dilluns, 21 juliol de 2014

0

XXXII Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro

El mes de juliol arrenca com cada any amb molta empenta, tant és així que diria que és el mes que més cantades acostumo ha assistir, també he de dir que s’hi concentren les que a priori són les millors cantades de l’any per a mi, amb alguna excepció del mes d’agost com pot ser la Cantada de Calafell, la de la Mostra de l’havanera Catalana de Palamós i la del barri de Sant Roc entre altres.



Aquest cap de setmana hem fruit de la XXXII Cantada d’havaneres i cançó de taverna de Platja d’Aro amb la participació dels grups Bergantí, Els Cremats, Port-Bo i una col·laboració de Els panxuts.
Aquest cop he tingut la sort de assistir en família a la cantada, com ja és habitual, celebrem l’aniversari del bloc i com ells en son part important, és el millor regal que em poden fer.

La 32ena cantada d’havaneres i cançó de taverna de Platja d’Aro ha batut record d’assistents, enguany s’han aplegat unes 2.500 persones a la platja gran per gaudir d’aquest gènere que tant ens agrada.
La sonorització de l’esdeveniment anava a càrrec de sonostudi, i aquest cop va ser una mica més complicat que altres vegades que allò sonés con tenia que sonar, però finalment i gràcies a les  magistrals mans d’en Jofre Morte, la cantada va acabar regalant-nos grans dosis d’havaneres i cançons de taverna.

La transmissió com ja va sent habitual per aquesta cantada la porta a terme Televisió Costa Brava i aquest any tal i com es va fer en l’anterior edició, va ser retransmesa en directe a través del Bloc i ara hi hem deixat un enllaç per tal que els nostres lectors en puguin continuar gaudint tant com vulguin. Enllaç per tornar a gaudir de la Cantada 


Havanerus, com ja us podeu imaginar, amb uns ingredients tan bons, no hi podia faltar un mestre de cerimònies com el periodista palamosí, Francesc “Xicu” Sánchez Carcasses per estar a l’alçada de la cantada, i com vareu poder comprovar, cada cop es millora, no va fallar res, mocadors, cadires, cremat, i un llarg etcètera de detalls que fan que allà on hi posa les mans en Francesc, tot es faci amb seriositat, curiositat i sobretot i per damunt de molts valors, respecte vers el gènere. Us cop més, i no em canso de dir-ho, gràcies Xicu per la impagable feina que fas en favor de l’havanera i la cultura catalana,

La tria de peces que varen fer els grups va ser:


Crec que és un bon moment per proposar un debat d’opinió en el que m’agradaria que parléssim quants més millor sobre el és el cant de taverna i el que es pot cantar o no, dalt d’un escenari en una cantada d’havaneres d’aquest tipus, val a dir que molt probablement gent implicada no es mulli per tal de no perdre res, però jo ho vull intentar per tal d’aprendre més i conèixer diversos punts de vista i enriquir coneixements.

La cantada d’havaneres de Platja d’Aro, és de les poques que al cartell l’acompanya la frase “i cançons de taverna”. Bé, per aquest motiu, podeu fer un cop d’ull al programa i veure el què els grups poden entendre com a cant de taverna.



Els cremats, a la primera part de la cantada van anar en serio, varen escollir les peces tal i com diu el cartell, i van fer quatre havaneres de quatre possibles.
No així Bergantí i Port-Bo, que els dos van fer dos havaneres de quatre possibles.
Ara bé, els papers, s’intercanvien quan toca la part de cançons de taverna, doncs al meu entendre, Els cremats, tot just van fer una peça, i Port-Bo i Bergantí, quatre de quatre.

Ja veieu que per gustos colors, ara bé, si parlem de què és cant de taverna i què no, potser estic equivocat i ara resulta que Els Cremats van fer quatre de quatre, tant de bo ho entengués com ells, però a mi no m’ho varen ensenyar així.


Les actuacions dels tres grups va ser la esperada pel públic doncs aquest varen brindar seriosos i meticulosos aplaudiments a cada una de les peces interpretades.
Un any més la cantada de Platja d’Aro es situa entre les millors de la temporada i si tot va com ha d’anar, l’any que ve hi tornarem, probablement amb més i millor.


L'actuació a la simbòlica mitja part del grup Els Panxuts va ser força aplaudida pel public assistent, doncs aquest amatent a la lletra de la peça que sempre ens regalen "La cantada a Cavall Bernat" varen fer un passeig per tot un grapat d'havaneres resumides en una, amb la destressa i ben portar d'aquest grup de Cassà de la selva.
 
Per concloure la cantada el company i amic Xicu Sánchez Carcasses em va convidar a pujar a l'escenari per compatir l'aniversari del Bloc amb tots els espectadors de la cantada,i junt amb el meu fill Dídac, vaig voler compartir aquell moment de joia.



Ara, si us ve de gust, passeu per la secció “divulgació” i deixeu la vostra opinió de la interpretació del què és el cant de taverna.
Us deixo un enllaç que us portarà a un reguitzell d'imatges del que va veure el meu ull mecànic.
Album de fotografies de la XXXII Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench

dissabte, 12 juliol de 2014

0

Retransmissió en directe de la XXXII Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro

Benvolguts companys.
Avui tinc el plaer de convidar-vos a veure i escoltar amb rigorós directe la XXXII Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro que es celebrarà avui dissabte 12 de juliol a les 22:30h.
Els grups que hi participen son: Bergantí, Els Cremats i Port-Bo. I el presentador de l'esdeveniment és el periodista palamosí Francesc Sánchez Carcassés.
Gràcies a Televisió Costa Brava i concretament al seu director general, en Manel Rius, que ens ha ofert totes les facilitats per dur a terme aquesta retransmissió per a tots vosaltres i a en Xicu Sánchez Carcassés per obrir-nos la porta i portar-nos de la mà per tot arreu.
Espero que tot vagi com ha d'anar i pugueu gaudir de la Cantada, nosaltres hi serem presents!

Us deixo l'enllaç permanent de TV Costa Brava a la carta per aquell que la vulgueu tornar a gaudir:

XXXII Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro a TV Costa Brava a la Carta

Salut, força i havaneres a dojo!.

dijous, 10 juliol de 2014

0

Boira a Barberà del Vallès

Benvolguts companys, diuen els de les terres de ponent que quan hi ha boira no hi ha tempesta, però es veu que a Barberà del Vallès no creuen en aquesta dita, i van preparar un escenari alternatiu, doncs a Barberà hi havia Boira -però no qualsevol boira, la que s'escriu amb majúscules- i tempesta.



Ara mateix engego aquest escrit amb una tristor al cor que per sort feia temps que no sentia. Acabo d’arribar de Lleida després de acomiadar al pare d’una persona a la que aprecio molt i poc a poc s’ha guanyat la meva estima, i jo ja la tracto com un amic, amb el significat ampli de la paraula. Ramon, vagi aquest escrit a la memòria de “ton” pare en Josep.

Quins canvis d’estat d’ànim patim. Ara ho entendreu...
No us podeu arribar a imaginar lo feliç que em vaig sentir quan en arribar de la cantada de Calella, i mentre la feia petar amb la meva sogra, aquesta em diu que a Barberà fan havaneres al dia següent.
Ràpidament, i a través del telèfon mòbil em connecto a la pàgina del Ajuntament i veig que el grup que actua son els Boira de Lleida, i jo sense saber-ho.



Llavors, amb una mirada amb la Cris varem començar a muntar el nostre pla per poder assistir, com acostumen a fer els serveis de protecció civil amb un Inuncat o un Neucat, nosaltres fem el nostre particular Havanerocat.

Per sort la cantada es celebrava a les vuit del vespre i ens permetia anar-hi tots, no teníem que dependre de terceres persones, i no hi ha fet més alegre, que poder assistir a una cantada amb tota la família.

Malauradament la pluja en va embrutar la festa a tots i no ens va deixar que hi poguéssim anar, doncs com us he comentat, es va suspendre la cantada a la Plaça de la Vil·la i es va passar al Teatre de Barberà del Vallès. Amb l’inconvenient que tots els actes de festa major que s’havien de celebrar en diferents escenaris havien anat a parar allà, això va fer la cantada endarrerís l’inici fins a tres quarts de nou. Els van informar de fer-ho tot seguit, sense descans, per que el públic pogués fer el seguici i acabés als focs artificials.
Un lloc molt acollidor, amb una sonoritat envejable, i un públic entregat en cos i ànima al grup de ponent, però com tot té un però, se’ns va fer molt i molt curta.



Ja em perdonareu, però no veia a la gent de Barberà tant enamorada de les havaneres com em van demostrar amb els Boira. Altres anys he assistit a la mateixa cantada amb un altre grup i només puc treure dos raons, o m’han canviat el públic, o allò que els hi varen interpretar els Boira els hi va encantar, doncs les reaccions, mirades, gestos i mostres de suport en forma de aplaudiments no els havia vist en aquella localitat en cap ocasió. Em quedo amb la segona raó sense cap tipus de dubte.

La cantada estava precedida d’una conversa en la que em varen informar del delicat estat de salut que passava una persona –no calen noms- en aquell moment, ell ja s’havia acomiadat, sabia que el desenllaç era a punt de succeir, no quedava massa temps i n’era molt conscient.


Vaig veure que aquella cantada estava dedicada, el seu cap estava per la feina però el seu cor estava al costat del pare, entonant les últimes peces i semblava com si ell li digués, i ara quina vols que et fem...
Empassant saliva i fent el cor fort, mirava als ulls de la persona que cançó a cançó, havanera rere havanera acomiadava al seu pare...
Crec que seria incapaç de fer-ho!

Els seus companys emocionats, tant com ell, no es varen quedar enrere i en una de les peces, en Jordi Carulla va escollir dedicar-li. Ho va fer de manera fàcil, senzilla, com es caracteritzen, i amb un “avui és el dia, aquesta va per tú” i varen interpretar l’havanera «luz que brillas» i tot i l'emoció del moment, crec que ha estat una bona interpretació.



Després d’aquesta peça, varen venir moltes més, carregades de força, d’energia i de qualitat a dojo i així ho reflectia el públic amb els aplaudiments que els brindava en totes i cadascuna de les peces que ens varen regalar.
Dintre del repertori escollit us en destaco, «Encisadora», «Escolta es vent», «El barraler», «La balada d’en Lucas» i «El capità» entre moltes altres peces.

La qualitat i sensibilitat que té a les mans en Toni Castell, acordionista del grup, emparella a la perfecció amb la extraordinària veu i sentiment que hi posa en Jordi Carulla amb la primera veu del grup, l’Enric Bardina amb la segona veu i en Ramon Bordes amb veu baixa i guitarra. 



Trobo que el creixement del grup Boira és exponencial, cada any es superen, i des de que els vaig conèixer ara farà prop de quatre anys m’han anat sorprenent cantada rere cantada.
L’arranjament dels Boira és únic, fan una havanera un xic més lenta que la resta, que convida a gronxar entre el vaivé de les onades més si escau. Alhora que ofereixen al oient una riquesa vocal difícil de trobar entre la resta de grups.



Quant a les harmonitzacions de les peces, tant en Ramon Bordes com en Toni Castell fan un duet excepcional, les mirades els fan de partitures, doncs com ja és habitual, en Toni Castell no necessita cap documentació davant per saber per on ha d’anar la peça.

Companys, vaig passar una de les millors vetllades amb vosaltres i malgrat tot, penso que ens ho varem passar molt bé. Espero que hi tornem aviat.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

Us deixo el recull d'imatges que més m'han agradat de la cantada...










©Toni Foixench

dimarts, 8 juliol de 2014

0

48 Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell

Benvinguts companys.
Un any més el primer cap de setmana del mes de Juliol ens porta la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i aquest any ens trobem davant la 48ena edició.
Dintre dels esdeveniments que formen part del cartell de la cantada hi trobem l’espectacle “brindem cançons” que ens varen oferir el grup Corrandes son corrandes tot i que jo encara hi busco la relació per poder compartir cartell.



Divendres vaig assistir a Plaça Nova de Palafrugell amb l’il·lusió que sovint em provoca aquest tipus d’actes. En arribar vaig tenir la sort de trobar-me una persona a la qual li tinc gran respecte i admiració per la feina que fa, i entre altre, és un entés del gènere i del que allà anàvem a escoltar i el primer que li vaig comentar va ser que em fes cinc cèntims, doncs pel que havia vist per internet i el que m’havia informat allò no em lligava amb el que jo em pensava que era el “Concurs de l’Hermós”.

La posada en escena era molt bona, una simulació de taverna antiga, amb botes de vi, taules antigues i unes indumentàries de l’època, i de fons el Centre Fraternal com a espectador de luxe.



Les corrandes acostumen a ser versos rimats, normalment en forma de quartet, i que amb una tonada senzilla van interpretant els cantaires. A la seva pàgina web he trobat aquesta manera de definir-ho “Hi ha barbaritats, potser veritats, que només es poden dir cantant. Els versos creats al moment són la clau d’aquesta proposta. Els cantadors vénen a cantar amb diferents tonades, el que la situació del moment, l’ambient i el públic inspiri. Aquests atrevits intentaran provocar sorpresa a cada instant, a cada vers rimat, a cada estrofa cantada.

El grup el formen 4 components, però en aquest cas comptaven amb la colaboració d'un cantaire/instrumentista com en "Panxito", per tant, teniem damunt l'escanari 5 components, dels quals una, la tavernera (Anais Falcó) era qui va presentar la proposta i podem dir va aconseguir la beca l’Hermós en nom del grup.
La resta de components son: Christian Simelio, Gerard Díaz, Àngel Laguna i Francesc Tomàs "Panxito".



Del que vaig veure i escoltar hi van haver certes coses que em van agradar molt, com són els instruments que portaven i la manera d’improvisar (poca broma amb tot el que varen arribar a dir en tant poc temps i la velocitat amb la que inventaven les estrofes), tot i que aquesta última va haver un moment en que ja em va col·lapsar. L’espectacle va durar una hora i deu minuts, i en tota aquesta estona ens varen anar repetint les corrandes i les tonades tradicionals fins al punt que a mi personalment em va cansar tanta estona sentint “el mateix”.

Quant a les veus, crec que no és un punt que preocupi al grup, probablement sigui el de menys, doncs en cap moment vaig apreciar bona qualitat en quant a les dues veus principals.
Ja dic que destaco molt l’improvització, quasi totes les lletres es creaven en un moment, seguint el que es deien els uns altres, sense perdre el fil, però va haver un punt que ja vaig dir prou.


Per buscar una similitud, us diria que és com si féssim una cantada d’una hora i deu minuts interpretant “Aigua Xelida”. Val a dir que ells canvien la melodia en cada peça, però no hi vaig trobar massa variació un cop saturada l’oïda i amb una durada de les peces excessiva.



Quan va acabar l’espectacle vaig continuar afirmant que per mi, no hi ha cap relació entre el que vaig veure i les havaneres, i per mi, fins i tot amb el cant de taverna. Ara bé, si entre corrandes intercalessin altre tipus de peces sí que hi hagués pogut trobar la relació doncs a les tavernes està demostrat que el que menys es cantaven eren havaneres, però si que es cantaven aquelles peces populars del moment, fins i tot aquelles que els trobadors sabien si ens anem a segles passats. Les havaneres i el cant de taverna que ara coneixem el podem datar de mitjans de segle passat i les peces que escoltaven venen de molt abans.



En el gènere que ens uneix i en ocupa en el Bloc, ens preocupem per les veus, sense veus, no té gaire raó de ser, i en aquest espectacle va ser l’aspecte que més vaig enyorar.

Si que m’agradaria fer un esment a en Toni Paris que va fer una sonorització magistral tot i la dificultat del acte per tots els micròfons inalambrics que portaven i en cap moment hi van haver errades.

En quan al concepte de la beca l’Hermós pot seguir endavant, però no cal que estigui dins el cap de setmana de “La Cantada”, doncs potser està més vinculat, veient com va anar, amb cants i tradicions catalanes que amb el gènere concret que en ocupa.

Amb aquest “regustot” agredolç vaig arribar a dissabte, amb les millors intencions de passar una vetllada fantàstica tot i que certs grups de “La Cantada” no eren del meu agrat.



Com cada any, varem anar una mica aviat per poder veure’ns i saludar amb tots els companys que any rere any seguim aquesta cantada de manera especial.
Els carrers de Calella s’omplen de gent i sempre en un racó o un altre, trobes aquella persona que fa moltes cantades que no veus..
Una rialla, una abraçada, unes converses que fan afició i fan que la nit de les Havaneres esdevingui una nit sigui màgica.

El temporal de mar que hi va haver el dia abans va posar en alerta a tots els organitzadors, fent mans i mànigues per assegurar que tot allò podia aguantar. Diverses cales de Calella varen quedar amerades d’aigua, la sorra havia desaparegut, però, la mar, un any més ens va respectar i ens va deixar que li oferíssim els aquests cants tant seus.

Els organitzadors de la cantada, l’Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell varen tenir una actuació extraordinària. He tingut la sort de veure com treballen de prop i veure les preocupacions per que tot estigui a lloc, per que totes les persones que entraven a la cantada fossin acomodades com cal, per que els músics estiguessin acompanyats en tot moment per una persona per els indicava com tenien que fer les coses. Son molts detalls que un any més, fa que calgui remarcar la bona feina que realitza aquest equip, i molt probablement sigui gràcies al magnífic grup de persones que formen part com la Sílvia Beleña, Eva Torres, Clàudia Cama, Narcís Ferrer i un llarg etcètera, als quals i de tot cor els hi dic: Gràcies per fer la vostra actitud i felicitats per la feina tant ben feta!



Jo vaig entrar a la cantada molt just de temps, va ser arribar i col·locar-me en aquell boci de paradís, arrecerat per les barques, acompanyat de la sorra, l’olor a mar i com no, de les havaneres.

Els presentadors de l’esdeveniment varen ser en David Galceran i l’Espartac Peran els quals van conduir de molt bones maneres la cantada. El fet que l’Espartac s’anés movent per diferents llocs de Calella segurament als espectadors de casa els feia viure una mica de prop el que gaudim els que hi estem  allà.
I en David, el de casa, va fer una bona actuació explicant detalls i detallets de certs racons d’aquesta vila tant maca com és Calella de Palafrugell.



La sonorització anava a càrrec de Sonostudi i tot i que he sentit crítiques per part de certs grups per problemes de só dalt de l’escenari, he de dir que des de baix el só era net i clar. Crec que aquest any i pel tipus d’equip que vaig veure muntat, en Jofre Morte es mereix un bon reconeixement per la feina ben feta.

Els grups d’aquests any tal i com varen actuar va ser, Port-Bo, Mariners de Riera, Peix Fregit i Els pescadors de l’Escala.

Ara que tenim el Mundial de Brasil a les acaballes, us faré un resum aprofitant l’avinantessa de l’esdeveniment esportiu. Us diria que els primers que van sortir al camp amb l’intenció d’aguantar el resultat, no volien arriscar en defensa, i es van tancar molt bé. Però amb el primer canvi, la defensa va fer aigües i els hi van caure tres. A la mitja part i gràcies al tercer canvi es va provocar una remuntada èpica, d’aquelles que fan afició, i els darrers, amb un resultat tant favorable, van mantenir el resultat.



Però com parlem d’havaneres anem al que hem d’anar. El primer grup de la cantada va ser Port-Bo, amb en Carles Casanovas, Mineu Ferrer i Fonsu Carreras. Aquests calellencs juguen a casa, el grup ha trepitjat l’escenari de “La Cantada” en quasi totes les edicions a excepció d’una per malaltia d’un component. La tria de peces que varen fer va ser:
«Barquejant» (Carles CasanovasJosep Bastons).
«Mi madre fue un mulata» (En desconeixem l’autor).
«Al pirata Joan Torrellas» (Carles Casanovas).
«Rosina» (En desconeixem l’autor).
«Lola la tavernera» (Carles CasanovasJosep Bastons).

El resultat va ser bo, varen estar a l’alçada a la que als seus seguidors i amants del gènere ens agrada veure’ls, però a mi, personalment em va faltar alguna peça més novedosa, tal i com ens tenen acostumats. Tot va anar com havia d’anar, varen fer el recorregut com cal, interpretant les peces amb la destresa que ells tenen, però el fet de ser els primers penso que els hi va passar un xic de factura quan a la entrada en acció, els vaig veure freds i poc concentrats al inici. Per cert, la nova equipació em va agradar molt, us feia vint-i-cinc anys més joves....



El segon grup de la cantada va ser Mariners de Riera, un grup de Matadepera que “interpreta molt bé les cançons de taverna que es cantaven a Calella” com deia el Regidor de Cultura, Albert Gomez, Bé, jo aquí vaig quedar destrempat, doncs amb els que hi havia parlat referent al grup, tot i que ja sabem que no tenen quasi actuacions, que no enregistren nous treballs, i que avui per avui no son un referent al nostre país, els hi havia dit que molt probablement es prepararien l’actuació i traurien les cinc peces sense problemes, però no va ser així. Potser sí que la peça antiga la varen defensar, però les quatre contemporànies no varem tenir aquesta sort, o almenys a mi no m’ho va semblar.
Les peces escollides varen de ser:
«La catalana» (En desconeixem l’autor).
«La barca de suro» (Tòfol MusJosep Bastons).
«Negro Abelardo» (Jaume Pol Girbal Josep Bastons).
«Tornaré» (Jose Luis Ortega Monasterio).
«Habaneras de Cádiz» (Antonio BurgosCarlos Cano).

En aquesta ocasió, el resultat no va ser el que m’esperava, també el só de la guitarra no era net, carregava un xic i no s’escoltava una guitarra delicada, tendre i suau, més aviat el contrari. Us destaco el record que va tenir el grup cap a en Lluís Pujol i concretament en record del germà d’aquest traspassat ja fa uns quants anys i el qual s’identificava molt amb «la barca de suro».



El tercer grup de la cantada i després de la pausa publicitària que va fer fer TV3 al damunt de l’escenari li va tocar el torn al Peix Fregit,
El tercet de Palafrugell tornava a la Cantada després d’un any d’absència. Com he dit, varen iniciar una remuntada èpica, tot allò que havia caigut ho varen tirar amunt en quatre acords i quatre tonades.
En Jordi Tormo, Norbert Torrecillas i Pere Molina, varen prémer l’accelerador al màxim per donar en cinc peces el millor d’ells. L’únic que vaig veure era que entre ells i nosaltres ens separaven un atrils, a vegades massa consultats visualment.

Cal destacar les magnifiques veus que han assolit en tan sols un any de la darrera incorporació, i per sobre la d’en Jordi Tormo, un cop més, de les millors en la seva posició. També aprofito aquest espai de lloança per felicitar al company Norbert Torrecillas per la manera que te de fer cantar el seu acordió, allò que dèiem d’acaronar l’instrument....

Observareu que en el recull de fotografies, enguany aquest grup està molt present i la raó no és altre que l’objectiu de la càmera sembla que tingui vida pròpia i busca per si sol on s’hi troba millor, on veu bones cares i respira un bon ambient. Crec que només cal veure’ls la cara per conèixer per quin moment estan passant.



I el darrer grup de la cantada “Els pescadors de l’Escala”, un grup que retornava a Calella després de molt poc temps de la seva estada, tot i aquest any, no ha tingut res a veure amb el d’aquella ocasió.

Enguany “Els pescadors de l’Escala” celebren el seu 50è aniversari i com ja varem fer, i repetim els donem l’enhorabona per això i per la Creu de Sant Jordi que varen rebre.
Quant a la cantada, aquest any sí que els vaig veure a l’alçada i a la qualitat que ells sempre defensen i diuen que tenen i que jo mai els hi havia vist fins al moment tot i que aquest any ja em coincidit en quatre cantades i a la cinquena ha anat la vençuda.
Les peces que varen interpretar varen ser:
«La bella cubana» (José Silvestre White Lafitte).
«Encís d’amor» (Albert Prat).
«Qui m’acompanya» (Miquel GuiuJosep Bastons).
«Tramuntana amiga meva» (Clara Sanchez CastroAlbert Prat).
«Escolta es vent» (Tòfol MusJose Luis Oertega Monasterio).

Va ser un bon repertori, arriscat amb la primera peça doncs les veus i la melodia forma un paper important i tot i que no vaig apreciar el canvi de ritme que la peça original aporta, va estar prou bé.
Amb aquest inici, els mals presagis em varen tornar a envair i em tornava a imaginar correus i missatges barroers i amenaçadors com els del darrer any, però per sort, va ser un miratge doncs van estar prou bé i poc a poc es varen anar posant a lloc i deixant anivellat el global de la cantada, que malgrat tot ja era prou bo. Espero que enguany, la mar quedi serena i el meu dret a decidir el què m'agrada i el què no sigui respectat i no pretenguin imposar res.



Vull destacar l’aportació que fa en Jordi Cabarrocas amb el contrabaix. Així com en altres vegades no m’aportava ni fred ni calor, en les darreres cantades i espero serveixi de precedent, em va donar el caliu que en certs moments trobava a faltar al grup.
També destacar la menció a la Gemma Guiu, sempre m’agrada que es recordin als que no hi son. Ho va fer en Joaquim Mas durant la presentació de la peça «Qui m’acompanya» escrita per el pare de la noia en qüestió, Miquel Guiu i musicada per en Josep Bastons.

La cantada prenia la darrera corba per enfilar la recta final, i com qui no vol la cosa, ja teníem dalt de l’escenari a tots els grups per interpretar «La bella Lola» i «El meu avi» i d’aquesta manera, la 48º Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell tirava avall el teló i ens deia, fins l’any vinent. L’encarregat  de dirigir les dues darreres peces va ser el nostre gran amic, mestre d’havaneres i molt més, Josep Bastons.


Cal destacar un any més la participació dels Marrecs de Salt en la construcció de dos pilars de quatre durant la interpretació de "El meu avi" fet consolidat que cada any hi posa un toc més patriòtic al esdeveniment doncs en acabar, els crits de "in, inde, independència" ressonaven per tota la cala del Port-Bo.



Ara que ja “Els pescadors de l’Escala” han aconseguit la Creu de Sant Jordi us vull comunicar oficialment que hem iniciat els tràmits per que a en Josep Bastons li sigui atorgada també aquesta distinció a ser possible el proper any.

La iniciativa la varem pensar farà un parell d’anys, però al poc temps, Els pescadors de l’Escala varen començar la seva campanya per aconseguir aquest reconeixement i varem decidir endreçar-la al calaix fins que els hi fos assignada per tal de no destorbar ni portar a males interpretacions la nostra iniciativa.



Ara, i arribat aquest moment, esperem tenir el recolzament de tots aquells i aquelles que creieu al mestre Josep Bastons és digne mereixedor d’aquest reconeixement. Ja va sent hora que se li reconegui la feina que fa i ha fet per la música i per la cultura tradicional i popular catalana.

I continuant amb la cantada, ara que ja la tenim finalitzada, permeteu-me que us faci un comentari per aquell o aquells als que els hi pugui interessar la meva opinió.
Referint-me al grup Mariners de Riera. Donat el nivell que els precedia i prosseguia, calia treballar i molt probablement ho hagin fet, però no ha estat prou i estic segur que no ha estat per actitud, doncs els seus components senten aquests cants molt seus i creuen en allò que fan. Però no et pots posar davant grups com Peix Fregit, Port-Bo i Pescadors de l’Escala d’aquesta manera,
D’això no puc culpar al grup, arriben fins on arriben, penso que és l’organització i concretament la persona que s’encarrega de escollir els grups qui ha de mirar l’equilibri de la cantada. Com a mínim, crec que ja que saps que l’aposta no es bona, jo, els hagués posat al davant de tot, sempre estàs a temps d’anar recuperant la cantada poc a poc i no de cop com van haver de fer els companys del Peix Fregit, sort d’ells.

Si a Catalunya tenim cinc, sis, set grups que son el bo i millor del país, més altres dos o tres que van treballant de valent any rere any i s’esforcen i aconsegueixen bons resultats musicals, el que no es pot fer, és escollir un que probablement està a la mateixa posició però per baix. Ho sento, per aquesta cantada jo no ho faria (ni per cap altre, però aquesta menys).



“Ep i al tanto”, que tots tenim amics, a tots ens fa il·lusió que a Calella hi canti aquell grup amb els que hi tenim tant bon rotllo, tots tenim preferències però companys organitzadors, aquesta cantada és “La Cantada”, és un mirall massa gran del gènere com per estar fent apostes personals d’aquests tipus doncs ja coneixem el resultat, i jo personalment, en aquesta he trobat que tot i les diferencies que tinc amb un dels grups és digne mereixedor de ser-hi i per obtenir el meu més sincer reconeixement per la bona feina que han fet damunt d’aquest escenari.

Bé, i ara amb el vostre permís, continuo amb el que ens va portar aquesta meravellosa nit empordanesa. En acabar la cantada gran, l’oficial, varem trobar-nos un grup d’amics, de seguidors del gènere, en definitiva d’havanerus per tal de fer la nostra particular cantada.


Abans d’això jo no em volia deixar escapar les petites joies que et deixa la nit de La Cantada i menys mal que no ho vaig fer. El primer grup que vaig voler anar a escoltar va ser al Peix Fregit que actuava al Bar Restaurant Calau. Permeteu-me un agraïment als responsables del local pel bon tracte que vaig rebre.
Quan vaig arribar el grup ja estava preparat, a diferencia d’altres anys, estaven a la part esquerra, dalt uns taburets que donaven molta visió als que des de fora del local s’aplegaven per escoltar aquest tercet palafrugellenc.



Aquí  ens varen regalar joies magnifiques com «Ulls verds», «Catalans a l’Alcàrria» «lágrimas negras» i un munt de peces que deixaven bocabadats als afortunats que havien trobat un lloc dins el local i altres que estaven amuntegats a l’entrada.



El segon grup al que vaig anar a veure i volia escoltar en directe era Mariners de Riera. Sempre intento abans de fer una afirmació, que pot no agradar, tenir fonaments basats en experiències que corroborin el que penso i sento. I bé, malauradament, em vaig tornar a reafirmar.
En sortir de la taverna Calau em vaig trobar casualment amb en Xiqui Ramon, component del grup Arjau, i no m’ho podia creure, ell no cantava a Calella i no és dels habituals de després de La Cantada, i per aquest motiu li vaig demanar els motius que l’havien portat a posar els peus a Calella en un dia com aquest.


La resposta encara em va fer més il·lusió, doncs em va dir que havien actuat amb el grup Arjau allà al costat i havien decidit fer una volta per veure com anava tot.
Això volia dir que els altres components Jordi Grau i Jordi Rubau no podien estar massa lluny. I com aquell qui va agafat de bracet, ens varem dirigir allà on cantaven els Mariners de Riera amb les ganes i la il·lusió de trobar-me als els Jordi’s i així va ser.
En un costadet, sense poder ser massa vistos, sense fer soroll, amb un refrigeri entre mans, estaven escoltant el grup de Matadepera, llavors quan en Xiqui s’hi va apropar, en Jordi Casas, component de Mariners de Riera els va demanar que anessin a cantar-ne algunes amb ells.

Allò va agafar color de cop, la terrassa del bar va tornar a brillar, fins i tot, el fet de cantar a Can Palet, que a mi mai m’agrada per la mala sonoritat que dona aquella terrassa s’havia convertit en un escenari perfecte i amb una acústica genial.

Però no em podia aturar, es feia tard i encara em quedaven dos grups per veure.
Vaig anar en direcció a la taverna Can Batlle doncs hi cantaven “Els pescadors de l’Escala” i ja us ho podeu imaginar. Per una banda el mal regust que tenia jo d’aquella taverna quan en els dos darrers anys de la cantada hi ha hagut problemes i per l’altre “l’amistat” que ens uneix amb dos dels components de Pescadors de l’Escala varen fer que per evitar mals majors, passes de llarg per arribar-me a Ca la Raquel i aquests els deixes pel final.



En arribar a Ca la Raquel, no es podia passar, la gent estava apilada entre caps per tal de veure per una escletxa un tall dels Port-Bo, i es que no m’estranya, allà on està lo bó, acostuma a estar plé. Vaig demanar als assistents si em deixarien passar per entrar, gaudir un xic i aprofitar per deixar retratats als cantaires, però solament vaig poder fer això últim, doncs només per educació, no em podia saltar aquella cua i posar-me a escoltar a primera fila com si fos algú. Per tant i amb tot el dolor del món vaig haver de marxar, per respecte als assistents havent gaudit tot just d’una sola peça. Per sort, jo els puc gaudir més cops l’any que potser molts dels que allà es varen aplegar.



En sortir de Ca la Raquel, i enfilar el carrer avall, de nou Can Batlle, “ai Deu, ja hi tornem a ser”, us imagineu que vaig fer?. Doncs molt fàcil, valorar en dècimes de segon el que podia passar (mostres de carinyo, mirades tendres i fins i tot alguna paraula carinyosa) i sens dubtar-ho un moment i com de porc i de senyor s'ha de venir de mena, vaig passar de llarg i anar carrer a vall a la cerca d’uns amics a escoltar havaneres a la platja, un raconet que en aquesta ocasió no estava arrecerat, però que vaig passar els millors moments de la nit.

Només us diré, i per posar-vos les dents una mica llargues, amb tot el carinyo del món, que els que allà ens trobàvem, no hi cabíem en cap de les tavernes per falta d’espai. El que inicialment va començar amb una vintena d’amics trobats de manera quasi improvisada (com es feia abans), va acabar amb prop d’una setantena de persones, estirades amb pareos, tovalloles, cadires al voltant d’un cremat -elaborat magistralment pel nostre gran amic Lluis Santos- de la nostra coca d’havanerus i d’algun amic, músic relacionat amb el gènere, que ens va aportar la part musical a la trobada. El que no ens imaginàvem cap dels assistents és que en aquella platja acabessin passant les coses que van passar i acabessin cantant tots aquells que ho varen fer pel sol fet de fer contents als amics i passar una bona estona.

Companys, els estels es van posar tots d’acord per acompanyar-nos a la platgeta, nosaltres estimem el gènere i el fet que ens regaleu aquestes estones, no estan pagades amb diners, de tot cor, gràcies per ser-hi.
No ens hem d’amagar de tenir la sort de tenir aquest havanerus al costat, però no cal dir noms, ja sabeu qui sou, i per aquest motiu i molts altres, l’agraïment el vull fer públic però mantenint respecte cap a la vostra figura pública:
Gràcies per compartir amb nosaltres aquests “deliciosos moments”.




La nit ja era ben entrada, el rellotge s'havia cansat de marcar les hores, però encara no havíem acabat, de tornada teníem que passar pel Restaurant Les Voltes, a veure l'amic Lluís Gelpí i els seus amics de Sons de la rambla, que com cada any es troben sota les voltes per cantar fins que surti el sol. Allà com cada any acomiadem la cantada!.

Sempre veiem els Havanerus de dalt de l’escenari, però baix és on es couen les coses i per sort tenim un equip que si jugués la champions sempre en sortirien guanyadors. Gràcies per tot el que feu per Les Havaneres, per mantenir-les i cuidar-les en tots aquests moments, Teresa, Lluis, Silvia, Jordi, Maria Jesus, Xavier, Carmen, Joan, Dolors, Laura, Gina, Sylvia, Josep, Angela, i un llarg etc... 



Molts de vosaltres sabreu que per aquestes dates, al Bloc Havanerus estem d’aniversari, i enguany ja en fem 6.
Un any més, el vull dedicar i agrair a la Cris i a en Dídac que m’aguanten cada dia i em donen suport per continuar treballant. Tinc la sort de poder compartir amb ells, tots els deliciosos moments que ens ofereix aquest gènere i espero i desitjo que sigui per molts anys.
També al meu “petit comité havaneru”, i a tots vosaltres que hem seguiu i que em rebeu sempre amb tant de carinyo, a tots els havanerus, Gràcies per ser-hi! sense vosaltres tot això seria ciència-ficció.



També aprofito l'avinentesa per convidar-vos a gaudir d'un altre de les cantades especials que ens espera per aquest mes de Juliol, i no es altre que la XXXII Cantada d'havaneres i Cançó de Taverna de Platja d'Aro amb la participació de Bergantí, Els Cremats i Port-Bo, no us la deixeu escapar que és de les bones.

Us deixo un recull d'imatges de la Cantada, si les voleu utilitzar només cal que anomeneu l'autor...
Salut, Força i Havaneres a dojo!.



















































©Toni Foixench

Videos

Loading...

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc