Ben trobats Havanerus.
Estem d'aniversari, com ja sabreu molts de vosaltres, la cantada de Calella coincideix amb la creació del bloc i per tant, permeteu-me que us feliciti a tots i cadascun de vosaltres pel vostre suport i recolzament, i com no, per ser-hi. Son molts els noms pròpis que en formeu part, alguns els podria dir, altres, sé que no, per tant, a tu qu ehi ets, gràcies i per molts anys!.
Com us he dit altre vegada, aquest any ha estat dur, hem patit una pèrdua molt forta, i ens tenim que aixecar, no esta sent fàcil, però tots units fem força. Hem començat projectes nous heretats preciosos, que sense la vostra ajuda no hagués pogut tirar endavant.
Un any més molts de vosaltres m'heu ajudat a tirar endavant, com ja us podreu imaginar, el meu principal recolzament és de la Cris, la resta m'arriba de molts de vosaltres que cada cop m'encoratjeu. Per tant ja veieu que nosaltres també formem un singular "tercetu", si falla algú, això no sonara com desitgem.
Aquest any hem ampliat la difussió a través de: Twitter, Facebook, Youtube i Myspace. A la part superior dreta del bloc hi teniu els enllaços per si ens voleu seguir a través s'alguna d'aquestes xarxes.
També teniu la opició de fer-vos seguidors del bloc, ja en som 28, ens faltes tu per fer més gran la rotllana.
A la xarxa s'ha creat noves pàgines webs i d'altres blocs relacionats amb el gènere, us recomano que els visiteu i així farem més gran i mes fort el nostre gènere. Als nou vinguts us demano, que tracteu al gènere amb molt de carinyo, no tot s'hi val!
Pels enamorats dels números, us en facilito uns quants.
Calella de Palafrugell, com cada primer dissabte del mes de Juliol, acull la 45º Cantada d’havaneres amb un gust agredolç pels havanerus. Per molta gent, aquest primer dissabte del mes de Juliol, a Calella hi havia festa i de la grossa. Per a uns quants Havanerus, a part d’anar predisposats a gaudir d’una bonica cantada, se’ns feia inevitable sentir més enllà, recordar cada vers, cada estrofa, cada nota, cada acord, cada paratge, cada racó, cada volta....
Si, trobem a faltar i molt a una de les persones que més ha dignificat l’havanera i que més a treballat per la seva divulgació, en Càstor Pérez Diz. Sovint el trobem als acords o fins i tot a les estrofes d’una preciosa havanera, o cantant en una d’aquelles voltes tan maques que te Calella.
Aquest any, la cantada està dedicada als cent anys del periodista Carles Sentis, als cinquanta anys de la Associació d’amics de Calella i al “Savi de l’havanera” en Càstor Pérez Diz. Jo anava molt emocionat, anava predisposat a gaudir d’allò més, però em conec i sé que quan la Sílvia trepitges l’escenari, hauria de controlar les emocions.
A la cantada no podia anar amb millor companyia que amb la Cris i amb un bon amic, en Pere, i una amiga, ja no sols seva, la Rosa. Allà, ens varem trobar només arribar amb dues persones a les que admiro el seu esperit per venir a compartir amb nosaltres la cantada d’havaneres.
Van venir junts, van fer més de mil kilòmetres, en Alfonso que ve de Galicia i l’Alberto que venia d’Astúries. Aquests dos companys tenien certs neguits referents a les havaneres i al fet de continuar amb les cançons de taverna i cançons marineres tan arrelades a nosaltres. Varem remullar la trobada i varem estar xerrant una bona estona. No sé com agrair-vos el llarg desplaçament. Espero que us emporteu un boci de la nostra cultura, la nostra forma de ser, i com no, una mica de les nostres havaneres. Ens van regalar una preciosa peça de porcellana de Sargadelos amb el nom “Ondas do mar”, i una ampolla de Albariño, caram quins records.
Em vaig emocionar, és un detall que mai oblidaré. No em puc creure que aquesta gent hagi fet tants kilòmetres per venir a gaudir de les Havaneres, i menys, que tinguin un record per nosaltres. Espero haver-los complagut, volia que visquessin l’havanera en el estat més pur que avui es pot trobar, no sé si ho vaig aconseguir.
Desprès de remullar la trobada, varem baixar a la platja del Port-Bo quan tot just començaven les proves de só de la Sílvia Pérez Cruz, caram, si abans hi penso, abans me la trobo. En aquell precís instant vaig escoltar per primera vegada la cançó “11 de novembre” amb lletra i música de la Sílvia i que li va composar a en Càstor el dia que aquest ens va deixar.
Com molt bé descriu ella, es molt curteta, impulsiva, i fins i tot fa “vèrtic”. Em va fer molta il·lusió veure aquella mirada i sentir-la bé, feliç i emocionada per l’esdeveniment que s’estava preparant.
El dia començava fort, moltes emocions i encara tot viure i veure. Ens varem dirigir cap al Canadell per anar a escoltar la cantada prèvia que com cada any es cel·lebra. No per ser prèvia per categoria, ans el contrari doncs aquest any, si no fos pels problemes de só, hagués estat quasi al nivell de la cantada de nit.
Aquest any, els grups encarregats d’amenitzar la cantada varen ser:
- El taper.
- L’Empordanet.
- Cubacant.
Quan varem arribar varem gaudir de les bones havaneres del grup El taper. Tot i que mentre aquest grup palafrugellenc interpretava les cançons, varem aprofitar per anar saludant a tots els companys que allà es trobaven. Recordo la interpretació de “El camisón de Pepa”, una peça molt bona i molt divertida que feia moure malucs a tots els assistents.
Hi havia un grapat de companys apart dels que inicialment ens varen acopanyar, recordo l’Isabel amb en Joan, la Sílvia, la Teresa i en Lluis, Toni i la Rosa, l'Alfons i la Ció, la Marina i el seu company, l’Anna i en Francesc, la Mari Carme i un munt de familiars dels havanerus amb ells inclosos. Gent que se’m va presentar com la Montse i fins i tot gent que el seu rostre m’era conegut però que no vaig gosar a saludar per por a equivocació. Es cert que alguna cara vaig trobar a faltar com la d’en Jordi i la Maria Jesús. Companys, aquest cop sóc jo qui us posa la falta. Us en destaco del moment la il·lusió que sempre transmet l’Anna quan ens troba amb aquells gestos tan seus i que esdevenen tan nostres.
Ara tocava el torn de l’Empordanet amb en Lluís Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor. Una presentació ben oficial del grup i davant dels seus incondicionals.
Permeteu-me una petita, però alhora molt seriosa crítica, espero que constructiva. Em sap greu dir-ho, però potser així es posa remei, o al menys, els tècnics hi posen el que cal per que la cantada soni com cal. Els mitjans ja son bons doncs Sonostudi te uns equips molt i molt bons.
Per tant us he de dir que el so quan cantava l’Empordanet va ser un desastre, em sap greu, però va fer que el grup s’escoltés molt malament. No podíem gaudir de la cantada, ells ho intentàvem, però jo patia més per ells que estar pendent de la cantada. El grup va fer mal fet de no queixar-se prou, i nosaltres de no dir-ho amb prou insistència.
Quan podíem gaudir del so, alhora gaudíem de la molt bona actuació. Ganes en tenien, actitud també, per tant només els calia que el so funcionés com s’esperava.
El darrer grup de la cantada prèvia va ser Cubacant, un grup que s’estrenava a la cantada de Calella. Ells van començar diferent, en Xiqui, al igual que anteriorment en Pere Molina, no s’escoltava, i just al començar la segona peça, va aturar la cantada demanant que es solucionés el problema. Llavors va aparèixer el responsable del so, en Jofre, va actuar ràpidament, va canviar un micròfon, dos fils i la cantada va ser un altre.
Ara sí que podíem gaudir de valent de la cantada de Cubacant. Van tornar a regalar-nos el joc de veus del qual disposen, i varen fer unes interpretacions que jo mai els havia escoltat. Podria dir que és la millor cantada que els hi he escoltat i això que tot just comencen. Us en destaco la combinació que varen fer la Neus i en Jordi Rubau, una interpretació excepcional del “Veinte años”.
També la combinació quan es varen quedar solament en Xiqui, els Jordi’s i l’Enric. Aquest joc de veus els dona un caràcter diferencial que us vull destacar. Arribava l’hora de sopar, i aquest any, varem decidir anar entrant al recinte de la cantada per tal d’estar tranquils, a lloc i només esperant el inici de la cantada, en definitiva per anar sense pressa. Varem poder anar valorant com havia anat la prèvia, ara que ja estàvem més tranquils, en un paratge formidable, i envoltats d’havanera.
A mi m’agrada escoltar la cantada des de la sorra, com ho he fet sempre, amb el vaivé de les onades, la veus dels Havanerus gronxant les onades i veient les estrelles, que avui hi ha una que llueix més que les altres.
L’escenografia era molt senzilla però Calella no necessita més, una sèrie de llums de colors i uns petits cartellets feien un marc immillorable. El paratge per si sol en té prou, si l’acompanyem de tota la gent que s’hi trobava, les barques aplegades prop de l’escenari, un moltes, moltes, moltes senyeres.
Els primers en formar part d’aquest meravellós marc de l’escenari de Calella varen ser l’Anna Boadas, presentadora de l’esdeveniment i en Xicu Sánchez Carcassés director artístic i co-presentador de la cantada, Trobo que l’Anna ho va fer molt amè, portava la lliçó apressa, i va fer que la presentació esdevingués molt particular. Quant a en Xicu Sánchez Carcassés no puc dir mes que és un gran presentador que coneix als grups tan com ells mateixos es coneixent i si hi ha algú que pot presentar l’esdeveniment més important de la temporada, sens dubte és ell. Gràcies Xicu per fer de la cantada d’havaneres més important del país un esdeveniment tan familiar.
El grup Port-Bo ja es dalt de l’escenari, en Carles, Fonsu i Mineu no paraven de riure, fent bromes i esperant que els presentador se’ls deixessin començar. Bufava una mica de garbí fet que feia que els Port-Bo quedessin una mica despentinats, però res important per aquest “tercetu” que ja esperaven començar per la primera que va ser “Al pirata Joan Torrellas” amb lletra i músuica d'en Carles Casanovas. En Fonsu va fregar l’excel·lència.
La segona peça va ser “Calavera” o com diuen fora de Calella “De colores”. Aquesta havanera és de les que més m’agraden a part d’antiga pel sentiment que s’hi posa en la interpretació, tot i que aquesta és una versió més, doncs al ser tant antiga l’he escoltat amb diverses lletres i no sé ara quina m’agrada més, tot i que quan a interpretació, com la que he escoltat a la taverna de Calella cap.
La tercera peça va ser “A prop del mar” amb lletra i música de l’Antoni Mas i que dona nom al darrer disc del grup empordanès, en aquell cas amb la col·laboració de la Nina. Crec que ha estat la millor interpretació de la peça que els he escoltat. Celebro el coratge de fer un tema que tot just l’acaben d’estrenar i així donar-nos a conèixer les noves creacions que es fan en el món de l’Havanera.
La quarta de la seva actuació, una peça mexicana de principis de segle escrita per Adolfo Fernández Bustamante i música de Alfonso Esparza Oteo “Un viejo amor” on en Carles Casanovas ens va regalar un “solos” per guardar en un raconet dels nostres records. Us voldria recordar que per escoltar a en Mineu Ferrer, baríton del grup, només cal que pareu bé l’orella i escoltareu la dolça veu d’aquest empordanès.
La darrera de la nit del grup calellenc, va ser una masurca escrita per en Carles Casanovas i musicada per en Josep Bastons, “Pescador de canya”. Una peça amb un ritmet típic de masurca molt jove, gronxadís i que fa preveure que serà un dels èxits de la temporada.
El segon grup de la vesprada son “Els pescadors de l’Escala”. Un dels grups més antics del mon de l’havanera, amb 46 anys d’història. Els seus components son: Quim Mas, Albert Prat, Jordi Cabarrocas i Josep Cruanyes.
La primera peça que varen fer està escrita i musicada pel director artístic i acordionista del grup, l’Albert Prat “Encís d’amor”. Una bonica lletra acompanyada per una molt bona interpretació. Per mi la millor de les quatre peces que ens varen regalar. El darrer any, aquest grup de l’Escala va afegir la veu d’en Josep Cruanyes per tal de cobrir la corda que va deixar en Joan Sureda després de la seva forçada retirada.
La segona peça que ens varen regalar va ser la clàssica “Allá en la Habana” de la que en desconeixem l’autor. Com a tercera peça, varen triar per regalar-nos la bonica havanera escrita pel poeta menorquí Tòfol Mus i musicada pel mestre de l’havanera Josep Bastons “Lluna Plena”. En destaco que el grup escalenc va fer una interpretació totalment “salada” al mes pur estil illenc.
La quarta va ser una de nova creació escrita y musicada per una persona que desconec, en Jose María Gutierrez, i el títol de l’havanera castellana es: “Sabes a libertad”. En Quim ens va poder regalar una molt bona interpretació de la qual en destaco la seva preciosa veu. La darrera que van interpretar va ser “Escolta es vent” amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i la música del mestre Jose Luís Ortega Monasterio.
Aquest any no hi ha hagut esperes llargues, només la mitja part de la cantada que només va durar tres minuts pels anuncis que es veien a televisió. Arribaven els moment més emotius de la nit, la actuació de la Sílvia Pérez Cruz per tal de recordar encara que sigui amb dos cançons al seu pare, en Càstor Pérez.
La primera peça que ens va regalar es una preciosa cançó anomenada “onze de novembre”, i en va fer una interpretació com la caracteritza, plena d’amor i sentiment vers allò que ell li va ensenyar.
Deixeu-me que us escrigui el que la Sílvia li deia, doncs avui ho diuen tot:
“amb l'ànima enredada a les voltes de Calella,
de mirada gallega i accent d'empordanet petit,
el cor li batega
com punys que repiquen sobre taules
d'una taverna antiga i eterna.
Seductor Atlàntic de pell mediterrània,
mans nobles, plenes de pessigolles,
cordes de guitarra
ansioses de ballar
amb els seus dits sense pressa.”
Després va pujar a l’escenari en Lluís Bofill, un noi especial, alumne avantatjat del nostre benvolgut amic Càstor. Ell, amb aquelles mans tan especials que el caracteritzen, va acompanyar la Sílvia en la interpretació de la peça que ara fa tot just un any, interpretava ella en aquell mateix lloc amb Càstor, Vestida de Nit.
El sentiment que hi va posar en la interpretació passaven dels fils de la microfonia directament als nostres cors per remoure’ls, i extreure’ns rialles, llàgrimes, emocions, records.... Encara em dura l’emoció, només recordar-ho encara se m’humitegen els ulls.
El grup Boira va ser el quart en pujar a l’escenari amb el precedent de la Sílvia que penso que els va anar molt bé, doncs varen continuar sorprenent. El grup és el menys conegut de tots els que actuaven, però això no vol dir que fos el que tenia menys nivell, ans el contrari. Ja fa dies que anava darrera de la seva agenda per tal de coincidir i veure el que amb el seu treball discogràfic em feia preveure.
Us he de dir que disposo d’alguns dels seus treballs i dels dos primers en destaco peces puntuals, però del darrer treball “La mar de dins” els destaco tots, doncs estan molt ben treballats i fets amb molta cura i amor vers el gènere. La tria de peces la va encapçalar "La barca abandonada" amb lletra d’en Josep Maria Ministral i música del mestre Salvador Dabau.
Us vull destacar tant en aquesta peça com en la resta, el magnífic treball d’en Toni Castell l’acordionista del grup. Treballa molt bé amb les dues mans regalant-nos uns vells acords. Pocs son els acordionistes que fan treballar les dues mans, i com podreu observar, pocs son els acordions que transmeten molt més que música. En Toni ho va aconseguir, i no vull deixar passar l’escrit per felicitar-lo per la bona tasca que fa.
La segona havanera i també coneguda va ser “Ulls verds”, lletra d’en Josep Miquel Servià i música d’en Ricard Viladesau. Els nervis anaven baixant, com molt bé ens va recordar en Jordi Carulla, -tenor del grup- no tenen la sort de venir massa per aquestes contrades. Veient la música que porten dins em sobta que no vinguin més per aquestes comarques. Segurament el fet de cobrir les terres de ponent fa que tinguin poc espai a l’agenda per venir cap a les zones marítimes. Tan de bo tinguem la sort de tornar a gaudir d’aquestes meravelloses veus.
La tercera havanera i recordant a la lluna, que aquella nit no va aparèixer, i a en Càstor que si que ho va fer, i en diverses ocasions, va ser “Luz que brillas” de la qual en desconeixem l’autor. Quin goig de peça, quina interpretació més dolça ens van regalar el Boira. Si teniu ocasió gaudiu dels moviments d’en Ramon Vergés amb la seva guitarra, és pur sentiment i de nou en Toni Castell amb els seus solos d’acordió.
La quarta peça una de les més boniques d’en Carlos Cano “Habaneras de la Habana” i en la que més participació hi trobo de tots els components del grup. Per una part i com a primera veu tenim la d’en Jordi Carullla, amb un timbre dolç i un color ideal per l’havanera. La segona veu va a càrrec del que toca la guitarra i prepara la majoria dels arranjaments del grup, en Ramon Bordes. Una veu molt peculiar que us la descric com tavernera, amb molt bona afinació i molt de sentiment. Com a tercer component tenim l’Enric Bardina, que amb la seva aportació vocal fa que les veus sonin plenes, juntes, rodones i com una de sola. Cobreix la corda de baix. I per acabar, i que en aquesta peça hi trobem un lluïment fent tremolar l’acordió com pocs, en Toni Castell, un mestre d’aquest aparell musical.
La darrera peça que ens varen regalar està escrita per en Jordi Carulla i musicada per en Ramon Bordes “Quan ella mira”. Penso que ha estat de les millors de actuacions de la nit. El que tinc clar és que va ser la revelació de la nit, el grup que més va destacar donat el seu anonimat per molts dels assistents. Boira, per molts anys i gràcies per la magnifica cantada que ens heu regalat.
El quart grup dels vespre i el que tancava la cantada va ser Peix Fregit, un altre dels que no hi podien faltar. La presentació d’en Xicu Sánchez Carcassés ja ho deia tot, un grup amb un bagatge inigualable. Un grup en el qual la seva primera veu, en Pep Nadal no para de crear noves peces per tal d’aportar frescor al gènere. La primera peça, una escrita per en Pep Nadal, “El meu veler”. Una bona aposta per començar la seva actuació.
La segona peça va ser una de ben popular i molt coneguda pels assistents “A la orilla de un palmar”. D’aquesta peça en podreu trobar diverses versions com la que segur també heu escoltat amb el títol de “A la sombra de un palmar”. No queda clar que sigui una havanera mexicana, però tampoc que no ho sigui, per tant, i respectant sempre, de moment ens quedem en que coneixem dues lletres i les dues amb prou sentit com per ser considerades. El bon creixement musical del grup es fa palès any rere any amb les noves aportacions que ens regalen fet que fa que siguin dignes continuadors de l’havanera catalana.
La tercera peça amb lletra i música d’en Ricard Viladesau va ser “Rosa dels vents”. Una molt bona selecció, un bon regal per les nostres oïdes. Trobo que el Peix Fregit és el grup que la treu més bé. En Pep Nadal ens regala tots els ventalls que ofereix la seva veu, des de les notes més greus fins a les més altes sense arribar a quedar amb una veu forçada que distorsiona la resta. Quan a en Jordi Tormo, tercera veu del grup, ens regala, en peces com aquesta, una tercera veu per baix que arrodoneix les peces com ningú. I en Norbert Torrecillas, que també ens aporta un magnífic sentiment per l’acordió i alhora ens regala la seva veu que aconsegueix donar frescor.
La quarta peça, torna a ser una peça cubana, composada als anys 30 per en Miquel Matamoros, “Lágrimas Negras”. Amb aquesta varen donar una mica de ritme a la vetllada doncs les peces que es van triar en aquesta edició, tot i ser molt bones, si que trobo que els hi va faltar una mica de frescor i ritme (tot i que ja sabem que l’havanera te el ritme que de de dos per quatre, però encara així podem aconseguir més balanceig de malucs si ens ho proposem). La darrera peça va tornar a ser una de clàssica, molt antiga i de la qual en desconeixem l’autor “Salió de Jamaica”. Bona actuació del grup Peix Fregit, bones veus, bona sintonia i una excel·lent musicalitat.
Ja acaba la 45º cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell però abans toca cantar les dues darreres peces, “La bella Lola” i “El meu avi”. El toc de color el varen aportar les més de 30.000 persones que es van apropar fins a Calella per veure in-situ la cantada. Gràcies a tots venir a gaudir d’un esdeveniment tan important dintre de la nostra cultura catalana, va ser una festa formidable.
Ja som al voltant de la mitja nit i ara comencen les cantades taverneres per diversos locals de Calella. Altres anys m’ha passat que volia anar a fer fotogràfies de tots els grups, i em trobava que era molt complicat arribar als locals i era impossible poder gaudir com cal. Aquest any vaig decidir basar-me en tres grups que van acabar sent cinc o sis actuacions diverses.
Primer de tot varem passar per la millor taverna de Calella, “la bella Lola”. La confiança feia que ens trobéssim com a casa i això no ho te altre local. Allà hi actuaven: Cubacant, L’Empordanet i la Sílvia Pérez Cruz. Els primers en actuar varen ser el grup Cubacant, amb la Neus, en Xiqui, en Jordi Grau i en Jordi Rubau en el més pur estil “Havaneru”. Després va actuar el duet Arjau, amb en Jordi Grau i Jordi Rubau, regalant-nos entre altre peça “Cádiz”.
Varem sortir una estona per no perdre’ns la actuació del grup Peix Fregit, que un any més actuaven al Restaurant Tango. Entre altre peça allà vaig escoltar la rumbeta que en Pep Nadal li ha escrit a la memòria d’en Càstor Pérez “Per tu Càstor”.
Després vaig anar a veure els Port-Bo a Ca la Raquel, local on abans en trobava “la bella Lola” i allà en Carles, Fonsu i Mineu regalaven als assistents la versió més tavernera d’aquest grup calellenc. No hi cabia ni una agulla, jo amb prou feines vaig poder entrar per gaudir de les seves cançons i poder fer quatre fotografies.
No em podia quedar massa estona, no per ganes si no per que hi havia molta gent que hi volia entrar i amb les dimensions del local no és qüestió de col·lapsar-ho. Vaig pensar que jo havia tingut la sort de gaudir d’aquestes meravelloses veus en altres ocasions i si “tot va com ha d’anar” en tornarem a tenir, per tant vaig voler que la gent que no podia entrar, encara que fos un, ocupés el meu lloc.
Vaig tornar a la taverna la bella lola, doncs per capacitat és el mes gran i per tant no hi tants problemes d’aforament. En arribar em vaig trobar en plena actuació de la Sílvia Pérez.. Estava amb el seu germà en Pau, cansat i esgotat per les emocions del dia però segur que gaudint de la meravellosa actuació de la seva germana. La Sílvia ens va regalar una de les peces que ningú ja li podrà prendre, “Alfonsina y el mar”. Com deia en Càstor, “peça que canta la Sílvia, peça que es fa seva, i després per molt que l’escoltis en altres veus, costa trobar un altre que la superi. Fa les peces tan seves que en escoltar-les en altres veus se’m fa inevitable entrar en comparacions”.
I per arrodonir-ho, el grup L’Empordanet amb en Lluis Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor, ens varen continuar regalant peces al mes pur estil calellenc. L’ambient més taverner possible es va donar quan es varen posar a cantar els dos grups, o els tres, o tothom junt. Varen triar una de les peces que més m’agrada, “El clavel”.
Va ser un moment molt maco, mai viscut fins al moment. Per una banda, en Jordi Rubau amb en Lluis Bofill cadascú amb la seva guitarra, per altre banda, en Pere Molina, en Xavi Jonama i en David Menor i per l’altre en Xiqui amb en Jordi Grau i la Silvia.
Que em costarà d’oblidar aquest gran moment!!.
Per acabar, varen demanar la presència d’en Victor, tenor dels Llops de Mar per acabar d’arrodonir la xefla. Va ser un dia molt complert, carregat d’emocions, de bons moments i com no, d’havaneres.
No podia marxar de Calella sense passar pel Restaurant Les Voltes, on com cada any acabàvem la cantada amb en Càstor. Un any més allà es combreguen tota una sèrie de músics que no paren d’interpretar peces, ja siguin mexicanes, cubanes, argentines, etc.
Aquest any també ho vaig fer, però el meu cap estava en un altre lloc. Son molts moments viscuts, molts records, moltes coses apresses i encara més per aprendre, llàstima que el mestre ha de ser altre.
Com cada any en arribar a casa em va costar molt poder dormir, l’emoció de tot el dia, tots els companys trobats, i el record d’aquell dia fan que el cap no pari de gaudir d’aquells bon moments.
Al dia següent havíem quedat a l’hotel Sant Roc doncs la Fundació Ernest Morató feia entrega dels premis “A ritme de 2x4”.
Aquest anys anaven destinats a:
- Radio Hospitalet de l’Infant “per la seva difusió de l’havanera i del cant de taverna.”
- Josep Bastons “Intèrpret i compositor de mes d’un centenar de temes que formen part del repertori de tots els grups d’havaneres actuals".
- Càstor Pérez Diz: “Intèrpret, compositor, impulsor i dinamitzador del gènere. Estudiós de l’havanera i autor de diversos treballs. Va formar part de les formacions Port-Bo, Caobana, Duet, L’Empordanet i Cubacant”.
Va ser un acte molt emotiu, sobre tot quan en Pau va sortir acompanyat de la Sílvia i en Félix a recollir el premi atorgat a en Càstor Pérez. La Sílvia va dir unes paraules molt certes. Jo només em permeto dir que al Càstor del que varen parlar alguns membres de la trobada no l’he conegut mai, al que jo vaig conèixer pel que es veu, és igual al que coneixia la Sílvia i vaig descriure a l’escrit que vaig fer d’ell i que trobareu a la secció noms.
La trobada va acabar de la millor manera que podia fer-ho, cantant! i no podia ser altre peça que "Vestida de nit".
Us deixo unes quantes imatges del meravellós dia que varem passar.
Si hi vares participar, gràcies per ser-hi!.
Si no ho vas fer, t'esperem la propera!.
Aquest mes de Juliol ens permet anar tot sovint a escoltar havaneres. Si en voleu un altre de compartida us informo que el proper dissabte a dos quarts d’onze estigueu al Cavall Bernat de Platja d’Aro, la cantada fa molt bona cara, Bergantí, Cremats i Cubacant.
Salut, Força i havaneres a dojo!.
Estem d'aniversari, com ja sabreu molts de vosaltres, la cantada de Calella coincideix amb la creació del bloc i per tant, permeteu-me que us feliciti a tots i cadascun de vosaltres pel vostre suport i recolzament, i com no, per ser-hi. Son molts els noms pròpis que en formeu part, alguns els podria dir, altres, sé que no, per tant, a tu qu ehi ets, gràcies i per molts anys!.
Com us he dit altre vegada, aquest any ha estat dur, hem patit una pèrdua molt forta, i ens tenim que aixecar, no esta sent fàcil, però tots units fem força. Hem començat projectes nous heretats preciosos, que sense la vostra ajuda no hagués pogut tirar endavant.
Un any més molts de vosaltres m'heu ajudat a tirar endavant, com ja us podreu imaginar, el meu principal recolzament és de la Cris, la resta m'arriba de molts de vosaltres que cada cop m'encoratjeu. Per tant ja veieu que nosaltres també formem un singular "tercetu", si falla algú, això no sonara com desitgem.
Aquest any hem ampliat la difussió a través de: Twitter, Facebook, Youtube i Myspace. A la part superior dreta del bloc hi teniu els enllaços per si ens voleu seguir a través s'alguna d'aquestes xarxes.
També teniu la opició de fer-vos seguidors del bloc, ja en som 28, ens faltes tu per fer més gran la rotllana.
A la xarxa s'ha creat noves pàgines webs i d'altres blocs relacionats amb el gènere, us recomano que els visiteu i així farem més gran i mes fort el nostre gènere. Als nou vinguts us demano, que tracteu al gènere amb molt de carinyo, no tot s'hi val!
Pels enamorats dels números, us en facilito uns quants.
37 Cròniques.
475 Havanerus a la llista de distribució.
5.000 Fotografies.
11.000 Usuaris.
20.000 visites al bloc l'últim any.
32.000 págines visitades.
475 Havanerus a la llista de distribució.
5.000 Fotografies.
11.000 Usuaris.
20.000 visites al bloc l'últim any.
32.000 págines visitades.
Calella de Palafrugell, com cada primer dissabte del mes de Juliol, acull la 45º Cantada d’havaneres amb un gust agredolç pels havanerus. Per molta gent, aquest primer dissabte del mes de Juliol, a Calella hi havia festa i de la grossa. Per a uns quants Havanerus, a part d’anar predisposats a gaudir d’una bonica cantada, se’ns feia inevitable sentir més enllà, recordar cada vers, cada estrofa, cada nota, cada acord, cada paratge, cada racó, cada volta....
Si, trobem a faltar i molt a una de les persones que més ha dignificat l’havanera i que més a treballat per la seva divulgació, en Càstor Pérez Diz. Sovint el trobem als acords o fins i tot a les estrofes d’una preciosa havanera, o cantant en una d’aquelles voltes tan maques que te Calella.
Aquest any, la cantada està dedicada als cent anys del periodista Carles Sentis, als cinquanta anys de la Associació d’amics de Calella i al “Savi de l’havanera” en Càstor Pérez Diz. Jo anava molt emocionat, anava predisposat a gaudir d’allò més, però em conec i sé que quan la Sílvia trepitges l’escenari, hauria de controlar les emocions.
A la cantada no podia anar amb millor companyia que amb la Cris i amb un bon amic, en Pere, i una amiga, ja no sols seva, la Rosa. Allà, ens varem trobar només arribar amb dues persones a les que admiro el seu esperit per venir a compartir amb nosaltres la cantada d’havaneres.
Van venir junts, van fer més de mil kilòmetres, en Alfonso que ve de Galicia i l’Alberto que venia d’Astúries. Aquests dos companys tenien certs neguits referents a les havaneres i al fet de continuar amb les cançons de taverna i cançons marineres tan arrelades a nosaltres. Varem remullar la trobada i varem estar xerrant una bona estona. No sé com agrair-vos el llarg desplaçament. Espero que us emporteu un boci de la nostra cultura, la nostra forma de ser, i com no, una mica de les nostres havaneres. Ens van regalar una preciosa peça de porcellana de Sargadelos amb el nom “Ondas do mar”, i una ampolla de Albariño, caram quins records.
Em vaig emocionar, és un detall que mai oblidaré. No em puc creure que aquesta gent hagi fet tants kilòmetres per venir a gaudir de les Havaneres, i menys, que tinguin un record per nosaltres. Espero haver-los complagut, volia que visquessin l’havanera en el estat més pur que avui es pot trobar, no sé si ho vaig aconseguir.
Desprès de remullar la trobada, varem baixar a la platja del Port-Bo quan tot just començaven les proves de só de la Sílvia Pérez Cruz, caram, si abans hi penso, abans me la trobo. En aquell precís instant vaig escoltar per primera vegada la cançó “11 de novembre” amb lletra i música de la Sílvia i que li va composar a en Càstor el dia que aquest ens va deixar.
Com molt bé descriu ella, es molt curteta, impulsiva, i fins i tot fa “vèrtic”. Em va fer molta il·lusió veure aquella mirada i sentir-la bé, feliç i emocionada per l’esdeveniment que s’estava preparant.
El dia començava fort, moltes emocions i encara tot viure i veure. Ens varem dirigir cap al Canadell per anar a escoltar la cantada prèvia que com cada any es cel·lebra. No per ser prèvia per categoria, ans el contrari doncs aquest any, si no fos pels problemes de só, hagués estat quasi al nivell de la cantada de nit.
Aquest any, els grups encarregats d’amenitzar la cantada varen ser:
- El taper.
- L’Empordanet.
- Cubacant.
Quan varem arribar varem gaudir de les bones havaneres del grup El taper. Tot i que mentre aquest grup palafrugellenc interpretava les cançons, varem aprofitar per anar saludant a tots els companys que allà es trobaven. Recordo la interpretació de “El camisón de Pepa”, una peça molt bona i molt divertida que feia moure malucs a tots els assistents.
Hi havia un grapat de companys apart dels que inicialment ens varen acopanyar, recordo l’Isabel amb en Joan, la Sílvia, la Teresa i en Lluis, Toni i la Rosa, l'Alfons i la Ció, la Marina i el seu company, l’Anna i en Francesc, la Mari Carme i un munt de familiars dels havanerus amb ells inclosos. Gent que se’m va presentar com la Montse i fins i tot gent que el seu rostre m’era conegut però que no vaig gosar a saludar per por a equivocació. Es cert que alguna cara vaig trobar a faltar com la d’en Jordi i la Maria Jesús. Companys, aquest cop sóc jo qui us posa la falta. Us en destaco del moment la il·lusió que sempre transmet l’Anna quan ens troba amb aquells gestos tan seus i que esdevenen tan nostres.
Ara tocava el torn de l’Empordanet amb en Lluís Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor. Una presentació ben oficial del grup i davant dels seus incondicionals.
Permeteu-me una petita, però alhora molt seriosa crítica, espero que constructiva. Em sap greu dir-ho, però potser així es posa remei, o al menys, els tècnics hi posen el que cal per que la cantada soni com cal. Els mitjans ja son bons doncs Sonostudi te uns equips molt i molt bons.
Per tant us he de dir que el so quan cantava l’Empordanet va ser un desastre, em sap greu, però va fer que el grup s’escoltés molt malament. No podíem gaudir de la cantada, ells ho intentàvem, però jo patia més per ells que estar pendent de la cantada. El grup va fer mal fet de no queixar-se prou, i nosaltres de no dir-ho amb prou insistència.
Quan podíem gaudir del so, alhora gaudíem de la molt bona actuació. Ganes en tenien, actitud també, per tant només els calia que el so funcionés com s’esperava.
El darrer grup de la cantada prèvia va ser Cubacant, un grup que s’estrenava a la cantada de Calella. Ells van començar diferent, en Xiqui, al igual que anteriorment en Pere Molina, no s’escoltava, i just al començar la segona peça, va aturar la cantada demanant que es solucionés el problema. Llavors va aparèixer el responsable del so, en Jofre, va actuar ràpidament, va canviar un micròfon, dos fils i la cantada va ser un altre.
Ara sí que podíem gaudir de valent de la cantada de Cubacant. Van tornar a regalar-nos el joc de veus del qual disposen, i varen fer unes interpretacions que jo mai els havia escoltat. Podria dir que és la millor cantada que els hi he escoltat i això que tot just comencen. Us en destaco la combinació que varen fer la Neus i en Jordi Rubau, una interpretació excepcional del “Veinte años”.
També la combinació quan es varen quedar solament en Xiqui, els Jordi’s i l’Enric. Aquest joc de veus els dona un caràcter diferencial que us vull destacar. Arribava l’hora de sopar, i aquest any, varem decidir anar entrant al recinte de la cantada per tal d’estar tranquils, a lloc i només esperant el inici de la cantada, en definitiva per anar sense pressa. Varem poder anar valorant com havia anat la prèvia, ara que ja estàvem més tranquils, en un paratge formidable, i envoltats d’havanera.
A mi m’agrada escoltar la cantada des de la sorra, com ho he fet sempre, amb el vaivé de les onades, la veus dels Havanerus gronxant les onades i veient les estrelles, que avui hi ha una que llueix més que les altres.L’escenografia era molt senzilla però Calella no necessita més, una sèrie de llums de colors i uns petits cartellets feien un marc immillorable. El paratge per si sol en té prou, si l’acompanyem de tota la gent que s’hi trobava, les barques aplegades prop de l’escenari, un moltes, moltes, moltes senyeres.
Els primers en formar part d’aquest meravellós marc de l’escenari de Calella varen ser l’Anna Boadas, presentadora de l’esdeveniment i en Xicu Sánchez Carcassés director artístic i co-presentador de la cantada, Trobo que l’Anna ho va fer molt amè, portava la lliçó apressa, i va fer que la presentació esdevingués molt particular. Quant a en Xicu Sánchez Carcassés no puc dir mes que és un gran presentador que coneix als grups tan com ells mateixos es coneixent i si hi ha algú que pot presentar l’esdeveniment més important de la temporada, sens dubte és ell. Gràcies Xicu per fer de la cantada d’havaneres més important del país un esdeveniment tan familiar.
El grup Port-Bo ja es dalt de l’escenari, en Carles, Fonsu i Mineu no paraven de riure, fent bromes i esperant que els presentador se’ls deixessin començar. Bufava una mica de garbí fet que feia que els Port-Bo quedessin una mica despentinats, però res important per aquest “tercetu” que ja esperaven començar per la primera que va ser “Al pirata Joan Torrellas” amb lletra i músuica d'en Carles Casanovas. En Fonsu va fregar l’excel·lència.
La segona peça va ser “Calavera” o com diuen fora de Calella “De colores”. Aquesta havanera és de les que més m’agraden a part d’antiga pel sentiment que s’hi posa en la interpretació, tot i que aquesta és una versió més, doncs al ser tant antiga l’he escoltat amb diverses lletres i no sé ara quina m’agrada més, tot i que quan a interpretació, com la que he escoltat a la taverna de Calella cap.
La tercera peça va ser “A prop del mar” amb lletra i música de l’Antoni Mas i que dona nom al darrer disc del grup empordanès, en aquell cas amb la col·laboració de la Nina. Crec que ha estat la millor interpretació de la peça que els he escoltat. Celebro el coratge de fer un tema que tot just l’acaben d’estrenar i així donar-nos a conèixer les noves creacions que es fan en el món de l’Havanera.
La quarta de la seva actuació, una peça mexicana de principis de segle escrita per Adolfo Fernández Bustamante i música de Alfonso Esparza Oteo “Un viejo amor” on en Carles Casanovas ens va regalar un “solos” per guardar en un raconet dels nostres records. Us voldria recordar que per escoltar a en Mineu Ferrer, baríton del grup, només cal que pareu bé l’orella i escoltareu la dolça veu d’aquest empordanès.
La darrera de la nit del grup calellenc, va ser una masurca escrita per en Carles Casanovas i musicada per en Josep Bastons, “Pescador de canya”. Una peça amb un ritmet típic de masurca molt jove, gronxadís i que fa preveure que serà un dels èxits de la temporada.
El segon grup de la vesprada son “Els pescadors de l’Escala”. Un dels grups més antics del mon de l’havanera, amb 46 anys d’història. Els seus components son: Quim Mas, Albert Prat, Jordi Cabarrocas i Josep Cruanyes.
La primera peça que varen fer està escrita i musicada pel director artístic i acordionista del grup, l’Albert Prat “Encís d’amor”. Una bonica lletra acompanyada per una molt bona interpretació. Per mi la millor de les quatre peces que ens varen regalar. El darrer any, aquest grup de l’Escala va afegir la veu d’en Josep Cruanyes per tal de cobrir la corda que va deixar en Joan Sureda després de la seva forçada retirada.
La segona peça que ens varen regalar va ser la clàssica “Allá en la Habana” de la que en desconeixem l’autor. Com a tercera peça, varen triar per regalar-nos la bonica havanera escrita pel poeta menorquí Tòfol Mus i musicada pel mestre de l’havanera Josep Bastons “Lluna Plena”. En destaco que el grup escalenc va fer una interpretació totalment “salada” al mes pur estil illenc.
La quarta va ser una de nova creació escrita y musicada per una persona que desconec, en Jose María Gutierrez, i el títol de l’havanera castellana es: “Sabes a libertad”. En Quim ens va poder regalar una molt bona interpretació de la qual en destaco la seva preciosa veu. La darrera que van interpretar va ser “Escolta es vent” amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i la música del mestre Jose Luís Ortega Monasterio.
Aquest any no hi ha hagut esperes llargues, només la mitja part de la cantada que només va durar tres minuts pels anuncis que es veien a televisió. Arribaven els moment més emotius de la nit, la actuació de la Sílvia Pérez Cruz per tal de recordar encara que sigui amb dos cançons al seu pare, en Càstor Pérez.
La primera peça que ens va regalar es una preciosa cançó anomenada “onze de novembre”, i en va fer una interpretació com la caracteritza, plena d’amor i sentiment vers allò que ell li va ensenyar.
Deixeu-me que us escrigui el que la Sílvia li deia, doncs avui ho diuen tot:
“amb l'ànima enredada a les voltes de Calella,
de mirada gallega i accent d'empordanet petit,
el cor li batega
com punys que repiquen sobre taules
d'una taverna antiga i eterna.
Seductor Atlàntic de pell mediterrània,
mans nobles, plenes de pessigolles,
cordes de guitarra
ansioses de ballar
amb els seus dits sense pressa.”
Lletra i música: Sílvia Pérez Cruz.
Després va pujar a l’escenari en Lluís Bofill, un noi especial, alumne avantatjat del nostre benvolgut amic Càstor. Ell, amb aquelles mans tan especials que el caracteritzen, va acompanyar la Sílvia en la interpretació de la peça que ara fa tot just un any, interpretava ella en aquell mateix lloc amb Càstor, Vestida de Nit.
El sentiment que hi va posar en la interpretació passaven dels fils de la microfonia directament als nostres cors per remoure’ls, i extreure’ns rialles, llàgrimes, emocions, records.... Encara em dura l’emoció, només recordar-ho encara se m’humitegen els ulls.
El grup Boira va ser el quart en pujar a l’escenari amb el precedent de la Sílvia que penso que els va anar molt bé, doncs varen continuar sorprenent. El grup és el menys conegut de tots els que actuaven, però això no vol dir que fos el que tenia menys nivell, ans el contrari. Ja fa dies que anava darrera de la seva agenda per tal de coincidir i veure el que amb el seu treball discogràfic em feia preveure.
Us he de dir que disposo d’alguns dels seus treballs i dels dos primers en destaco peces puntuals, però del darrer treball “La mar de dins” els destaco tots, doncs estan molt ben treballats i fets amb molta cura i amor vers el gènere. La tria de peces la va encapçalar "La barca abandonada" amb lletra d’en Josep Maria Ministral i música del mestre Salvador Dabau.
Us vull destacar tant en aquesta peça com en la resta, el magnífic treball d’en Toni Castell l’acordionista del grup. Treballa molt bé amb les dues mans regalant-nos uns vells acords. Pocs son els acordionistes que fan treballar les dues mans, i com podreu observar, pocs son els acordions que transmeten molt més que música. En Toni ho va aconseguir, i no vull deixar passar l’escrit per felicitar-lo per la bona tasca que fa.
La segona havanera i també coneguda va ser “Ulls verds”, lletra d’en Josep Miquel Servià i música d’en Ricard Viladesau. Els nervis anaven baixant, com molt bé ens va recordar en Jordi Carulla, -tenor del grup- no tenen la sort de venir massa per aquestes contrades. Veient la música que porten dins em sobta que no vinguin més per aquestes comarques. Segurament el fet de cobrir les terres de ponent fa que tinguin poc espai a l’agenda per venir cap a les zones marítimes. Tan de bo tinguem la sort de tornar a gaudir d’aquestes meravelloses veus.
La tercera havanera i recordant a la lluna, que aquella nit no va aparèixer, i a en Càstor que si que ho va fer, i en diverses ocasions, va ser “Luz que brillas” de la qual en desconeixem l’autor. Quin goig de peça, quina interpretació més dolça ens van regalar el Boira. Si teniu ocasió gaudiu dels moviments d’en Ramon Vergés amb la seva guitarra, és pur sentiment i de nou en Toni Castell amb els seus solos d’acordió.
La quarta peça una de les més boniques d’en Carlos Cano “Habaneras de la Habana” i en la que més participació hi trobo de tots els components del grup. Per una part i com a primera veu tenim la d’en Jordi Carullla, amb un timbre dolç i un color ideal per l’havanera. La segona veu va a càrrec del que toca la guitarra i prepara la majoria dels arranjaments del grup, en Ramon Bordes. Una veu molt peculiar que us la descric com tavernera, amb molt bona afinació i molt de sentiment. Com a tercer component tenim l’Enric Bardina, que amb la seva aportació vocal fa que les veus sonin plenes, juntes, rodones i com una de sola. Cobreix la corda de baix. I per acabar, i que en aquesta peça hi trobem un lluïment fent tremolar l’acordió com pocs, en Toni Castell, un mestre d’aquest aparell musical.
La darrera peça que ens varen regalar està escrita per en Jordi Carulla i musicada per en Ramon Bordes “Quan ella mira”. Penso que ha estat de les millors de actuacions de la nit. El que tinc clar és que va ser la revelació de la nit, el grup que més va destacar donat el seu anonimat per molts dels assistents. Boira, per molts anys i gràcies per la magnifica cantada que ens heu regalat.
El quart grup dels vespre i el que tancava la cantada va ser Peix Fregit, un altre dels que no hi podien faltar. La presentació d’en Xicu Sánchez Carcassés ja ho deia tot, un grup amb un bagatge inigualable. Un grup en el qual la seva primera veu, en Pep Nadal no para de crear noves peces per tal d’aportar frescor al gènere. La primera peça, una escrita per en Pep Nadal, “El meu veler”. Una bona aposta per començar la seva actuació.
La segona peça va ser una de ben popular i molt coneguda pels assistents “A la orilla de un palmar”. D’aquesta peça en podreu trobar diverses versions com la que segur també heu escoltat amb el títol de “A la sombra de un palmar”. No queda clar que sigui una havanera mexicana, però tampoc que no ho sigui, per tant, i respectant sempre, de moment ens quedem en que coneixem dues lletres i les dues amb prou sentit com per ser considerades. El bon creixement musical del grup es fa palès any rere any amb les noves aportacions que ens regalen fet que fa que siguin dignes continuadors de l’havanera catalana.
La tercera peça amb lletra i música d’en Ricard Viladesau va ser “Rosa dels vents”. Una molt bona selecció, un bon regal per les nostres oïdes. Trobo que el Peix Fregit és el grup que la treu més bé. En Pep Nadal ens regala tots els ventalls que ofereix la seva veu, des de les notes més greus fins a les més altes sense arribar a quedar amb una veu forçada que distorsiona la resta. Quan a en Jordi Tormo, tercera veu del grup, ens regala, en peces com aquesta, una tercera veu per baix que arrodoneix les peces com ningú. I en Norbert Torrecillas, que també ens aporta un magnífic sentiment per l’acordió i alhora ens regala la seva veu que aconsegueix donar frescor.
La quarta peça, torna a ser una peça cubana, composada als anys 30 per en Miquel Matamoros, “Lágrimas Negras”. Amb aquesta varen donar una mica de ritme a la vetllada doncs les peces que es van triar en aquesta edició, tot i ser molt bones, si que trobo que els hi va faltar una mica de frescor i ritme (tot i que ja sabem que l’havanera te el ritme que de de dos per quatre, però encara així podem aconseguir més balanceig de malucs si ens ho proposem). La darrera peça va tornar a ser una de clàssica, molt antiga i de la qual en desconeixem l’autor “Salió de Jamaica”. Bona actuació del grup Peix Fregit, bones veus, bona sintonia i una excel·lent musicalitat.
Ja acaba la 45º cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell però abans toca cantar les dues darreres peces, “La bella Lola” i “El meu avi”. El toc de color el varen aportar les més de 30.000 persones que es van apropar fins a Calella per veure in-situ la cantada. Gràcies a tots venir a gaudir d’un esdeveniment tan important dintre de la nostra cultura catalana, va ser una festa formidable.
Ja som al voltant de la mitja nit i ara comencen les cantades taverneres per diversos locals de Calella. Altres anys m’ha passat que volia anar a fer fotogràfies de tots els grups, i em trobava que era molt complicat arribar als locals i era impossible poder gaudir com cal. Aquest any vaig decidir basar-me en tres grups que van acabar sent cinc o sis actuacions diverses.
Primer de tot varem passar per la millor taverna de Calella, “la bella Lola”. La confiança feia que ens trobéssim com a casa i això no ho te altre local. Allà hi actuaven: Cubacant, L’Empordanet i la Sílvia Pérez Cruz. Els primers en actuar varen ser el grup Cubacant, amb la Neus, en Xiqui, en Jordi Grau i en Jordi Rubau en el més pur estil “Havaneru”. Després va actuar el duet Arjau, amb en Jordi Grau i Jordi Rubau, regalant-nos entre altre peça “Cádiz”.
Varem sortir una estona per no perdre’ns la actuació del grup Peix Fregit, que un any més actuaven al Restaurant Tango. Entre altre peça allà vaig escoltar la rumbeta que en Pep Nadal li ha escrit a la memòria d’en Càstor Pérez “Per tu Càstor”.
Després vaig anar a veure els Port-Bo a Ca la Raquel, local on abans en trobava “la bella Lola” i allà en Carles, Fonsu i Mineu regalaven als assistents la versió més tavernera d’aquest grup calellenc. No hi cabia ni una agulla, jo amb prou feines vaig poder entrar per gaudir de les seves cançons i poder fer quatre fotografies.
No em podia quedar massa estona, no per ganes si no per que hi havia molta gent que hi volia entrar i amb les dimensions del local no és qüestió de col·lapsar-ho. Vaig pensar que jo havia tingut la sort de gaudir d’aquestes meravelloses veus en altres ocasions i si “tot va com ha d’anar” en tornarem a tenir, per tant vaig voler que la gent que no podia entrar, encara que fos un, ocupés el meu lloc.
Vaig tornar a la taverna la bella lola, doncs per capacitat és el mes gran i per tant no hi tants problemes d’aforament. En arribar em vaig trobar en plena actuació de la Sílvia Pérez.. Estava amb el seu germà en Pau, cansat i esgotat per les emocions del dia però segur que gaudint de la meravellosa actuació de la seva germana. La Sílvia ens va regalar una de les peces que ningú ja li podrà prendre, “Alfonsina y el mar”. Com deia en Càstor, “peça que canta la Sílvia, peça que es fa seva, i després per molt que l’escoltis en altres veus, costa trobar un altre que la superi. Fa les peces tan seves que en escoltar-les en altres veus se’m fa inevitable entrar en comparacions”.
I per arrodonir-ho, el grup L’Empordanet amb en Lluis Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor, ens varen continuar regalant peces al mes pur estil calellenc. L’ambient més taverner possible es va donar quan es varen posar a cantar els dos grups, o els tres, o tothom junt. Varen triar una de les peces que més m’agrada, “El clavel”.
Va ser un moment molt maco, mai viscut fins al moment. Per una banda, en Jordi Rubau amb en Lluis Bofill cadascú amb la seva guitarra, per altre banda, en Pere Molina, en Xavi Jonama i en David Menor i per l’altre en Xiqui amb en Jordi Grau i la Silvia.Que em costarà d’oblidar aquest gran moment!!.
Per acabar, varen demanar la presència d’en Victor, tenor dels Llops de Mar per acabar d’arrodonir la xefla. Va ser un dia molt complert, carregat d’emocions, de bons moments i com no, d’havaneres.
No podia marxar de Calella sense passar pel Restaurant Les Voltes, on com cada any acabàvem la cantada amb en Càstor. Un any més allà es combreguen tota una sèrie de músics que no paren d’interpretar peces, ja siguin mexicanes, cubanes, argentines, etc.
Aquest any també ho vaig fer, però el meu cap estava en un altre lloc. Son molts moments viscuts, molts records, moltes coses apresses i encara més per aprendre, llàstima que el mestre ha de ser altre.
Com cada any en arribar a casa em va costar molt poder dormir, l’emoció de tot el dia, tots els companys trobats, i el record d’aquell dia fan que el cap no pari de gaudir d’aquells bon moments.
Al dia següent havíem quedat a l’hotel Sant Roc doncs la Fundació Ernest Morató feia entrega dels premis “A ritme de 2x4”.
Aquest anys anaven destinats a:
- Radio Hospitalet de l’Infant “per la seva difusió de l’havanera i del cant de taverna.”
- Josep Bastons “Intèrpret i compositor de mes d’un centenar de temes que formen part del repertori de tots els grups d’havaneres actuals".
- Càstor Pérez Diz: “Intèrpret, compositor, impulsor i dinamitzador del gènere. Estudiós de l’havanera i autor de diversos treballs. Va formar part de les formacions Port-Bo, Caobana, Duet, L’Empordanet i Cubacant”.
Va ser un acte molt emotiu, sobre tot quan en Pau va sortir acompanyat de la Sílvia i en Félix a recollir el premi atorgat a en Càstor Pérez. La Sílvia va dir unes paraules molt certes. Jo només em permeto dir que al Càstor del que varen parlar alguns membres de la trobada no l’he conegut mai, al que jo vaig conèixer pel que es veu, és igual al que coneixia la Sílvia i vaig descriure a l’escrit que vaig fer d’ell i que trobareu a la secció noms.
La trobada va acabar de la millor manera que podia fer-ho, cantant! i no podia ser altre peça que "Vestida de nit".
Us deixo unes quantes imatges del meravellós dia que varem passar.
Si hi vares participar, gràcies per ser-hi!.
Si no ho vas fer, t'esperem la propera!.
Aquest mes de Juliol ens permet anar tot sovint a escoltar havaneres. Si en voleu un altre de compartida us informo que el proper dissabte a dos quarts d’onze estigueu al Cavall Bernat de Platja d’Aro, la cantada fa molt bona cara, Bergantí, Cremats i Cubacant.
Salut, Força i havaneres a dojo!.
