cançons. No ens interpreten les peces en la manera en que ho fan a les cantades (seria lo fàcil). Han treballat i de valent per fer uns nous arranjaments i com diu el seuy director musical “Port-Bo en concert, apiana les havaneres i amoroseix les veus”.

En tercer lloc us vull destacar certes peces que varen quedar com autèntiques joies tant per la interpretació com per la peça en concret, com son: «Bitxintxo» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio on en Carles Casanovas, acompanyat només per la seva guitarra ens en va fer una interpretació extraordinària.
Altres com «Tornaré» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio, «El barri antic» d’Antoni Mas, «El meu norai» (Carles Casanovas – Antoni Mas) i per acabar «la gaviota» del mestre Frederic Sirés.


Per acabar, només us informo que el grup Port-Bo estarà aquests propers dies de gira per Japó, concretament a Tokyo presentant aquest espectacle. Com he dit només començar:
"Port-Bo, més que un grup".

Aquest cop m'he dedicat més a gaudir de l'espectacle que a fer fotografies.

Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

© Toni Foixench

divendres, 17 de maig del 2013

0

Arjau i l'aroma del cafè

Benvolguts Havanerus,
Buscant conèixer una mica més sobre el cafè, vaig descobrir un d’especial, el Blue Mountain de Jamaica, definit amb sabor equilibrat, lleugerament àcid i agradable aroma afruitat, està considerat un dels millors del món...
Doncs bé, a mi, m’ha portat a recordar la meravellosa vetllada que varem viure el passat dissabte a la Taverna La bella Lola de Mont-ras amb el grup Arjau.


El nou canvi d’ubicació i els canvis a la nostra vida, no ens havien permès fins al moment gaudir d’aquest bonic paratge en que actualment es troba. Em permeto destacar el caràcter lluitador d’en Paco i de la Pepi, no s’aturen mai, i sempre tenen en un racó del seu cor, un espai per les havaneres.
Des del bloc, us volem agrair l’esforç que heu tingut que fer per tirar endavant i continuar treballar per les havaneres, Pepi, Paco, Gràcies!.
Aquesta “nova” taverna em recorda a la primera, el caliu de “Ca la Raquel” l’han tornat a trobar. Probablement aquelles parets no havien escoltat masses havaneres i cançons de taverna, però aquest parell aviat les posaran en solfa.



En aquesta ocasió el grup que tocava aportar el seu granet de sorra en aquelles parets era el grup Arjau. En Jordi Grau, Jordi Rubau i en Xiqui Ramon. No sé quina expressió fer servir per descriure el que em varen fer viure aquest tercet. Per una banda la incredulitat del que estava escoltant -massa poc temps per lo be que sona-, per altra, la satisfacció de veure que les coses els hi estaven sortint bé, i per altra, veure com uns bons amics, gaudien dels aplaudiments com a premi que els oferíem els que escoltàvem la cantada.

Pot semblar una tonteria, però passar de duet a tercet, va ser força complicat per mi, sempre els he escotat com a duet, sempre ho trobaré a faltar, més per melangia que per qualitat (musicalment parlant). El duet Arjau podia fer coses que jo no he escoltat a ningú i dubto que ho torni a fer, tot canvia i tots ens fem grans.



Bé, les primeres cançons varen servir per anar escalfant la veu, i alhora per deixar-nos anar aquella flaira del que ens venia a sobre.
Utilitzant la definició del Blue Montain, el grup Arjau em va sorprendre pel elevat equilibri que han trobat en les veus, fet gens fàcil veient les extensions vocals dels dos tenors, però alhora, i coneixent les dues tessitures, no sé si en trobaria millors al gènere.
La part àcida i el agradable aroma afruitat, la trobo en la seva manera de fer, és diferent, propi, sense miralls, això els fa ser únics.



Potser no heu parat mai atenció a la veu d’en Jordi Grau, per mi, un baríton baix, que posa la veu allà on toca, que ho controla tot i dona aquella cobertura i coixí quan les altres dues veus despunten. Si en teniu ocasió, deixeu-vos portar, pareu l’orella a la seva veu, i potser quedeu captivats com jo.

Va ser un autèntic plaer assaborir la cantada amb la companyia d'en Jordi Casas, Lluis Armengol, Laura Soto, Victor Hernández i la més especial, la d'en Pere Margall que com sempre ens omple...

La presencia al proper Festival d’havaneres i cançó de taverna de Calella de Palafrugell els ha encoratjat i crec que és un bon premi al treball de l’any passat, poc vist per les circumstancies, però que aquest suposo que donarà molt a parlar.
Si en voleu gaudir, aquest dissabte els trobareu a Palafrugell, a la Plaça Nova a les 20:00h.

Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc