dimarts, 29 de setembre del 2009

0

Els Arjau a Granollers, 20 de Setembre

Companys, quinze dies sense havaneres.
Sembla inusual, però no ho és tant, i és ben cert que tot s’ha de fer amb mesura, no sigui cosa que ens faci mal o "se'ns cremi el sofregit".


Si nois, diumenge vaig recuperar l’activitat “havanerística”.
Ja sé que pensareu que m’he perdut alguna d’important, però no ha estat possible.
Segur que l’any que bé, en veure altre que aquest any no he pogut.

Aquest caps de setmana, la pluja ha passat per aigua diverses cantades, i tot mirant el cel i veient-lo ben fosc, en varem decidir a passejar-nos fins a Granollers.
Teníem molt poc a perdre i molt a guanyar.

Si nois, l’únic que podíem perdre és temps, que tot i que de vegades el valoro tant, aquest cop, era el que menys m’importava.
I molt a guanyar, doncs si la cantada es feia, gaudiríem de unes havaneres amb un dels grups que m’agrada, de un repertori molt ben triat, i de una parella com el Jordi’s, que no tenen “desperdici”.

Jordi Grau i Jordi Rubau a l'inici de la cantada

El cel era ben tapat, durant el camí, varem trobar pluja, tot feia preveure, que finalment, solament ens passejaríem.
Era una cantada de les que diem de Festa Major, més concretament, festa de un carrer, però estàvem avisats que podia tenir molt bona pinta, doncs és un lloc tranquil, amb molt de respecte vers el grup i vers l’havanera.
En arribar al lloc, ens varen passar per davant els Arjau, tot dient-nos que la cantada es faria.
No sabien on, però de ben segur que cantaven. Si els veïns hi estaven d’acord, per ells no s’anul·laria la cantada.
Per tant s’havien de trobar llocs més o menys adients per fer una cantada.
Diversos veïns van oferir els seus garatges i patis coberts per fer-la, però finalment, “Il capo” de la pizzeria La Bella Taranto, va oferir el restaurant per fer la cantada.
Fantàstic, la idea, i el suggeriment de fer-ho a la pizzeria va ser esplèndid.
Quan a sonoritat, paratge, comoditat i altres aspectes a tenir en compte, va ser insuperable.
Em recordava a la taverna, la lluminositat, les parets, el sostre. Només hi vaig trobar a faltar aquella olor a tabac i a cremat que tant caracteritza a les tabernes. Un lloc magnífic per fer una cantada.

Imatge de la Pizzeria La Bella Taranto

Caram, el temps, sincerament ens havia fet un favor, doncs, l’escenari era muntat a una banda del carrer, en lloc de encapçalar el carrer, i per tant els musics quedaven de costat, gràcies al temps inclement, varem gaudir d’un paratge magnífic.
Això em va fer veure mes aspectes a tenir en compte amb els grups. Estic segur que no tots estan disposats a cantar “a qualsevol lloc”.
No va fer falta muntar altaveus, micròfons, taula de só. Nois, com a la taverna, arribar, afinar la guitarra, escalfar les veus, i apa, a cantar.
A la porta de la pizzeria ens varem trobar amb uns lectors del blog, avui ja, Companys, l’Isabel i el seu marit.
Varem aprofitar per fer-la petar una estona amb temes, com no, d’havaneres.
Ens varen guardar un parell de cadires a primera fila, un cop més, un detall fantàstic, i que aprofito per agrair.
Sabeu que, al principi d’assistir a les cantades, em feia molta vergonya seure a primera fila, i tot i que ara també me’n fa una mica, reconec, que es fan unes fotos, molt bones.
Si la cantada es fa sense mitjans electrònics, es a dir, sense micròfons, altaveus, etc. El millor lloc, és a la vora de les veus.
Però si la cantada és amb tot un equip de só, el millor lloc, no és a primera fila, sinó al costat –normalment- de la taula de só.
Doncs bé, arrenca la cantada amb unes peces contemporànies, per anar fent boca.

Imatge de l'inici de la cantada dels Arjau.

"Lola la tavernera", "Mariner de terra endins", entre d’altres.

Poc a poc, varen anar tirant enrere amb el temps i les peces cada cop eren més antigues.
I una de les peces més antigues fetes en català, “Ulls verds”, “Dels teus ulls una mirada” i una sardana, “la pubilla”.

Companys, els Arjau m’han regalat moltes actuacions, però en totes els trobo alguna cosa nova.
En aquest cas, va ser la sardana i el fet de cantar-ne dues sense acompanyament musical. El dia que es decideixen a fer-ho una mica “malament” m’hi afegeixo jo, per acabar-ho de arrodonir.

Varen seguir peces com “Sin más téstigos” i “Calavera”. I varen tornar a peces més actuals, com “La Habana se llama Elena” –peça de la qual, algun dia us intentaré explicar la història, però primer, necessito la informació exacta del mestre Càstor Pérez, doncs ell hi posà la música a una lletra de Antonio Serrano de Haro.
De vegades penso si a la gent també els hi agradarà escoltar havaneres que normalment no hi ha ocasió de escoltar-les.

El cremat, tampoc va faltar.

Amb els Arjau hi tens l’ocasió de fer-ho, i una dona de la cantada m’ho va fer saber d’aquesta manera “m’agrada molt aquest grup, doncs fan cançons que no son conegudes, i surten una mica de les típiques”.
El cas és que aquestes peces que anomenem “típiques”, son les que la gent vol escoltar. I clar, el gran dilema, quan es fa una cantada s’han de barrejar peces contemporànies i antigues, per poder donar a tots els públics, la major satisfacció possible.
A mi el que més m’acostuma agradar és escoltar qualsevol tipus de peça nova en un grup. M’explico. Mai havia escoltat “Ulls verds” o “Gavina bonica” per Arjau, i em va encantar el fet que les fessin a la cantada.
Al igual que darrerament el grup Port-Bo quan va afegir “La enredadera”. Una peça fantàstica, tavernera, si nois, aquestes son les peces que s’han de anar fent per que no quedin a l’oblit, tot i que ja existeix un registre sono a càrrec del grup Duet.
Avui, ja se’m fa difícil descriure les meravelloses veus dels components del grup Arjau.
Aquest any ho he fet tantes vegades que penso, que fer-ho un cop més, quedarà repetitiu, així que, us recomano, que cerqueu un escrit en la qual apareguin aquest parell, doncs un cop més,ens hem trobat dues veus, plenes de força, compenetrades, amb una qualitat excepcional, i amb una avantatja vers altres grups, una edat jove, en plé creixement tant vocal com musical.
Aquest parell te empenta, ganes de créixer, ganes de fer coses noves, i em fa molta il·lusió rebre aquests tipus de sensacions dels grups, de les persones, dels companys, dels amics.
Per molts anys.

Finalment, peces com “El negro”, “El clavel” i les ja més que escoltades, “La Bella Lola” i “El meu Avi”, donaven per acabada la cantada.....
Però, la gent no en tenia prou, i amb aplaudiments, varen fer que els Arjau, ens tinguessin que regalar un parell de peces més, i va ser llavors, quan ho varen fer sense acompanyament musical.

Jordi Grau i Jordi Rubau, cantant "a palu secu".

Nois, genial!!.
Va ser massa, una cantada que inicialment anava passada per aigua, va quedar com una cantada per recordar, per fer veure a la gent, que si s’ha de cantar es canta, si no hi ha escenari, s’improvisa, però la qüestió es cantar i passar-ho bé, i si aconseguim que la gent gaudeixi de Les Havaneres, doncs millor que millor.
Vull aprofitar per felicitar i agrair als Port-Bo el fet de aparèixer en “El Periódico de Catalunya” per parlar d’havaneres, per parlar d’aquest gènere que està dins les músiques populars catalanes.
Un cop més l’havanera s’ha passejat per els mitjans de la mà d’en Carles, Mineu i Fonsu.
Gràcies i per molts anys!.


Amics, companys, saludats, i anònims, Salut, Força i Havaneres a dojo.

dilluns, 21 de setembre del 2009

1

L'Empordanet, VI Fira d'Indians a Begur, 6 de Setembre

Quin cap de setmana companys!.
Si nois, havaneres a dojo, com tantes i tantes vegades dic.
Ja sé que la crònica arriba una mica tard, però no he tingut temps per fer-ho abans.
El temps, que no s’atura quan vull, últimament està passant massa ràpid, i quasi no em deixa assaborir els bons moments, que ja em dona altre, tant o més bo que el anterior.



Això és el que m’ha passat aquest cap de setmana, ja us avisava a l’escrit de Tamariu que al dia següent, tenia a l’Empordanet per berenar, i així ha estat.
Si em permeteu, Quin berenar varem fer a Begur!.

Complert, ple d’emocions, bons moments. És la definició que més s’aproxima al que he viscut aquest cap de setmana.
A part de gaudir de les havaneres, he gaudit de la VI Fira d’Indians que es celebra com cada anys a Begur.
Mai l’havia viscut, mai havia gaudit d’una festa en la que els principals protagonistes son els Indians, els emigrants que varen tornar de les “Indies Occidentals”, de Cuba, després d’haver viscut les revoltes de la independència cubana.
Dins aquesta festa, dins aquest marc, no hi podien faltar havaneres, i amb un dels millors grups del moment, l’Empordanet.

Empordanet a l'inici de la cantada, Lluís, Xavi, Pere i Càstor.

Havent dinat, varem anar a Begur, a gaudir de la Fira d’Indians, a ficar-nos una mica dins aquells personatges, i varem recórrer els carrers dels casc antic ple de gent vestida d’època, amb barrets de palla, i com no, amb “mojitos” a dojo.
Si nois, la Fira feia molt bona cara, així que varem decidir guardar-nos alguns detalls per tornar-hi després de la cantada. Jo em pensava que es faria a la plaça de la Vila, lloc idoni quan a paratge, però crec que hi havia massa soroll com per escoltar havaneres.
Així que es va fer a la plaça Forgas.
En arribar, varem veure uns amics a primera fila del restaurant de la plaça, a la terrassa, a la tribuna de la cantada, i un cop més ens varem “enxufar” amb ells.
Només varem haver d’aconseguir un parell de cadires.

Gràcies Anna, Francesc, Marc, i a la “Ds” que el va entretenir.
La sonorització de l’acte anava a càrrec del propi grup amb el seu equip de só, i com a tècnic de só, en Jordi, que tot i tenir un gran rebombori a plaça, un munt de mainada corrent amunt i avall, es va defensar força bé, i la sonorització va estar a l’alçada que es requeria.
Tot i que en estar Begur de festa, en algun moment de la cantada no hi va haver prou respecte per el grup, i la remor es feia un xic molesta.

Empordanet, amb el sol deixant pas a la lluna.
Preparats, llestos, ja!.
“Allà en la Habana” donava el tret de sortida a la cantada d’havaneres, un cop més, tornar a gaudir d’havaneres amb les meravelloses veus que ens presenta el grup, i amb l’acompanyament musical, envejat per qualsevol.
Així doncs amb temes com La gavina, Lola la tavernera, Mariner de terra endins, el grup anava escalfant veus.
Ens varen regalar peces clàssiques, dels avis com “El barquito de nacar”, “ven y ven” i “la tarde” entre d’altres.
Un berenar perfecte, havaneres de qualitat en molt bona companyia.
M’encanten les sorpreses, i feia poc temps, aquest mateix grup ja m’he va donar una a la cantada del barri de Sant Roc de Calella, i aquest cop la segona.
La cantant de l’espectacle Cubacant, Neus, va fer acte de presencia a la cantada, i com la seva parella dalt de l’escenari, a part de l’Enric Canada és en Càstor Pérez, veu baixa, guitarra i director del grup, la van convidar a cantar-ne quatre.

Neus i Càstor, dos dels membres de Cubacant.

No ho va dubtar, varen baixar en Pere, en Xavi i en Lluis, i dalt de l’escenari solament quedaren en Càstor i la Neus.
També repetíem, just el dia abans, els havia vist a Tamariu, ja n’havia gaudit, però em vaig quedar amb les ganes d’una mica més, i aquesta no me l’esperava, potser ens varen regalar les que no havien pogut fer el dia abans.
Així que, Càstor i Neus, ens regalaren “Nena”, “Yo soy Guajira”, i “Si llego a besarte”.
Unes interpretacions, un cop més, fantàstiques, un cop més en varem gaudir per partida doble, Empordanet i Neus.
Les havaneres fetes en la veu d’una dona que s’està fent força coneguda dins el mon de l’havanera, i ja està obrint nous camins, nous reptes, i qui sap on pot arribar.
Recordo una imatge d’en Pere Molina, Xavi Jonama, i Lluis Bofill, mirant l’escenari tot dient, “i ara hem de pujar nosaltres?”.
Companys, es pot demanar quelcom més?.
Bé......la resposta us la dic després!, que en aquest mon, cada dia tenim sorpreses.
Bé, de nou, l’Empordanet es va fer “amo i senyor” de l’escenari i de la tarda.
Estaven esplèndids, veus amb musics, musics amb veus.
La regularitat és un dels factors que més li valoro a l’Empordanet, i m’agrada que vagin evolucionant i afegint noves peces al seu repertori, si més no, aquelles peces que no les hi havia escoltat.

Joves "Indians" en un moment de la cantada.

Aquesta segona part, tot i no tenir temps per fer-ne moltes, ens varen regalar interpretacions com "El Seductor", la qual ens va dedicar en Pere Molina, que a part de dedicar-la al seu company de grup, Lluís Bofill, també ens va tocar una part a nosaltres.
Gràcies company, gràcies per fer de una peça tant i tant bona, una interpretació tant i tant meravellosa.
Es pot demanar poc després de escoltar una bona havanera en unes bones veus, així que solament els varem poder “pagar” amb forts aplaudiments després de cada cançó.
Doncs bé companys, la cantada arribava a la fi, quan de cop i volta, apareix per entre les taules la Sílvia Pérez Cruz.

Sílvia amb en Càstor.

No hi havia a gaire temps, però el grup, un cop més, cedint escenari, ens va presentar la segona sorpresa de la tarda.
La Sílvia, per tant, aquí teniu la resposta a la pregunta que us he fet abans, si, i tant!, el cas és que és molt difícil que es tornin a produir tantes coincidències.

La Sílvia ens va tornar a regalar les peces “Vivir en la Habana”, “Habaneras de Cádiz” "Veinte años" i “Alfosina y el mar”.
Un cop més vaig quedar parat escoltant la veu flamenca amb la que interpreta les peces, i després la veu dolça i fluixa que te al parlar.
Serà que s’ha de cuidar per no malmetre una a l’altre?.

Càstor, mestre, suposo, que tampoc pots demanar gaire més, cantar amb els teus companys, cantar-ne quatre amb la Neus, i quatre amb la Sílvia.
Que per molts anys ens regaleu aquest grans moments!.

Salut, força i havaneres a dojo!.

dimecres, 9 de setembre del 2009

2

XIV Cantada d'havaneres a Tamariu, 5 de Setembre


“[...] De la platja l’he vist arribar,
i amb silenci d’un mati d’estiu,
he sentit els mariners cantar,
una havanera a Tamariu,
larà, laila, larà lailà.
[...]”.

Lletra de Narcisa Oliver i música del mestre Josep Bastons, aquesta preciosa havanera, porta el nom del lloc on aquest cap de setmana s’ha fet una de les cantades per recordar, Tamariu.
Un altre cop hem vingut recomanats a escoltar havaneres.
Si companys, d’aquesta tampoc en sabia res fins que a la cantada de Santa Pau, amb els Arjau, la Raquel ens en va parlar, i ens va dir que si teníem ocasió, estiguéssim allà el primer dissabte de setembre.

I com no, quan la recomanació ens la fa una bona noia, no dubtem a fer-li cas, amb un “si, reina”, oi Jordi.
Tot i haver acabat les vacances, mai som lluny de Palamós, i com diu una preciosa havanera d’en Carles Casanovas, “perquè si em vols trobar, busca’m a Palamós”.
Aquesta cantada reuneix cada any a tots els grups de Palafrugell, i aquest any ja en son set.
Si companys, sis “veteranos” i un de molt nivell, vull dir, un de molt novell.

El cartell oficial era de sis grups, però hi van acceptar un a última hora, el format per la Neus, Càstor i Enric, Cubacant, del que ja us he parlat en algun escrit.
Aixi que enguany el cartell de la cantada era quasi immillorable: Arjau, Cremats, Cubacant, Empordanet, Peix Fregit, Port-Bo i Taper.
La única pega que hi va haver al darrer grup afegit, Cubacant, és que sols els hi van deixar fer dues peces.
Els membres dels grups n’estan molt agraïts a la organització per haver-los deixar pujar a l’escenari, però jo coneixent com conec el grup, i havent-lo escoltat en diferents ocasions, penso que varen fer curt amb dues peces, aquí l’organització es va precipitar, per dir que si en feien quatre, la cantada s’allargaria massa.

I és el que volem nosaltres, home, que s’allargui, com tot!.
El paratge on es fa la cantada és dels bons, a la platja, i no una qualsevol, sinó que és la platja de Tamariu. La sorra era plena de tovalloles, cadires, i teníem un sol que amb el pas de la cantada, va anar deixant pas a una meravellosa lluna plena.
La sonorització de l’acte anava a càrrec de Sonostudi, i aquest cop, no va estar bé.
No hi entenc massa de so, però dic jo, si davant de l’escenari, no s’hi pot estar i a la que t’allunyes vint metres ja no escoltes res, on ens hem de posar?.
Si companys, no és que aquesta sigui la cantada de les critiques – ja que no acostumo a criticar, més aviat callo, per evitar qualsevol malentès, i aconsello fer-ho així per evitar conflictes desagradables i de mal llegir per el blog- però aquest cop us en diré unes quantes, per veure si som capaços de millorar de cara a l’any que bé.
Així que la sonorització es va fer amb una torre de altaveus a peu d’escenari monstruosos, que s’escoltaven molt bruts, i quan t’allunyaves, deixaves de escoltar, nois, penso que una sonorització amb més altaveus repartida per tota la platja hagués funcionat de millor manera.
No soc tècnic de so, però penso en aquests sistemes que heu utilitzat per altres cantades, i ha funcionat de meravella.

Quant als arranjaments de veus, aquí si que no hi puc entrar, doncs encara no conec prou, però posats a dir, em varen comentar que alguns grups no es van trobar gens còmodes.
La cantada també va tenir un presentador, però en aquest cas, desconec el seu nom, em vaig descuidar de preguntar-li, però el felicito per la magnífica tasca feta. Companys, va presentar tots i cadascun dels grups de una forma perfecta. Fent un recull dels membres, de la seva història, dels treballs que tenen al mercat, en definitiva, ens va presentar als grups de una manera immillorable.
No sé altres anys, però aquest ha succeït una cosa que no tampoc m’ha agradat gaire, o millor dit, que per pròxims anys, es pot millorar.
Tres dels set grups participants, tenien una segona cantada aquell dia, hi havien de cantar ràpid i corren sense fer les darreres típiques de cada cantada, per poder arribar a la segona actuació del dia.
Potser pensareu que només miro per nosaltres i que allà on surt un “bolo”, s’ha de aprofitar, però nois, crec que aquest any, li han coincidit a masses grups una segona actuació, i no ho trobo correcte, tot i que ho podeu anomenar “casualitat”, si es que aquesta existeix.
Us plantegeu per un moment que tots els grups tinguéssiu un segon “bolo” aquell dia?.
Qui hagués fet les darreres cançons?, La Cris i jo?.
Menys mal d’en Pere Margall, que segur ens hagués donat un cop de ma, però no
companys, no és la solució, ho sento, i no serà per ganes de fer-ho, sinó per què la gent no ens ve a escoltar a nosaltres.
Així que les aparicions a l’entarimat s’havien de sortejar entre els tres grups que havien de marxar “pitan”. L’engraellat de la cantada s’havia de decidir d’una manera o un altre.
No sé de quina manera es van sortejar les actuacions, però si em demanessin a mi, ho tindria claríssim, “a modus” gps, el que tingués que fer més kilòmetres cantava primer, i el que en fes menys l’últim, i crec que així ho varen fer.
Ja tenim clar l’engraellat de sortida, en primera posició, i a la “pole position” Peix Fregit amb en Jordi, Pep i Norbert.


Ens varen regalar peces molt ben interpretades, i molt boniques, però com ja he dit abans, massa rapides, fins i tot, ens varen regalar una de les peces, doncs en la cantada estava previst que els grups en fessin quatre cada un, i ells en varen fer cinc, i menys mal que algú els va aturar, que si nó, encara ens haguessin fet un altre.
Si era com a compensació, us ho agraïm companys, i seguint el símil automobilístic, vareu fer la volta ràpida de la cantada.

La tria que van fer va ser:
- Mar, deixa’m un cant.
- Para ti.
- Ulls verds.
- Lamento bohicano.
- Cap a Tu.

En segona posició, i amb tres a l’esquena, els Port-Bo, Carles, Fonsu i Mineu, engegueu motors i endavant.


Al igual que el Peix Fregit, varen per un pas fugaç per la cantada.
Una actuació magistral, una compenetració que em va tornar a agradar força, una tria de peces i un nivell musical molt i molt bó, però com ja he dit, ni la velocitat, i en aquest cas, la roba triada, penso que eren les adients per la cantada.
La tria que va fer el Port-Bo va ser:
- Barquejant.
- Ay Lola si tu me quieres.
- Busca’m a l’Empordà.
- El concert.

I finalitzant la primera línea de l’engraellat de sortida de la cantada, Els Cremats, amb en Charly, Enric, Coco, Narcís, Ramon i Xevi.


D’aquest grup us he parlat ben poc al llarg d’aquest any i la raó ha estat que no hem coincidit tant com jo voldria, i quan hem tingut l’ocasió, s’ha suspès l’actuació.
Com la que tenien aquest divendres passat al Pati de les Escoles Velles de Begur, que un xàfec durant el primer dia de la VI Fira d’Indians ho va engegar tot a orris.

Ens varen regalar ritme, sons, una meravella d’instruments per les oïdes, quin goig far escoltar tots els ritmes que son capaços de fer.
Cada cop que els he vist he gaudit més i més dels seus instruments, penso que dins el gènere no tenen igual, i es nota la bona escola que porten al darrera.
Gràcies nois per la meravellosa interpretació de La taverna del vell mercant, peça musicada i escrita per Enric Ferrer.
Des que la vaig escoltar per primer cop, s’ha quedat gravada en la memòria, no és fàcil de oblidar, doncs la feu genial, i menys mal que quan no us la escolto a vosaltres els hi escolto als Bergantí.
La tria dels Cremats va ser:
- La calma del mar.
- Mi cafetal.
- La taverna del vell mercant.
- Son de la loma.

I ara la sense ser la segona part de la cantada, doncs encara crema el cremat, es presenta el grup novell aquest any a l’escenari de Tamariu.
Cubacant, amb Neus, Càstor i l’Enric.


Tot i ser novell en la cantada, no ho és en el blog, i no ho és en el gènere i menys un dels seus membres, el mestre Càstor Pérez.
Ja us he parlat i recomanat molts cop les actuacions d’aquest grup, però aquest cop, ens trobem amb una novetat, i penso que un repte per als integrants.
Fins al moment encara no havien actuat en una cantada conjunta amb altre grups, i aquest any i per primer cop, ho han fet compartint cantada amb tots els grups de Palafrugell, i clar, per si no ho sabeu, ells també son un grup de Palafrugell, i per molts anys!.

Tot i que sempre m’havien dit que Cubacant s’havia de fer en llocs tancats -no dic que no sigui el millor lloc per escoltar-los-, però veient la reacció del públic, poden actuar allà on vulguin.
Quan en Càstor toca els primers acords, i l’Enric colpejar els primers sons, la platja emmudir per donar pas a la veu de la Neus, fent-se un silenci com mai havíem vist en una cantada, nois, semblava un concert.
Llàstima que solament els hi van deixar fer dues, dient que la cantada acabaria molt tard, però més d’un es va quedar amb les ganes de més Havaneres primerenques.
Bé, avui, en Càstor Pérez tenia doble ració, un per fer Cubacant i l’altre per l’Empordanet, i el que va fer per diferenciar una de l’altre, va ser canviar-se de roba, fet que el caracteritza i l’emmiralla en el saber estar davant d’una actuació.
La tria de Cubacant va ser:

- Vivir en la Habana.
- Si llego a besarte.

Ara si, el cremat ja no flamejava mes, era l’hora, i va tornar a sortir el magnífic presentador per convidar a la gent a fer un cremat.
De nou i havent passat un quart d’hora, ens varen presentar el grup El Taper, Antoni Matí, Carles Pastor i Joan Cortés feien aparició a l’escenari de Tamariu.


Només els havia escoltat al previ de la cantada de Calella, amb el nou integrant, i aquest cop, els vaig escoltar més integrants, més sòlids.
En aquest cas i va ser l’únic, desconeixia tres de les quatre peces que varen interpretar.
No sé si és perquè son molt noves, o molt antigues, però el cas és que per una raó o per altra, no les havia escoltat.

Els vaig haver de demanar el títol de les peces doncs no vaig ser capaç de reconèixer-les.
La tria del Taper va ser:
-Serrania de Brasil.
-La torre i el far.
-Menorca.
- ..... de popa (perdó, no recordo be el nom).

En aquesta part de la cantada va ser on vaig notar més deficiències en la cantada doncs vaig aprofitar per anar fent enrere per veure on s’escoltaven les peces i on quedaven difuses, i ja us dic que prop de vint metres de l’entarimat tot quedava molt malament.
A la part de darrera s’escoltava una remor que no agradava, i la gent va quedar descontenta doncs no varem distingir el pas de una peça a un altra.
Així que escoltant com s’escoltava, vaig decidir apropar-me fins al punt just on encara es podia escoltar més o menys bé, però la peça que entonaven, era ja l’última i el Taper, s’acomiadava de la cantada.
I ara, el torn dels Arjau amb Jordi Grau i Jordi Rubau, dos grans musics, bé, un més que l’altre, dues grans veus, bé, una més que l’altre, i dues grans persones, en aquest cas, les dues per igual, he,he,he,he.....que ja esperàveu, una més que l’altre no?, doncs, no companys.


La posada en escena d’aquest parell es ben senzilla, però el sentiment que hi posen en les interpretacions els fan diferents a la gran majoria de grups, i això m’agrada doncs de moment, en totes les interpretacions que ens han regalat ens han donat un tall del seu cor, i això no ho aconsegueixen tots.
Dues veus joves, en ple creixement, una llarga experiència -varen començar de molt joves-, amb un nou enregistrament que ho fa palès, tant de bó que no us facin mal bé companys.
La tria dels Arjau va ser:
- El clavel.
- Lluna plena.
- Records.
- Calavera.

I ara el darrer grup de la cantada, l’Empordanet amb en Lluis, Xavi, Pere i Càstor, altre grup que es troben per una banda joventut i experiència, infanteses i control, bons musics i bones veus, que més volem.


Uns dies uns i altre altres, però la regularitat té molt a dir en aquest gènere, i l’Empordanet és dels grups més regulars i amb constant evolució.
Encara em sorprenen cada dia amb una interpretació nova, ja sigui en arranjaments o en veus, però acostumen a sorprendrem.

El temps vola quan els escolto, i ja van per la quarta peça, ara ja toquen les darreres i cap a casa.
Aquest cap de setmana, tinc doble ració, Empordanet avui per sopar, i demà a Begur a la VI Fira d’Indians, per berenar.
Així que hauré d’esperar 24 hores per tornar-los a escoltar i fer-ne una de sencera.

La tria de l’Empordanet va ser:
- Allà en la Habana.
- La xalana.
- El seductor.
- La gavina.

En aquesta cantada, les tres darreres peces son, La Bella Lola, El meu avi, i Tamariu.
Dalt de l’escenari tots els grups que quedaven, Arjau, Cubacant, Empordanet i Taper.
Com a complement varen pujar un parell de vailets potser per fer la substitució, o donar una mica més de veu a les cançons.
El noi, no el coneixia pas, però la noia, si, i tant, aquella nena era la Noemi, la “reina” d’en Jordi.
Tenia un dubte que no el vaig poder resoldre fins al final de la cantada. I era quin grup interpretaria la cançó amb la que he començat l’escrit, i vila on feia la cantada, Tamariu.
La meva aposta era clara, l’havien de fer els Arjau. Allà on els hi he escoltat l’han brodat, i si la meva opinió hagués estat per alguna cosa, no ho hagués pas dubtat.
Em vaig mig equivocar, doncs la cançó va ser una de les tres peces que interpretaven tots els grups al final de la cantada.


Així que un cop fetes "La bella Lola" i "El meu avi", l’havanera esperada Tamariu. I qui millor per fer el “solo” de la introducció que en Jordi Rubau, es per això que m’havia equivocat a mitges.
Va ser llavors, quan després del meravellós punteig d’en Càstor fent la introducció i la d’en Toni amb l’acordió, en Jordi ens digué allò de:

“De l’horitzó la ratlla ben traçada,

ja la teranyina daurada pel sol, romp.
En terra és fosc encara és matinada,
però a les coves d’en Gispert,
ja hi neix el sol.

[...]”

Quin goig de cantada nois, quina joia d’havaneres, ja veieu, arribat aquest punt, ja no recordo els problemes que hem tingut en la cantada, ara solament penso en gaudir un altre dia d’aquestes meravelloses peces, i fer que els ingredients d’aquesta recepta que tant us recomano es combinin tot sovint.

Per cert, voleu la recepta per elaborar-la vosaltres mateixos?, preneu nota:


Primer de tot els Ingredients:
- Un platja, a ser possible, prop de l’Empordà.
- 4,5,6,7 grups, m’entra siguin bons i tinguin temps, tants com vulgueu, els bons no fan mal de cap.
- Un bon presentador, amb bones i breus introduccions dels grups.
- Una bona sonorització, si nois, repartint els altaveus per arreu la fan més bona.
- Una bona companyia.
- Rom.
- Canyella.
- Sucre.
- Una taça de cafè (amb café)
- La pell de mitja llimona.


Un cop tingueu tots aquest ingredients, us explico la meva recepta:
Bé, si heu aconseguit recollir tots aquests ingredients,us serà molt fàcil que la cantada surti bona.
Primer de tot fiqueu en ordre els grups, un darrere l’altre, trieu les peces a interpretar i repartiu-les d’acord als coneixements que tingueu, però no us amoïneu, si m’heu fet cas amb els grups, ells mateixos s’ho sabran fer prou bé.
Heu d’afegir el “salanc”, si teniu dubtes, qualsevol grup del blog us pot servir.
Remeneu bé, amenitzeu les peces amb forts aplaudiments, si els grups no es queixen, amb tres hores potser en feu prou.
Quanta més estona aplaudiu, més contents els tindreu.

Si us serveix d'ajuda, amb els darrers ingredients que hem possat podeu fer un bon Cremat.

Sobretot, al tanto no es cremi el sofregit!.

Nota: Amb aquests ingredients i seguint aquestes passes no s’han donat casos de intoxicació i sobredosi, però en cas que trobeu algú amb sensacions estranyes, badalls, son, avorriment, i altres alteracions, és que no li agradaven prou les havaneres, pagueu-li un taxi, i cap a casa!, tampoc s’ha de abusar.

Nois, bona cuina, vull dir, bona cantada, i un cop més, i no em canso....

Salut, Força i havaneres a Dojo.


dilluns, 7 de setembre del 2009

2

Port-Bo & Montgrins, Acoblats a Campllong, 26 d'agost.

Benvinguts al Musicant, benvinguts al VI Cicle de música del País.


Jo era a França, tot em feia pensar que aquest concert dels Port-Bo, el llegiria amb una mica de sort, en alguna crònica dels diaris gironins.
Però un cop més, varem decidir canviar els nostres plans, i aprofitar per veure-ho, doncs no sabríem quan tindríem l’ocasió de tornar-ho a fer. Així que des de Colliure ens varem dirigir a Campllong, varem canviar els preciosos paisatges, per precioses cançons.
Si no ho sabeu, us ho comento, i es què les novetats i les innovacions en aquest gènere, normalment tenen un nom propi, Carles Casanovas i Rigall.
Si nois, el Mestre és una persona que treballa per l’havanera, per innovar i per fer-la créixer i arribar allà on es pugui. S’ha fet palés en molts casos, i el darrer i més conegut va ser que una cançó seva ha estat nominada com a millor cançó en llengua catalana en els premis de la música espanyola.
Sabeu de quina cançó parlo?.
Busca’m a l’Empordà, amb lletra d’en Carles Casanovas i música d’Antoni Mas.


Abraçada entre dos grans mestres, Antoni Mas i Carles Casanovas

Si companys, la paraula havanera es va escoltar en aquell Palau de Congressos de Badajoz.
Aquest cop, ens tornen a sorprendre, no solament en Carles amb la seva formació, sinó que aquest cop s’hi afegeix un altre formació que inicialment, no te res a veure amb l’havanera, com és la Cobla-Orquestra Montgrins, dirigida per en Martí Camós.
Doncs bé, aquests magnifica fusió entre havanera i cobla, ha esdevingut un nou mot “Acoblats”. El que es pretenia era fondre l’havanera amb la cobla, i que cap de les dues perdés la seva identitat.
Mireu si arriba lluny que aquest mot, ha esdevingut el nom del darrer treball dels Port-Bo. Si visiteu la secció noticies, en trobareu una mica més d'informació d’aquest treball.
El paratge era Campllong, un petit poble situat al Gironès, amb uns cinc-cents habitants. Es va muntar una carpa amb una capacitat per unes vuit-centes persones, però veient com s’havia esdevingut la venta d’entrades, l’organització deuria de posar unes quantes més a la venda doncs, en un dels laterals d’aquesta carpa, és van situar un munt de cadires provisionals.
Segurament, molta gent del poble volia veure l’acte, però desconeixien que gran part de les entrades ja havien estat venudes, i per això l’organització va decidir ampliar una mica més quant a localitats.
La sonorització de l’esdeveniment anava a càrrec dels Port-Bo, i com quasi tot s’ha de dir, hi va haver algun problema amb l’enllumenat. Res a tenir en compte, però molt graciós quan els musics de la Cobla Montgrins es queixaven que no podien veure les partitures doncs quedaven força enlluernats. Però res que no sigui divertit, i que el tècnic de so dels Port-Bo, en Marc, no pogués solucionar d’una manera més o menys ràpida.

Antoni Mas durant la presentació del concert

El mestre de cerimònia fou Antoni Mas, va conduir l’esdeveniment de una forma molt distesa, amb una gran complicitat tant amb els Port-Bo com amb els Montgrins.
Crec que van trobar la persona adient per aquest tipus d’acte, per molts anys mestre, tot i que et vulguis jubilar en breu!!.
Va tornar a sortir l’acudit d’en “Tumas”, i me’ls crec quan li diuen, doncs jo que vaig estar a les proves de so, vaig veure en més d’una ocasió, com el cridaven per aquest nom.
L’acte es va dividir en tres parts.
Inicialment no es volia fer una mitja part, però degut a uns problemes amb l’enllumenat, es van veure obligats a fer una petita “parada tècnica”.

Els primers a sortir a escena, varen ser els Port-Bo, Amb en Carles al cap davant de la formació, seguit per en Fonsu i per en Mineu.


Es tractava de fer una petita presentació d’havaneres, una breu però intensa trobada entre les dues formacions, i en aquest cas, ens varen fer peces del repertori que acostumen a fer en una cantada habitual.
Es trobaven davant de unes mil persones, un cop més calia un esforç “com Deu mana”, i així va ser. Un cop més he vist els Port-Bo amb una elevadíssima compenetració, amb tranquil·litat, i bon rotllo dalt de l’escenari, i amb una qualitat musical difícil de superar.
Les magnifiques veus dels Port-Bo anaven agafant cos, mentre entonaven les cançons que ja ens han anat regalant al llarg d’aquest estiu en les seves cantades.
La tria de cançons per aquesta primer tall va ser:
- La taverna.
- Malalt d'amor.
- A cara o creu.
- El concert.
- Cap de Creus.
I tot d’una, va sortir l’Antoni Mas, per presentar-nos a la Cobla Orquestra Montgrins.
De cop i volta, els Port-Bo varen posar-se a entonar l’aniversari feliç per donar la benvinguda als Montgrins doncs aquest any han fet 125 anys de la seva creació.
En Martí Camós, es va fondre amb una abraçada amb en Mas, Carles, Fonsu i Mineu, per agrair el fantàstic gest que varen tenir, i així un a un tots els membres es varen saludar dalt de l’escenari.

