dimecres, 24 d’agost del 2011

1

Cantada Sant Roc, Calella Palafrugell

Ben trobats Havanerus.
El barri de Sant Roc bé es mereix una cantada com aquesta, i en Càstor, un record com el que varen tenir gran part de la gent que més l’estima, entre molts, els amics i veïns del barri que varen fer una molt bona tasca en la organització de la cantada.


Com cada any, el presentador de la cantada va ser en Jordi Pena que malgrat el pas del temps l’amor que sent per la cantada que ens presenta esdevé, única. La senzillesa de la cantada feia que per nosaltres esdevingués una de les més importants de la temporada.

Als que ens varem veure els darrers dies ja us vaig aconsellar que no us la perdéssiu doncs entre altre, el paratge, la senzillesa i la humilitat del lloc, esdevenen únics.
Encara no us puc facilitar la historia d’aquesta cantada, doncs no he tingut la sort de xerrar amb gent que coneix el tema. El que si que us puc dir es que durant els darrers anys, ha estat en Càstor amb els seus grups qui ha participat.


Aquest any, ell no hi podia ser i es va preparar una cantada amb un record per ell. Son moltes les propostes que es van fer, però tot va acabar en una cantada senzilla, humil i sense fer massa soroll.

Els grups participants varen ser:
- Arjau.
- Cubacant.
-L’Empordanet
- Silvia Perez Cruz

La tria de peces que varen fer eren molt adients al lloc on ens trobàvem i al tipus de peces que acostumàvem a escoltar en aquesta cantada.

Els primers en començar la cantada varen ser els Arjau, agraint a en Càstor, entre altre, el fet de creure que un duet també podia fer bones havaneres, doncs d’ell en van aprendre i força.
Penso que son dignes hereus de la seva música, del seu sentiment, i del seu saber fer.
En Càstor sempre que podia escoltava al duet palafrugellenc Arjau, segurament li recordava els vells anys viscuts i amb el seu coneixement, i amb la seva companyia, més d’un cop els aportava rigorositat vers el gènere, com en tant i tants grups. El fet de veure que en Càstor estava per allà feia que la gent es prengués la cantada amb més seriositat, amb més curositat doncs sabien que quan no es feia prou bé, les coses es deien.

Estic segur que ha d’estar molt orgullós de la tasca que ha fet els tres grups, els primers, Arjau, per ser dignes hereus d’una forma de cantar, i els altres, Cubacant i L’Empordanet per donar a conèixer les havaneres tal i com ell volia.

Bé, anant per la cantada us diré que la tria de peces del duet Arjau va ser:
«Tamariu» amb lletra de la Narcisa Oliver i música d’en Josep Bastons.
«Records» amb els mateixos autors.
«Barcarola» de la que en desconec els autors.
«La balada d’en Lucas» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio.
«Sardana Eterna» lletra d’en Blanquer i musica d’en Viader.



Un cop més la senzillesa dels dos Jordi’s es va anar estenent per la gruixuda sorra de la Cala de Sant Roc. La qualitat i el sentiment que hi van posar en totes i cadascuna de les peces ens arribava fins al moll de l’os i tots en podíem gaudir. A la sorra de la platja vaig trobar molts “havanerus”, gent que mai havia vist la cantada i penso que veient el que es va poder veure, i escoltant el que es va poder escoltar, l’any vinent i tornaran tot i no estar la persona que feia que la cantada fos del tot rodona.

El segon grup en participar, va ser Cubacant, amb la següent tria de peces:
«La xalana» amb lletra i música de dos mestres, en Carles Casanovas i en Josep Bastons, respectivament.
«Tu aventura» d’en Floreal Torres.
«La subhasta» amb lletra d’en Tòfol Mus i música del mestre Josep Bastons.
«Tu/Tecla» amb lletra de Eduardo Sánchez de Fuentes quant a la part cubana «Tu».
«El pensament» amb lletra de la Narcisa Oliver i música del mestre palafrugellenc Josep Bastons.
«Vola barca meva» un bonic valset amb lletra d’en Tòfol Mus i Lletra del mestre Josep Bastons.



Tot i fer un començament una mica fluix, poc a poc es varen anar situant allà on els pertoca, però com a les cantades conjuntes tot just es fan cinc o sis peces, quasi quan ho tens tot per la mà és l’hora de fer la última.

Recordo que la primera peça que varen fer va ser «La xalana» i la cosa no va acabar de funcionar massa, el so no era clar, la barreja de veus quedava molt apagada, menys mal que ràpidament es varen anar ajustant i varen acabar fent una actuació molt digne.

Vaig enregistrar diverses peces per tal d’oferir-vos la bona qualitat que ens regalen la tria de grups que van participar a la cantada, però fins la primera setmana de setembre no us els podré anar afegint. Espero que la espera no sigui més llarga del compte.

L’arranjament de veus que han fet en la peça escrita per en Tòfol Mus i musicada per en Josep Bastons «vola barca meva» la vaig trobar força bona, i es per aquesta raó que en breu us la afegiré.

La resta de peces van anar sonant com calia, i trobo que es de molt admirar la tasca que han fet en menys d’un any per estar en la situació que estan. També hem de tenir en compte que els arranjaments de veus no solament s’han de veure clars als assajos sinó que qui s’encarrega de sonoritzar també te molt de pes, doncs nosaltres hem de gaudir de un so net, clar i escaient a cada tipus de grup.

Tot i ser una cantada amb molt poca capacitat quan a públic, crec que no hi cabia massa gent mes a la platja. La gent es va començar a situar a la part alta que dona accés a la platja, doncs la empresa que es va encarregar de la sonorització de l’esdeveniment, amb en Jofre al capdavant va ser Sonostudi i no es va estar quant a mitjans per fer que la cantada fos com cal.

Va sonoritzar tant la platja com els accessos, doncs per tots era sabut que hi aniria força gent. Un cop més, van fer una sonorització molt bona, em van presentar a un dels tècnics que ara tot just es jubila, però la admiració dels musics Havanerus cap a ell era tal que no es van poder estar de presentar-me’l, tot un plaer conèixer aquesta gent que en sap tant. Tots estàvem allà per gaudir i fer que la cantada quedés en un bon lloc del nostre record.


El tercer grup en participar va ser l’Empordanet, i tampoc es va quedar enrere quant a sentiment i qualitat. El treball que han fet també en menys d’un any ha estat força complert. En Lluis Bofill hereu generacional de la exclusiva guitarra d’en Càstor ens va deleitar amb els acords en totes i cada una de les peces que ens varen regalar. Recordo les introduccions a les peces, son molt semblants als que feia en Càstor, els enllaços entre acords, quasi els mateixos, llàstima que quan tanco els ulls i els torno a obrir no apareix la persona desitjada.

El treball i les hores d’assaig del grup l’Empordanet es veuen en els arranjaments que fan en moltes de les peces antigues que es cantaven a Calella. Han afegit cants i contracants que no els havia escoltat mai i que si res no falla, en breu sonaran com cal.

La tria de peces que ens va regalar el grup l’Empordanet va ser:
«Guarda esa flor» de la qual en desconeixem l’autor.
«El clavel» del que desconeixem l’autor.
«Havanera rumba de Tamariu» amb lletra d’en Pep Lladó i per la qual el grup es va afegir en una col·laboració als coros.
«La gavina» amb lletra i música d’en Frederic Sirés.
«Barquito de nácar» de la qual en desconeixem l’autor.
«Lejos de ti» de la qual en desconeixem l’autor.



L’Empordanet al igual que Cubacant van quedar molt orfes i hem de reconèixer que fan una tasca bona, amb molt d’esforç i els hem de recolzar, doncs entre altre, necessiten el suport del públic i les crítiques per continuar tirant endavant.

La peça
«el Barquito de nácar» va ser interpretada per en Jordi Pena, el qual hi posa més sentiment que altre cosa i va fer que la gent li dones fortes ovacions cada cop que mencionava allò de:
“Las notas de una dulce habanera,
son perlas de tu tierra española,
suspiros de las notas que llegan,
y el barquito de nacar,
va surcando los mares,
al compás del amor.”


Després varen interpretar el “Lejos de ti” en record d’en Càstor, una peça que els hi escau molt bé i que si tot va bé, esdevindrà el títol del nou treball discogràfic.

A la mitja part, es va repartir cremat entre tots els assistents, com cada any, una colla de veïns del barri, tots ben vestidets de blanc, varen fer un cremat per llepar-se els dits.
Mentre es repartia aquest, qui més qui menys va aprofitar per anar fent la petar i confrontar els diversos punts de vista de la cantada, però tots coincidíem en que la cantada era inoblidable, espero que l’any vinent, esdevingui referent, i com cada any i com volia en Càstor es pregui amb seriositat i qui sap si podíem crear la “Cantada Càstor Pérez” ja que a ell era la que més li agradava i el paratge era el que mes a gust s’hi trobava.

Els amics i veïns del barri de Sant Roc de Calella li han fet un lloc damunt d’una roca, doncs com molt be en va dir en Jordi Pena, allà acostumaven a cantar havaneres amb en Càstor.

El record de la placa us l’adjunto en forma de fotografia per tal que veieu que allà ens hi trobarem tots per cantar-ne quatre, encara que sigui, un cop a l’any.

També varen fer un emotiu discurs en Xavi Jonama en representació del grup l’Empordanet i la Neus Mar en representació de Cubacant. A els dos els hi va costar molt acabar les paraules, quedaven entretallades cada cop que empassaven saliva, el record del mestre sempre el tenen present, fet que sota la meva opinió els ajuda millorar i a continuar treballant per allò que en Càstor tan va patir i tant sol es va trobar.

Ara, son molts els que li agraeixen la feina feta, però ben pocs ho feien quan el teníem entre nosaltres.


Una dona, de la qual en desconec el nom, va donar una petita caixeta amb un poema que la seva mare havia fet a en Càstor, el poema va ser fet l’any dos mil tres tot i que no entenc com mai li havia donat. Van sortir a escena la Glòria, la Sílvia i en Pau, tots fills d’en Càstor, més un dels seus nets.

Un dels moments àlgids i sorprenents de la nit era a punt d’arribar, la Sílvia Pérez Cruz ens tenia preparada una breu actuació però intensa com cap. Un cop més es tenien que vigilar les emocions, en Xavi Jonama i la Neus Mar ja ens havien fet humitejar els ulls, la Silvia amb la seva veu es capaç d’emocionar-nos com cap, i sense voler com sempre, ho va aconseguir.

Ens va parlar dels darrers moments viscuts amb el seu pare i de com cantaven no fa pas massa amb la Glòria. També va fer un petit encís vers una de les moltes virtuts del seu pare i que tant costa trobar avui en dia i us en parlava en el darrer escrit, l’amor per allò que és fa i la motivació i la dedicació que ell hi posava.

Ens va dir una frase que no sé ben be com va anar, però l’essència de les paraules de la Silvia varen ser que en Càstor quan tenia que fer un acord senzill com el Do major, intentava que fos el millor que es podia fer. Aquesta, entre altre, és una de les moltes característiques que feia d’en Càstor una persona única i especial.


La Sílvia va decidir no parlar massa per tal de no fer un drama de la trobada, així que va decidir cantar.

Com ja fa fer a la Cantada de Calella, la Sílvia es va fer acompanyar per un deixeble d’en Càstor, en Lluis Bofill, un dels millors guitarristes de l’havanera actual per no dir el millor. Alhora en Lluis va ser la primera persona, a part d’en Càstor, que acompanyava a la Sílvia amb la guitarra quan tots dos eren més joves.

Lluis, gràcies per continuar amb allò que tant teu t’has fet.


La tria de peces que va escollir eren peces que no interpreta sovint. La primera que ens va regalar va ser una peça que va escriure la Dolors Puig i en Càstor hi posà la música, «Vine». Aquesta dolça i tendre havanera ens la va cantar en Càstor asseguts a la sorra de la platja de Tamariu. Ell va demanar quina volíem escoltar i dins de les moltes possibilitats que ens oferia, vaig voler escoltar aquella que sabia que no era gens fàcil que la escoltes en altre ocasió. La peça te una història molt bonica.

La interpretació de la Sílvia va ser un cop més única, espectacular, segurament irrepetible e per descomptat, inigualable. La segona peça que ens va regalar va ser “Temps perdut” amb lletra i música dels seus pares, Glòria Cruz i Càstor Pérez. Una peça que no s’escolta sovint i que esdevé pels que en gaudeixen una de les preferides.

La tercera va ser l’altre escrita i musicada pels seus pares, «Vestida de nit». Un cop més els acords de la guitarra d’en Lluis van donar la millor companyia que podia escollir la Silvia per aquella vesprada.



Nosaltres, només podíem escoltar, els ulls ja havien dit prou, teníem els sentiments massa a flor de pell i ens va passar factura.
La quarta peça va ser "La tarde" amb lletra i música d'en Sindo Garay i per acabar la actuació la Sílvia va voler fer-ho amb una havanera animada com és «Habaneras de Cádiz» amb lletra de Antonio Burgos i música de Carlos Cano. En acabar, la gent es va posar en peus per picar de mans i no deixar que la Sílvia marxés.

Van sortir part dels grups que hi varen actuar per agrair als assistents la presencia, tots es podien veure emocionats, i encara així la gent encara en volia més.


No ho va allargar massa, i de nou la Sílvia, com casa, va agafar la guitarra per cantar-nos una de les peces que ja havia esdevingut un clàssic a la cantada de Sant Roc, «Alfonsina y el mar».

Aquest cop, va decidir no ser acompanyada per en Lluis sinó que ella mateixa va acompanyar la seva veu amb els magnifiques mans que te acaronant la guitarra.
La vetllada amb aquesta bonica peça es va donar per acabada, jo tenia les emocions a flor de pell, molta gent per veure, molta gent per saludar i molts per esperonar a continuar treballant.

Companys, amics i saludats, va ser una nit especial, gràcies a molts de vosaltres esdevindrà única, per molts anys i endavant amb la cantada de Sant Roc, que aquest barri bé es val una bona cantada.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

1 comentari :

Silvia ha dit...

Gràcies Toni, per transmetre un cop més una part del que es va viure a la cantada de St Roc als que no hi vam poder assistir. Fora bo que quedes aquesta cantada com a fixe cada any, més com una trobada, per cantar-ne quatre de la gent que va acompanyar en Càstor al llarg de la seva carrera, que no com una cantada "oficial" de temporada..

Trobo que tots els participants van encertar amb la tria de cançons per a l´ ocasió. Quin luxe poder tornar a escoltar "Vine" en directe. Personalment mai he escoltat una cançó que amb una lletra i una melodia tan senzilla, transmeti un sentiment tan profund, clar que també influeix molt qui la interpretava.


" I parlarem fluixet,
a cau d´orella
sense mots als llavis
sense paraules
nomes les mans , la pell
i la teva olor i la meva ... perfumant l aire "

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc