Bergantí als Jardins de Can Altimira de Barcelona.

Quina il·lusió tornar-nos a trobar i veure que feu tan bona cara.
Companys del grup Bergantí, és un plaer saber-vos tant a prop, gràcies per tot i més!.

Gaudir d’un dels millors grups d’havaneres del país i d’aquesta manera, no sempre resulta fàcil. Com diuen ells “les quatre canyes escardades” fan una música excepcional i amb uns nivells de qualitat òptims.
El grup Bergantí disposa de un dels millors equips de so que he vist dins el gènere i es fa palès cantada rere cantada, doncs per dificil i complicat que sigui el paratge, aconsegueixen sonoritzar l'esdeveniment d'una manera diria jo, inmillorable.

Aquesta cantada la tenia marcada a l’agenda com a una de les que no em podia perdre per la qualitat del paratge, la del públic, i com no, la del grup, els Bergantí, que per sort dels assistents ja fa un grapat d’anys que hi participen –serà per alguna, o moltes raons-.

El grup va iniciar la cantada a 2/4 de nou en punt, com un rellotge, en Pere Fort feia pujar a dalt de l’escenari a tots els membres.
És el primer cop que els escolto amb el nou repertori. És cert que ja porten unes quantes cantades a l’esquena, però encara em permetran que els digui, que aquesta, tot just acaba de començar.


Cada cop -i estic força content- la temporada és més llarga i les havaneres ens acompanyen no solament en temporada estival si no que poc a poc les anem ampliant a èpoques en que el clima no es tan agraït, però si que ho és el grup que ens acompanya i per tant ens fa gaudir de la seva cantada.

Us he de dir que el repertori d’aquest any està molt ben triat, molt encertat i no sé que en pensareu, però hi aporta fet diferencials respecte a d’altres grups que interpreten les mateixes peces.

Les genialitats quant arranjaments del mestre Pere Fort (acordionista, tenor i director musical del grup) les he pogut apreciar a base d’escoltar la mateixa peça en diversos grups.
Els que no sabem massa però voltem, podrem escoltar força peces amb el mateix títol, però cada grup hi aporta el seu toc. Això fa que mai trobi dues peces iguals i menys dues cantades iguals.


Dins del repertori van interpretar peces de nova creació i també alguna d’aquelles que tot just s’acaben de rescatar del bagul dels records. Inclús i amb la bona voluntat de no deixar caure en l’oblit certes peces, interpretant alguna cançó de taverna, però com molt bé ens explica en Pere Fort, aquestes també es cantaven a les tavernes, i no ens podem oblidar.

La peça que han recuperat del seu bagul doncs la van cantar ara farà un grapat de temporades va ser “El amor es como el vino”. Una peça que va fer molt coneguda en Llucià Carbó de Els pescadors de l’Escala.


Us vull destacar la magnifica tasca que ha fet en Pere Fort amb “El capità”, una magnifica havanera escrita per en Carles Casanovas i musicada per l’Antoni Mas. L'ha adaptat perfectament al joc de veus que tant caracteritza al grup Bergantí.

També us destaco una peça del mestre Jose Luis Ortega Monasterio, “Encisadora”, per ritme i lletra esdevé una de les preferides i per això, us en poso la lletra per que la gaudiu.

ENCISADORA
Quan surt el sol començo a pensar en tu,
i dels teus ulls gelós em sento trist,
el teu esguard, nineta encisadora,
és la claror més gran del meu jardí.

Quan ja no sigui més que un vell cansat,
de veure clar les coses del meu món,
de no saber on porta ta esperança,
dolçament guardaré el teu record.

Lluny de tu cantaré el teu encís mariner,
la teva cala planera i el teu somrís cara al vent.
Lluny de tu guardaré aquelles flors del camí,
la teva alegre veu clara i l’aire fresc del matí.

Si jo pogués canviar el meu destí,
i al teu costat cantar-te el meu amor,
series tu, nineta encisadora,
el gran consol i la pau del meu cor.

Com un amant que canta el seu neguit,
com un infant que crida vora el mar,
t’esperaré pensant que torni el dia,
que per sempre et tindré al meu costat.

Lluny de tu cantaré el teu encís mariner,
la teva cala planera i el teu somrís cara al vent.
Lluny de tu guardaré aquelles flors del camí,
la teva alegre veu clara i l’aire fresc del matí.

Lletra i música: Jose Luís Ortega Monasterio.

Amb la sardana “La puntaire” escrita per en Josep Maria Bello i musicada per en Lluís Badosa, van aconseguir que el públic acompanyes al grup tot picant de mans amb un moment de joia i alegria.


I un regal que ens varen fer aquest grup de Malgrat de Mar fou la interpretació i per tant la incursió en el seu repertori de una de les darreres peces escrites per en Tòfol Mus i musicada per en Josep Bastons “Vull tornar-te a veure”.

Com us vaig avançar, aquest any, la novetat de les cantades serà -sempre que pugui- afegir una breu gravació de la peça o peces que trobi més rellevants, ja sigui pel moment, per la lletra, per la música, per la interpretació, o senzillament per què m’agrada compartir nous temes.
I amb el vostre permís, permeteu-me una breu frase:
Aquesta grabació, va per tu nano! (tot i que ja en sortiran de millors).

Companys, amics i saludats, espero que en gaudiu tant com jo quan escoltava la cantada doncs ha estat una de les millors.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

L'Empordanet, Port-Bo i les Havaneres Solidàries de Palamós

Bon dia companys. Ara feia dies que no tenia la sort de trobar-me cantades, però us he de dir que el passat mes de Maig vaig anar a tres. No vaig escriure per falta de temps, no pas per que no tingués res per escriure, ans el contrari. Vinga va, que ara fa molt temps que no sabem res i tinc ganes de posar-vos al dia.


Com ja sabreu m’he vinculat directament en un dels molts projectes que portava en Càstor Pérez, les cantades d’havaneres solidàries i Fòrum Solidari. He conegut gent que treballa per trobar la felicitat dels altres i m’he sentit molt identificat.
Us podeu imaginar ser solidaris a través de cantades d’havaneres?.

Companys, és possible i des de la ONG Fòrum Solidari ho fem possible. Gràcies a la tasca que fa la Maria Angels Teruel junt a un grapat de col·laboradors aconseguim entre altre donar un suport continuat als Casals Catalans de Cuba, promoure el manteniment de la identitat catalana a l’illa i fer-nos càrrec de 55 nens amb problemes psíquics, físics o socials.

Si voleu rebre més informació no dubteu en fer-nos un correu a la direcció que ja coneixeu del bloc o bé directament a la Maria Angels a forum-solidari@telefonica.net. Totes les donacions les portem directament a qui ho necessita, així, entre altre, ens assegurem que el que destinem arriba a bon port. Per aquesta raó, el passat 28 de Maig varem celebrar la IIª Cantada d’Havaneres Solidàries al Teatre la Gorga de Palamós. Com he estat part organitzadora no puc ser jo qui jutgi com va anar la cantada tot i que si que us diré, que varem tenir uns problemes de so que varen recaure directament sobre l’actuació del grup l’Empordanet, però la seva professionalitat va fer que aquests quedessin minimitzats.
Per la propera ho tindré en compte i espero no tenir aquestes errades que l’únic que provoquen es que l’esdeveniment es desvirtuï una mica.

Els grups participants varen ser:
- Norai.
- L’Empordanet.
- Cubacant.

Varem comptar amb la col·laboració totalment altruista de l’Ajuntament de Palamós, de l’Agustí Casademont com a tècnic de so, de l’Alexander com a tècnic del teatre, en David Galceran com a presentador de l'esdeveniment, el grup Norai ens va decorar l'escenari amb unes magnifiques xarxes i caixes de peix i d'un munt d'amics i companys que ens varen ajudar a que tot esdevinguès més fàcil.


No cal dir que tots els grups varen venir a cantar de forma totalment desinteressada però alhora amb moltes ganes de fer-ho. Des d’aquí vull fer extensiu l’agraïment que en el seu dia us vaig fer a tots i cadascú dels que vareu fer possible l’esdeveniment.

Us he de dir que la cantada no la vaig poder gaudir com altre doncs estava amunt i a vall, fet que fa que no puguis estar pendent de la cantada, però tot i així, va ser un plaer escoltar i sentir tot el que em varen regalar aquesta colla de músics.


La resta de cantades del mes les vaig veure en un mateix dia, doncs el passat 20 de maig vaig tenir la sort d’anar a dues cantades. Una a mitja tarda del grup l’Empordanet i l’altre, havent sopat del grup Port-Bo. Dues cantades diferents però amb molt bona sintonia totes dues.

L’Empordanet quasi es presentava públicament, la temporada tot just comença, els nervis hi eren, és normal, però alhora la cara de felicitat un cop acabada la cantada i havent escoltat la opinió d’uns quants que allà ens trobàvem, La meva expectació era màxima, volia veure com quedaven els arranjaments, com es trobaven ells -no ha de resultar fàcil tirar endavant un projecte com el seu-.


La pèrdua d’en Càstor –com ja vaig dir- ens ha deixat orfes, jo diria de pare i mare, doncs la tasca que ell feia només es pot apreciar quan hi ets a dins i veus les moltes que hi dedicava, quasi sense mitjans, era espectacular.
Aquesta, entre altre, és una de les raons per les quals, li he canviat l’adjectiu que inicialment li vaig donar de “Mestre”. Penso que en Càstor és i serà “El savi” de l’havanera.

Continuant amb la cantada us diré que tot just han adaptat les peces que ja cantaven a la nova formació del grup. Les dues noves incorporacions, en Pere Molina i en David Menor, els ha tornat a posar allà on els pertoca.


Sota la meva opinió, per ser la primera cantada han tret un més que merescut excel·lent. Van defensar les peces amb amor i coratge, i creient amb el que havien treballat. Les moltes hores de treball i assaig tenien el seu premi amb els aplaudiments dels que ens trobàvem a la plaça de Can Mario de Palafrugell.

Peces com “Vestida de nit”, “Lejos de ti”, “La gavina”, “Malalt d’amor”, “El seductor”, “Rendido”, “Tamariuenca” i “la bassa fonda” entre moltes altres son les que ens varen regalar.


El grup ha aconseguit donar un aire fresc al gènere, la veu d’en David Menor aporta un color que abans no hi havia i alhora en Càstor ha aconseguit donar un relleu generacional que tan reclamava al gènere. Llàstima que ho fes d’aquesta manera.

Quant a en Pere Molina només us puc dir que és una de les veus més maques i tendres del gènere, molts ja la coneixíem, els que no heu tingut la sort d’escoltar-la, només us pouc dir que mireu l’agenda del bloc que ara està a la part final d’aquesta secció i al inici de la secció noticies.

En acabar aquesta cantada ens varem dirigir cap a Llafranc a gaudir de la segona cantada del dia. El grup Port-Bo ens esperava a La Nova Pasta de Llafranc, de nou les pessigolletes a la panxa feien acte de presencia. Com m’agrada aquesta sensació, no sempre hi és.


Varem sopar rodejats d’un gran número de seguidors del grup, alguns de coneguts, altre no tant, però en conjunt hi havia un ambient molt maco. El local estava ple de gom a gom, els cambrers quasi no donaven abast a cobrir totes les taules, però un cop més, una bona copeta de cava, feia més còmode l’espera.

Havent sopat, en Carles ja va agafar la guitarra, anava per feina. La cantada, com ja havia passat en altre ocasió, va ser a “La carta”. Es a dir, totes les taules tenien la possibilitat de triar una cançó, i si el grup la sabia, sense cap dubte la interpretaven, si la coneixien, però estava una mica verda, potser arrencaven, i si la desconeixien, doncs la deixaven per quan la coneguessin.


Van interpretar força peces del nou treball, i altre d’aquelles que mai passen de moda. Quan la petició va arribar a la nostra taula, no sé la peça que varem demanar, doncs estàvem asseguts amb un grup nombrós de gent de La Bisbal i amb la Sunsi i la Sílvia.

Entre altre moment especial de la nit, em ve a la memòria quan varen interpretar l’himne “A mar oberta”. Us he de dir que sona de luxe. Quan la varen interpretar sens varen posar els pels de punta, una lletra excel·lent pels temps que corren. A veure si un dia d’aquest la puc afegir al cançoner, tot i que m’agradaria poder-.la afegir amb la versió que a mi m’agrada, ja veurem si ho aconsegueixo.


Una de les cançons que més em va agradar i alhora sorprendre va ser “El seductor”. Una interpretació com poques he escoltat, i el cert és que ja la podien incorporar tot i que entenc que ja per la lletra com per les peces que porten en repertori potser se surt una mica. El Port-Bo més taverner es va deixar veure una bona estona, tot i que hem d’entendre que com ja hem dit alter vegada, a la cantada hi ha d’haver de tot i per tots, així que també us he de dir que hi va haver lloc per “La barca xica” , “La gavina”, “Allá en La Habana”, "Mariner de terra endins” entre altre.

Per acabar la festa, un cop donada per acabada la cantada, en Forrellat veu de baix i guitarra del grup Mariners de Riera, va interpretar amb el grup peces molt boniques, doncs en Carles es va despreocupar de la guitarra, i va poder destinar tota la concentració a la veu i a la interpretació de les peces. Un de les peces que quedaran pel record va ser “Rendido”, gràcies per tan meravellosa interpretació. Un dia complert amb dos dels millors grups que tenim actualment al país.


Companys, amics i saludats, espero que ja ho tingueu tot a punt doncs a partir d’ara trobarem cantades a tot arreu, només cal que les trieu bé per tal de fer més gran el gènere i donant a conèixer aquells grups i cançons que tan us agraden.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

Cubacant a la bella Lola, 2 d'Abril de l'onze

Cubacant torna a la taverna la bella Lola de Calella de Palafrugell i de quina manera!


Penso que ni els mes optimistes podien creure que allò arribés a escoltar-se tan be en tan poc temps. Només puc aportar paraules d’admiració vers aquest grup Palafrugellenc i llur treball.
Fa relativament poc que va marxar el nostre estimat Càstor, i encara menys que varen decidir unir esforços per continuar endavant la Neus, en Xiqui i l’Enric amb en Jordi Grau i en Jordi Rubau.

La tasca del mestre es fa palès només veient la serietat, la pulcritud, la curositat i lo polit que ha quedat la seva posada en escena.
Anem a pams, a veure si me’n surto, doncs de nou les emocions fan que tingui dins el meu cap un cúmul de sentiments difícils d’expressar en quatre ratlles, si em permeteu, jo ho intento.
Per l’ocasió val mencionar a tots els que estàvem a la Taverna la bella Lola, els que no menciono no es que en faci cas omís, es que no els conec, però veritablement eren quatre els que per mi eren desconeguts. No us exagero si us dic que quasi tots ens coneixiem. Exceptuant alguna cara, qui mes qui menys estava relacionat o molt o moltísim amb les havaneres.

La taverna feia goig, varem arribar a dos quarts i cinc de deu per tal de tenir una mica de temps, i encara així varem fer just per saludar a tothom, sopar i estar llestos per la cantada.
En arribar quasi totes les taules eren plenes, recordo un munt d’Havanerus escampats per la sala, cadascú amb la seva parella o amb el seu grup d’amics, però tots érem allà. Si arribem a demanar una taula per estar tots en una taula llarga, em sembla que acabem omplint fins i tot la part de dins de la taverna.


Estàvem rodejats d’amics, totes les taules eren plenes a besar, feia goig veure un grup tan estimat acompanyat per tanta gent i tan ben avinguts.
Recordo la gran quantitat de “Havanerus” i espero que em permeteu que us esmeni a tots, doncs tant com el grup, heu fet possible que la vetllada sigui inoblidable, i alhora hem recolzat al grup com calia.

Tal i com vaig entrar, vaig veure en Jordi Vilella i la Maria Jesus amb el seu grup d’amics. A la taula del costat, en Jaume amb la seva dona, l’Alfons amb la Ció i l’Isabel amb en Joan. Just davant nostre, la Teresa i en Lluis amb uns companys, al costat d’aquests, i també davant nostre, l’amic Pere Margall amb en Vicens Tomas i la seva dona, darrere d’ells i a banda dreta meva, la Marina amb el seu marit, i la taula rodona gran, en Joan i la Dolors acompanyats per alter colla d’amics i familiars. Just al costat d’aquests, la família d’en Jordi Grau, i una mica més al fons, entre altre en Paco Dalmau, la mare d’en Jordi Rubau, la filla de la Maria Cervera. Només queda per esmenar la taula dels musics, però només estaven la Pepi i l'Antonio i el mestre Josep Bastons.

Si companys, en Josep Bastons també estava present, tot esperant l’arribada dels musics, doncs tenia un lloc reservat en aquella taula. Varem xerrar una estona, tot emplaçant-nos per mes tard, doncs la nit era llarga i teníem uns quants temes per tractar i com ja es habitual, quan comencem no acabem mai.
Va arribar la Neus acompanyada per en Jordi, la Sílvia i la Iolanda (quina alegria em va donar tornar-la a veure i poder apreciar que tot i que la pena va per dins, ha tingut la força, el valor i el coratge de tornar a trepitjar la taverna, aquell lloc que tan freqüentava amb el seu estimat Càstor). Després va arribar en Jordi Grau amb la Raquel, l’Enric Canada, i finalment en Jordi Rubau i l’Elena.

La nit no podia ser mes rodona, jo anava molt ben acompanyat per la Cris i els meus pares.....que més es pot demanar?.
Bé, una cosa, que just abans de començar la cantada, va aparèixer per la porta la Laia, una dona que m’ha demostrat ser bona persona, i una bona amiga. Sens dubtar-ho varem fer-li lloc a la nostra taula -a la taverna no hi havia lloc per ningú més- esperant que visqués la cantada amb nosaltres i compartís tots aquells bons moments que estaven a punt de regalar-nos el grup Cubacant.

Però encara faltava un component, en Xiqui Ramon, i just en aquell instant va entrar per la porta acompanyat i recolzat per tota la seva família, la Contxi, Cristina, Anna i Maria. Sempre em fa il·lusió veure l’Anna, una de les filles d’en Xiqui, aquesta transmet il·lusió i felicitat a dojo, i veure la felicitat a través d’aquells ulls i aquelles mans, fan que esdevinguin imatges que no oblido i quan les recordo m’emocionen....

Ja hi som tots, la cantada podia començar....

Estàvem nerviosos, tota la tarda havia tingut un cuquet a l’estomac, i el gran moment estava a punt d’arribar. Em sentia com aquell nen que espera nerviós el dia de reis...jo estava en una situació similar, estava a punt de veure culminat un gran projecte, estava a punt de rebre un regal per les meves oïdes, la meva situació la veig normal, només cal entendre-ho, doncs per viure-ho cal alguna cosa més.


Us he de dir que els “Havanerus” varem tenir un petit detall amb el grup, els hi varem regalar uns objectes que més que objectes, volíem que prenguessin com a símbol de recolzament.
La Teresa va llegir un preciós text que va escriure i que transmetia el agraïment per part nostra de la seva continuïtat. Havíem parlat força, no ho sabíem com fer, però teníem clar que se’ls hi havia d’agrair el fet de voler continuar lluitant pel grup Cubacant, doncs en Càstor així ho voldria, i en els seu dia, així ho va fer.
Els ulls se’ns van entelar a molts, més d’un va treure el mocador abans de cantar "la bella Lola", però era normal, les paraules de la Teresa portaven molta emoció, sentiments i moments viscuts amb aquell grup, bé, amb l’anterior formació.

Veure a la Iolanda mentre la Teresa parlava amb la foto d’en Càstor, buf, quin moment. No va durar massa, la nostra idea no era res més que agrair al grup que volgués continuar la tasca que un dia es va començar amb tant d’amor i carinyo.
Estàvem davant d’un gran moment, els dies d’assaig i les moltes hores de treball eren a punt de veure la llum. El record cap a en Càstor, l’agraïment a la Neus, l’Enric i en Xiqui, i la voluntat d’unir esforços, coneixements, sentiments i saber fer d’en Jordi Grau i Jordi Rubau era a punt d’envair la taverna.

La Neus també va dedicar-nos quatre paraules, i dic quatre doncs la cinquena quasi no li hagués sortit. Va ser un moment difícil, delicat i que li havia costat molt arribar, així que amb una forta i llarga picada de mans que era el que nosaltres li podíem aportar en aquell precís instant, encoratjàvem al grup per que ens presentés la primera peça de la nit.
Així va ser, van començar per fer un bonic valset mariner d’en Carles Casanovas i el mestre Josep Bastons “La xalana”.


Els nervis de ser la primera es va notar, però la nostra emoció per escoltar-los feia que el que sobrevolava la taverna fos una alegria desmesurada en veure que el grup funcionava, que sonava de luxe, que les veus –tot i que encara falten hores d’assaig- estan empastades i que la fusta que tenen és de molt bona qualitat.
La segona peça que ens varen regalar va ser el preciós poema de la Narcisa Oliver amb música d’en Josep Bastons “El pensament”.

En Càstor l’havia arranjat d’una forma molt especial, i en Jordi Rubau, ara director musical i arranjador del grup i havia acabat de donar certs matisos que fan que la peça quedi com un dels millors “pensaments” que he escoltat –llevat del que al seu dia li vaig escoltar al mestre Càstor-.


La valentia del grup en buscar nous arranjaments i adaptacions de veus ha fet trobar en la persona d’en Jordi Rubau un gran futur arranjador. Ha treballat força per que cadascú tingui el seu lloc i un treball tan acurat només es veu i es presenta amb hores i hores de feina. Recordo un dia que varem coincidir, i tots aportaven el seu granet de sorra, en Jordi, ben atent, apuntava......
Dissabte, aquests granets, s’havíem convertit en una muntanya gran, maca, sòlida i per què no dir-ho, difícil d’igualar.


Va començar el moviment de veus, un fet diferencial e inigualable que trobem dins aquest grup.
En Xiqui es va quedar una mica al marge, va descansar, i en Jordi Grau i en Jordi Rubau varen fer amb la Neus i l’Enric “Luz que brillas”, quina cançó més maca, és de les que més em recorda al mestre Càstor.

Dintre de la cantada varen interpretar moltes i molt bones peces –no us vull mencionar totes doncs tenen un encant que s’ha de descobrir- que a part de les que us he parlat fins ara també us en destaco, un poema d’en Josep Maria de Segarra i música d’en Toni Subirana “Des de Llagut”, que en aquest cas, en Xiqui hi posà la veu, en Jordi la guitarra, i l’Enric un toc de percussió.

Quina meravella de peça, quina interpretació més bonica, bona veu i excepcional música. Si sou seguidors, ja coneixeu la excepcional i dolça veu d’en Xiqui, per tan poc més em queda per dir.

També ens varen fer la preciosa peça que va arranjar en Càstor "Tu/Tecla". L’havanera “Tu” –escrita per Eduardo Sánchez de Fuentes- per si sola ja és un himne a Cuba, a casa nostra va derivar en una havanera més, però el fet d’haver-les unit li dona un toc molt personal a la peça, en la que jo hi veig la unió de dos països, dos continents amb una mateixa havanera, l’havanera i “la habanera”.
Aquest cop, tot el grup al complert hi posa les veus i la música. Va ser un altre moment àlgid de la nit que va arrencar de tots els assistents una forta i llarga picada de mans, no era per menys.

Dintre dels molts records per en Càstor, just abans de la mitja part, varen regalar-nos la preciosa havanera que ell va musicar, “La Habana se llama Elena” amb lletra de Antonio Serrano de Haro.


A la mitja part, per amenitzar l’espera i el descans dels musics, Isabel Mitats ens va interpretar dues peces.
Després va agafar el relleu de la guitarra en Josep Bastons. Tenia la veu una mica “carregada” però no es va poder estar quan el públic li va insistir per que ens cantés alguna. Ens va regalar “Es caprichoso el azar” i la preciosa peça que ell ha musicat “Vull tornar-te a veure” amb lletra d’en Tòfol Mus.

La cantada la van reprendre amb una preciosa peça que em va recordar força a en Càstor, “Yo soy guajira”. En aquesta ocasió, va ser en Jordi Grau i la Neus els que li van posar veu, i quines veus, quina joia escoltar aquest parell fent aquesta preciosa havanera cubana de principis del segle XIX, en Rubau va aportar com sempre la guitarra i l’Enric la percussió, de nou, el silenci regnava la sala, un cop més ens remarcaven un dels tocs diferencials.


Personalment crec que la segona part va ser molt millor que la primera, segurament els nervis havien quedat a banda, ells es trobaven més còmodes, i llavors van interpretar “Qualsevol dia”, una preciosa peça d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons que aquest cop el van interpretar sense la veu de la Neus, es a dir, només homes. Caram companys, recordeu aquell moment?. Acostumat com estic a les veus d’homes, quan els vaig escoltar vaig poder apreciar la gran qualitat que brolla de les seves veus.
La qualitat del grup és indiscutible i et permet, a través de les interpretacions, poder gaudir i fins i tot valorar totes i cadascunes de les veus, doncs al llarg de la cantada ens ho varen anant posant en safata.


Segurament això només és un tast del molt que podem fer i els encoratjo a seguir lluitant i assajant. Hi ha molta fusta darrera d’aquest grup, una qualitat difícil de trobar en el panorama actual de les havaneres, i us diré més, ens ofereixen uns registres de veus i música que actualment no podem trobar arreu.
La presentació de les peces tan la feia en Jordi Grau com la Neus, fet que també enriqueix més, ens fa entreveure el bon fer de tots els components, el bon ambient que es respira i la bona energia que traspuen.

Ja acabem, ens va anunciar la Neus, i quasi ens la “mengem”. Llavors ja veiem que la vetllada acabava, però no abans sense regalar-nos una de les peces que més m’agraden “Vola barca meva” d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons.
Com a última cançó del grup no va faltar la meravellosa havanera escrita per la Glòria Cruz i musicada per en Càstor Pérez “Vestida de nit”.
Emocionant companys, vaig aguantar-me de cantar més d’una peça, ni tan sols xiuxiuejava. Eren i són tan dolces les vostres veus que no gosava ni a fer soroll amb la càmera....
Quina sensació més maca.


També van demanar la participació d’en Víctor per tractar també d’interpretar cançó més picaresca, i com no, varen acabar fent, La Pauleta i L’Elefant.
La cantada arribava a la fi, ja havien repartit els mocadors, un “oh” generalitzat va estendre’s per la sala, però no es podia allargar més, ja era molt tard.
La cantada va acabar amb tota la sala, mocador a la mà, entonant “la bella Lola”.

El grup ha tingut un comportament envejable, ha treballat de valent i ha aconseguit en menys de tres mesos un repertori molt ampli i molt digne. Us ben asseguro que el què han fet ha estat a base de treballar i assajar, tan a nivell de grup com de manera individual. El grup te un potencial i una projecció molt bona. No sé com plantejaran les cantades però el fet de poder oferir-nos divers registres i divers tipus de formació fan que ens aportin trets diferencials del que fins ara estem acostumats, almenys jo.


La veterania d’en Xiqui, l’experiència i els coneixements musicals del jovent amb la Neus, en Jordi Grau i en Jordi Rubau i les aportacions amb percussió d’un gran mestre com és l’Enric Canada fan que aquest grup es projecti com un dels millors dins el panorama que podem veure i gaudir al nostre país.
Això acaba de començar, és la primera cantada, com és normal, hi ha coses que es poden polir, però els fonaments hi son, la qualitat hi és, de ganes en sobren. Només cal que cantin, i això es fàcil doncs tots en tenen ganes i a tots és el que els agrada.

Companys, ara només queda anar revisant l’Agenda del bloc per veure quan és la següent.
De moment, si res no canvia, serà el 28 de Maig a Palamós a la II Cantada d’Havaneres Solidàries.
Ja ho sabeu, si voleu escoltar bones havaneres, aquest grup és dels que s’ha de tenir en compte.

Després de molt escriure, una de les moltes conclusions que em queden és que només amb els noms hi ha prou per endevinar que la unió i la musicalitat d’aquest grup és impressionant. Per molts anys Cubacant.

Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

Arjau a la taverna la bella Lola, 12 de març del 11

En arribar a Calella i baixar del cotxe, el primer que ens va sobtar va ser que varem escoltar les onades impactant contra el rocam. Queia molt aigua, ens havíem d’abrigar o acabaríem xops. La remor i el fort vent de Llevant ensordia els carrers de Calella.
Feia fred, recordo la imatge d'estar entrant a la taverna la bella Lola i veure la mar picant amb força contra les roques, quina emoció.
Un gran temporal s’ha passejat aquest cap de setmana per la nostra costa deixant imatges tan espectaculars com la que us adjunto, la qual la varem enregistrar al passeig de Sant Antoni de Calonge quan una onada sobreeixia l'espigó.

Onada sobreeixint espigó a Sant Anotni de Calonge

A Calella, les onades quasi s’havien emportat tota la sorra de la platja del Port-Bo. Picaven amb ràbia contra “es còdol” esmicolant les onades i fent que arribes fins a les portes de la Taverna el plugim salat d'aquestes. Hi havia tanta ràbia a mar que els vidres de la taverna quedaven plens de salanc.....

Potser un cop de mar, un cop més ens portava un vell amic a fer una volta per la taverna....
“Crec que per mes temps que passi, sempre et recordaré. Cada cop ho porto millor, intento gaudir més dels bons moments que em regalen, i les havaneres tornen a captivar-me i a prendrem un somriure”.

Gran part de culpa d’aquest fet el te la Cris i els companys Jordi Grau i Jordi Rubau del grup Arjau. Entre tots, junt amb la Raquel i l’Elena varem passar una vetllada esplèndida. Varem estar d’allò mes bé a la taula gaudint de molts i bons moments, compartint i aprenent. Aquest cop no vaig voler parlar massa d’havaneres, preferia gaudir de la seva companyia deixant que les havaneres ens sorprenguessin quan tocaven.


En Jordi Grau portava una llista de peces que porten en repertori, vaig quedar parat, va ser un dels moments mes emocionants de la vetllada, quan donant-me la llista em preguntar quina m’agradaria escoltar. No us podeu imaginar el que va representar per mi veure una llista plena de peces per interpretar. La broma fàcil hagués estat demanar-les totes, però com tenia l’oportunitat, vaig demanar....no vaig deixar passar l'ocasió, amb un: "la que vulgueu", aquest cop podia triar, gràcies nanos!.


Com us podeu imaginar, vaig llegir-les totes fins a trobar aquelles que amb prou feines li arrencava a en Càstor en una bona xefla. Entre tanta lletra vaig llegir “la bella indiana”, una peça que sols li vaig escoltar a en Càstor un cop, i com no, no l’havia oblidat.
La meva petició no es va fer esperar, i el cert es que em van complaure immediatament.

Aquest duet palafrugellenc estan en un dels moments més dolços que els hi conec. Les hores d’assaig es reflectien en les acurades veus i en l’empastat. La curositat en el seu treball i el tarannà esdevenen un referent per mi dins el cant de taverna i les havaneres.

La segona peça que van fer, un altre regal, aquest cop, no per mi, (tot i que també ho és, com tantes altres) "El Clavel".
Una peça difícil d’interpretar pels tres canvis de tó que conté. Els acords de la guitarra i unes mirades entre els Jordi’s, eren més que suficients per quadrar la peça com deu mana.


També tenen espai per peces més contemporànies, com "Tamariu" de la Narcisa Oliver i música d'en Josep Bastons, La balada d’en Lucas del mestre Josep Lluis Ortega Moansterio o Records també de la Narcisa Oliver i d'en Josep Bastons. Però donada la vetllada, i les meravelloses peces antigues que ens varen regalarem no em vull estar de compartir-ho.
Van fer “la casita blanca” anomenada també “Tendrás un altar” i "Cuando “El España”",dues peces en castellà molt antigues.
El grup va demanar als assistents les peces que els agradaria escoltar al llarg de la nit i un home de la taula veïna, li va demanar una peça que ell recordava que es feia força sovint a Can Batlle, “Ulls verds” amb lletra d’en Josep Servià i Figa i música d’en Ricard Viladesau.


No ho dubtaren, un moment per l’afinació de la guitarra, un glop de refresc sponsoritzat, i vinga, ja hi som:

Ulls verds (Josep Servià i Figa / Ricard Viladesau)
“Voldria ser poeta
per dir-te quant t'estimo,
per contemplar tes llàgrimes
en versos i en cançons.

Per prendre i oferir-te
els boscos, les estrelles,
les ones i les coses
més belles d'aquest món.

Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !

Voldria ser la mar
de la cala a on et banyes,
i el blanc llençol de seda
que embolcalla el teu cos.

I el mirall que als matins
el teu rostre emmiralla,
i fer-te la companya
del meu dolç llit d'amor.

Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !
i, tot mirant-los, morir !

Aquesta preciosa peça va inspirar a en Jordi Rubau a cantar-li en aquell home i a la resta dels assistents, un altre peça que ell recordava de l’etapa de Can Batlle “Cuando tus ojos”.
Aquest parell, torno a dir, es guanyen dia rere dia la meva màxima admiració pel bon treball i la bona feina que fan alhora de treure del bagul algunes peces, que si no fos per ells i quatre més estarien en desús.


Me’ls imagino dalt d’una d’aquestes cantades on hi van els entesos a escoltar havaneres. Fins i tot gosaria a dir els comentaris que es farien, a retratar les cares de satisfacció, i a escriure els pensaments que tindrien més d’un en sortir de la cantada.

A la mitja part, es va afegir en Víctor (component del grup Llops de Mar) per fer-ne algunes amb en Jordi Rubau, i mes tard, en Paco i en Lluís per acabar d’amenitzar la xefla d’una manera mes desenfadada i una mica més picant.
Peces força taverneres com La Pauleta, La societat d’en Nyoca, "Las fuentes" i El “serdu” varen extreure força rialles entre els assistents.


De nou, els Jordi’s van reprendre les interpretacions, i va ser llavors, quan a mi em van fer passar un mal moment....Bé, diguem una mica amarg.....
Dissabte vaig gaudir molt de la meravellosa cantada que ens varen oferir els Arjau. Tan sols la peça, “Temps perdut” amb lletra de la Glòria Cruz i música de l'inoblidable i estimat mestre, Càstor Pérez va aconseguir que els meus ulls s’entelessin (ja anem millor). Tot i que no vaig ser l’únic que per un moment va tragar més saliva del compte, va refrescar la gola, i va mirar més d’un cop la porta per veure si aquesta s’obria.


Companys retrobar-nos a la taverna la bella Lola feia dies que volíem fer-ho, el que jo no m’imaginava es que Les Havaneres tornessin a sonar dolces com fins fa un temps enrere.

Companys, gràcies per fer que Les Havaneres tornin a ser dolces dins meu!.


Salut, Força i Havaneres a dojo!!.

Peix Fregit presenta Aigua de Mar el 12 de Febrer del 11

Estem d’estrena companys, el grup Peix Fregit ha enregistrat un nou treball i el presenta a la taverna la bella Lola.

No tenia previst anar, però la presència de bons amics a la cantada va fer que no dubtéssim ni un moment. Quan trobes gent tan maca és impossible que sigui un esforç fer les coses. Es més gratificant que costós.
No teníem lloc per sopar a la taverna així que varem anar a sopar a Palafrugell per anar fent temps. Com ja he dit en altre escrit, s’ha de reservar taula doncs normalment la taverna es a vessar cada dissabte.

Bé, el grup Peix Fregit estava acompanyat per bons amics i seguidors del grup com l’Alfons i l’Encarnació, la Isabel i en Joan, en Jaume i la seva dona, la Rosa i "l'Antoniu", l’Anna i en Francesc i una parella que no conec.
A la taula dels musics entre altre hi havia en Pere Margall i en Pere Fort del grup Bergantí. En altre taula una mica més allunyada estaven asseguts la resta del grup Bergantí, en Joan Ripoll i en Miquel Llorens, tot dos acompanyats de les seves dones, no volien perdre la presentació del nou treball del grup Peix Fregit.

Just a tocar d’aquesta taula, en Pep Nadal amb la seva parella i en Josep Bastons molt ben acompanyat.
Com ja us he dit tot era a punt perquè la cantada comencés, els últims retocs a la taula, i vinga que comença.....

Ens presenten el nou treball i ens comenten que la cantada anirà seguint les passes del nou treball. La primera peça que ens canten és La xalana del mestre Carles Casanovas i en Josep Bastons.
El gel ja s’havia trencat, penso que estaven una mica nerviosos, i en la segona peça ja es començaven a deixar anar. El disc conté peces que han anat cantant al llarg de la temporada 2010 i ara en les deixen en forma de cd per que no les oblidem.

De la cantada us volia destacar diverses peces tan per la seva interpretació com per la peça en qüestió.
Aigua de mar és la rumba que l’any passat varen crear els germans Nadal i de la que els hi desitjo el millor.
El meu veler, una nova peça aquest cop d’en Pep Nadal lletra i música.
Sibonei, una peça que em va agradar per la seva complexitat, i recordo que estava gravada per antics components del grup Peix Fregit.

Va ser una festa, una xefla de les autentiques. A la mitja part, ningú volia intervenir. El grup Bergantí tenia a en Pere Margall constipat i amb mal de coll i no és qüestió de forçar ara que comencen la temporada.
Em vaig prendre la llibertat d’anar a veure al mestre Josep Bastons per preguntar-li si li venia de gust cantar-nos quatre peces, i ell amb aquella mirada que tan el caracteritzo em va dir, “si me la porten, en cantarem alguna”.
No vaig trigar massa en demanar la guitarra a en Jordi Tormo doncs era ell el que la tenia al costat, per portar-li fins a on estava en Josep Bastons.

No feia falta que em demanés quina volia, a ell també li encanta i sens donar-nos conta, els acords de la guitarra ja rascaven per anunciar el preciós bolero “Enamorar-se” d’en Tòfol Mus i ell mateix.
Després d’aquesta, un altre novetat que trenca cors, “Vull tornar-te a veure” també d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons. La guitarra no la deixava anar, fins i tot va aconseguir que els membres del grup canviessin la seva ubicació inicial de la cantada per desplaçar-se fins a la taula on seia en Josep Bastons.

Va ser un moment molt especial, quan en Jordi Tormo, Norbert Torrrecillas i Pep Nadal, encoratjaren al mestre perquè cantés amb ells. No li va resultar massa difícil, tot just adaptar-se als acords que li deia en Norbert, i van començar a fer peces com Mariner de terra endins, Cap a tu, Lola la tavernera, entre altre peces.
Va ser un moment màgic. Quan jo em vaig incorporar al món de Les Havaneres amb el bloc, en Josep Bastons tot just havia decidit retirar-se dels escenaris.

Ara tinc la sort de comptar amb la valuosa amistat del mestre fet que m’ha permès viure l’havanera de prop, descobrir els meravellosos boleros que composa, i fer-me’ls sentir com ell li agraden.
És un gran home, una magnifica persona i un bon amic.

Més d’un cop mirava la porta de la taverna -en moltes ocasions apareixia a la mitja part- aquest cop no hi era, tot hi que estava.
No riguis per sota el nas que ja ens coneixem.......Et trobo a faltar company!.

Salut, Força i Havaneres a dojo.

Port-Bo a Luz de Gas el 9 de febrer del 11.

Ja tenia ganes de tornar a escoltar al “Tercet” de Calella. En Carles Casanovas, Fonsu Carreras i Mineu Ferrer. Des de l’any passat que no tenia la sort de fer-ho.
La primera de l’any amb els Port-Bo i en un lloc on vaig escoltar fa poc temps a un altre grup Palafrugellenc “Els cremats”.

Tornem a tenir davant al Port-Bo més solidari. La cantada va en benefici de la ONG EQMON. Els diners de la taquilla anaven destinats a la ONG fet que va fer que dins la sala es trobessin un grapat de seguidors d’aquesta organització.

A l’interior també ens varem trobar uns quants companys del bloc, van aprofitar la solidaritat de l’esdeveniment per retrobar-se amb el grup, ara feia dies que no ens veiem. Sembla que el hivern ha estat llarg, però no més que el d’altre any.

Varen fer una cantada a la carta i una de les raons per fer-ho va ser que els allà presents estaven de festa i segurament els venia de gust escoltar les havaneres que ells prefereixen, i per aquest motiu, el grup va escollir aquest tipus de cantada, una tria excel·lent doncs van trobar un cop més el lligam amb la solidaritat.

Una novetat d’aquest any al bloc serà que afegiré sempre que pugui un tall de gravació de la cantada. Aquest cop us afegeixo la sardana “La puntaire del rial” (J. Padrós – J. Carbó). Segueixo les passes d’un bon company, seguidor del bloc i magnífic “reporteru havaneru”, l’Alfons. D’ell vaig treure la idea, tot i que per arribar a la seva qualitat encara queda molt per aprendre.

Moltes coses queden en el record, molts records que no s’obliden, gràcies.

Salut, Força i Havaneres a dojo.