Rebuda dels Port-Bo als Montgrins

Un cop feta per part de l’Antoni Mas la presentació dels Montgrins aquest, va agafar la batuta i es disposar a dirigir els Montgrins de forma, un cop més, magistral.
Aquests en varen fer peces com Mediterraneo d’en Joan Manel Serrat (nano, t'hagués agradat aquesta versió que han fet de la teva peça), i una bonica sardana que se’n "titola" Cinc rossinyols, la qual la varen fer amb cinc flautins, gest insòlit, i inhabitual, però que va destacar entre altres peces que ens varen entonar.
Per acabar, varen fer un vals-jota amb el qual varen substituir el cornetí amb el qual s’acostumen a fer les jotes per la tenora d’en Jordi Carreras, quina bufera nano!, gràcies!.

Moments dels Montgrins

Quan varen acabar aquesta peça, va començar a sonar una tonada coneguda, si nois, era el gran moment, la fusió que tanta estona estava esperant, la cançó que entonaven, si no m’erro era “La calma del mar”, o també anomenada, “Quan jo tenia pocs anys”.
Impressionant, en directe, se’m posaven els pels de punta.
Un detall que em va cridar l’atenció, i es degut a la meva desconeixença, és que la Cobla no portava micròfons. A la prova de so, hi eren, algú més a part de jo, pensava que eren necessaris, però quan a l’assaig varen començar a sonar les tenores, els varen haver de treure doncs, només li faltava això a la tenora.
Per tant les proves de só de la Cobla varen quedar en un breu escalfament.

Varen interpretar tots les peces del nou treball, i un cop més es varen “Acoblar” de una forma especial.
Teníem dues de les millors formacions quant a música popular catalana fent les cançons que més ens agraden, les cançons de taverna i amb elles, les havaneres.


Port-Bo Acoblats als Montgrins

La peça que més em va agradar va ser “El canó de Palamós”, que a ritme de swing es va tornar en la peça més aplaudida per els assistents.
Tot i que de forma magistral varen interpretar l’havanera “Pensaments” i el bolero “No sé”, dues de les noves peces incorporades al repertori dels Port-Bo.
La tria d'aquesta segona part va ser:
- La calma del mar.
- Cala Montgó.
- Pensaments.
- Lola la tavernera.
- No sé.
- Busca'm a l'Empordà.
- El canó de Palamós.
- La botiguera.
- La gavina.
- El meu avi.
Potser perquè la cançó més aplaudida va ser “El canó de Palamós”, els grups, la van tornar a triar per fer el bis que la gent els hi va demanar.
No en varem tenir prou, en volíem més, tot i que jo hagués volgut un altra peça i no pas aquesta doncs ja s’havia fet, i fa poc ja vaig comentar el que pensava en aquests casos.
La meva elecció hagués estat una sardana, penso que llavors la fusió hagués estat una estona a cada banda. Tant de bó per pròximes actuacions s’ho repensin i ens en regalin una.
De veritat que pot ser espectacular.

Les mirades, els gestos, els comentaris, feien palès que aquella era una gran nit. Havien triomfat tots, per una banda els grups, Port-Bo i Montgrins, per altra, el director de l’acte, Antoni Mas, i per altra, el públic assistent, que quan marxava portaven gravada a la cara unes mirades perdudes, com si allò que havien vist i escoltat no hagués estat possible.
Un cop més en Carles i l’Antoni, han fet de les seves, aquest cop han estat acompanyats d’en Martí Camós, i han fet una, que es recordarà durant molt de temps.
Tant de bó no us canseu mai de lluitar com ho feu, totes les vostres idees tenen molta vàlua per el gènere, i us mereixeu un gran reconeixement per la tasca que feu.
Després de veure el que he vist a Campllong, només em surt una frase que tants i tants cop he escoltat aquest any a televisió.....

ho haveu vist,
ho haveu vist,
la mare que els va parir
”.


Per molts anys, i gràcies per fer-ho tant i tant bé.

Companys, només em queda desitjar-vos, salut, força, i havaneres a dojo.


0

L'Empordanet a Calella de Palafrugell, Sant Roc 23 d'Agost.

Companys, em van dir que no me la podia perdre però....


El que no em varen dir és que si la veia, no l’oblidaria mai, i tot perquè els que feien les havaneres, les feien amb el cor.

D’això s’avisa!!, o potser no.


Encara no us ho he dit, però els que feien la cantada era el grup l’Empordanet.

Si nois, van ser ells qui posaren el cor aquella nit.
Bé, també hi va col·laborar un altre persona molt especial i va posar alguna més que el cor, però aquesta sorpresa, me la reservo per més endavant.

Jo que em pensava que Calella me la coneixia més o menys, i veig que em faltava un tros. En concret, el fantàstic barri de Sant Roc, allà es feia la cantada, a la caleta.
El paratge era magnífic, a tocar de l’aigua, amb aquell olor a sorra i mar, només faltaven havaneres, i en aquest cas, hi eren, i tant que hi eren.

Anàvem bé de temps, sense córrer, som de vacances, i si en aquest temps tenim quelcom, és això mateix, temps.
Vaig aprofitar per xerrar amb en Pere Molina una bona estona –el tenor del grup-, de tot una mica, i una mica de tot, però molt i molt divertit, aquest home és genial.
També varem veure a la Iolanda, companya d’en Càstor Pérez, i varem seure amb ella, en la tribuna de la caleta. Si nois, a dalt d’una roca, mirant a llevant, -com diu l’havanera-, i amb l’Empordanet a punt de començar.
Els musics estaven situats just a la entrada d’una casa marinera, que si no m’erro, era el lloc per on entraven les barques.

Jordi Pena en la presentació de l'esdeveniment.

L’esdeveniment el va presentar en Jordi Pena -que com va dir en Càstor Pérez- és dels únics membres que queda dels cantaires de Calella.

En Jordi va fer una presentació molt emotiva de l’Empordanet, i en concret d’en Càstor doncs sempre o quasi sempre, ha estat present en aquesta cantada, ja sigui amb l’actual grup, o amb el Duet.
I ara el torn d’en Càstor per presentar-nos a en Jordi Pena. Sense paraules, sense veu, així és com es va quedar en Càstor quan el presentava.
Va ser molt emotiu amb les seves paraules, amb els gestos, quan ja el cap no era capaç de expressar més paraules, el cor va agafar el timó de la presentació i del moment, i ens va regalar unes meravelloses paraules d'havaneres, de com es feien, del que eren.
Va ser llavors quan es va referir als que ens han deixat, als que son a “palco”, “als que han marxat a cantar allà dalt”, i no es va poder aguantar les llàgrimes, bé, ni ell ni jo, ni molts dels que allà estàvem, doncs vaig veure a més d’un que dissimuladament, s’eixugava els ulls amb la primera cosa que tenia a les mans.
Mestre, com vares dir, “tots hem d’anar allà dalt, però no tenim cap pressa”.

Companys, us podeu imaginar una prèvia a una cantada amb tant de sentiment.....

Jo que sempre cerco aquest tipus d’efecte a les cantades, i a veure qui ho aconsegueix, aquest cop, ho varen fer abans de començar, això no pot ser, no anem bé companys, però, gràcies de tot cor.

Grup l'Empordanet amb gestos emotius durant la cantada

Així que ja tenim el cor obert “com diuen a missa”, però aquest cas per rebre cançó de taverna i amb ella, les havaneres.
La cantada era de cor a cor, de nos amb nos.

Les interpretacions de l’Empordanet varen ser espectaculars, ens varen regalar uns dolços moments difícils de oblidar, i això vol dir, que encara més difícils de explicar.
Se’m fa difícil explicar com és una cantada feta d’aquesta manera, com vaig viure la cantada, un cop més, soc jo el que es queda sense paraules.
Quant a qualitat poc puc dir de un grup com l’Empordanet, avui per avui, està baix la meva opinió, a la part més alta de la onada.
Han treballat i treballen, s’han esforçat i s'esforcen, i penso que ho han aconseguit, i només puc dir, que per molts anys els tinguem en aquest grandíssim nivell.
Per arribar al punt on es troben s’ha de lluitar dia a dia, i no és poden relaxar, doncs la caiguda acostuma a fer mal, i més quan estàs tant amunt.
És per això que us vull encoratjar a continuar treballant, divulgant l’havanera de la manera en que ho feu, i que per molts anys en gaudim els que d’una manera o un altra us anem seguint.
La sonorització de l’esdeveniment, un cop més el va fer Sonostudi, un cop més va superar amb nota la cantada.
La tria de cançons penso que ja l’havia escoltat, però res, amb aquest sentiment, mai, per tant, no conta que m’hagi coincidit una tria.
Les peces que varen regalar-nos varen ser, entre d’altres, Allà en la Habana, La gavina, Mi madre fue una mulata, La tarde, entre les peces més antigues, i de les contemporànies, ens varen fer, La xalana, Habanera embrujada o Lola la tavernera.
A la mitja part, hi va haver el sorteig de uns quadres i cremat per a tothom.
Quan de cop i volta, baixava per les escales Sílvia Pérez Cruz.

Sílvia Pérez Cruz, amb Càstor Pérez

Potser no la coneixeu, no sé si tindreu la sort de escoltar-la, tot i que de la manera en que està treballant, estic segur que serà un referent de veu al nostre País, i llavors, segur que tindreu la sort de escoltar-la.
Avui per avui, és una de les veus catalanes amb més força que tenim.
Em quedo sense paraules per definir a la Sílvia, el que si que us puc dir és que es filla d’artistes. D’en Càstor Pérez i de la Gloria Cruz, que a part de ser els pares de la criatura, també son els pares de una de les millors havaneres que s’ha fet en llengua catalana “Vestida de nit”.
Aquesta noia, a part de fer grandíssimes col·laboracions amb grans mestres de musica, és “cantaora” del grup Las Migas.
Si nois, fan flamenc, però fresc, jove, fins i tot diria que diferent al que jo havia vist fins al moment, potser perquè la interpretació la fa una Palafrugellenca.

Las Migas son quatre noies, amb procedències ben diferents, i penso que només una, amb arrels flamenques, si més no, per la localització geogràfica.
Per una banda tenim la de casa, la Sílvia, de Palafrugell, Marta de Sevilla, Isabelle de la Bretanya francesa i Lisa de Berlín.

Bé, s’ha de veure i s’ha de escoltar.
Ella és sentiment, es veu.
La vaig veure actuar fent flamenc, però mai fent havaneres, aquest era el primer cop, tot i haver un enregistrament del Duet en que hi participa la Sílvia, concretament, en un treball que es va gravar en aquesta cantada de ara fa deu anys.
La Sílvia es va col·locar al costat d’en Càstor i ens varen regalar cançons com “Vivir en la Habana”, “Habaneras de Cádiz”, i “Alfonsina y el mar”.
Vaig gaudir de les seves interpretacions, tot i que no estic acostumat a escoltar aquestes havaneres amb el toc flamenc que li va donar la Sílvia, però un cop més un toc únic, improvisat.
Gràcies Sílvia per aquest meravellós regal.
Pare i filla, Càstor i Sílvia, es van fondre en una abraçada en acabar "Alfonsina y el mar".

Càstor Pérez emocionat després de cantar amb la Sílvia Pérez

Ell no es va poder aguantar, l'emoció l'envaí, ella ho havia fet extraordinàriament, jo hagués fet el mateix.

La Sílvia va seure amb nosaltres, a tribuna, tampoc s’ho volia perdre, després d’aquests fantàstics moments, de nou, l’Empordanet a fer de les seves, de les nostres havaneres.
No sé si la Sílvia va tenir alguna cosa a veure, però aquesta segona part, es va intensificar el nivell.
El cor ja l’havíem obert amb la introducció d’en Càstor al principi de la cantada, les peces que ens havien regalat a la primera part i les cançons de la Sílvia a la mitja part, anaven omplint tots els racons, però encara hi havia a lloc per a les fantàstiques cançons que ens varen regalar en aquesta segona part.
Estàvem a cor obert, sense filtres, sense prejudicis,”a pel”.

L'Empordanet a la segona part de la cantada

Caram nois, quins moments, però com tot, te un fi, aquesta cantada no era menys, i com encara no he trobat l’encarregat de donar corda a les manilles dels rellotges, varen fer pujar a en Jordi Pena per fer tres darreres.

El barquito de nacar”, va ser la primera de les tres peces que s’acostumen a fer en aquesta cantada per concloure-la. Incloent-hi una ovació cada cop que en Jordi feia la tonada de la cançó que diu:
“[...]
Las notas, de una dulce habanera,

son besos, para tierra española,
regalos, de las olas que llegan
y el barquito nacar,
va surcando los mares,
al compàs del amor.
[...]”.


Aquesta havanera és una de les meves preferides, hi noto el sabor a mar, el regust de la tornada a casa.
Us en recomano la interpretació de la peça feta per el Duet.

I després d’aquesta magnifica peça, ens en varen fer “La bella Lola” i “El meu avi”, interpretades les dues peces per l’Empordanet, en Jordi Pena amb el seu net, i la Sílvia.
Companys, amics, una de les que no us podeu perdre, i si hi tenim sorpreses com la de la Sílvia, encara menys.

Us volia comentar que l’altre dia em varen comentar que d’aquest tipus de cantades no s’havia de fer gaire resò.
I que voleu que us digui, ja se que és un regal per els que podem assistir en aquestes cantades, i en gaudim uns quants, però penso que el més meravellós es gaudir-ne tots. I així li vaig dir a la persona que m’ho va comentar.

Entenc que em digueu que la cantada s’ha “massificat”, però, ja va bé que hi vingui gent, no podem quedar-nos amb quatre, que el dia que vagin a “palco”, ho trobarem els faltar.
Per tant, i per part meva, el que més m’agrada en aquests casos es compartir, i així ho faig amb el blog, amb les cantades, amb les havaneres....

Un altre cantada per afegir a l’agenda del 2010, no us la perdeu, que d’aquestes també hi ha poques.


Companys, Salut, força i si podeu, Gaudiu d'Havaneres!!.

dijous, 3 de setembre del 2009

2

Peix Fregit, S’Agaró el 22 d’Agost.

Companys, una cantada de les inesperades, de premi.

Grup Peix Fregit, Cantada de S'Agaró.

A la cantada no podíem anar, teníem un compromís i ens era impossible arribar-hi.

Però, vet aquí, que es va anular aquesta trobada, i varem poder anar, per tant, i com ja us he dit, aquesta ve de regal a la temporada, i la considero un premi, i agraeixo el poder haver anat, doncs va ser molt i molt bona.
Ens va costar trobar el lloc, i això que era molt fàcil, però amb les preses, varem passar dos cops per davant sense veure-ho.
Clar que teòricament faltava mitja hora, i els llums del escenari eren apagats. Però, un cop varem veure l’escenari, varem tenir la sort de deixar el cotxe just a darrera d’aquest.
Allà es trobava en Norbert amb la seva família. En Pep i en Jordi, eren fent un entrepà i un cafè al bar de la cantonada.
Després de xerrar una estona amb el primer, i assabentar-nos de l’hora d’inici de la cantada varem veure, que més que fer un entrepà ràpid, teníem temps de entaular-nos.
El descontrol o la poca informació que hi ha en els horaris de les cantades em porten de cap.
Molts cops ni els propis grups saben a quina hora és, tot perquè els organitzadors no els hi faciliten. A veure si podem organitzar-nos una mica nois, que després, ens trobem entaulats, fent un entrepà, cafè, copeta i “puru”.

Bé, bromes a part, ens varem retrobar amb els membres al bar de la cantonada. Encara quedava una hora perquè s’iniciés la cantada, i jo que pensava que arribaríem tard.
La cantada era a 2/4 d’onze i varem arribar a 2/4 de deu. Deu n’hi dó!.
La cara dels components desprenia, com diem els joves, “bon rotllo”. Si nois, ja fa temps que els hi veig aquesta cara, i per molts anys.
Els entrepans s’endarrerien, i nosaltres anàvem xerrant amb ells per tal d’amenitzar l’espera i aprendre més coses del mon de Les Havaneres. Tot just quedava un quart d’hora quan també va aparèixer l’Alfons i l’Encarnació, mira, un altra alegria, compartiríem la cantada amb uns companys, i amb això tampoc contàvem, tot i que ja sabem que son uns seguidors molts seguidors dels Peix Fregit.
Ah, i ens varen guardar un parell de cadires a segona fila. Gràcies companys!!.

Grup Peix Fregit, unes rialles a l'escenari.

La cantada va començar a l’hora, i estava organitzada per l’ajuntament, sonoritzada per el propi grup, amb un nivell sonor força bó.

Bé, la cantada començava, tothom a lloc.
La primera de totes un peça que en directe la he escoltat en molt poques ocasions. Lluny de ma terra, poema escrit per en Mossen Cinto Verdaguer i musicat a ritme d’havanera per el mestre Josep Bastons.
La nit avançava, donava gust, escoltar havaneres a la fresca després dels dies calorosos que estàvem passant.
Ens varen regalar peces com El saltiró de la cardina d’en Vicençs Bou, La balada d’en Lucas del mestre Ortega Monasterio, Vell Pescador d’en Llibori, i així una rere l’altra.

Bons moments del grup durant l'actuació

Se’ls veu a gust, amb ganes de cantar, de gaudir del que estaven fent, ara el jovent en diem “feeling”i no sempre es possible apreciar aquest tipus de sensacions.

Quines sensacions, oi?.

Doncs els que estem baix, escoltant, molts cops rebem aquestes sensacions, aquests gestos, aquestes mirades, aquests moments que fan que puguem veure, apreciar, fins i tot preveure com està anant la cantada.
Jo molts cops no puc apreciar tots els detalls, doncs escolto havaneres, i molts cops no puc estar per altres coses.
Ara si el grup no ho fa bé, o no esta la cantada com ha de estar, llavors si que et dona temps a veure i apreciar que si la ombra de aquest focus està ben posada, si l’altaveu te un cop, o si el de la guitarra porta les sabates brutes.

Ho sento, normalment, quan tinc temps de fixar-me en coses així es quan s’acaba la cantada, doncs m’entre dura aquesta, només estic pendent de les Havaneres, i com a màxim valorar si m’agraden les peces i la qualitat en que es fan.

Norbert Torrecillas, segona veu i acordionista.

Doncs bé, seguint amb aquest tema, vaig veure, o millor dir, escoltar a en Norbert. Això vol dir que ja se les sap totes, i m’alegra molt haber-lo escoltat.
El seu esforç, la ràpida adaptació que ha tingut en el grup ha fet que la nova era del Peix Fregit, sigui una continuïtat de l’anterior amb algunes millores, com no.

Ha donat un aire nou al grup, a aportat el seu acordió, i una magnifica veu, i escoltant al grup com l’escolto, em dona molt bones sensacions.
No en tots els temes, però en algunes cançons els escolto com una sola veu, i m’agrada com sona, m’agrada molt com ho fan quan això succeeix. Ja ho vaig apreciar a la Mostra de Palamós, i en aquesta cantada m’ha tornat a passar.
Ja potser que ho hagin fet durant molt de temps, però jo cada dia aprenc noves coses dins aquest mon, i les meves oïdes han anat aprenen a base d’escoltar grups, i penso que gracies a veure i escoltar diferents grups, cada dia dono més riquesa als meus coneixements musicals, i al poder apreciar detalls musicals dins les cantades, que abans era incapaç, i d’això en dono gràcies a l’amic Pere Margall que ja m’ho va aconsellar fa bastant temps.
Un cop més he tornat a gaudir de la meravellosa veu d’en Jordi, el baríton del grup.

Jordi Tormo, baríton del grup.

Se’n gaudeix quan es deixa anar als “solos” de cançons com “Lamento Bohicano” i “Lamento esclavo”, dues peces que penso que son inigualables quan en Jordi s’hi posa.

Doncs bé companys, ja s’enfila la recta fins, La bella Lola, i El meu avi, per acomiadar-se dels assistents.
Fantàstic companys, una cantada molt i molt bona.

Ep, la gent, un cop acaben El meu avi, no paren de donar recolzament i d’aplaudir al grup. Hauran sentit el mateix que jo?. Hauran gaudit com jo?.
M’agrada, si senyors, vinga ben fort, i que ens facin un altra.
I amb les ganes amb que els encoratjàvem, no van dubtar a complaure les nostres peticions, ens volíem un altra.
No es van fer pregar molt, però els aplaudiments de la gent eren certs, amb sentiment, i ens van regalar la sardana És la moreneta amb lletra d’Antoni Carcellé.

Pep Nadal, Tenor i guitarra

No m’he trobat en gaires casos d’aquest, no és freqüent que la gent demani un "bis", tot i que quan m’he trobat -amb la excepció d'aquesta cantada del Peix Fregit- la cançó que han fet ha estat una ja feta en la mateixa cantada i no ho acabo de trobar bé, torno a dir, amb excepció del Peix Fregit que ens va regalar una que no s'havia fet (faig aquest aclariment doncs a l'escrit inicial no ho vaig expressar bé, i podia portar a confusió, i només vull que els grups, en cas que se'ls hi demani un bis, facin una peça que no haguem escoltat, com van fer els Peix Fregit a S'Agaró).

És una apreciació, però si demanem un bis, no és per que es faci una peça que ja hem escoltat, segurament, el demanem perquè volem escoltar més, i perquè també és un premi per al grup el fet que se li demani una cançó en acabar la cantada, senyal que ho han fet com cal.
Res companys, ha estat una apreciació, però ja feia dies que em voltava per el cap, i crec que he trobat el moment i el lloc per dir-ho.

Companys, salut, força i havaneres a dojo.


Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc