dilluns, 21 de setembre de 2009

1

L'Empordanet, VI Fira d'Indians a Begur, 6 de Setembre

Quin cap de setmana companys!.
Si nois, havaneres a dojo, com tantes i tantes vegades dic.
Ja sé que la crònica arriba una mica tard, però no he tingut temps per fer-ho abans.
El temps, que no s’atura quan vull, últimament està passant massa ràpid, i quasi no em deixa assaborir els bons moments, que ja em dona altre, tant o més bo que el anterior.



Això és el que m’ha passat aquest cap de setmana, ja us avisava a l’escrit de Tamariu que al dia següent, tenia a l’Empordanet per berenar, i així ha estat.
Si em permeteu, Quin berenar varem fer a Begur!.

Complert, ple d’emocions, bons moments. És la definició que més s’aproxima al que he viscut aquest cap de setmana.
A part de gaudir de les havaneres, he gaudit de la VI Fira d’Indians que es celebra com cada anys a Begur.
Mai l’havia viscut, mai havia gaudit d’una festa en la que els principals protagonistes son els Indians, els emigrants que varen tornar de les “Indies Occidentals”, de Cuba, després d’haver viscut les revoltes de la independència cubana.
Dins aquesta festa, dins aquest marc, no hi podien faltar havaneres, i amb un dels millors grups del moment, l’Empordanet.

Empordanet a l'inici de la cantada, Lluís, Xavi, Pere i Càstor.

Havent dinat, varem anar a Begur, a gaudir de la Fira d’Indians, a ficar-nos una mica dins aquells personatges, i varem recórrer els carrers dels casc antic ple de gent vestida d’època, amb barrets de palla, i com no, amb “mojitos” a dojo.
Si nois, la Fira feia molt bona cara, així que varem decidir guardar-nos alguns detalls per tornar-hi després de la cantada. Jo em pensava que es faria a la plaça de la Vila, lloc idoni quan a paratge, però crec que hi havia massa soroll com per escoltar havaneres.
Així que es va fer a la plaça Forgas.
En arribar, varem veure uns amics a primera fila del restaurant de la plaça, a la terrassa, a la tribuna de la cantada, i un cop més ens varem “enxufar” amb ells.
Només varem haver d’aconseguir un parell de cadires.

Gràcies Anna, Francesc, Marc, i a la “Ds” que el va entretenir.
La sonorització de l’acte anava a càrrec del propi grup amb el seu equip de só, i com a tècnic de só, en Jordi, que tot i tenir un gran rebombori a plaça, un munt de mainada corrent amunt i avall, es va defensar força bé, i la sonorització va estar a l’alçada que es requeria.
Tot i que en estar Begur de festa, en algun moment de la cantada no hi va haver prou respecte per el grup, i la remor es feia un xic molesta.

Empordanet, amb el sol deixant pas a la lluna.
Preparats, llestos, ja!.
“Allà en la Habana” donava el tret de sortida a la cantada d’havaneres, un cop més, tornar a gaudir d’havaneres amb les meravelloses veus que ens presenta el grup, i amb l’acompanyament musical, envejat per qualsevol.
Així doncs amb temes com La gavina, Lola la tavernera, Mariner de terra endins, el grup anava escalfant veus.
Ens varen regalar peces clàssiques, dels avis com “El barquito de nacar”, “ven y ven” i “la tarde” entre d’altres.
Un berenar perfecte, havaneres de qualitat en molt bona companyia.
M’encanten les sorpreses, i feia poc temps, aquest mateix grup ja m’he va donar una a la cantada del barri de Sant Roc de Calella, i aquest cop la segona.
La cantant de l’espectacle Cubacant, Neus, va fer acte de presencia a la cantada, i com la seva parella dalt de l’escenari, a part de l’Enric Canada és en Càstor Pérez, veu baixa, guitarra i director del grup, la van convidar a cantar-ne quatre.

Neus i Càstor, dos dels membres de Cubacant.

No ho va dubtar, varen baixar en Pere, en Xavi i en Lluis, i dalt de l’escenari solament quedaren en Càstor i la Neus.
També repetíem, just el dia abans, els havia vist a Tamariu, ja n’havia gaudit, però em vaig quedar amb les ganes d’una mica més, i aquesta no me l’esperava, potser ens varen regalar les que no havien pogut fer el dia abans.
Així que, Càstor i Neus, ens regalaren “Nena”, “Yo soy Guajira”, i “Si llego a besarte”.
Unes interpretacions, un cop més, fantàstiques, un cop més en varem gaudir per partida doble, Empordanet i Neus.
Les havaneres fetes en la veu d’una dona que s’està fent força coneguda dins el mon de l’havanera, i ja està obrint nous camins, nous reptes, i qui sap on pot arribar.
Recordo una imatge d’en Pere Molina, Xavi Jonama, i Lluis Bofill, mirant l’escenari tot dient, “i ara hem de pujar nosaltres?”.
Companys, es pot demanar quelcom més?.
Bé......la resposta us la dic després!, que en aquest mon, cada dia tenim sorpreses.
Bé, de nou, l’Empordanet es va fer “amo i senyor” de l’escenari i de la tarda.
Estaven esplèndids, veus amb musics, musics amb veus.
La regularitat és un dels factors que més li valoro a l’Empordanet, i m’agrada que vagin evolucionant i afegint noves peces al seu repertori, si més no, aquelles peces que no les hi havia escoltat.

Joves "Indians" en un moment de la cantada.

Aquesta segona part, tot i no tenir temps per fer-ne moltes, ens varen regalar interpretacions com "El Seductor", la qual ens va dedicar en Pere Molina, que a part de dedicar-la al seu company de grup, Lluís Bofill, també ens va tocar una part a nosaltres.
Gràcies company, gràcies per fer de una peça tant i tant bona, una interpretació tant i tant meravellosa.
Es pot demanar poc després de escoltar una bona havanera en unes bones veus, així que solament els varem poder “pagar” amb forts aplaudiments després de cada cançó.
Doncs bé companys, la cantada arribava a la fi, quan de cop i volta, apareix per entre les taules la Sílvia Pérez Cruz.

Sílvia amb en Càstor.

No hi havia a gaire temps, però el grup, un cop més, cedint escenari, ens va presentar la segona sorpresa de la tarda.
La Sílvia, per tant, aquí teniu la resposta a la pregunta que us he fet abans, si, i tant!, el cas és que és molt difícil que es tornin a produir tantes coincidències.

La Sílvia ens va tornar a regalar les peces “Vivir en la Habana”, “Habaneras de Cádiz” "Veinte años" i “Alfosina y el mar”.
Un cop més vaig quedar parat escoltant la veu flamenca amb la que interpreta les peces, i després la veu dolça i fluixa que te al parlar.
Serà que s’ha de cuidar per no malmetre una a l’altre?.

Càstor, mestre, suposo, que tampoc pots demanar gaire més, cantar amb els teus companys, cantar-ne quatre amb la Neus, i quatre amb la Sílvia.
Que per molts anys ens regaleu aquest grans moments!.

Salut, força i havaneres a dojo!.

1 comentari :

pau ha dit...

Bona tarda.Aquests dies que tinc més temps deixo el meu comentari per agraïr tan l'esplèndida i emotiva crònica que ens has regalat Tony,com als Empordanet la inolvidable cantada dels Indians de Begur.
En aquell marc incomparable,envoltats d'ambient cubà,d'olor de mojitos i de mar,vam gaudir més que mai de l'actuació del grup.Van estar magnifics com sempre,transmetent a la vegada força i dolçor,quelcom que jo no he trobat en cap altre grup.
L'actuació de la Neus i la Silvia ja va ser tot un regal i un luxe per acabar d'arrodonir la nit.
No sóc amant del flamenc i m'estimo més sentir les peces sense aquest estil però reconec que la Silvia té una veu magnífica i ho broda.
La Neus,un plaer sentir-la sempre.
LLàstima del soroll del públoc que passava però ja se sap...per la meva familia i per mi va ser una cantada preciosa.
Són d'aquelles cantades

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc