dimarts, 6 d’octubre de 2009

3

Port-Bo a Barcelona, l'Esquerra de l'Eixample, 4 d'octubre.

L’Esquerra de l’Eixample va demanar més cadires a la dreta, per que tothom estigués assegut per escoltar als Port-Bo.


Caram nois, quin goig de cantada. Ara feia dies que no tenia aquestes sensacions, i no sentia el fet de no poder escriure per falta de paraules.
Aquest cop la culpa l’ha tingut els Port-Bo. Si nois, ells han estat els culpables de que gaudíssim de Les Havaneres d’aquesta manera tan fantàstica.
Cerco tot un seguit d’adjectius per descriure l’esdeveniment que vaig viure, veure i escoltar, diumenge al vespre.
Tots els ingredients hi eren. Tots en la seva justa mesura, com poques vegades.
Aquesta cantada, també la guardo en un racó, per repetir-la si puc l’any vinent.
Els Port-Bo ja l’han fet durant dotze anys......
Aquest ha estat el segon cop que he escoltat havaneres a Barcelona. Si, en el primer, m’hi va coincidir un molt bon grup, però no va acompanyar el paratge, -tot just és l’escrit de la darrera cantada per les Festes de la Mercè- aquest cop, tot ha sortit bé, paratge, sonorització, tria de caçons, companyia.....que més es pot demanar a una cantada d’havaneres?.
Doncs bé, la cantada es va endarrerir com ja he dit al principi doncs els organitzadors van voler posar més cadires per gaudir de l’acte.
Aquest fet el vaig aprofitar per parlar amb algun membre del grup, alguns companys i seguidors del blog.
És un fet poc habitual, el veure que uns organitzadors es juguen endarrerir la cantada per oferir més cadires als assistents.
Menys mal que hi varen posar un bon grapat més de cadires, doncs la gent que s’hagués quedat en peu hagués esta superior a la que estava asseguda.
Fins i tot, aquest endarreriment va ser respectat per la gent en veure que era per un bon fi.
El públic de la cantada estimava l’havanera, estimava els Port-Bo i ho feien palès en totes les peces que el grup interpretava.

Port-Bo, d'esquerra a dreta, Mineu Ferrer, Fonsu Carreras i Carles Casanovas.

En Carles, Fonsu i Mineu, ens varen regalar una cantada, que no sempre tindrem la sort de repetir, doncs, com ja he dit altre cop, tots els ingredients han de estar barrejats en la seva justa mesura, i aquest cop, tot va sortir rodó.
Ells van estar fantàstics, un cop més, els Port-Bo varen demostrar el perquè de tot plegat.
Unes veus plenes, fortes, amb molt de sentiment i amor vers l’havanera.
La tria de peces va acompanyar a que tot això fos possible.
Interpretaven tan peces contemporànies com clàssiques.

El gènere necessita que no es perdin les peces clàssiques, doncs avui en dia, quasi tots els grups volen fer peces contemporànies. I clar, les clàssiques es deixen de fer, i això no ha de ser així.
Ni al cent per cent clàssiques, ni al cent per cent contemporànies.
S’ha de fer una barreja adient al públic i regalar peces noves acompanyades de les clàssiques, com molt bé va fer el Port-Bo.

Els Port-Bo, en un moment de la cantada

Si nois, avui us semblarà que toca ensabonada, però no es així. Simplement "toca" el que he vist, el que he viscut, el que m'han transmès, el que he gaudit en aquesta meravellosa cantada.
Us puc anomenar totes les peces que varen fer, però us en faré un resum.
A la tria de peces antigues, de les anomenades clàssiques, tenim dos tipus, les més antigues, antigués, com “Cuando la noche”, “La nave”, “Mi madre fue una mulata”, per posar un exemple.
I les més recents, tot i que avui en dia, ja comencen a ser peces clàssiques com “La gavina”, "Cala Montgó”, “La Balada d’en Lucas”.
Després de tot això, ja tenim les contemporànies, les mes recents, i que la gran majoria de grups fan en els seus repertoris com per exemple, “La taverna”, "Busca’m a l’Empordà”, "Jo sé una havanera”, “A cau d’orella” i “Lola la tavernera”.
Per cert, moltes d’aquestes peces estan escrites per un dels components del grup, el mestre Carles Casanovas.

Doncs perquè us feu una idea, el Port-Bo va interpretar totes aquestes peces que us he mencionat, afegint la sardana, “Cap de Creus”, el bolero, “No sé”, el xotis “La botiguera”, i una de les peces amb un missatge que tan m’agrada repartir i repetir dia a dia, “El canó de Palamós”.
Si nois, feia dies que no gaudia tant. Tan en qualitat com en quantitat, i això es difícil de aconseguir, però els que allà ens trobaven, ho varem aconseguir.
La complicitat del grup amb la gent era impressionant, els gestos, les mirades.....
Especialment alguna que ens enviava el mestre Carles Casanovas als que estaven a les primeres files, o als que seiem al terra.


El cremat, no hi podia faltar

Hi ha un moment, que mai oblidaré, -espero i desitjo que el següent comentari no ofengui a ningú, doncs parlaré d’una persona que justament amb la mirada, no podia fer gaire cosa-.
En aquells moment en que la compenetració grup-públic arribava a un moment àlgid, em donà per mirar enrere, estàvem asseguts a la part dreta de l’entarimat, al terra, doncs no teníem cadires, i crec que podíem veure a molta gent sense que aquests ens veiessin.
La mirada d’una persona em va cridar molt l’atenció, si nois, recordo que era una mirada perduda, que entonava totes les peces que el grup cantava, i encara ara, la recordo amb molta alegria entonant les cançons.
Inicialment no em vaig donar conta, i li vaig comentar a la Cris de la facilitat que tenia aquella persona per saber les lletres i lo feliç que era cantant-les. Fins que la Cris em va assenyalar que era invident, portava un gos pigall al seu costat, però des de la meva posició, no l’havia vist, per tant, ara justificava aquella mirada perduda.
Va ser un moment tendre, d’emoció, de compenetració entre un grup d’havaneres i una persona que no podia gaudir de la visió, però que gràcies a la música, gaudia de les meravelloses veus dels Port-Bo.
A les cantades dels Port-Bo sempre, o quasi sempre, trobareu que es donen pinzellades de on venen les peces que es fan, de qui les ha composat, o fins i tot d'on les cantaven de petits, o d'on les varen aprendre.
En Carles Casanovas, ens regalava peces com “Cuando la noche”, i en la explicació ens va dir que aquesta peça, ells la van extreure de una gravació feta a Can Patxei.

Imatge extreta de El Periódico de Catalunya

Can Patxei, era una taverna que hi havia a Tamariu. Era l’escenari preferit d’en Abelard Rodriguez "Abelardo", Joan Deulofeu "es Ninyo" i Josep Puig "l’Hermós".
Com ens va explicar en Carles Casanovas, en aquesta taverna hi havia cartells que potser ni els millors publicistes d'avui en dia hi podrien pensar, com per exemple:

“English spoken tan poken que no ens aclarirem”.
I d’altres que menciona el periodista Xavier Febrés en un escrit al Periódico de Catalunya com:
“Ici on parlé français com si com sa, com si diguéssim mig figa mig raim”.

Companys, avui el Port-Bo m’ha deixat sense paraules i per arrodonir-ho, ens varen dedicar “Mi madre fue una mulata" -y mi padre un guardia “sivil”-, gràcies Carles!..
..
Hi havien dedicatories a dojo....Semblava una cantada d'havaneres a la carta.
Ja ho veieu, el paratge, el grup, la tria, tot era perfecte...
Ui, perdó companys, no us en he parlat de la companyia, millor dit, ho he deixat per el final.

I és un ingredient força important.
Doncs bé, un cop més, i per molts anys, la Cris, i aquest cop varem ampliar una mica les amistats.
A la cantada ens varem retrobar amb la Sílvia, l’Anna, en Francesc, l’Isabel, en Joan, la Susanna, l’Artur i dos nous companys, la Rosa i l’Antoni.

Aquests dos últims varem tenir “la barra” de venir a presentar-se, -ja us val-, quina vergonya em vares fer passar Antoni!.
Nosaltres, aprofitem les mitges parts per comentar història, i histories de les havaneres, i aquest parell, amb molta educació, se’ns va presentar....
I tant que si nois, no ho dubteu mai.

Companys, gràcies, fem la família una mica més gran i ja veieu que som gent “normal”, oi Rosa!.
A veure si amb aquest escrit aconsegueixo que ens donis la teva opinió, i t’afegeixis com a seguidora del blog, tot i que sé que ens segueixes sense escriure.
Noia, que per vergonya no sigui, que aquí en tenim ben poca, de vergonya, clar!.

Públic de la cantada de l'Esquerra de l'Eixample

Bé companys, quin goig de cantada, llàstima que ja s’acabi.....
Mocadors preparats, i els acords de “La bella Lola” ja surten de la guitarra del mestre Carles Casanovas.
Tot seguit, "El meu avi", la gent, volia més, en volíem un altre, no dèiem la darrera, però en volíem més, i sense dubtar-ho gaire, ens varen interpretar una magnifica peça que se’n titola “El canó de Palamós”.
Aquest cop, les imatges no se si estaran d’acord al que vaig veure, a tot el vaig sentir, a tot el que vaig escoltar a tot el que vaig gaudir, doncs no sabia com contrarestar els “focus”.
Ells estaven molt ben il·luminats, però m’impedien fer bones fotos del grup, el pròxim cop, potser faré un pacte amb el técnic de só, el quart Port-Bo, en Marc Carreras.
Per tant, les millors imatges, les varem trobar des de el lateral de l’escenari, i ens les varem guardar a la retina, doncs a la càmera no varen quedar gaire bé.

Companys, amics i saludats, apunteu-vos la data d’aquesta cantada que segur que l’any vinent, es torna a fer, i val molt la pena veure-la.
I ja ho sabeu, gaudiu de les havaneres, que ja ens en queden poques aquest any.

Per cert, el pròxim dia 10 d’octubre a les 19 hores, es fa a Palamós una cantada benèfica.
Els grups que hi participen desinteressadament son:
Cremats, Morralla, Veus de l'Estany i Norai.
L’objectiu d’aquest concert és recaptar fons per col·laborar amb el CEE Els Àngels en la contractació d’un especialista d’educació musical.
Aquest centre educatiu acull alumnes entre 3 i 21 anys amb necessitats educatives especials derivades de retard o trastorns globals de desenvolupament.
Cal tenir en compte que la música juga un paper molt important en l’àmbit educatiu de persones que presenten necessitats educatives especials.

Així que ja ho sabeu, si podeu, aneu i gaudiu de Les Havaneres....


Dintre de pocs dies, també us informaré de l’esdeveniment que es realitzarà per La Marató de TV3.
Aquest any, i si no m’erro serà el primer cop que es fà, La Marató de TV3 tindrà Havaneres.

Si companys, gràcies a l’esforç desinteressat de la Neus, cantant de l’espectacle Cubacant, i a la col·laboració -també desinteressada- dels grups Arjau, Empordanet, Peix Fregit i Port-Bo, enguany Les Havaneres, col·laboraran amb la Marató de TV3.
Així que ja ho sabeu, reserveu el 13 de desembre per anar al Teatre Mundial de la Bisbal de l’Empordà.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

3 comentaris :

Isabel ha dit...

Hola,

res a dir sobre la cantada, Tony, com sempre has brodat el reportatge. Tant de bo en les poques que queden puguem seguir gaudint d'aquesta qualitat en tots els sentits.

Una coseta: podries dir-me on va sortir l'entrevista als PORT BO? Imagino que és EL PERIÓDICO pel peu de la fotografia, però m'agradaria llegir-la.

Moltes gràcies,

Isabel

Tony ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules Isabel.
Però les cantades no son complertes si, entre altres coses, la comanyia no ajuda....
I en aquesta ho teniem tot!!

Tema Periódico te l'he enviat per missatge privat.

Una abraçada i havaneres a dojo!.

Silvia ha dit...

Hola Nois !

Jo si tinc quelcom que dir de la teva crònica .... de ensabonar res de res, has trasmes tal qual el que varem viure diumenge al vespre, va sortir tot mes que rodo i el millor de tot, la companyia, feia dies que no ens trobavam tots en una cantada dels Port-Bo.

Haveu re si tenim sort i ara que la Rosa ha vist que ets un noi la mar de " normal" s'anima a entrar i fer algun comentari, va Toni ( l´altre )dona-li una empenteta.

Les fotos, genials , malgrat els maleïts focus, que van molt be per la cantada, pero per les fotos ....

Molts petons

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc