dimarts, 12 de juny del 2012

0

Bergantí al barri d'Escodines de Manresa

Benvolguts havanerus.
Un any més el grup Bergantí torna a la seva cita amb la capital del Bages, Manresa. Per mi ha estat el primer cop que els veig en aquest paratge, però havent escoltat el que havia escoltat, necessitava sentir i escoltar havaneres.


Vaig arribar abans d’hora fet que em va permetre fer-la petar una estona amb els companys del grup, amb en Jordi Vilella i amb en Jaume de Castellar, grans seguidor del gènere.
Em varen reafirmar moltes de les darreres paraules que vaig expressar al bloc en el darrer escrit, i varen corroborar que molta gent ja no hi va per que coneix el que hi ha, i reien per que jo vaig fer el pasarell.

 
També varem xerrar de la temporada i lo fluixa que es presenta per a tots els grups en general. Però tot i això, les ganes de fer les coses ben fetes no les perden i les seves hores d’assaig no se las treu ningú, fet que queda reflectit en cantada rere cantada.


Aquesta cantada és de les primeres que fan enguany fet que fa que encara s’hagin de rodar les peces noves, doncs on més  s’empasta i on més s’aprèn es damunt d’un escenari i cantant les cançons.

El grup Bergantí aquest any ens ha regalat el poder gaudir de peces com “Cercant sa tonada”, una bonica havanera -recient sortida del forn- d’en Tòfol Mus i Josep Bastons que ens parla de com aquests dos genis ens composen les cançons.
Us deixo l’enregistrament que vaig fer, prou bo per tal i com estava situat l’escenari, doncs la inclinació era a tenir en compte. Estigueu pendents de la lletra i en trobareu el sentit de les creacions d'aquests dos grans mestres.


Altres peces que ens varen regalar varen ser “la caña dulce” una havanera popular de la que en desconeixem l’autor, però que la gent del barri d’Escodines de Manresa coneixien molt i molt be i varen entonar amb força mestria.

També varen interpretar una peça que només els hi he escoltat a ells i que cada cop m’embolcalla en un pensament melangiós. “La golondrina” una bonica havanera que fins avui no he tingut la sort d’esbrinar més coses curioses com que el seu compositor va ser Narciso Serradell Sevilla, un mexicà nascut a Veracruz, de pare català i mare mexicana.


Aquesta peça ha esdevingut un himne melangiós dintre dels mexicans que acostumen a utilitzar-la en els comiats. Hi ha molta controvèrsia vers a l’autor de la lletra, doncs ens parlen de Jose Zorrilla, Francisco Martínez de la Rosa i Niceto  de Zamacois. Sobre la lletra de de Niceto de Zamacois hi trobem un acròstic fet que a mi personalment em dona més autenticitat a que la creació fos seva. Aquest acròstic ens diu “Al objeto de my amor” pensant entre els musicòlegs i entesos que es refereix a Espanya.

Adónde irá veloz y fatigada
La golondrina que de aquí se va?
Oh!, si en el viento se hallará extraviada
Buscando abrigo y no lo encontrará.
Junto a mi pecho le pondré su nido
En donde pueda la estación pasar
También yo estoy en la región perdido
Oh, cielo santo! y sin poder volar.
Dejé también mi patria idolatrada,
Esa mansión que me miró nacer,
Mi vida es hoy errante y angustiada
Y ya no puedo a mi mansión volver.
Ave querida, amada peregrina,
Mi corazón al tuyo acercaré,
Oiré tu canto, tierna golondrina,
Recordaré mi patria y lloraré. 

Altres peces que varen deixar empremta Bergantí a Manresa varen ser “La sardana de la mar”, “El capità”, "Pescador soc d’una cala”, “la barca xica” i la sardana “Somni” entre moltes altres peces.


Un cop més les fantàstiques veus del grups arranjades per un dels millors mestres com és en Pere Fort, varen deixar palès qui son, on son i per què hi son.

Jo només es hi puc donar les gracies per ser-hi, per fer que el gènere trobi l’equilibri entre la part sentimental i la professional i aquest ens acompanyi i ens ajudi a millorar en allò que ens calgui.

Com ja us vaig comentar fa ben poc amb el grup Boira, el grup Bergantí també te el seu toc personal. Fuig de versions, copies i ens regala en cada interpretació la seva única i inimitable versió i que per molt que fins llavors hagis escoltat, la seva no et deixa indiferent.


La manera que tenen d’empastar les tres veus és única, no en conec un altre que ho faci amb la mateixa qualitat amb la que ells ajunten tres veus tan diferents i alhora tant homogènies per les nostres oïdes.

Si parlem de la part musical, hi trobem un pianista incommensurable en Pere Fort que ens aporta amb el seu acordió grans acords que no carreguen i deixen pas i ritme a la guitarra d’en Miquel Llorens. Podria dir, cada cosa al seu lloc i quan toca.
D’aquest últim, no en parlo gaire, però sovint dels bons, no se’n parla a no ser que trenquin alguna cosa, i casualment, aquest a la cantada va trencar la corda de la guitarra. Ja tenim un motiu per parlar d’ell. Un so estrident es va apoderar de l’escenari, totes les mirades varen anar dirigides cap a ell, i com si per ell no fos, va continuar rascant la guitarra com si la trencadissa no anés amb ell.


Un cop finalitzada la peça, va procedir a fer el canvi de corda, fer que va fer que el grup s’iniciés en un procés de fer cantar “El meu avi” a tots els assistents sense l’acompanyament de la guitarra.
Va anar prou bé, se’n va sortir molt professionalment i abans que “la culpa la tinguessin els americans” en Miquel ja tenia canviada i afinada la corda tencada, i va arribar a temps per entonar, la part més maca de la peça que diu, “Visca Catalunya, visca “el catalán””.

La cantada va acabar abans d'hora, no sé si la pluja tampoc es volia perdre la cantada, o alguna altre raó, però va fer acte de presencia quan tot just quedaven dues o tres peces, entre elles, "El canó de Palamós" i "La bella Lola". Diversos asistents els hi varen recordar, que l'any vinent, ració doble i deixaven pendents aquestes dues peces.


Companys, per això i per molt més, vull saber-te sempre al meu costat.....


Salut, Força i Havaneres a dojo!.


Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc