dijous, 6 d’agost de 2009

5

43º Aniversari Grup Port-Bo, Calella de Palafrugell, 5 d'agost


Companys, un cop més, benvinguts!!.
Ha estat espectacular el que ahir a la nit vaig viure i veure.
Va ser el 43 Aniversari del Grup Port-Bo.
I per celebrar-ho, el primer dimecres d’Agost, es retroben tots els membres del grup per fer-ne quatre per als assistents.
I aquest cop i per primer any, jo i era entre els assistents.
Aquest cop, i no sent gaire habitual en mi, vaig fer com les havaneres “anada i tornada”.
Sempre comento, que veig havaneres allà on em coincideix, però en alguns casos, i quan és possible, fem alguna excepció.
Companys, que bonica que ha estat aquesta excepció, quin goig de cantada, quina alegria de gent, quin esperit Port-Bo més especial, com m’agrada compartir aquest moments, quanta riquesa tenim els que estimem l’havanera.
Avui, més que parlar-vos de la cantada, espero que em permeteu que parli del grup Port-Bo, i clar, una mica de la cantada també ho faré.


Tot va començar a un quart de onze, amb una lluna plena que s’emmirallava a la Cala del Port-Bo.
Els components actuals dalt de l’entarimat, i amb la primera que comencen, L’oració del pescador.

Així ens varen anar fent un recull de les peces que últimament porten en repertori com son “Ay Lola, si tu me quieres”, Cala Montgó, “Cuando la noche”, Busca’m a l’Empordà, Malalt d’amor, No sé, El concert, Pensaments, "La enredadera”, “Lola la Tavernera”, i per acabar la primera part, La botiguera.
Jo em pensava que tota la cantada la feien tots els membre del grup, però no, solament la fan els que actualment estan en actiu al propi grup.


Ara que estem a la mitja part, aprofito per explicar-vos, el que molts ja sabreu, i altres desconeixeu, que és la història (quan a membres) del grup Port-Bo.

Aquesta història va néixer una nit d’estiu de l’any 1966 a Can Batlle.
Tot coincidint amb la presentació del llibre “Calella de Palafrugell i les havaneres”.

Aquest llibre es va fer amb la intenció de no perdre les havaneres que havien aprés dels avantpassats.
L’Ernest Morató en va triar les peces, el mestre Frederic Sirés les va transcriure, i en Joan Pericot, va fer els textos i els dibuixos.
L’Ernest Morató, sabia que no hi havia prou amb aquell recull d’havaneres.
Per fer la feina ben feta, calia ajuntar-se i cantar-les.

Va ser llavors quan l’Ernest Morató fent colla amb en Josep Xicoira (Pitu “Rompos”), i Carles Mir, formaren el grup Port-Bo.
Aquesta nit d’estiu de l’any 1966, varen fer baixar l’harmoni de l’ermita de Sant Sebastià a Can Batlle, i van demanar al mestre Frederic Sirés que acompanyes al grup Port-Bo.
Per tant ja tenim la primera estructura vocal del grup, dues cordes, que es mantindrà durant deu anys tot i que amb modificacions.
Josep Xicoira (1900-1980) com a 1 Tenor.
Carles Mir (1911 – 1989) com a 2 Tenor.
Ernest Morató (1895 – 1990) com a baix.
En moltes ocasions, el mestre Frederic Sirés els acompanyava amb el piano.
Ara que ja sabem com es va formar i la raó per la que es va fer, permeteu-me que us en expliqui el llarg recorregut que han fet fins als nostres dies.
I contiuo amb les dates, que per això me les han facilitat.
L’any 1972, s’integren dues joves, veus, que juntament amb els iniciadors, reforçaren el grup.
Aquest dos membres son, en Xiqui Ramon i en Càstor Pérez.
El primer reforçà la corda de tenors, i el segon, ajudà al baix i acompanyà amb la guitarra.
L’any 1977 els iniciadors del grup veient que la continuïtat i el bon fer estava quasi assegurada, decideixen deixar pas als joves.
Davant aquest fet, el grup renova la seva estructura amb dues noves veus, Enric Vigas que entrà com a Tenor i en Fèlix Pérez que entrà com a baríton.
D’aquesta manera s’enceta una nova estructura musical a tres cordes (dues fins ara).
Aquesta nova estructura es mantindrà durant sis anys, també amb alguna alteració.

L’any 1979 es reforçà el grup amb dues noves veus.
En Fonso Carreras com a tenor i en Mineu Ferrer com a baríton.

Aquestes dues incorporacions aporten material recopilat per ells mateixos, recollit de les tavernes. Es llavors quan s’obre un nou capitol de treball, s’amplia el camp d’acció amb valsets mariners, havaneres en català i alguna sardaneta, el que avui anomenem “cant de taverna”.
Aquestes dues incorporacions, reforcen i ajuden la estructura vocal sense variar-la, continuen les tres cordes.
L’any 1982 s’hi afegeix durant un breu espai de temps en Pere Bahí.
L’any 1984, per problemes personals i laborals, deixen el grup en Fèlix Pérez i Enric Vigas.
Aquesta decisió empeny al grup a una renovació.

Feia ben poc que el grup s’havia endinsat en el camp de la sardana i això comporta modificar l’estructura vocal, passant de tres cordes a quatre.
Quan en Fèlix i l’Enric marxen, es renova cap a la tercera estructura musical del grup, quatre cordes, que es mantindrà durant sis anys.
El grup quedà redistribuït de la següent manera:
Fonso Carreras com a 1 Tenor.
Xiqui Ramon com a 2 Tenor.
Mineu Ferrer com a Bariton.
Càstor Pérez com a Baix i guitarra.

L’any 1988 i després de molts anys formant part del grup, en Xiqui Ramon, decideix plegar.

Es llavors quan estudien la situació del grup.
Son quatre veus, que per separat, no tenien massa pes especific. La peculiaritat del grup es centra en la bona conjunció de les quatre veus.
És aquesta característica la que calia mantenir i potenciar.

Van haber de cercar una persona capaç d’adaptar-se a la seva manera de cantar, de viure, de ser un Port-Bo.
En Carles Casanovas va ser la persona escollida, cal destacar la facilitat que va tenir en Carles per adaptar-se al grup, per fer-se seu l’esperit Port-Bo.
L’any 1993 per motius de feina, marxa en Carles Casanovas i torna en Xiqui Ramon.
L’any 1994 i després de molts anys de dedicació al grup, en Càstor Pérez decideix plegar.
Amb ell també ho fa també en Fonso Carreras.

Es llavors quan en Carles Casanovas torna al grup, quedant junt amb ell, en Xiqui Ramon i en Mineu Ferrer.
L’any 2006 en Xiqui decideix plegar, i es reincorporà al grup en Fonso Carreras. Quedant el grup com avui en dia el veiem, i per molts anys!.
Bé companys amb tota la meva voluntat i tot el suport gràfic que m’han aportat, espero que entre les moltes coses que hagueu aprés –com jo-, us quedi una de ben clara, “Els Port-Bo, son tots”, i si continuem així, espero canviar el “son” per el “som”.
Però no soc jo, qui ho ha de dir.

Doncs bé, i ara que hem superat la mitja part de la cantada, us explico el que va passar.... “Digame usted lo que pasó....”


Un a un, anaven pujant a l’entarimat de la plaça del Port-Bo.
Tots i cadascun dels membres que en un moment o un altre han constituït els Port-Bo.
En Càstor Pérez, en
Xiqui Ramon, Enric Vigas, Fèlix Pérez, Mineu Ferrer, Fonso Carreras i Carles Casnovas.
Des del primer to d’aquelles veus dins a l’últim acord de la guitarra, no vaig parar de gaudir. Aquest esperit Port-Bo, el notava jo, amb el meu esperit “havanero”, -per no dir també “Port-Bo”, si això vol dir estimar i viure l’havanera-.
Indescriptible, però que entenc perfectament i cada vegada més, quan veig gent com la que vaig veure ahir a dalt d’aquell entarimat.
Ara que he aprés una mica més quant a cordes d’un grup, us diré que es varen organitzar per cordes.
A una banda, i començant per la dreta, teniem a en Càstor Pérez amb la guitarra, seguit d’en Carles Casanovas, formaven els baixos.


En Fonso Carreras, l’Enric Vigas, i en Xiqui Ramon els tenors.


En Fèlix Pérez i Mineu Ferrer els baritons.
Tot i que en Xiqui penso que feia de baríton en algun moment de la seva vida al grup.


Realment, magnífica la interpretació d’havaneres com “Mi madre fue una mulata”, “Ulls verds”, “Allá en la Habana”. I d’altres peces que ja havia escoltat en diferents enregistraments com “Mi serranita”, “La gaviota” o “Barcarola”.
En Carles presentava les cançons, i en Càstor –guitarra en mà- feia les introduccions magistralment, macant aquell ritme que tant el caracteritza, amb les seves mans.
Tots son Port-Bo, i escoltar-los plegats encara m’ho deixa més clar.


Continuen estan junts, han lluitat per donar vida i per fer sobreviure l’havanera, cada un en el seu moment, però a tots els que ahir vaig veure d’alt de l’entarimat, els vaig “sentir” l’esperit Port-Bo, i molts dels que estàvem a baix, també el tenim, i que per molts anys....
Per desconeixença meva, em pregunto si van ser els Port-Bo els precursors de l’havanera a casa nostra, els que l’han mantingut viva.
Del tercet més antic que se’n té constància, era el format per Sebastià Morató (pare de un dels fundadors del Port-Bo), Mèlio Vigorós i Pacomio.
En Mèlio, va ser el mestre de les dues veus més característiques d’aquesta primera meitat de segle, en Pepet Gilet i l’Hermós.
En Pepet Gilet, feia colla amb en Tianet Lladó i en Blau.
L’Hermós feia colla amb Abelardo i Ninyo. Després, l’Hermós també va fer colla amb Pere Ferrer i Francesc Rovira.
Caram companys, una lliçó de història de l’havanera, que bonica i dolça ens l’han fet passar aquests llibres que m’han deixat.....


Gràcies per la confiança i per molts anys!!.
Que tingueu unes bones vacances, i espero saber-vos a prop a la tornada.....

Salut, força, i Havaneres a dojo!!.

5 comentaris :

Neus ha dit...

Nit d'havaneres, nit de celebació, nit màgica, nit de lluna plena, nit per no oblidar. La veritat és que no diré gaire res més; tu ets, una vegada més, el que amb la teva sensibilitat i la teva font d'emocions ens fa reviure aquells deliciosos moments com ningú més sap fer. Moltissimes felicitats a tots els membres del Port Bo i que per molts anys ho poguem celebrar envoltats de bons amics i bona gent que estimen l'havanera. I gràcies també, Tony i Càstor per fer-nos una mica més sabis i ajudar-nos a descobrir el camí fet durant aquests 43 anys. FELICITATS A TOTS!!!

Silvia ha dit...

Un autentic luxe el que varem
poder viure i veure a Calella, tots els Port-Bo interpretan
aquestes magnifiques cançons com si ho fessin habitualment, com qualsevol altre grup en plena temporada. Reialment imprescindible reservar cada any aquest primer dimecres d'agost a la plaça del Port-Bo.

" L´esperit Port-Bo ", es palpava tant a dalt com a baix de l'escenari,i no se … es com ser del Barça o estar enamorat..... no es pot explicar, s ha de sentir.

luzquebrilla ha dit...

Nit màgica d´Aniversari
Trobar-te enmig de una perspectiva de mar i cel és el més idoni per escoltar una cantada, aquesta produeix un efecte agradabilíssim, i si a sobre gaudeixes al màxim del grup, llavors ja no pots demanar més.
Comparteixo i comprenc molt bé el vostre entusiasme per la cantada de l'aniversari del Port Bo,segurament el fet de no haver-la viscut mai, us ha sorprès més, de totes maneres jo fa quatre anys que hi vaig, mai m'ha deixat indiferent,i sempre la he gaudit molt.
Aquest any, sobre tot a la segona part el fet que a una se li posés la pell de gallina no és per casualitat, senzillament és degut a un cúmul de fets com és la capacitat d'interpretació, l'afinació i acoblament de les veus, les bones cançons,(molt encertades per a l'ocasió),el respecte pel passat del grup, la bona connexió cap el públic, vosaltres Tony, Silvia Neus,Cris, Francesc... al meu costat, aquella fresqueta marinera, tot va sumar a fer una cantada màgica, fantàstica, i diferent. Cada any,penso aquest és el millor, després en ve un altre que el supera,perquè el llistó del Port Bo,segurament no té límits.
Felicitats, i per molts anys,Port Bo!!!
Una abraçada.

TRIO ARRELS DE MENORCA ha dit...

Desde Menorca volem felicitar i desitjar molts d´anys al Grup Port Bó, grans amics nostres, quina llàstima no poder estar a n´aquesta cantada tan especial. Moltes Felicitats a Tots.

DOLORS ha dit...

Gràcies amics per deixar el vostre comentari pel 43 aniversari del Port Bo.I gràcies a tu Tony,pel teu magnífic escrit,ja que jo no hi vaig poder assistir-hi,però llegint,he pogut sentir com us vàreu trobar aquella màgica nit,i sentint el Port Bo de fons,m'imaginava que m'hi trobava.
Una abraçada Tony,ets el millor cronista que existeix.

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc