dimarts, 30 d’abril de 2013

1

Can Batlle, Essència de cant de taverna

Ben trobats havanerus.
Dintre de les moltes coses que m’ha ensenyat aquest gènere, m’ha portat a conèixer a la segona generació de cantaires, aquella que tant compartia una cantada en un escenari com en una taverna, aquella que tan li feia on, la qüestió era cantar per passar una bona estona i cantar pel gust de cantar.


Aquesta segona generació de cantaires té un dels seus referents en la figura de Ricard Balil, entre altre, escriptor del llibre “Las 50 más bellas habaneras”.
I amb ell vaig tenir la sort de compartir xefla el passat dissabte 13 d’abril amb motiu d’una trobada de la Fundació Ernest Morató prèvia a la presentació del llibre “Les barraques de la Costa Brava”.
Hi vaig assistir amb l’Oriol Oller i la seva parella Anna, amb els quals varem compartir una bona estona tan de pujada com de baixada...(Gràcies per aquests bons moments, com sempre, al vostre costat s’aprèn molt, ja en tinc ganes de veure aquesta tesis).


La trobada es feia en un lloc que no em portava massa bons records, però el positivisme i les ganes de passar-ho bé, van fer que m’oblides de certs moments viscuts en aquell local.
Es tracta de l’emblemàtica i mítica taverna de Can Batlle de Calella de Palafrugell, on sovint s’hi trobaven després de feinejar per cantar-ne quatre.
Havent sopat, calia trencar el gel i no pas el de les begudes que com en bona taverna hi havia a dojo. Si no per començar a cantar, la gent en tenia ganes i els mes valents li van demanar a l'Antoni Mas que procedís. Aquest es va acompanyar per la soprano Roser Ferrer i ens varen regalar la peça escrita per en Carles Casanovas «Colors».


Un cop el gel estava trencat, va ser qüestió de segons veure la reacció de les cares dels cantaires, varen anar agafant posicions, hi havia ganes de cantar i de demanar la guitarra.
A diferencia de les xefles que he anat vivint, allà vaig descobrir una nova forma de fer-ho. No és altre que l’espontaneïtat, aquella que et porta un record d’una peça i veus que algú demana la guitarra per entonar-la, o bé en el cas dels que no ho som, demanem al que si que ho és que ens la interpreti.


En aquesta ocasió, aquest gest sovint el feia en Ricard Balil. El tenia just al costat, a una distancia suficient com per, de quan en quan, apuntar-li certes peces que pel que em podia imaginar li agradaven, i ell sense dubtar-ho massa les anava cantant una darrera l’altre.
Molta gent de la que allà s’hi trobava ja havia viscut aquestes xefles en el passat, per altres era totalment novedos, i per altres que quasi ho teníem tot vist, una experiència inoblidable.. 

La gran majoria de peces que es varen interpretar eren molt antigues, us diré que diverses persones relacionades amb l’havanera i el cant de taverna, es trobaven amb peces que no havien escoltat mai.
Per sort i gràcies a bons amics, jo sí que havia tingut la sort d’escoltar-les i en alguna d’aquestes vaig tenir el valor d’afegir-me a cantar alguna, era el dia, el lloc i el moment per fer-ho.


També vaig assistir a la estrena de dues peces del nou format del duet L’Empordanet, «quan mes mar més vela» amb lletra d'en Xavi Jonama i música d'en Lluís Bofill, i «Si fossis aquí» lletra i música d'en Lluís Bofill, les quals em varen deixar meravellat i molt pensatiu, potser per què coneixem molt be de què parlen en ambdós casos.

Altres que es varen afegir a cantar varen ser en Pere Ferrer i en Joan Perarnau del grup L’Espingari, en Carles Casanovas del grup Port-Bo, en Fèlix Pérez i l’Enric Vigas (ex-membres del grup Port-Bo) i com ja he dit, la Roser Ferrer que en ocasions ho feia amb L’Empordanet i altres amb l’Antoni Mas.


Ara encara entenc més l’havanera de Calella, el localisme de la gent quan en parla, el per què de tot plegat, i em sembla que més d’un ho hauria de viure per donar-se conta que això només ha passat a pocs pobles com ha estat, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calella, Tamariu, Begur i L’Escala...

Certa és l’afirmació que sovint escolto de “no només a Calella es fan havaneres”, però el que potser no saben o coneixen es aquest tipus de trobades, que ara ja no se’n fan tantes, però fa trenta, quaranta o cinquanta anys, era el mes habitual i úniques... i per tant, el que sí que tinc clar és que en aquests pobles és on s’han parit, on s’han criat i després han voltat per tot arreu.


Companys, si algun dia hi podeu assistir, entendreu una mica més les meves paraules...

Només em queda agrair i molt a qui em va convidar. Espero tornar-hi.

Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

Us deixo un reguitzell d'imatges de la inolvidable xefla...
En trobareu alguna del magnífic fotograf Paco Dalmau.



Ricard Balil amb la seva dona i en Xavier Febrés

Ricard Balil potser interpretant "La malcornadora", també anomenada "La despedida"

L'acordió, el segon intrument incorporat al gènere...

Joan Perarnau, a l'alçada, no se la deixava escapar...

Ricard Balil, en aquest cas, potser era "Cuando el España"

L'Empordanet amb Roser Ferrer

Lluís Bofill, Roser Ferrer i Antoni Mas, recordo el "Conchita hermosa"

Moment especial de L'Empordanet amb "Si fossis aquí"

Guitarra d'en Lluís Bofill, mans sense pressa...

Xavi Jonama i Roser Ferrer

Carles Casanovas i Ricard Balil, dues generacions...

Carles Casanovas i Ricard Balil

Joan Perarnau i Pere Ferrer de L'Espingari

Taverna de Can Batlle, hi faltava un....
©Toni Foixench

1 comentari :

Pere Ferrer Devi ha dit...

Va ser una nit per no oblidar i aprendre. Això s' hs de repetir

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc