Cubacant, Palamós 22 de març

Com ho puc fer aquest cop, perquè quan us ho expliqui, no us porti de nou a pensar...... ¡Quina llàstima que no hi vaig ser!.
Bé companys, us he de dir, que no te solució, estic segur que pensareu que va ser una llàstima que no hi poguéreu anar, el próxim heu de venir!!.

Estem parlant de un projecte, de cap i peus, encapçalat per una noia molt simpàtica, la Neus.
M’ha quedat clar que ho viu, que li agrada, i que transmet allò que vol que sentim, l’havanera en la seva essència, l’havanera cantada per una dona i acompanyada de dos grans musics, l’Enric Canada, i en Càstor Pérez.

M’he adonat que no els agrada que els “ensabonin” -com diu la Neus-, però, veient-los, em costa molt reprimir les paraules de lloança per la tasca que fan.
Permeteu-me, solament, ho diré un cop, -o potser dos- ¡Son espectaculars!.
Bé i ara per feina.

El lloc, és molt correcte, l’auditori de La Gorga a Palamós.
No hi havia estat mai, però te una sonorització molt bona i molt còmode. Quant a comoditat us he de dir que ha estat de les millors, doncs he estat rodejat de els nous amics del Blog.
Si companys, aquest cop ens hem trobat, L’Anna, Francesc, Miquel, Trini, Alfons, Encarnació, Cris i jo, i encara hi faltava uns quants del blog.
Us podeu imaginar el fet de posar-li cara a la resta de gent que hi escriu en aquest blog...?
Bé espero poder aconseguir-ho.
També varem contar amb la presencia de grans personatges del món de l’havanera que varen anar a veure l’espectacle, i els hi vull agrair el gest que varen tenir amb mi, Gràcies Companys!!.

Us confessaré un secret, i és que em costa molt redactar el que vaig veure ahir.
Lo fàcil, i el més correcte es dir-vos, que heu de anar a veure-ho.
El que jo vaig veure, el que vaig sentir, no us ho podré explicar, doncs no existeixen paraules que defineixen el sentiment que vaig notar, el que em van transmetre, no sé companys, és totalment diferent al que jo havia vist fins ara dins el món de Les Havaneres.
Jo diria que han fet, de una cantada de havaneres, un Concert d’havaneres, o un Espectacle d’havaneres.
Ens passegen al llarg de dues hores per havaneres i boleros del segle XIX, i del XX, amb cançons tan boniques com Vivir en la Habana, El adiós del soldado, yo soy guajira, lágrimas negras, etc.....

En aquest grup, tenim, per una banda, joventut i força. Per altra banda tenim la experiència de dos grans mestres de la música –L’Enric i en Càstor-, i un d’ells per partida doble, savi de la música i del gènere, i amb ganes de donar a coneixer el que sap. I és d'agrair.

El concert que fan, és diferent, intentaré explicar-ho amb paraules, però per si un cas, ho acompanyaré de imatges, doncs hi va haver moments, que s’han de veure, i no es poden explicar, doncs, no trobo la paraula adient per alguns moments de la actuació.
La Escenografia de l’acte era molt senzilla, i alhora molt valuosa, i quasi tot girava al voltant de una maleta, un llibre i una transició de imatges.
La posada en escena, va ser molt bona, i alhora original.
La Neus treia de la maleta objectes que recordaven a les havaneres que entonava, un mocador, un vano, una gorra, una rosa,.....
I del llibre, la història de l’havanera que entonava.

Tot era senzill i alhora ilustrat i pedagògic, fins i tot amb algun moment màgic, doncs cada una de les cançons anava precedida de la seva història, del seu origen, i acompanyada de un objecte.
Molts cops he volgut posar una mica de història de Les Havaneres al blog, gràcies als llibres que he anat llegint, però ara ja sé el que hem de fer, és molt i molt senzill, anar a veure CUBACANT.

Per cert, en son tres, permeteu-me que us els presenti....

Neus.
Una dona, i quina dona!!,
Una veu, i quina veu!!.
Una amiga, i quina amiga!!.
Com va dir la Neus ahir des de dalt de l’escenari, jo ho dic avui i sempre des de baix, hi ha alguna cosa que ens uneix, i que fà que notem “un no sé què” cada cop que ens parlem, o millor dit, cada cop que ens escrivim.
Te una veu dolça i tendra però amb força i amb un sentiment que embolcalla les cançons que interpreta.
Ho intentaré resumir escrient un troset de l'havanera "Vivir en la Habana".

“En la Habana, me regalaron,
un tarrito de rica miel,
y al probarlo se despertó,
en mi pechito un vivo querer”.

Ahir, ens vares regalar la teva veu!!.

Em permets que em copiï....Gràcies per ser com ets!!.

En Càstor Pérez.
No ho vull tornar a dir, si llegiu el blog, ja sabeu la meva opinió, és un dels únics estudiosos de l’havanera.
Ara ja sé el que no li agrada que li diguin, però un cop més, ho ha tornat a demostrar....
Càstor, que vols que faci, no em puc estar...toques la guitarra com el Deus!!
Aquest home acarona la guitarra, -la seva nineta-, i d’ella en surten notes que van i venen, que venen i van. No sé si ell ho vol així, però aconsegueix fer-me sentir emoció, sentiment, i amor, per allò que fà, i que jo comparteixo amb vosaltres, Les Havaneres.
M’agrada la cançó de “Nena” que interpretes amb la Neus.
A part, en Càstor, per als que no ho sàpiguen, va rebre la influencia dels tres fundadors del grup Port-Bo, Ernest Morató, Josep Xicoira i Carles Mir, per tant, ell ha viscut l’havanera tal com era a casa nostra, el cant de taverna, i ha estudiat tal i com era a l’Havana, una havanera més lírica, interpretada en quasi tots els casos per una dona.

Enric Canada.
És al que menys conec, però la percussió que vaig sentir ahir acompanyant unes havaneres, no m’imaginava que fos possible aconseguir-ho. L’acompanyament musical que feia sobre la marcada guitarra d’en Càstor era de mestre. Per tant, i sense saber d’ell, només us puc dir, que arrodonia una actuació pròpia de un Teatre, potser el Liceu, perquè no, i amb el gènere que a tots en recull aquí, Les Havaneres.

Aquest espectacle, ens transporta durant dues hores per el món de l’havanera, des de el seu inici, per allà al segle XIX. Fins al passat segle XX.
Gràcies, per moltes raons, per fer el que feu, per transmetre, per unir, per ensenyar, per demostrar que el jovent també creu en la cultura i en els nostres cants com l’havanera.
I ara si em permeteu, afegiré un apartat nou als escrits, -El meu racó- on hi guardaré paraules, moments, i com no, els compartiré amb vosaltres, per fer-los vostres, nostres, de Les Havaneres, per acabar sent, els nostres moments, encara que solament hi hagi, el meu sentiment..... El meu racó......

EL MEU RACÓ

-Una cançó:
El adiós del soldado.
Em vares emocionar punyetera!!, se m’entelaven els ulls, per un moment parpellejava més ràpid del compte, caram, recordo, la gorra, tot seguit, el mocador negre, no ho oblidaré, no t’oblidaré, i t’ho agrairé molt de temps!!.
Gràcies!!.

- Una il·lusió:
Veure en Jordi Rubau dels ARJAU.

- Un moment:
La dedicatòria que ens va fer la Neus als amics del blog. No m’esperava que ens menciones/emociones des de dalt de l’escenari.

- Un desig:
Repetir-ho per molts anys!!.

- Un agraïment:
A Cubacant, per posar-me el pel de punta en varies ocasions i per què ho continuïn fent, per facilitar la feina de explicar el què, el com i el quan de les havaneres. Per compartir l'amor que hi ha per les Havanares, per molts Anys!!.

Espero que us agradi aquesta nova secció, la vull compartir amb vosaltres, amb tots aquells que estimeu l’havanera, però, com ja he dit, és el meu racó.

Companys!!, de veritat, si voleu saber, si voleu història e històries, Cubacant us espera. www.cubacant.com
La seva propera actuació serà a Begur, el 18 de Abril a les 19:00h, al Casino Cultural, presentaran el seu treball, L’essència de l’havanera, si jo no puc anar, us prego que els recolzeu força, s’ho mereixen!!, i com diriem per una obra, Molta Merda!!.

Salut, Petons i Abraçades, i trieu el que millor us vagi en aquest moment!!.

Havaneres de Sant Boi a Calella, 14 de Març.

Hi ha una Corranda Palamosina del Mestre Ortega Monasterio, que diu una cosa així com:
“De Palamós a Calella,
han fet una carretera,
per on hi va cada dia,
la Mercé, de L’Armentera,
ai, Merceditas de mi alma,
quan més te veig,
més m’agrades,
m’estim més mirar-te d’un
que cinquanta de casada”.

Doncs bé, jo vaig fer un “de Sant Boi a Calella”.
L’activitat de les cantades arrenca, i jo intento no quedar-me enrere, encara que he abusat un xic.
Companys, no puc començar d’una altra manera, ha de ser enviant agraïments, i tornem a l’ordre d’aparició.....
A dues noies assegudes al meu costat en el pati de butaques del Ateneu. (Luzquebrilla, i Silvia).
Als que estaven dalt de l’escenari d'aquell auditori. (Carles, Fonso, Mineu)
A la meva ombra, la millor companyia, i la que ha fet gran part de les fotografies d’aquesta cantada (Cris).
Als que estaven asseguts en aquelles tres cadires de La Bella Lola. (Miquel, Ferran, Adam).
A la noia de estava asseguda just darrera meu, a La Bella Lola. (Neus)
Als “patrons” de La Bella Lola (Paco i Pepi).
A tots i cadascun, Gràcies, per aportar allò que m’aporteu!!.

Anem a pams i per ordre d’aparició en aquest 14 de març.
Inicialment, no tenia intenció de anar a la Cantada dels Port-Bo, però, ens varen donar unes circumstancies, que em varen permetre fer-ho. I no ho vaig dubtar gaire.
Em vaig presentar a Sant Boi, a quarts de vuit, sabia que algú es portaria una gran sorpresa al veure’m, al igual que jo, i em venia molt de gust escoltar en Carles, Fonso i Mineu.

La cantada va ser al Ateneu Familiar de Sant Boi, amb unes instal·lacions una mica antigues, podria dir rústiques, però bé, la realitat, és que els pas dels anys, se li notaven a les butaques, i les cortines de l’Ateneu.
Bé, la sonorització, aquest cop la portava el grup, i està força bé.
La cantada la vaig gaudir força, i em venia molt gust fer-la petar amb la Sílvia, i la Luzquebrilla, però no era ni el lloc ni el moment, els Port-Bo estaven dalt de l’escenari, interpretant temes nous, i temes vells que jo mai els hi havia escoltat, i què us he de dir, que em van agradar molt.
Un dels temes que van estrenar, va ser “Pensaments”, del nou treball que han enregistrat amb la Cobla Orquestra Montgrins i que porta per nom Acoblats. Si no ho impideix ningú, sortirà a mitjans d’Abril al mercat.

Les seves veus, en fan una de molt gran, i única, sobre tot, quan els dona per fer una a “Palu secu”, o com va dir en Carles, “A pit i collons”, bé aquesta expressió, no la va dir en Carles, o millor dit, sí la va dir, però no la volia dir, o què se jo....deixem-t’ho així.
Bé, fos com fos, era la manera de com els Avis anomenaven la seva forma de cantar, sense instruments, amb les seves veus, un gotet de vi, i una mossa alegrant les mirades d’aquells vells mariners, un tant agosarats, i què fa ben poc, m'ha semblat veure'ls per aquí.

A la mitja part, no hi va haver cremat, -per tant no toca fotografia del cremat de Sant Boi, el lloc no hi era permés de fer foc-, per contra hi va haver galetes i moscatell, l’alcohol que no falti!!, amb el bon dia que va fer, no se que havíem d’escalfar.
Vull agrair en Carles i a la resta del grup, el fet que ens dediquessin una cançó, just abans de marxar jo.
Mal que em pesi, no vaig poder quedar-me fins al final de la Cantada, però no volia fer tard, havia de marxar a Calella a sopar a La Bella Lola, i encara em quedaven uns quants kilòmetres i la gran sorpresa de conèixer, a un nou amic, en Miquel.

Doncs, bé, vaig arribar a Calella cap a les deu de la nit, pel camí, havia trucat en Paco, per dir-li que arribaria més tard, no arribava a tot arreu, i em començava a posar nerviós.
Estava súper content de haver conegut als amics del Blog, i encara em quedaven uns quants a la taverna La Bella Lola.
Quan vaig entrar per la porta, un home gran, tant en cos, com en persona, es va aixecar de la seva cadira, i va venir a rebre’m, quina il·lusió, era en Miquel. ¡Company, quina alegria!.
Vaig veure una taula buida, just al costat de la seva, no m’ho podia creure, era per nosaltres?, en Miquel, em va fer un gest amb la mà tot inclinant el seu cap, i dient, “passa, passa, que aquesta taula, es per vosaltres”.
I així va ser, estaven al costat d’ells, compartint, que bé, quina nit que ens esperava.
No vaig gosar a molestar m’entra sopaven, però tinc pendent tornar-nos a veure, per fer-la petar, ens hem de explicar moltes coses, i m’agrada aprendre.

Un cop van acabar de sopar, els va tocar agafar els instruments, i començar a entonar havaneres i cançons de taverna.
Estava convençut de que el que anava a escoltar m’agradaria, i no sé si us ho sabre transmetre, em deixeu que ho intenti?.
Bé, dins el grup, sota el meu paré, hi ha una persona clau, que es l’Adam, el noi de l’acordió. Al voltant d’ell gira, per una banda, la veu i experiència d’en Miquel, i per l’altra la guitarra i veu d’en Ferran.

Anem a pams, en Miquel, te una veu dolça, alegre, un goig per les oïdes, pot cantar sol, no es fà gens pesat, però, no sempre canta sol, doncs en Ferran, i de quan en quan, l’Adam, hi posen la seva, i llavors es converteixen, en allò que jo havia escoltat en el seu penúltim treball, una nova meravella per al meu petit mon de Les Havaneres. I també, tenen al forn, un nou treball, que espero vegi la llum en breu, sort comapnys!!.
Per tant, ja tinc una nova incorporació al Blog, el Grup La Taverna, ara em toca, actualitzar la secció de grups, i alguna coseta més.

Bé a la mitja part de la cantada, va aparèixer una nova amiga, en aquest cas, mig del Blog, mig del Facebook, la Neus, veu del grup CUBACANT. M'estalviarè algun comentari, però de riallera i de simpàtica, n’és un grapat. Ho diré clarament, ens va deleitar amb la seva veu.
Un altre noi, anònim per mi, es va posar a tocar el piano, mentre ella entonava dues belles cançons. El problema és que aquell piano sonava molt alt, i la veu de la Neus, no volia lluitar contra aquell tros de fusta, però ja vaig sentir el que volia, una veu femenina dins el mon de l’havanera.
Va fer una havanera i un bolero, i us he de dir, que ja tinc dia i hora per tornar a veure aquesta mossa i al seu grup CUBACANT, amb en Càstor a la guitarra i l’Enric Canada a la percussió, aquest diumenge 22 a Palamós, a les 19:00h. al Teatre Auditori La Gorga, us hi apunteu?.

A la mitja part també va fer de les seves en Víctor, ex-component de El Taper, amb aquella veu tant peculiar, va entonar una sardana amb un component dels Llops de Mar, crec que era en Pep, no recordo el seu nom, però he intentat esbrinar a través d’Internet, i penso que és ell.
Us podeu imaginar la meva situació?, què més puc demanar, amb companyia de la meva dona, uns grans amics, -en Miquel i el seu grup-, una nova amiga, -la Neus-, i uns cantaires espontanis -en Víctor i en Pep-., i jo engrunant les cançons lo millor que podia o sabia. Recordo un comentari de la dona d'en Miquel, girant-se cap a mi, dient, caram noi, te les saps totes, eh?, i jo vaig pensar....quasi, quasi, però no, encara em falta molt....

L’Adam, es va lluir, la feina que jo tenia per seguir-li les mans, tot tocant un acordió més gran que ell. Em sembla lògic que hagi de estar assentat. Mai havia vist un acordió tant gran, de veritat.
També en Ferran amb la guitarra, però un moment molt emocionant, per mi, va ser quan anaven a entonar, “Vestida de Nit”, i m’agafa l'Adam, i es posà a tocar la guitarra com els deus. Mare meva, solament em faltava això.
Caram quina competència ha sortit entre acordionistes, en Pere del Grup Bergantí, En Norbert de Peix Fregit, i ara l’Adam del Grup La Taverna, que bonic és això nois, com m’agrada estar rodejat d’aquest bons acordionistes, i quin millor!!.
Tots ells tenen virtuts, formes i maneres que els diferencien de l’altre. També tindran defectes, com tots en tenim, però com ja vaig dir que els defectes se m’obliden ràpid, -i en aquest cas, tampoc els he trobat- i solament em quedo amb la part positiva de les coses, la unió de tres acordionistes que m’han alegrat l’estada allà on ens hem trobat, per cert, de part de les meves orelles, Gràcies!!.

Com bé diu, el meu amic Pere, “La Bella Lola traspua allò que sols pot traspuar La Bella Lola”.
I com diu la Sílvia, “la música, és un dels arts més directes, entra per l’oïda, i va directe al cor.” Per tant, aquest cap de setmana he pogut comprovar les dos dites. Gràcies companys.

Per acabar bé el cap de setmana, el diumenge varem anar a dinar a un altra taverna, La Pepa Caneja de Palamós, -un altre santuari de l’havanera- i que a mí també em traspua un “no sé què” al cos, que m’agrada, a part d’aquella gambeta de Palamós, que tant enyoro quan no la tinc.
Tot sortint, just on estan les barraques dels pescadors, sento una tonada coneguda, alguna cosa com,
“[..]
perquè si em vols trobar,
Busca’m a l’Empordà.....
[...]”
No m’ho podia creure, seguint aquella tonada, arribo a una de les barraques on hi vaig trobar un “vell” pescador, em vaig fer la pel·lícula.....”un llop de mar”, aquell home estava cosint les xarxes trencades per el rocam del fons del mar, estava escoltant havaneres, era idíl·lic, i li vaig demanar si el podia retratar, i va accedir molt amablement.

Companys, gràcies a tots i totes, si em deixeu, i el temps permet, ho repetirem.

Salut, Petons i Abraçades, que cadascú triï el que li vagi millor!!.