diumenge, 6 abril de 2014

0

48º Cantada Calella de Palafrugell i la Creu d'Els Pescadors de L'Escala

Benvolgut Havanerus.
Ja tenim quasi tots els grups preparant les agendes per l'època forta de les cantades, i alguns d'ells es reserven el primer cap de setmana de Juliol per si un cas des de l'organització de la cantada de Calella de Palafrugell els convoquen.



Doncs bé, ja tenim els escollits:
- Port-Bo (Calella de Palafrugell).
- Peix Fregit (Palafrugell).
- Mariners de Riera (Matadepera).
- Els pescadors de L'Escala (L'Escala).

Esperem que el nivell assolit al llarg d'aquest dos o tres darrers anys es continuï mantenint.

A banda també us he d'informar d'una noticia important pel món de les havaneres i és la distinció amb la Creu de Sant Jordi a Els Pescadors de l'Escala.
Des del Bloc Havanerus volem donar les gràcies i l'enhorabona a tots els components que han passat pel grup, especialment als seus fundadors per portar les havaneres per tot arreu, per interpretar-les amb aquell sentiment que només ells tenien i per desgracia avui ja no queda ni l'essència.


Imatge cedida per en Joan Brugués

Seguint la informació que ens ha donat el company Joan Brugués, algun disc en vinil del propi grup i altres pàgines d'internet, us detallo els components que han passat per aquest grup (si em deixo algun i ho m'ho feu saber la'fegiré inmediatament):

- Ferran Català.
- Simeó Català.
- Llucià Carbó.
- Joan Farres.
- Litus Mallart.
- Xavier Falgarola.
- Josep Joli.
- Enric Basses.
- Jaume Brujachs.
- Nando Reverter.
- Albert Prat.
- Joaquim Mas.
- Joan Sureda.
- Joan Bossacoma.
- Jordi Cabarrocas.
- Josep Cruanyes.

Revisant l'article de la viquipedia per tenir una mica més d'informació, em crida l'atenció l'apartat d'història el qual us copio "Integrat originalment per pescadors, el grup anomenat Els Pescadors de l'Escala va ser fundat el 1963 i, originàriament, era format per Ferran Català, Simeó Català i Llucià Carbó i tot seguit s'hi van incorporar Joan Farrés i l'acordionista Carles Mallart."
Com a fet una mica insòlit, i és un més, em crida l'atenció que l'any 1995 varen treure al mercat el cd dels 30 anys, al 2000 els dels 35, al 2009 el dels 45 i ara al 2014 treuen el dels 50 anys.

Salut, força i havaneres a dojo!.




diumenge, 22 desembre de 2013

0

Bon nadal i feliç 2014

Benvolguts companys.
Us desitjo un Bon Nadal i que l'any que comença estigui ple de joia i bons moments.



Salut, força i havaneres a dojo!.


dijous, 12 desembre de 2013

2

Vº Cantada d'havaneres per a La Marató de TV3 i molt més

Bentrobats companys.
No m’esperava la manera en que les havaneres i el cant de taverna m’ha sorprès aquest dissabte. Es ben cert que quan menys esperes més gran es la sorpresa quan la reps. Molts motius i raons m’han portat a afirmar-ho d’aquesta manera, doncs tan per intensitat, predisposició, i com no, en qualitat, he tornat a viure les havaneres com a mi m’agrada, llàstima que aquest cop em fallés la companyia.


Potser si ho analitzem fredament era fàcil preveure-ho però veient les dates en que ens trobem i els grups en “stand-by” no m’esperava acabar dient que ha estat una de les millors vetllades viscudes dintre del món de Les Havaneres.
Un any més Les Havaneres acompanyen l’esdeveniment més solidari que es fa i es desfà a Catalunya, La Marató de TV3 i un any més, hem aconseguit que amb la Vº Cantada d’havaneres per a La Marató de TV3 fer una aportació que frega els dos mil euros. Amb 5 anys podem dir que la cantada ja està prou consolidada, ara cal arreclar certs aspectes, per si es pot millorar-la any rere any (acceptem propostes).


Enguany els grups han estat Arjau, Boira, Neus Mar i Peix Fregit. Així com l’any passat, la baixa d’un grup va fer que els restants interpretessin una peça més, aquest, veient el bon resultat es va decidir directament fer-ho amb quatre grups, i un any més l’èxit l’hem deixat palés veient la platea del teatre plena.
El conductor de la cantada un any més va ser el periodista palamosí Francesc “Xicu” Sanchez Carcasses, i un cop més va aportar aquella professionalitat i aquell coneixement del gènere com cap altre.
La sonorització de l’esdeveniment va ser a càrrec de l’Agustí Casademon i la il·luminació va anar a càrrec de l’Agustí aquest cop, “el del teatre”. Van assistir diverses autoritats del municipi als quals els hi agraim molt la seva presència i els encoratgem a continuar apostant per nosaltres.



La cantada va començar amb el grup Peix Fregit. El tercet palafrugellenc va presentar-nos un repertori molt adaptat al que son les seves actuacions on predominen sardanes, ranxeres, valsets i com no, havaneres. Varen poder veure i escoltar la bona adaptació que està fent el grup amb la nova veu del tenor Pere Molina, tot i que en alguna peça em va semblar que anava una mica “massa” amunt pel que estava acostumat a escoltar-lo. Cal destacar la força que treu en Jordi Tormo per continuar tirant endavant a la vida després del pal que s’ha emportat en perdre a la seva parella a una edat tant jove. Des del bloc –tal i com ja ho vaig fer personalment- l’encoratgem a tirar endavant i a seguir lluitant per cercar aquells bons moments que de quan en quan ens deixa la vida, ja que ell ens en aporta molts a tots els que seguim el seu grup i les havaneres en general.



Us deixo una de les peces que van interpretar, la sardana «Catalans a l’Alcarria» d’en Joaquim Soms del qual podeu veure un altre vídeo que us deixo a continuació que parla de com va fer aquesta meravellosa sardana dedicada als catalans de les trinxeres que varen lluitar a la guerra civil.


El segon grup en pujar a l’escenari varen ser els Boira, “els del oest de Catalunya”, i us ho he de dir, va ser el grup que més i més fort va extreure els aplaudiments del respectat públic.
En acabar la primera peça, vaig emocionar-me en veure la manera en que el Teatre de Palafrugell picava de mans davant el quartet de ponent, era com una alegria compartida pels bons moment que he pogut gaudir al costat d’ells. Clar que escoltant i gaudint com ens varen proposar no passa cada dia en el món de les havaneres.



I així totes i cadascuna de les peces que ens varen regalar, no es va salvar cap de llargs i forts aplaudiments per part del públic, fet que fins i tot a ells va sorprendre en veure la bona acceptació que havien tingut per un públic que porta les havaneres a la sang i tenen la possibilitat d’escoltar-les quasi a tota hora.
Varen fer una tria molt encertada, alternant ritmes i gèneres que no van deixar indiferent ningú i varen captar l’atenció de tots els que ens aplegàvem dins el teatre.


No es va fer mitja part, però es va aprofitar per presentar mitjançant una projecció, una exposició fotogràfica a càrrec d’en Fèlix Tutusaus. Anomenada Projecte nº8 “Gent de bon rotllo” dedicada al parkinson.

El tercer grup va ser Neus Mar, aportant aquell estil que tant acostuma a agradar i que poc a poc es va fent un lloc entre els més grans del gènere. Com ja va sent habitual s’acompanya per grans musics de la talla d’Emilio Sánchez a la guitarra, Toni Gadea a les percussions, Pep Rius al contrabaix i Florenci Trullas al violí.



D’aquesta manera ens aporta unes havaneres per tots conegudes amb una musicalitat del tot desconeguda per molts de nosaltres. També us en destaco el fet d’aconseguir barrejar en la justa mesura el sentiment amb la profesionalitat fent que el grup soni com un dels millors que jo he escoltat des de que he entés l’havanera amb més instruments que una guitarra i un acordió.



Neus Mar, seguint amb la petjada que havia deixat el grup Boira, va continuar traient el bo i millor d’un públic ja del tot entregat a la meravellosa veu de l’empordanesa.
I amb la interpretació de «La balada d'en Lucas» del mestre Ortega Monasterio, a mi personalment, em va deixar bocabadat.



Us deixo un parell de peces que em varen agradar molt, caldrà que em perdoneu per la qualitat en l’enregistrament de «Amarraditos», però la càmera que tinc no em permet fer un enfoc automàtic i no està preparada per fer-la treballar de la manera en que jo ho vaig fer, però volia fer-ho, (potser proposo un pot per anar afegint donatius i comprar una càmera que em permeti enregistrar aquests vídeos que tanta joia ens aporten) aquella peça em porta molt bons records tot i que és de les que es cantaven “off the record” i queden dins del que anomenen Cant de taverna, on per cert, no tot s’hi val i no tot hi té cabuda (algun dia, quan tingui temps intentaré endinsar-me en el què, sota el meu parer, està o no, dintre del cant de taverna -encetarem una polèmica, ja ho sé, però m’agradarà deixar-ho palés per aquells que s’hi volen afegir a la moda de cantar havaneres i es pensen que tot s’hi val).



I per concloure la cantada, el grup Arjau, que més podem demanar?
El tercet palafrugellenc tenien el gran repte de mantenir el que els seus companys havien aconseguit i no ho tenien gens fàcil, calia donar el cent per cent com havien fet els anteriors i per sort nostra, ells també ens varen donar tot el que porten dins per fer-nos gaudir d’una vetllada plena de joia i alegria ben acompanyada per havaneres solidàries.
La tria va estar de nou molt encertada doncs varen aportar peces de diferents estils per que la gent poguès gaudir de valent aconseguint, un cop més fortes i llargues picades de mans per part dels assistents que continuaven omplint la platea del Teatre Munical de Palafrugell.



En Xicu Sanchez Carcasses per motius professionals va tenir que marxar una mica més aviat de que acabés la cantada i no li vaig poder agrair personalment la magnifica tasca que havia fet conduint la cantada.



Ara si, arribava el torn de les dues darreres peces i com ja és habitual, a través de l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell es llegeix la recaptació de la cantada, tot i que en aquest cas hi falta afegir el que es va treure de la venda de cd’s dels grups que, donada la solidaritat i el motiu, varen posar a la venda els cd’s a 10 Euros, destinant 5 a La Marató, tot un gest de solidaritat per la seva part que des de l’organització es va agrair molt sincerament.
I com no, un any més, en Josep Bastons ens va acompanyar per dirigir les dues darreres peces, «El meu avi» i «La bella Lola». Us es destaco el bon moment de forma en que es troba el gran mestre, i la il·lusió que em va fer retrobar-me amb ell.

Aquest any, la vetllada no acabava aquí, havíem quedat uns quants havanerus, per continuar amb la nostra particular forma de veure i viure les havaneres anant a sopar a La nova pasta de Llafranc on els Port-Bo celebraven la primera Pastarada de la temporada.
Em feia especial il·lusió anar-hi, doncs representa el fi de festa de la cantada d’havaneres per a la Marató amb més havaneres, idíl·lic companys!.




Quasi tots els que ens varem aplegar a sopar havíem estat gaudint de la cantada de Palafrugell i abans de sopar, entre taules, es comentava el bon èxit que havia tingut la cantada tant en afluència com en qualitat.
Ens varem trobar també per celebrar l’aniversari d’en Lluis, un havaneru de cap a peus, un pes pesant dintre dels seguidors i un enamorat de les coses ben fetes, i com es pot observar, molts som els que ens apleguem al seu voltant per fer la festa ben maca.
Aquesta pastarada va anar per uns altres camins que no havia vist fins ara. Em va recordar a les velles histories de tavernes que els hi havia escoltat a certes persones, que deien que en les tavernes es tractava de cantar, i qui volia s’hi afegia, i qui en sabia d’algun instrument, s’incorporava per tal de donar, si cal, més riquesa a la peça.


Així va passar en diverses ocasions, entre els assistents, apart dels ja coneguts Carles, Fonsu i Mineu del grup Port-Bo també s’hi varen donar cita Josep Bastons, Antoni Mas i Indira Ferrer, Victor Puigvert (ex-component de Barca de Mitjana), Neus Mar, Pep Rius, Toni Gadea, Florenci Trullas, Gina Espolet, Ramon Bordes, Jordi Carulla, Enric Bardina i Toni Castell. Tot un reguitzell d’excel·lents musics que a la que podien s’afegien tant a fer veus com a tocar l’instrument que dominen i el resultat puc dir que va ser d’excel·lència total doncs mai fins al moment havia passat tantes i tant bones estones a La Nova Pasta de Llafranc.


No hi va haver ordre, els músics anaven i venien, s’afegien i acompanyaven a qui calgués fent la peça que fos, i el públic sempre respectuós, acompanyava xiuxiuejant totes i cadascuna de les peces interpretades.
Ho deixo palés en un dels enregistraments en que comencen el mestre Josep Bastons i Carles Casanovas fent aquella peça d’en Tòfol Mus «T’estic perdent» o com es titola en menorquí, “sé que te perd”, i on es pot veure com primer en Toni Gadea, després Antoni Mas i per acabar Pep Rius es van afegint amb els seus instruments i quan arriba la tornada es pot veure com en Mineu, en Fonsu i en Ramon Bordes hi deixen el seu granet de sorra amb el que acaba per crear-se –aprofitant el que diu la cançó- es caliu que encén el foc amb flama intensa...




En certes ocasions, el silenci es va apoderar del local, recordo quan l’Indira Ferrer acompanyada de l’Antoni Mas ens van regalar «Carmen» de Georges Bizet. Una peça de categoria, valenta i interpretada amb una veu màgica que un cop més va captivar i posar dempeus a molts dels assistents.
Com no, quan el mestre Bastons va agafar la guitarra i ens va regalar la darrera peça que ha composat amb la Clara Sánchez-Castro «Eres tan petit fill meu», en la que un cop més ens va donar un lliçó magistral de com captivar i entusiasmar d’una manera tant i tant senzilla com és amb una guitarra i una veu.


O quan en Ramon Bordes ens va regalar una versió molt especial de l’havanera escrita per en Tomeu Penya anomenada com el gènere «havanera».

I també quan la Neus acompanyada d’en Pep Rius a la guitarra, Floreci Trullas al violí i Toni Gadea a les percussions ens va regalar de nou, «Amarraditos» i «l’havanera del nàufrag».
Poc després en Victor Puigvert va voler deixar el seu granet de sorra, i ho va fer en diverses ocasions, però, en una d’especial, quan ell anava a fer guitarra en mà, «que bonito amor», en Carles Casanovas li va prendre la guitarra per que ara sí, es pogués dedicar amb el que és el seu fort, la veu i ens regalés una meravellosa interpretació d’aquesta bonica ranxera.



Cal destacar la bonica veu de la que disposa en Victor, us la recomano si no heu tingut ocasió que la gaudiu en qualsevol dels discos editats per part del grup Barca de mitjana fins fa tres anys en que va ser substituït per en Faust Vilalta.
El moment de comiat el va proposar el grup Boira amb una peça que fuig força del gènere però que a les hores que ens trobem i el lloc on estàvem, era bona per fer, «Som de l’oest» i tot el públic es va posar de peu per corejar la peça i picar de mans al ritme que ens marcava.


Grans moments viscuts al voltant d’una taula, ara sí, entre amics, i sense cap pressa per marxar, semblava que no tinguéssim casa.
I com no, el moment Port-Bo, que era tot aquell en que una peça els hi anava bé i s’hi afegien amb aquelles tres veus tant especials i alhora tant bones que deixen petjada allà on les deixen.
Agraeixo poder gaudir d’aquests moments i demano que no me’ls treguin, doncs això dona nom i raó de ser al bloc i al que el subscriu. Gràcies!
Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench

dissabte, 12 octubre de 2013

0

L'Espingari al Restaurant La Selvatana de Palamós

I ara havaneres a Palamós en una de taverna amb el grup L’Espingari. Si, llegiu bé, el grup L’Espingari em va avisar que la gent del Restaurant La Selvatana volia fer algunes nits d’havaneres oferint un menú amb peix a un preu força raonable i amb un ambient molt distès.

No vaig poder anar a sopar per que tenia un compromís familiar però quan aquests va acabar, em vaig escapar cap al carrer Allada 5 de Palamós.
El restaurant era ple a besar, amb gent del poble i algun turista que probablement va quedar ben sorprès, doncs quan a mitjanit va començar la cantada, ningú va marxar del seu lloc.


Jo vaig demanar permís per poder seure a la barra sense destorbar als assistents i al personal del restaurant doncs la cantada ja havia començat i no cal molestar per poder gaudir del cant de taverna.
El grup L’Espingari feia cara d’estar passant un molt bon moment.




En Pere Ferrer, acordionista i tercera veu del grup estava pletòric manxant l’acordió i regalant als assistents acords i notes plenes de sentiment que només ell sap aportar.
El Joan Perarnau, guitarra i segona veu del grup va ser un dels fundadors del grup i ja fa molts anys que porta l’havanera i el cant de taverna dintre seu i en cadascuna de les interpretacions que fa se li pot veure tot el bagatge que porta a l’esquena.
I per últim, en Ricard Perarnau, primera veu, llaüt, percussions i ànima divertida del grup. Aquest noi feia moure i ballar fins i tot a les cadires. Té una manera de transmetre la música molt característica doncs fa participar molt als assistents i aquests habitualment hi estan molt d’acord i no dubten en col·laborar.



La primera part de la cantada va ser més seriosa i en la que ens varen interpretar diverses havaneres i cançons de taverna, de la que us en destaco una de les guanyadores dels premis del concurs d’havaneres de Sant Pol de Mar, «Sons de Mar» amb lletra d’Elisa Riera i música d’en Pere Ferrer. També varen interpretar «Vola barca meva» d’en Tòfol Mus i Josep Bastons, «Bitxintxo» d’en Jose Luis Ortega Monasterio, «Habaneras de Cádiz» de Antonio Burgos i Carlos Cano i «Plora guitarra» també del mestre de l’havanera Jose Luis Ortega Monaterio entre altres moltes peces.


La segona part va anar agafant confiança amb els assistents i aquests feien diverses peticions, que el grup en cas de conèixer-les, se les interpretava. La gresca va fer acte de presencia a La Selvatana i el grup va començar a escalfar motors amb rumbetes com «Lola la tavernera» d’en Carles Casanovas i Josep Bastons, per després passar per una peça que crec que s’anomenava «El porró» i acabar amb «La Pauleta» com a esclat de festa.
En Ricard a part de cantar amb aquella veu prima que el caracteritza, també es passejava entre els assistents fent-los cantar i alhora participar en diverses cançons, com va ser a «Lola la tavernera» o la mateixa cançó del porro, en la qual els assistents havien de veure en porro mentre el grup cantava la tornada de la cançó. Va ser un moment molt divertit de la nit en que el públic va recompensar amb forts aplaudiments quan aquesta va acabar.

Vaig passar una gran vetllada acompanyat per un grup del vallés que també porta l’havanera dins de les venes i ho transmeten en la mínima ocasió que tenen.

















Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench

dimecres, 2 octubre de 2013

0

Cantada del barri de Sant Roc a Calella de Palafrugell

Ben trobats companys.
Tot seguit trobareu detalls de la cantada del barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell. En altres edicions ja us he anat mencionant que per mi és la millor cantada de l’any amb diferencia, i cada cop que algú coincideix o bé en parlem, acabem tenint la mateixa opinió.


Probablement amb totes les cantades que he viscut, ja podria fer un llistat amb les que considero les millors, tot i que tindrien que estar dividides per indrets. No és el mateix una cantada de barri en Festa Major, que la que es pot fer en una platja, la que es fa en un recinte tancat tipus envelat, la que es fa en teatre-auditori, etc... A cada lloc d'aquests almenys hi ha una que destaca per damunt de les altres, o millor dit, que jo destaco per damunt de les altres, ja sigui per indret, per grups, per companyia o per tot plegat.

En aquest cas, parlem d'una cantada de platja tot i que es celebra durant la festa major del barri. Enguany la cantada va presentar dos grups palafrugellencs, Arjau i L’Empordanet. Dos grups que molt probablement han viscut la cantada com cap altre (a excepció del Duet) i que també molt probablement han estat els continuadors de la mateixa.

Aquest any vaig tornar a veure cares noves entre els havanerus i em va fer molta il·lusió que es desplacessin de diversos indrets del país per trobar-se i gaudir d’aquesta cantada.
Fins i tot, una persona popular, coneguda i estimada com és l’Espartac Peran i la seva parella, que venien per escoltar la Neus Mar i li varem tenir que donar la mala noticia, que per raons alienes a la cantada, aquest any, per greu que ens sapigués, no assistiria. Li varen dir que no s’empanediria del desplaçament i el varem convidar a seure amb nosaltres i no ho va rebutjar.



També varem tenir la sort d’estar acompanyats pel nostre amic Pere Margall, que des de que va conèixer la cantada, intenta no deixar-se-la escapar, però no sempre és fàcil vista l’agenda que té el grup Bergantí en aquesta època de l’any.

Com cada any, i cada cop en fa més, el primer que es fa en aquesta cantada és procedir al sorteig de diversos quadres, i aquest any, en Lluis i la Teresa varen tenir la sort d’emportar-se cap a casa el quadre fet per Oscar Nebreda.
Mentre es feia el sorteig, vaig fer una visita al pis de dalt de la casa que cedeix els baixos per fer la cantada, i la meva sorpresa va ser trobar-me a en Xavi Jonama, en Lluís Bofill i la Meritxell (cantant que va col·laborar en algunes peces amb el grup l'Empordonet) ultimant els últims detalls de la cantada, com per exemple, quina tria de peces era la més adient per l’ocasió.

En un racó del dormitori, i sota una petita llum que donava vida a la sala, es trobava una persona que enlluerna cada cop que et mira als ulls i t’interpreta una peça. Us parlo de la Sílvia Pérez Cruz, sí, la filla d’en Càstor Pérez. Cada cop ens consta més coincidir, l’agenda cada cop la té més plena, i els que ens l’estimem, intenten seguir-la per gaudir dia rere dia de les seves interpretacions.
Això sí, l’abraçada no la perdonem!

No volia robar temps a ningú ni destorbar, així que des d’un racó de la sala vaig quedar-me bocabadat, sense parpellejar, semblava que el temps s’aturava per un instant tot escoltant una peça que la Sílvia ens va interpretar amb la guitarra.
Després de l’instant tant intens quant a sentiments en forma de cançó, vaig baixar les estretes escales que separen les plantes tot pensant com era possible tant en tant poc temps...



En arribar a baix, en Jordi Penas ens va presentar als grups participants i va donar entrada al grup l’Empordanet, amb en Xavi Jonama i en Lluís Bofill.
Us deixo un tall de les peces que varen interpretar i de la qualitat que ens aporten amb la nova formació. Estic segur que resulta molt complicat trobar l’unió de les veus d’en Xavi i en Lluís, però veient els resultats -encara aviat per fer-ne una valoració-, o millor dit, escoltant-los, ja us puc dir que no estan massa lluny d’aconseguir-ho.

Continuen aportant el toc especial que només pot aportar un duet, una guitarra que pren vida i es tractada com un tercer component i dues veus que tot i les diferencies, poden unir-se amb un sol sentiment.
Gràcies companys, tant de bó no afluixin els vostres propòsits i la temporada de cantades us tracti bé. Espero que els havanerus us puguin escoltar i puguin percebre allò que m’heu fet sentir a mi en aquest tant curt espai de temps que dona la cantada de Sant Roc.




Abans de donar pas al següent grup, en Jordi Penas va procedir a interpretar-nos la peça mítica d’aquesta cantada, «El barquito de nacar», la qual varem corejar tots els assistents amb un ull a l’escenari i l’altre al record...
Un cop acabada la peça, i entre aplaudiments, en Jordi Penas ens va presentar al grup Arjau.

El tercet palafrugellenc anava a totes, en tenien moltes ganes de passar-s’ho bé i fer-nos gaudir d’aquella cantada, i de ben cert que ho varen aconseguir.
Van escollir un repertori molt encertat per la trobada, les peces clàssiques es combinaven amb les més contemporànies i així varen arribar a la mitja part on es va repartir cremat entre els assistents.



La segona part de la cantada la varen continuar amb el grup Arjau, i varen acabar de deleïtar al públic amb certes peces de marcat caire melangiós, per acabar amb la sardana «Empordà» on la gent va aplaudir de valent la bona tasca que ens havien regalat.
La cantada potser arribava a la fi, però l’organització tenia guardada la sorpresa al pis de dalt...



Sense massa dilació, sense presentacions, i sense fer massa soroll, com feia en Càstor, la Sílvia Pérez Cruz va apareixer en aquell paratge tant “sin igual”.
Com ja és habitual en aquests casos es fa acompanyar a la guitarra pel seu amic Lluís Bofill, el qual, i tal cm em va dir, sempre està encantat de fer-ho (i nosaltres que ho faci).
Les mans d’en Lluís, probablement sense voler, ens fan entreveure les d’en Castor, salvant les distancies per la bona qualitat que té aquest últim i per que en Càstor tenia una manera molt especial de rascar les cordes (diria que única), que no es gens habitual, però la manera en que el mestre va ensenyar a l’alumne es fa palès en cada acord.




 I ara ve la veu de la Sílvia cantant havaneres...
Que voleu que us digui que no hagi dit ja en altres escrits d’aquesta cantada...
Un cop més es torna a repetir, el silenci es fa amo i senyor de la cala de Sant Roc, i solament una veu i una guitarra acompanyen el vaivé de les onades acaronant la sorra...
Quin goig i quin luxe poder compartir aquesta senzilla cantada amb aquests grups. Només vaig trobar a faltar a la Neus Mar per acabar d’arrodonir la vetllada i fer-la si es que es possible, millor.

Us deixo un retall de peces que vaig enregistrar. No vaig fer masses fotografies, doncs no em volia perdre cap instant, així que vaig posar la càmera en mode gravació sobre el suport, i jo vaig quedar allà per gaudir de cada nota, cada acord, cada silenci que la cala de Sant Roc ens regalava.



Un any més i com ja es habitual, tots els grups s’uneixen per interpretar les dues peces de comiat, «La bella Lola» i «El meu avi».
Acabo com he començat, recomanant-vos la cantada doncs sota el meu punt de vista és la millor amb diferencia si el que es busca escoltar havaneres i cançons de taverna com feien els nostres avantpassats, [a la vora de la mar, he tornat a poc a poc...].




Us deixo els detalls que va captar el meu ull mecànic...























Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench

Videos

Loading...

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc