diumenge, 14 de desembre del 2014

1

VI Cantada d'havaneres per a La Marató de TV3

Benvolguts Havanerus,
¡Com varem gaudir i fruir el passat diumenge 30 de novembre quan a Palafrugell varem celebrar la VI Cantada d’havaneres per a La Marató de TV3!

Feia molt de temps que no veia tanta qualitat dalt d’un mateix escenari, miressis cap a on miressis tenies qualitat a dojo.
Per posar algun exemple imagineu, dalt de l’escenari el que per mi és el millor presentador amb el que es pot contar avui en dia, el “mestre” Francesc Sànchez Carcassés, acompanyat per part dels que per mi també son els millors grups del actual panorama havaneru del país, Arjau, Boira, Neus Mar i Peix Fregit.



En aquesta ocasió no valoraré aspectes organitzatius de la cantada per bé que com ja sabeu en sóc part i no em correspon a mi jutjar o donar opinió al respecte, tot i que la tinc per tal de millorar o mantenir certes coses per la propera edició.

Enguany no ens va poder acompanyar el tècnic de so de les passades edicions -Agustí Casademon- i la Neus em va proposar demanar-li a un altre persona que ella coneixia, en Joan Artigas. Aquest és un dels punts que més m’amoïnava de la cantada abans de començar. De fet va ser del que més pendent vaig estar mentre es muntaven els equips i es realitzaven les proves de so. Trobo un punt bàsic per que la valoració sigui bona que el so sigui excel·lent, i en aquesta ocasió, després de parlar amb grups i amb el respectable públic, la resposta va ser unànime i molt satisfactòria.


A la 6ena edició varem tornar a convidar als mateixos grups de l’any passat, de fet, no gosàvem demanar-ho a Boira per fet de tenir que fer tant kilòmetres, però en una de les últimes cantades en la que ens varem trobar, no em vaig poder estar de treure el tema pel fet que no s’ho prenguessin malament i si enguany ho demanàvem a un altre grup no era per altre motiu que per estalviar-los aquestes despeses tant elevades que suposa el desplaçament, però degut a les seves ganes de participar i a les nostres de convidar-los (o viceversa) no ens va caler continuar parlant del tema, ho varem deixar resolt en un instant.
Per tant, repetíem cartell, Arjau, Boira, Neus Mar i Peix Fregit


Abans de començar la cantada podíem dir que teníem tota la platea venuda, però el temps ens va jugar una mica de mala passada, doncs va caure un aiguat tal, que molta gent que venia de fora de la comarca es va replantejar el venir i es varen quedar a casa per tal de córrer cap tipus de perill.

La recaptació d’enguany va sobrepassar els dos mil cent euros, que treien les despeses de la comissio de Ticketea, el lloguer dels equips de so per les mancances del Teatre Municipal i el servei de penjar els cartells pel poble, fan una aportació neta de 1.840 Euros i us informem que el proper diumenge 14 de desembre procedirem a fer l’ingrés a la Fundació La Mataró de TV3 a través de l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell que és un dels organitzadors de l’esdeveniment.


En molts moments de la cantada vaig sentir-me molt orgullós de poder estar allà davant d’aquells grups gaudint com feia temps que no ho feia i tot gràcies a la voluntat del tot altruista de gent com:
Jordi Grau, Jordi Rubau, Xiqui Ramon, Jordi Carulla, Ramon Bordes, Toni Castell, Enric Bardina, Neus Mar, Emilio Sanchez, Florenci Trullas, Toni Gadea, Jordi Tormo, Pere Molina, Norbert Torrecillas, Joan Artigas, Agustí i Joan del TMP, Francesc Sánchez Carcassés, Josep Bastons, de la gent de Flors Això, Picking Pack Palafrugell, Ajuntament de Palfrugell, Teatre Municipal de Palafrugell i Impremta Palafrugell.


A tots vosaltres gràcies de tot cor, un cor que avui batega per a La Marató i que està en plena forma per continuar un any més ajudant a tirar del carro per que aquest projecte esdevingui una festa dels i pels Havanerus.

Salut, força i havaneres a dojo!.

Us deixo l'enllaç a l'àlbum de la cantada i els quatre videos que vaig enregistrar.





©Toni Foixench




divendres, 17 d’octubre del 2014

0

Pronòstic pels próxims anys, Boira a Barcelona

Benvolguts havanerus,
Arribats a aquestes alçades, ja em permeto posar-vos en situació, més ben dit, en la meva situació per tal que us pugueu fer una mica a la idea del que em voltava pel cap els dies previs a la cantada. No sóc massa amant de trepitjar la capital catalana, sempre acabo atabalat entre una cosa i l’altre, però no puc negar que hi sóc nascut i que part de la meva infantessa la hi vaig passar, i vulguis o no, quan hi ets, poc a poc t’hi vas acostumant i com a ser humà ens adaptem al medi sigui el que sigui.

Doncs bé, ja fa un temps, un dia d’aquells en els que tenia temps per dedicar a l’havanera i el cant de taverna posava a dia l’Agenda de Les Havaneres i enguany he fruit de valent cada cop que veia que el grup Boira feia una escapada, ja fos cap a Barcelona, Girona o Tarragona. Per sort, aquest any han estat molts els cops que han voltat pel país, el que no em podia imaginar és que la temporada, com aquell qui diu, la finalitzaven a la capital catalana.



Si companys, el grup Boira era un dels grups convidats a participar en les Festes del Barri de Les Corts, i concretament al carrer Benavent. Això ja era massa, en passar-ho, vaig pensar que un dels components s’havia confós i havia posat el seu poble de residencia enlloc del carrer que hi havia de posar, però res més lluny de la realitat, era jo qui estava errat.

Benavent de Segrià, abans anomenat Benavent de Lleida és el poble del meu pare, dels meus avantpassats per part de pare i on també hi he passat molts estius. A la wikipedia hi diu “Benavent de Segrià és un municipi de la comarca del Segrià, situat a la plana segrianenca del nord de Lleida i al sector pròxim a la dreta dels rius Noguera Ribagorçana i del Segre, i actualment regat per les aigües del Canal de Pinyana. Limita amb els termes de Vilanova de Segrià (NW), Corbins (NE i E), Torre-serona (SW i W), Torrefarrera i Rosselló (NW).”





Doncs bé ara bé la part del barri de Les Corts. Aquest barri és on hi vaig viure part de la meva infantessa, just a tocar el Camp Nou, on aquelles glorioses tardes de futbol es podien escoltar els gols d’en Pichi Alonso, Schuster, Quini, Maradona, Archibald, Lineker, o les parades del nostre estimat Urruti des de el balcó de casa, tot i que per aquells temps, no em perdia un sol partit... Fins i tot recordo haver vist tot l’enrenou pel famós segrest d’en Quini, veí de casa....

Si ajuntem les tres casuístiques, Grup Boira, Barri de Les Corts i Benavent, entendreu que era massa bonic per ser realitat.

Ara ja sabeu el motiu pel qual em pensava que tot aquest idil·li no podia ser altre cosa que una confabulació, doncs que un grup de Lleida tingui un concert al Barri de Les Corts i a Benavent (en aquest cas el carrer de Barcelona) era quasi inimaginable.



Però la realitat era aquesta, així, que com si fos una d’aquelles cantades esperades amb tant d’anhel, vaig marxar aviat de la feina, vaig passar per la dutxa i ben polit vaig agafar la càmera i vaig anar cap a Barcelona per fer realitat aquest desitjat moment.

En arribar el grup estava remullant la gola en un petit bar situat a uns cinquanta metres del escenari i vaig aprofitar per saludar-los i felicitar-los pel nou treball que acaben de presentar aquesta temporada “Som de l’oest”.

També vaig poder veure i saludar a tota la colla d’havanerus que s’havien aplegat per escoltar i gaudir dels Boira com eren la Sílvia, la Marga, la Gina, l’Artur, la Teresa, en Lluis, la Rosa, en Toni, l’Isabel, en Joan i la Maria José, formen un grup sensacional!



La cantada funcionava amb la modalitat, “pagui per seure”. Fins al moment no m’havia trobat mai, serà perquè per Barcelona no em moc massa, doncs els habituals de la zona ja hi estan acostumats. Amb 1 Euro tenies dret a una cadira i a posar-la allà on volguessis, per tant, ja em veieu a mi, anar a fer cua per recollir la meva cadira i muntar una fila de cadires amb un grapat d’havanerus, estic segur que fèiem patxoca.


