Com molts de vosaltres ja sabreu, un cop finalitza la cantada d'havaneres, els grups es reparteixen pels diferents locals (restaurnts/tavernes) de Calella per oferir petites cantades que denominen, d'aprop. Personalment és la part que més m'agrada de la cantada, és on es tornen més autentics els grups, i en aquesta edició, no hi ha cap que no ho sigui.
Us deixo la llista del grups i els respectius llocs on faran les cantades.
- Arjau: Ca la Raquel.
- Bergantí: La Placeta.
- Boira: Can Palet.
- Port-Bo: Can Batlle.
- Fil de Cuca: Calau.(grup que només participa en les cantades d'aprop).
Benvolguts havanerus, salpem i ho fem carregat de bons sentiments, bons companys i excel·lents músics.
Dissabte varen posar rumb als escenaris Neus Mar i la seva companyia de músics en la presentació del nou cd enregistrat “A contracorrent”.
Dins al meu cap hi ha un munt de sentiments que no sé expressar per manca de vocabulari, desconec si s’han creat adjectius per denominar el que sento.
La crònica de la cantada és molt fàcil de fer, només cal omplir aquesta amb floretes i bones paraules del que vaig veure dissabte al vespre al Teatre Municipal de Palafrugell, però deixeu-me que us expliqui certes coses que crec interessants.
M’agradaria anar una mica més enllà del propi escrit i parlar d’alguns aspectes que potser per molts no es veuen però que hi son, i potser, és moment de coneixe’ls.
Quan vaig conèixer a la Neus també vaig conèixer un pensament d’un cèlebre de l’havanera que deia que aquestes no estaven fetes per ser cantades per dones, que elles a l’havanera no hi feien res...
“No és el bram de la mar qui m’angoixa
ni la força del vent que m’empeny,
sinó un mar de marins i corsaris,
de pirates i filibusters.
No els hi agraden els cants de sirena
perquè burxen a dins del seu pit,
ells voldrien batalles i guerres
i retruny de canons cada nit.”
Com trobareu a l’arxiu del bloc, en aquell temps jo m’endinsava dins de l’havanera i el cant de taverna i el que feia era intentar amarar-me del que deia la gent, del que havien escrit els nostres grans, del que havien deixat com ha llegat pels que venim per darrera, tota la gent que hi ha dedicat temps al gènere.
Llavors vaig veure que de la dona no es parlava i qui si que ho feia i sovint, era en Càstor Pérez, sobretot quan parlava de la vessant havanera utilitzada com a cant de bressol i de lleure.
Alhora va anar a parar a les meves mans gravacions dels anys 70 on hi havia una veu femenina, la de la Maria Cervera quan el grup Peix Fregit s’iniciava, i ja vaig quedar ben captivat per aquella preciosa veu.
Havent vist el que he vist i escoltat el que he escoltat, crec que el que no se sap és posar la veu de la dona allà on cal perquè soni bé (sé que és molt difícil), i per aquesta raó, sovint el que he escoltat és la fórmula fàcil, ara canta la dona, ara canten el homes, i normalment els grups que tenen dones integrades, o bé tenen aquest sistema o bé, col·loquen la veu de la dona com una veu més, fet que fa que sempre destaqui per damunt de les altres veus i quedi tot molt desequilibrat.
El primer cas (o uns dels primers) de dona dins de l’havanera és la de la Maria Cervera i el més recent (o un dels més recents), el de la Neus dins el grup Cubacant quan era integrat per en Càstor i en Xiqui Ramon.
A partir d’aquí, jo he anat seguint a la Neus en tot allò que fa, i tots els mons que recorre per poder fer allò que li agrada que és cantar, i quan més millor.
“Les quadernes del buc són valentes.
No m’espanta el combat ni l’acció.
No m’esveren ni grops ni tempestes,
és el cor qui governa el timó.”
Des de que la conec, l’escenari no li ha posat fàcil, però ara crec que ha trobat el seu espai, el seu lloc i on ella s’hi troba millor, que és sent cantant solista d’un grup, en aquest cas d’havaneres.
En aquest moment em ve al cap la figura de la Maria Salgado que també es va endinsar una mica dins el mon de l’havanera. Una dona nascuda a Zamora, enamorada de la nostra terra i que sovint es deixa veure per alguna taverna per cantar-ne quatre. Com molt bé diu al seu espai d’internet "Desde sus comienzos frecuentó de manera natural las fuentes y raíces más puras de la música popular. Agapito Marazuela, el gran maestro del folklore castellano y leonés, le reveló en Segovia las personalísimas tonalidades de la más auténtica interpretación tradicional. Precisamente haciendo pie en sus enseñanzas, realizó un magnífico disco, pionero en su tiempo, con canciones extraídas del “Cancionero de Castilla” que Marazuela había rescatado del olvido mucho tiempo atrás. En Canciones de amor y trabajo, María Salgado reelaboró viejas melodías e introdujo los más modernos instrumentos musicales, sin que aquellas vigorosas canciones perdieran un ápice de su personalidad.
Con Joaquín Díaz, su otro preceptor, supo de la importancia de conocer y amar el pasado más inmediato, y aprendió a releerlo bajo una magnitud diferente: más humana y sabia."
No solament trobo similitud en els timbres de veu, sinó que fins i tot en les trajectòries van molt paral·leles, havent de canviar els noms propis per els d’en Càstor Pérez, Xiqui Ramón i recentment el d’en Josep Bastons.
“Però malgrat que singlem per la ruta,
que em marcava el més gran dels nauxers,
tinc el cor rosegat per el dubte,
navegant sola a contracorrent”
Amb la nova formació, la Neus pot treballar com li agrada, deixant-se la pell i lluitant per ella mateixa i pel projecte que han iniciat. La sort que ha tingut és que s’ha fet acompanyar per grans músics com son Emilio Sánchez, guitarrista cubà amb molt “filin”, Toni Gadea, gran percussionista amb una llarga experiència i Pep Rius gran contrabaixista enamorat dels ritmes cubans.
A part d’aquest, dintre del enregistrament i en certes ocasions hi participen Florenci Trullàs, violinista amb una llarga carrera musical, Sonia Zurriaga a l’acordió i en Ivó Oller trompetista. (Val a dir que l'enregistrament del cd el va fer un altre trompetista, però com navegava per lluire, va quedar varat uns dies abans de la presentació).
I ara, parlem del concert?
El bolero que dona títol al cd, acaba fent-se una pregunta:
“...i malgrat que singlem per la ruta,
que em marcava el més gran dels nauxers,
tinc el cor rosegat per un dubte:
navegar sola a contracorrent?”
Com molts de vosaltres ja sabreu, vaig participar en el disseny gràfic tant del cd com en la publicitat de l’esdeveniment, una experiència única quan t’envoltes de gent amb tantes ganes de fer les coses. He conegut molt qui l’envolta, i us puc ben assegurar que sola no ho està mai, te família, amics, havanerus, i un petit comitè que sempre l’acompanyen...
A una setmana de l’esdeveniment ja hi havia més de tres-centes entrades reservades, la gent s’afanyava doncs ja es veien a venir que hi havia la possibilitat de penjar el cartell de entrades exhaurides i ningú es volia quedar al carrer.
Jo, personalment, no ho vaig dubtar i tant aviat vaig poder, ja vaig anar a recollir les meves entrades, per sort estava a segona fila i al teatre de Palafrugell ja és molt bon lloc.
La sonoritat de l’esdeveniment era a càrrec de l’Agustí Casademont qui amb la seva destresa va propiciar que no es tingui que parlar d’ell, tot va anar perfecte, tot es va escoltar com calia, i és de llei reconèixer la bona feina que va dur a terme amb la quantitat d’instruments que hi havia.
La Neus va sortir sola a l’escenari, va ser l’únic instant de la nit que no estava acompanyada per algú, era el seu moment i va aprofitar per fer la presentació del que anàvem a veure i alhora la presentació dels components que formen el grup.
La primera peça que va interpretar va ser «Temps perdut» i estava dedicada, no podia ser d’un altre manera, era per ell, pel “més gran dels nauxers”.
A partir d’aquí ella ens va portar al seu terreny, a la captivació a través de la seva veu i l’acompanyament musical que portava.
La primera part del concert va ser amb la formació que habitualment recorrerà els escenaris del pais i en la que ens va regalar magnifiques peces com «Besos usados», «Ojos malignos», «La barca xica», «Camins» i «A contracorrent» entre altres.
Sense temps per aturar-nos, ens va regalar el magnífic “making off” que va fer en Marc Planas, i tot seguit varen començar a desfilar per l’escenari les joies de musics col·laboradors del projecte.
El primer, i no podia ser altre, en Josep Bastons, que va acompanyar a la Neus en la interpretació de «Es caprichoso el azar». Només va quedar a l’escenari, l’Emilio amb la seva guitarra, i la Neus amb el seu estimat Josep Bastons. Va ser un moment molt bonic, especial per molts de nosaltres, sabem el que representa pels dos fer-ne una junts, i aquesta en concret potser els porta records de com es varen conèixer.
Ara si, dalt de l’escenari hi varen anar apareixent musics a raó de la peça que s’interpretava, i com a bon “gentleman”, començaré per una dona. Podria dir una dona amb majúscules per lo ben plantada que està, tampoc li falta cap detall, estic parlant de la Sonia Zurriaga amb una qualitat musical i sentiment incomparable. La delicadesa dels seus dits passejant entre les tecles d’aquell acordió em recordaven a altres mans dolces i tendres, també de dona com son les de l’Alicia Liñan, acordionista dels Morralla a qui he tingut la sort d'escoltar en diverses ocasions.
Després es va incorporar Ivó Oller amb la seva trompeta i la seva marxa que va obligar a més d’uns a moure els malucs quan interpretaven el «Allá en La Habana».
I l’últim i no per això menys important, un violinista de renom, el més veterà, en Florenci Trullàs, component dels Cantaires del Montgrí, que va col·laborar en el bolero «Pensaments» i en «L’havanera del naugrag». Dues peces que acompanyades de violí son extraordinàries i en un concert queden de meravella.
Ja teníem tot a damunt de l’escenari, experiència, sentiment, qualitat, filin, i un llarg etcètera... alló que sempre dic que és tan difícil d’aconseguir, l’equilibri entre la professionalitat musical i el sentiment, o directament salanc, com m’agrada anomenar a mi a tot aquell i aquella que sent que l’havanera i la cançó de taverna que li corre per les venes, però no perquè s’ho digui ell, sinó per què ho demostra en cada gest i cada nota, cada mirada...
Hi ha emocions viscudes, moments que ja no tornaran, satisfacció en veure sortir un nou treball que si tot va com ha de anar, trencarà esquemes a més d’un i omplirà de joia a més de dos.
Us deixo petits detalls captats pel meu ull mecanic així com diverses interpretacions que m’han agradat.
Benvolguts companys, estem d’estrena, "Port-Bo en concert".
L'acte va ser organitzat per l'Associació Sardanista Costra Brava que ha fet una aposta forta presentant l'estrena de l'espectacle. Es va omplir tota la platea del teatre tot i lluitar contra diversos factors que restaven afluencia de públic.
El caracter emprenedor i lluitador de l'Associació ha fet que el poble de Palamós cada mes de l'any gaudeixi almenys d'un esdeveniment cultural i popular, lluitant així contra la reducció en materies culturals que arriben desde el propi Ajuntament.
La sonorització de l'esdeveniment anava a càrrec del propi teatre i per properes edicions crec que caldria millorar-ho, és una mica deficient i per tant, si el propi grup es sonoritza amb el seu equip, molt provablement donarà millor resultat.
El grup palafrugellenc dintre del seu caràcter innovador i de creixement constant, aquest cop ens ha fet una proposta musical acompanyada pel mestre Antoni Mas al piano.
El títol de l’espectacle ja ho diu tot, i fins i tot l'han aprofitat per donar nom al que serà el seu nou treball discografic que veurà la llum el proper mes de juny. Disposen una posada en escena senzilla, seria i respectuosa amb el gènere.
El grup Port-Bo, és “més que un grup” doncs entre altre, no només canta, si no que també hi aporta la part didàctica que tantes vegades trobo a faltar i que tan important és.
En aquest espectacle cal destacar diversos aspectes:
El primer i molt important, el fet de destacar la figura del mestre Jose Luis Ortega Monasterio. Molts dels que hi entenen es queden solament en que va ser el creador de «El meu avi», però no es paren a pensar en la revolució que va causar aquesta peça, i deixen el mestre a banda com si d’un més es tractés, i un personatge com ell no pot ser tractat així.
En aquest cas, Port-Bo i concretament en Carles Casanovas ens va donar tres pinzellades del mestre Ortega Monasterio, ens va explicar vivencies i ens va destacant la revolució que va causar la peça en si, i la seva figura.
En segon lloc us destaco el propi treball que hi ha hagut darrere d’aquestes cançons. No ens interpreten les peces en la manera en que ho fan a les cantades (seria lo fàcil). Han treballat i de valent per fer uns nous arranjaments i com diu el seuy director musical “Port-Bo en concert, apiana les havaneres i amoroseix les veus”.
En tercer lloc us vull destacar certes peces que varen quedar com autèntiques joies tant per la interpretació com per la peça en concret, com son: «Bitxintxo» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio on en Carles Casanovas, acompanyat només per la seva guitarra ens en va fer una interpretació extraordinària.
Altres com «Tornaré» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio, «El barri antic» d’Antoni Mas, «El meu norai» (Carles Casanovas – Antoni Mas) i per acabar «la gaviota» del mestre Frederic Sirés.
Per acabar, només us informo que el grup Port-Bo estarà aquests propers dies de gira per Japó, concretament a Tokyo presentant aquest espectacle. Com he dit només començar:
"Port-Bo, més que un grup".
Aquest cop m'he dedicat més a gaudir de l'espectacle que a fer fotografies.
Buscant conèixer una mica més sobre el cafè, vaig descobrir un d’especial, el Blue Mountain de Jamaica, definit amb sabor equilibrat, lleugerament àcid i agradable aroma afruitat, està considerat un dels millors del món...
Doncs bé, a mi, m’ha portat a recordar la meravellosa vetllada que varem viure el passat dissabte a la Taverna La bella Lola de Mont-ras amb el grup Arjau.
El nou canvi d’ubicació i els canvis a la nostra vida, no ens havien permès fins al moment gaudir d’aquest bonic paratge en que actualment es troba. Em permeto destacar el caràcter lluitador d’en Paco i de la Pepi, no s’aturen mai, i sempre tenen en un racó del seu cor, un espai per les havaneres.
Des del bloc, us volem agrair l’esforç que heu tingut que fer per tirar endavant i continuar treballar per les havaneres, Pepi, Paco, Gràcies!.
Aquesta “nova” taverna em recorda a la primera, el caliu de “Ca la Raquel” l’han tornat a trobar. Probablement aquelles parets no havien escoltat masses havaneres i cançons de taverna, però aquest parell aviat les posaran en solfa.
En aquesta ocasió el grup que tocava aportar el seu granet de sorra en aquelles parets era el grup Arjau. En Jordi Grau, Jordi Rubau i en Xiqui Ramon. No sé quina expressió fer servir per descriure el que em varen fer viure aquest tercet. Per una banda la incredulitat del que estava escoltant -massa poc temps per lo be que sona-, per altra, la satisfacció de veure que les coses els hi estaven sortint bé, i per altra, veure com uns bons amics, gaudien dels aplaudiments com a premi que els oferíem els que escoltàvem la cantada.
Pot semblar una tonteria, però passar de duet a tercet, va ser força complicat per mi, sempre els he escotat com a duet, sempre ho trobaré a faltar, més per melangia que per qualitat (musicalment parlant). El duet Arjau podia fer coses que jo no he escoltat a ningú i dubto que ho torni a fer, tot canvia i tots ens fem grans.
Bé, les primeres cançons varen servir per anar escalfant la veu, i alhora per deixar-nos anar aquella flaira del que ens venia a sobre.
Utilitzant la definició del Blue Montain, el grup Arjau em va sorprendre pel elevat equilibri que han trobat en les veus, fet gens fàcil veient les extensions vocals dels dos tenors, però alhora, i coneixent les dues tessitures, no sé si en trobaria millors al gènere.
La part àcida i el agradable aroma afruitat, la trobo en la seva manera de fer, és diferent, propi, sense miralls, això els fa ser únics.
Potser no heu parat mai atenció a la veu d’en Jordi Grau, per mi, un baríton baix, que posa la veu allà on toca, que ho controla tot i dona aquella cobertura i coixí quan les altres dues veus despunten. Si en teniu ocasió, deixeu-vos portar, pareu l’orella a la seva veu, i potser quedeu captivats com jo.
Va ser un autèntic plaer assaborir la cantada amb la companyia d'en Jordi Casas, Lluis Armengol, Laura Soto, Victor Hernández i la més especial, la d'en Pere Margall que com sempre ens omple...
La presencia al proper Festival d’havaneres i cançó de taverna de Calella de Palafrugell els ha encoratjat i crec que és un bon premi al treball de l’any passat, poc vist per les circumstancies, però que aquest suposo que donarà molt a parlar.
Si en voleu gaudir, aquest dissabte els trobareu a Palafrugell, a la Plaça Nova a les 20:00h.
Dintre de les moltes coses que m’ha ensenyat aquest gènere, m’ha portat a conèixer a la segona generació de cantaires, aquella que tant compartia una cantada en un escenari com en una taverna, aquella que tan li feia on, la qüestió era cantar per passar una bona estona i cantar pel gust de cantar.
Aquesta segona generació de cantaires té un dels seus referents en la figura de Ricard Balil, entre altre, escriptor del llibre “Las 50 más bellas habaneras”.
I amb ell vaig tenir la sort de compartir xefla el passat dissabte 13 d’abril amb motiu d’una trobada de la Fundació Ernest Morató prèvia a la presentació del llibre “Les barraques de la Costa Brava”.
Hi vaig assistir amb l’Oriol Olleri la seva parella Anna, amb els quals varem compartir una bona estona tan de pujada com de baixada...(Gràcies per aquests bons moments, com sempre, al vostre costat s’aprèn molt, ja en tinc ganes de veure aquesta tesis).
La trobada es feia en un lloc que no em portava massa bons records, però el positivisme i les ganes de passar-ho bé, van fer que m’oblides de certs moments viscuts en aquell local.
Es tracta de l’emblemàtica i mítica taverna de Can Batlle de Calella de Palafrugell, on sovint s’hi trobaven després de feinejar per cantar-ne quatre.
Havent sopat, calia trencar el gel i no pas el de les begudes que com en bona taverna hi havia a dojo. Si no per començar a cantar, la gent en tenia ganes i els mes valents li van demanar a l'Antoni Mas que procedís. Aquest es va acompanyar per la soprano Roser Ferrer i ens varen regalar la peça escrita per en Carles Casanovas «Colors».
Un cop el gel estava trencat, va ser qüestió de segons veure la reacció de les cares dels cantaires, varen anar agafant posicions, hi havia ganes de cantar i de demanar la guitarra.
A diferencia de les xefles que he anat vivint, allà vaig descobrir una nova forma de fer-ho. No és altre que l’espontaneïtat, aquella que et porta un record d’una peça i veus que algú demana la guitarra per entonar-la, o bé en el cas dels que no ho som, demanem al que si que ho és que ens la interpreti.
En aquesta ocasió, aquest gest sovint el feia en Ricard Balil. El tenia just al costat, a una distancia suficient com per, de quan en quan, apuntar-li certes peces que pel que em podia imaginar li agradaven, i ell sense dubtar-ho massa les anava cantant una darrera l’altre.
Molta gent de la que allà s’hi trobava ja havia viscut aquestes xefles en el passat, per altres era totalment novedos, i per altres que quasi ho teníem tot vist, una experiència inoblidable..
La gran majoria de peces que es varen interpretar eren molt antigues, us diré que diverses persones relacionades amb l’havanera i el cant de taverna, es trobaven amb peces que no havien escoltat mai.
Per sort i gràcies a bons amics, jo sí que havia tingut la sort d’escoltar-les i en alguna d’aquestes vaig tenir el valor d’afegir-me a cantar alguna, era el dia, el lloc i el moment per fer-ho.
També vaig assistir a la estrena de dues peces del nou format del duet L’Empordanet, «quan mes mar més vela» amb lletra d'en Xavi Jonama i música d'en Lluís Bofill, i «Si fossis aquí» lletra i música d'en Lluís Bofill, les quals em varen deixar meravellat i molt pensatiu, potser per què coneixem molt be de què parlen en ambdós casos.
Altres que es varen afegir a cantar varen ser en Pere Ferrer i en Joan Perarnau del grup L’Espingari, en Carles Casanovas del grup Port-Bo, en Fèlix Pérez i l’Enric Vigas (ex-membres del grup Port-Bo) i com ja he dit, la Roser Ferrer que en ocasions ho feia amb L’Empordanet i altres amb l’Antoni Mas.
Ara encara entenc més l’havanera de Calella, el localisme de la gent quan en parla, el per què de tot plegat, i em sembla que més d’un ho hauria de viure per donar-se conta que això només ha passat a pocs pobles com ha estat, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calella, Tamariu, Begur i L’Escala...
Certa és l’afirmació que sovint escolto de “no només a Calella es fan havaneres”, però el que potser no saben o coneixen es aquest tipus de trobades, que ara ja no se’n fan tantes, però fa trenta, quaranta o cinquanta anys, era el mes habitual i úniques... i per tant, el que sí que tinc clar és que en aquests pobles és on s’han parit, on s’han criat i després han voltat per tot arreu.
Companys, si algun dia hi podeu assistir, entendreu una mica més les meves paraules...
Només em queda agrair i molt a qui em va convidar. Espero tornar-hi.
Salut, Força i Havaneres a dojo!!.
Us deixo un reguitzell d'imatges de la inolvidable xefla... En trobareu alguna del magnífic fotograf Paco Dalmau.
Ricard Balil amb la seva dona i en Xavier Febrés
Ricard Balil potser interpretant "La malcornadora", també anomenada "La despedida"
L'acordió, el segon intrument incorporat al gènere...
Joan Perarnau, a l'alçada, no se la deixava escapar...
Ricard Balil, en aquest cas, potser era "Cuando el España"
L'Empordanet amb Roser Ferrer
Lluís Bofill, Roser Ferrer i Antoni Mas, recordo el "Conchita hermosa"
Moment especial de L'Empordanet amb "Si fossis aquí"
Guitarra d'en Lluís Bofill, mans sense pressa...
Xavi Jonama i Roser Ferrer
Carles Casanovas i Ricard Balil, dues generacions...
Després de molts dies sense tenir el plaer d’escoltar una cantada d’havaneres, aquest dissabte em va poder més el cor que el cap i vaig emprendre ruta cap a terres empordaneses.
Com ja acostuma a passar, cada cantada a La Nova Pasta de Llafranc, sorpren a tothom, i les Pasterades ja comencen a fer-se un lloc en les cantades fora de temporada.
Primer de tot vaig aprofitar per saludar a tothom, hi havia molta però que molta gent i gran part, amics, coneguts i fins i tot saludats. La família Port-Bo, cada dia més nombrosa i més diversa, omplia cada bocí del restaurant. Els treballadors rendien al màxim, tothom tenia gana i ganes de sopar ràpid per que la cantada engegués.
Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas...... “..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............