La cantada va començar amb molta puntualitat i el grup poc a poc es va anar fent amb el públic, oferint aquelles peces que aquests volen escoltar com qui no vol la cosa. La tria de peces va estar molt ben escollida, peces com «La balada d’en Lucas», «Escolta es vent» totes elles del mestre Jose Luis Ortega Monasterio i d’altres com «El capità» (Carles Casanovas i Antoni Mas) o «El barraler» (Carles Casanovas i Josep Bastons), «Vell pescador» (Llibori), «Ulls verds» (Josep Miquel Servià i Ricard Viladesau) o «Marta» (Moises Simons) entre altres van delectar a un públic molt amatent i molt respectuós amb el grup i amb tot l’entorn... Per cert la interpretació de «Marta» per part d’en Jordi Carulla em va fer posar els pels de punta de la magistralia i el sentiment que hi va posar durant la interpretació.
La posada en escena era molt distesa però va haver un detall que em va fer veure que la cantada la dirigien cap a una vessant diferent i l’anaven pujant d’intensitat.





El públic a la mitja part ja havia quedat ben amerat dels Boira, ells estaven radiants, amb una emoció a les mirades que feia molt de temps que no veia, i una manera de gaudir dalt de l’escenari que feia enveja.


Les tres veus del grup -Jordi Carulla, Ramon Bordes i Enric Bardina- anaven empastades al màxim, amb uns “solos” d’en Jordi que tallaven l’aire i creaven un silenci que no semblava que ens trobéssim al mig de la gran ciutat. I us en destaco també la veu de l'Enric que sembla que no hi sigui però que no pot faltar.





De la part musical, cal posar un parell de noms propis, en Toni Castell i de nou, en Ramon Bordes, però el primer, té gran part de culpa, doncs l’acordió del grup Boira es notable i característic del mon havaneru. La sensibilitat que aporta en Toni a totes i cadascuna de les peces, dona un sentit a les interpretacions, que quan els vas coneixent veus el perquè de tot plegat.
És un pou de coneixement i té unes aptituds que el fan ser, sota la meva opinió, un dels millors acordionistes del país, doncs és dels pocs que mai li veig un faristol a prop seu.

Quant a en Ramon Bordes, que voleu que us digui, només cal que feu una ullada en algun dels vídeos que us he anat penjant per que pugueu veure el tipus de personatge que és. Els que l’estimem l’anomenem el “Lo roquer de l’havanera” doncs no pot estar ni un sol moment quiet en un mateix lloc, menys mal que l’escenari era prou gran, doncs no mel puc imaginar en aquells escenaris tant petit que a vegades ens trobem en certes cantades.





La segona part de la cantada va començar la cadira d’en Toni fora de l’escenari, es a dir, aquell acordionista que havia estat assegut a la primera part, estava dempeus, seguint les peces sense poder-se estar de gronxar-se amb el ritme dels valsets, boleros i havaneres que ens anaven interpretant.
Això feia preveure alguna cosa, però potser aquest detall va passar per alt d’algun dels assistents que poc a poc va anar entenen el per que de la falta de la cadira, tot i que al principi, ens van regalar dues joies que podrien ser dos rellotges, nets, polits, elegants, que quan cal el pots ensenyar, però si no vols els deixes dintre de la màniga de la camisa i passa desapercebut.... Però no era el cas, Boira volia deixar palès que els contractants havien encertat amb la tria i aquestes dues joies varen ser “Quan ella em mira” amb lletra d’en Jordi Carulla i música de “Lo Bordes” i “Niu d’amor” del mestre Antoni Mas la qual va estar dedicada i els hi estic molt agraït per la part que em toca...





I el ritme es va anar desfrenant amb peces com “Encisadora” del mestre Jose Luis Ortega Monasterio, “Havanera rumba de Tamariu” d’en Pep Lladó, “La taverna del vell mercant” de l’Enric Ferrer i varen acabar amb “Som de l’oest” una peça d’en David Esterri altrament anomenat “Lo pardal roquer” que va tornar a posar dempeus als assistents ballant i picant de mans per acomiadar la cantada amb un gust de voler més, però el rellotge ja marcava l’hora d’anar finalitzant la cantada i així va ser. 



L’enregistrament hi és però la qualitat no es la desitjada doncs jo no em vaig poder estar de moure’m i ballar al ritme de la música i veient la majestuositat de la triomfada que havien aconseguit aquests quatre “paios” de l’oest de Catalunya, els Boira, lo Ramon, lo Jordi, lo Enric i lo Toni, quatre a tenir en compte si el que voleu es escoltar havaneres d’una qualitat excepcional i amb un sentiment i una entrega que poc cops podreu veure damunt d’un escenari, i on hi posen la veu, darrera hi va el cor, perquè el que fan, ho fan molt bé i el que no, no ho toquen.

Salut, força i havaneres a dojo!.

Us deixo l'enllaç al recull d'imatges del que va captar el meu ull mecànic i una passi de d'imatges...





©Toni Foixench




dissabte, 13 de setembre del 2014

2

Tela Marinera i Ultramar a la Festa Major de Sabadell '14

Benvolguts havanerus,
Aquest cop vinc amb sorpresa, com aquell que va a pescar amb l’esquer habitual, i tot i que el primer que va pujar varem ser unes castanyoles que ni pel suquet, vaig aguantar amb bona voluntat i vaig acabar agafant un llobarret de mida.


No hi ha mal, que per bé no vingui, el passat diumenge al vespre, per culpa de l’agenda del grup Port-Bo vaig acabar anant a la Festa Major de Sabadell per escoltar havaneres i descobrir un grup amb qui darrerament ens hem creuat una sèrie de missatges en els quals no he tret massa aigua clara.

M’havia muntat el vespre de manera que tornant de Palamós passava per Santa Perpètua de Mogoda a escoltar els Port-Bo a les deu del vespre tal i com marcava l’agenda. Però se’m va ocórrer enviar un whattsapp a una amiga per veure si hi anava i em va contestar que ja hi era i el grup ja feia estona que cantava.
Llavors, com recordava haver vist anunciat la Festa Major de Sabadell i en ella, l’actuació dels grups Tela Marinera i Ultramar i no coneixia cap dels dos, vaig creure que era un bon moment per anar i escoltar grups que no havia sentit fins al moment, tot una aventura.



Vaig arribar a la plaça del mercat faltant mitja hora per l’inici de la cantada, pensant en agafar bon lloc i poder escoltar en bones condicions els dos grups. La sorpresa meva va ser quan acostant-me a la plaça, no era capaç de trobar una cadira buida entre el grapat de gent que s’aplegava. Però tot d’una, vaig veure una cadira lliure prop de la taula se so, on vaig descobrir que els que sonoritzaven la cantada era Sonostudi, així que almenys, algun conegut a la taula de so em trobaria i així va ser.
Fent un recompte ràpid de cadires i fileres ocupades, em sortien unes xifres molt maques per una cantada d’havaneres de Festa Major, als voltants d’un miler de persones tirant per baix...


Inicialment vaig guardar la càmera de fotos per tal de gaudir al cent per cent de la cantada i oblidar-me de la màquina durant una estona, però el primer grup de la cantada, m’ho va posar fàcil. Era millor fer fotografies i de pas algun enregistrament per tal de fer-vos partícips i que pugueu treure la vostra opinió, la meva ja us la podeu imaginar...
El grup Tela Marinera es va fundar l’any 1979 i d’això en fa 35 anys...
Us deixo una mostra de l’actuació del grup Tela Marinera.


En acabar l’actuació d’aquest grup de Sabadell, es va fer la mitja part i es va repartir cremat entre els assistents. La durada de la mitja part va ser d’aproximadament 40 minuts, temps suficient per re col·locar-nos degut a que molta gent va marxar, entre altre motiu i sense pensar malament per que la cantada va començar a les onze de la nit i la primera part acabava a una mica abans de la mitja nit.



El grup Ultramar, el segon de la vetllada, va començar la seva actuació passat un quart d’una de la matinada, i sense presentacions, anant pel dret, varen arrencar amb la primera peça a raig "La rosa del port" del mestre Ortega Monasterio. Em va estranyar molt que triessin aquesta peça, no recordo haver trobat en una cantada conjunta que els grups repetissin peces ja interpretades, doncs el grup Tela Marinera ja l'havia interpretat i entre el públic es va sentir una remor amb comentaris similars. Però bé amb aquesta peça van poder ajustar veus, volums, instruments, per tal d’oferir-nos una cantada com cal i engegar amb bon peu tot i la repetició de peça.

I vet aquí la sorpresa. Tenia aquella agradable sensació d’haver descobert un nou grup d’havaneres que dintre de les diferencies amb que habitualment estic acostumat quant a repertori, arranjaments i veus, tenien molts motius que em varen atraure des de la primera peça.


De moment, em guardo alguns, però sí que us diré que entre altres fets que em varen captivar va ser la part instrumental del grup. Poques vegades he pogut gaudir de tants instruments tocats amb tant de sentiment i tots posats en la justa mesura.

Els arranjaments del grup -segons varen dir- estan fets en gran mesura per en Joan Ramon i des d’aquí m’agradaria felicitar-lo per lo treballats que estan, tot i que us he de dir que tenen un estil molt propi, i els ritmes de les peces sovint els escoltava a ritme de bolero més que d’havanera. Us deixo una mostra....



També us he de destacar en Francesc Memvrives, acordionista i tercera veu (crec) del grup. Al llarg de la seva actuació em vaig anar fixant en els detalls musicals que té i em va recordar a un altre bon amic acordionista que sense partitura davant, també juga amb l’acordió d’una manera molt similar a la d’en Francesc, aportant a cada moment la melodia que no destaca per damunt de res, però que no pot faltar en cap instant.



I per últim l’Àngel Riba i la Núria Berengueras, podem dir les dues veus del grup que alternen la primera veu depenent de la peça així com la part instrumental. He de dir que vaig gaudir força de la veu de l’Angel en la interpretació de l’Havanera d’en Tomeu Penya, una peça que la tenia molt col·locada a un altre amic, i que amb aquesta versió, també em van fer voltar el cap.



També us en destaco la part instrumental ja sigui de corda o de percussió que aporta en certes peces l’Angel, sense excessos, ja sigui agafant els ous o l’axatse, i fins i tot acompanya el grup amb el baix elèctric quan la peça ho requereix.

Quant a la Núria Berengeras seré breu per tal que no trobar mar de fons i no donar peu a interpretacions fabuloses. Em va agradar força la seva veu i també la part musical que ens aporta ja sigui tocant la guitarra, com en certes peces el baix elèctric, trobo que han sabut col·locar la veu d’una dona allà on s’ha de posar sense destacar per damunt de cap altre.



Com he dit anteriorment, Ultramar té un estil propi, i com ja sabeu els que em llegiu, aquest factor també m’agrada molt, encara que a vegades si aquest estil divergeix molt de la peça inicial (tal i com va ser creada pel seu autor), la sensació passa de agradable a tot lo contrari, però no va ser ni molt menys la sensació que em va aportar.

Cal ser valent, arriscar i innovar quan toca, però sempre respectant l’essència amb que l’autor va crear la peça, les imitacions acostumen a ser dolentes i porten al fracàs.
Un bon amic un dia em va dir “si una peça està tant ben feta, no podem fer-la igual, doncs quasi segur que l’espatllaràs, cal esforçar-se i buscar la teva versió d’aquella peça” (ens referíem a la peça Luz que brillas i com a referent la interpretació que va fer en Fonso Carreras i Càstor Pérez al seu disc Flor de lluna, encara avui, per mi, la millor interpretació que s’ha fet.



Com fan altres grups, Ultramar permet durant l’actuació el lluïment dels seus components, cadascun amb allò que s’hi troba més còmode, ja sigui amb forma d’instrument o en forma de veu.

I com no podia ser d'altre manera, varen concloure la cantada els dos grups units dalt de l'escenari intepretant els dos cants comuns, La bella Lola i El meu avi.

En acabar la cantada, em vaig dirigir a peu d’escenari per comprar el darrer enregistrament que tinguessin el grup Ultramar i quan el tenia a les mans vaig veure que era de l’any 2009, el que em diu que no han enregistrat res en els últims cinc anys. Sóc de l’opinió que els grups s’han d’esforçar a enregistrar, doncs vull creure, que cada any hi ha peces noves, nous arranjaments, nous repertoris que cal treballar i a ser possible deixar-los reflectits en un treball. Penso que cada cop es més necessari buscar factors que ajudin a la evolució de l’havanera i això vol dir que els grups han de treballar de valent, i la creació d’un cd, habitualment ho porta. També hi ha grups que porten sempre el mateix repertori, jo encara no m’hi he trobat, però segons em comenten es habitual en certs tipus de grups.



Dit això, i amb el cd a les mans, vaig aprofitar que la Núria Berengueras es va acostar a la vora de l’escenari per presentar-me, i per tal que pogués posar cara a partir d’aquell moment a la persona amb la que s'intercanvia diversos correus i als comentaris que ens hem anat fent a les xarxes socials. Posant cara a la gent i mirant els ulls, s'acostuma a veure molt i sempre resulta més fàcil tot plegat.

Em vaig presentar i acomiadar del grup, va ser un plaer que els nostres camins es creuessin, no sempre es possible. A vegades, té que sortir un pla malament, per que l’altre sigui igual o fins i tot millor.



Tant de bo el que ens va regalar el grup Ultramar a l’actuació de Sabadell es vagi repetint concert rere concert, o si pot ser millorant, i si un dia ens tornem a creuar, que crec que serà aviat, pugui gaudir i tornar a veure les cares de felicitat que deixàveu a la gent que us escoltava. No em faria cap por recomanar a organitzadors un grup com Ultramar per cantades arreu del país...

Us deixo l'enllaç a l'àlbum de fotografies del que va captar el meu ull mecànic.


Salut, força i havaneres a dojo!.

 
©Toni Foixench, tots els drets reservats.

dimarts, 2 de setembre del 2014

0

L'Empordanet i Arjau al Barri de Sant Roc

Bentrobats companys
Acabem l’agost i com ja es habitual, hi ha una cantada que els havanerus no perdonem, es tracta de la cantada del barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell.
Aquesta, també queda inclosa dintre de les cantades top-ten de l’any tot i que aquest va ser més fluixeta i va quedar un xic lluny de les fantàstiques cantades viscudes en aquest indret tant especial.
Els grups participants eren l’Empordanet i Arjau.


Primer de tot i com cada any es va celebrar el sorteig de quadres elaborats per coneguts pintors habituals de Calella per tal de cobrir les despeses que tenen per preparar la cantada, tot i que cal dir que tots els hi participen, ho fan de manera altruista, a excepció de la empresa sonoritzadora, Sonostudi, que ho fa per un preu simbòlic. En Jordi Penas, molt ben acompanyat pel seus ajudants varen fer molta via alhora del sorteig per donar pas lo més ràpid possible a la cantada.

Com haureu pogut veure, fa molt de temps que no escolto l’Empordanet i en tenia unes ganes boges. Des de que en Pere Molina va decidir marxar a Peix Fregit, tot just els he pogut escoltar un parell o tres de vegades, entre altres llocs, l’any passat a la mateixa cantada i fa dos, en una trobada que es va fer a la taverna de Can Batlle de Calella de Palafrugell.





Em resulta impossible no mirar enrere en certes ocasions, i aquesta va ser una d’elles. Ja sé que no esta bé, que tot son èpoques i moments, però com vaig viure els darrers canvis de L’Empordanet amb la creació del darrer disc “Lejos de ti” i la il·lusió que hi varen posar, com he dit se’m fa impossible mirar enrere. I quan ho faig, i miro el present, penso que aquells, ja no tornaran. Avui tenim L’Empordanet refet com a duet, amb el que això comporta i lo difícil que és tirar endavant amb una formació de dos components i amb uns registres de veu tant extrems.

La il·lusió que portava dins per escoltar-los poc a poc es va anar esvaint a mida que passaven les cançons, tot i que ells, amb molt bona predisposició, amor pel gènere i altres factors personals, feien que els escoltes més amb el cor que amb les orelles i això feia que no em vingués avall tant ràpidament com algun altre que tenia a prop.





El repertori de peces que fan, a mi em va agradar molt, doncs actualment, no hi ha cap grup que interpreti una havanera tant antiga, tot i que en aquesta ocasió ja ens varen avisar que d’havaneres en farien poques, però les peces que varen interpretar eren aquelles que habitualment cantaven els nostres grans, avui, quasi tots traspassats.


Us deixo una de les peces que em va descobrir el mestre Càstor Pérez llavors acompanyat per la Neus Mar i l’Enric Canada formant el grup Cubacant. Ara, havent passat els anys, ells l’han volgut incloure en el repertori, i només pels bons records que em va portar la peça, ja val la pena tenir-la entre les nostres joies. En aquells dies jo no tenia els mitjans per gravar-la, si els hagués tingut us ben asseguro que l’hagués afegit de les primeres. La peça es diu «Nena» escrita per Patricio Ballagas. En Càstor me la va definir com una de les peces més difícils de la trova tradicional cubana.



En Xavi Jonama té una de les millors veus de l’havanera, i en Lluís Bofill una de les millors guitarres del gènere, però trobo que hi falta alguna cosa per que soni com cal.
Ells continuen entusiasmats amb el projecte, s’ho passen bé fent el que fan, ara només cal que tornin allà on els pertoca.
Com ens va comentar en Xavi Jonama, en algunes ocasions els acompanya la Meritxell, i en aquesta ocasió, ho va fer després que el grup ens interpretes una mitja dotzena de peces en solitari.
Però com ja es habitual en aquesta cantada, L'Empordanet no es podia acomiadar sense interpretar junt qmb en Jordi Penas, «El barquito de nácar».



Amb la primera part acabada, les valoracions de la gent no eren massa favorables de com havien acabat la cantada però calia veure-ho amb bons ulls i ganes de millora, per tant, era el torn del cremat i després dels Arjau.
Els Arjau era el segon grup de la vetllada i podien acabar empatant el partit, doncs era la mitja part i perdíem per un gol, potser fet en pròpia porta...


Però lluny de delitar des del minut zero al públic, els Arjau varen tenir algun problema de sonorització, concretament en Jordi Grau no s’escoltava i això feia que no cantes a gust. Per sort, i com si estiguéssim entre amics, un cop finalitzada una de les peces, va aturar-se un instant i va demanar a la gent de Sonostudi que arregles aquell problema per tal de continuar la cantada amb condicions.
Allò va marcar un abans i un després de l’actuació dels Arjau, aprofitant que ho he comparat amb un partit de futbol, això és com si quan tornem de la mitja part, lluny de la remuntada ens fan un altre gol. Ja en tenim dos en contra.


L’actuació dels Arjau ja estava a la meitat, i tot i que van prémer l’accelerador a fons i a partir d’aquell moment varen ser els Arjau que a tots ens han delitat aquesta temporada, tot just varen tenir temps d’empatar el partit.
El fet que un component no s’escolti bé, provoca que canti insegur, aquest fet no sempre es transmet al públic, però si no es corregeix, la inseguretat s’acaba apoderant del cantant i acaba arribant al respectable. Els músics sovint no saben com s’escolta fora, i sempre és interessant que una persona de confiança i que conegui al grup els hi doni un vist i plau, un gest, una mirada, doncs sovint, com ja ens hem trobat en certes ocasions, no es poden refiar dels tècnics, doncs per algun tot li està bé, encara que hi hagi instruments que no sonin.


Per sort, en Jordi Grau, als altaveus del públic es sentia perfectament, el problema el tenia ell amb el seu monitor (altaveus que miren cap als cantants en els quals escolten les veus del grup i la seva pròpia, ho regulen ells junt amb el tècnic a gust de cada component). Diuen els entesos que qui no se sent per cantar és com qui no veu per caminar, feu la prova i veureu quin desgavell.
Els Arjau ja tenen molts anys d’experiència i ja sabem que és cantar amb condicions adverses, el que em va acontentar va ser que d’aquesta experiència han aprés a aturar la cantada un instant, corregir el problema i tirar endavant. Tant de bo ho hagués fet a la primera cançó, tot i així, “chapeau Jordi”.
Us deixo una interpretació, un cop més formidable d’aquest tercetu calellenc, amb una peça de les que cantava en Ricard Balil, «Una noche que de amores yo soñé».


Per acabar la cantada, tots els participants es van afegir per fer la festa més grossa i es varen acomiadar amb la interpretació de La bella Lola i El meu avi.



I com no podia faltar, el reguitzell d'imatges que va captar el meu ull mecànic a la Cantada d’havaneres del Barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell.

Salut, força i havaneres a dojo!.
©Toni Foixench

diumenge, 31 d’agost del 2014

2

12è Festival d'havaneres i 6è concurs de Composició d'havaneres de Sant Pol

Ben trobats companys.
Després d’un any d’absència a la cantada de Sant Pol, enguany i a última hora vaig decidir-me per anar per tal de gaudir d’una cantada de bandera, com en principi feia preveure el cartell.


Els grups participants son:
- Els pescadors de l’Escala.
- Neus Mar.
- Peix Fregit.
- Port-Bo.

Com veieu, a excepció d’un grup, parlem de grups que normalment segueixo, i que per poc que puc, acompanyo i gaudeixo de les seves cantades. El grup restant, ja el coneixeu vosaltres i la resta de la humanitat. També és el primer grup que actua, i ho fa interpretant les tres peces que queden finalistes al concurs de composició d’havaneres, que aquest any celebra el seu 6ena edició i posteriorment quatre del seu repertori habitual.

Les peces que varen ser escollides pel jurat per veure a través de les votacions del públic quina era la més aclamada varen ser:
- «El cant de la mar» (Lletra i música de Marti Batalla i Busquets). (2on Premi)
- «Al mar» (Lletra de Maria Lluïsa Gascon Prades i música de Sebastià Gironès Garcia). (3er premi).
- «Un amor a cada port» (Lletra i música d’Antoni Mas Bou). (1er premi)

I les peces que varen interpretar Els pescadors de l’Escala del seu repertori i varen formar part del que diem la seva carta de presentació varen ser:
- «La bella cubana» (J. White Lafitte).
- «Tramuntana amiga meva» (Clara Sànchez-Castro – A. Prat).
- «Rumb a la llibertat» (Miquel Guiu – A. Prat).
- «Catalans a l’Alcàrria» (Joaquim Soms).


El segon grup de la cantada varen ser els Peix Fregit amb la interpretació de les peces:
- «No volveré» (Manuel EsperónErnesto Cortazar).
- «Un cant a la gavina» (Alfred AlmedaJosep Bastons).
- «Lamento borincano» (Rafael Hernández).
- «Rosa dels vents» (Ricard Viladesau).
- «Llafranc» (Josep Martí Clarà “Bepes”Ricard Viladesau).

A la mitja part es va passar a recollir per les cadires el vot del públic per veure quina de les tres peces era la guanyadora i també es va oferir el cremat als assistents sense que ningú es tingués que moure de la cadira, tot un luxe.


El tercer grup va ser el de la Neus Mar i ens va interpretar peces com:
- «La balada d’en Lucas» (Jose Luis Ortega Monasterio).
- «Amarraditos» (Pedro BelisarioMargarita Durán).
- «Alfonsina y el mar» (Ariel Ramírez Félix Luna).
- «Vestida de nit» (Glòria CruzCàstor Pérez).
- «Allà en la Habana» (En desconeixem l’autor).


El quart i últim grup va ser els Port-Bo amb la interpretació de les peces:
- «Pescador sóc d’una cala» (Carles CasanovasJaume Burjachs).
- «El seductor» (En desconex l’autor).
- «Tocat per la tramuntana» (Carles CasanovasAntoni Mas).
- «Àngel Guimerà» (Desconeixem l’autor).
- «Lola la tavernera» (Carles CasanovasJosep Bastons).

Una cantada d’havaneres que tot i el silenci del respectable públic, és un autèntic despropòsit pensar que es pot guanyar un lloc entre les cantades més importants dels país, doncs si es continua apostant per cert grup d’havaneres en altre època capdavanter del gènere i per una sonorització com aquesta o com la que es va fer a la X edició, val més que pleguin ara que encara està ben considerada, el públic no es mereix que se’ls hi cobri un sol cèntim per escoltar el que es va escoltar i no pas per culpa dels grups, clar.





Els organitzadors, la penya Xindries, són una autèntica joia, un grup de gent que es desviu per la seva cantada, i els que contracten el só els hi tiren per terra tot l’esforç d’un grapat d’amics que celebren la seva festa en forma de cantada d’havaneres i tants i tants actes que fan, per emportar-se com a premi, una cantada tant deficient com la viscuda el passat dissabte.

I no hi ha més sord que el que no vol escoltar, doncs en diverses ocasions, em vaig dirigir a la taula de so, concretament al tècnic de so, i li vaig dir que en certa ocasió la percussió no s’escoltava, en altre, la guitarra, i la seva resposta, va ser molt clara, ”deixeu-me tranquil que ja sé el que em faig”. Probablement sap el que fa, però deu ser sord i per aquest motiu no s’adona si un instrument sona o no sona, i dic jo que un tècnic de so pot ser de tot menys sord, tot i que cada dia em crec més que la sordera està mes present del que m’agradaria entre diversos grups d’havaneres, doncs si escoltessin el que fan, probablement baixarien dels escenari i demanarien perdó.

En fi companys, us ben asseguro que la Penya Xíndries son un colla fantàstica, una colla com poques es troben, i sincerament, no es mereixen una cantada com aquesta. Em sap molt greu per ells, tant de bo els de Sonostudi es poguessin posar d’acord amb qui gestiona els contractes de sonorització per tal de garantir un mínim de qualitat en aquest apartat.





Espero que qui tingui a les seves mans les millores proposades les porti a terme per tal de salvar la cantada i continuar cercant aquell objectiu que en el seu dia em varen plantejar, ser una de les cantades referents als país.


Clar que quant als grups us diré que dels 15 cantaires/músics que varen pujar dalt de l'escenari, solament 7 tenien la capacitat de cantar les 5 peces escollides sense faristols i per tant sense partitures ni lletra, ells em demostren que treballen de valent i que creuen en el que fan, i curiosament, els noms corresponen amb el que traspuen. Aquests 6 son (per ordre d'aparició): Jordi Tormo del Peix Fregit, Neus Mar, Emilio Sánchez i Toni Gadea del grup Neus Mar i el Port-Bo al complert, en Fonsu Carreras, en Mineu Ferrer i en Carles Casanovas. El meu més sentit reconeixement i agraïment per la tasca que feu.

Us deixo el vídeo de la cançó guanyadora del 6è concurs de composició d’havaneres de Sant Pol a càrrec de Els pescadors de l’Escala.



I un breu àlbum de fotografies del que el meu ull mecànic va captar entre una cosa i l’altre.

Salut, força i havaneres a dojo!.


©Toni Foixench

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc