divendres, 14 d’octubre de 2011

0

Boira a Barcelona, i de la bona!

Ben trobats Havanerus.
En aquesta ocasió us parlaré d’un grup que pocs cops he mencionat al bloc, però no per això poc important dins el món de les havaneres, em refereixo al grup Boira de Lleida.

 

 
L’amor per les terres de ponent és –com molt be saben els meus amics- incondicional doncs entre altre, sóc descendent de lleidatans i me’n sento molt orgullós, fins i tot de jove jo deia que era de Lleida tot i no haver nascut en aquelles meravelloses terres.

Quan vaig començar a escoltar havaneres a fons, ja em van passar alguna gravació d’aquest grup lleidatà i ja hi havia alguna cosa que el convertia en diferent, però com acostumo a dir, fins que no escolto un grup en directe no puc fer una bona valoració, doncs les gravacions a vegades no tenen res a veure amb el directe, o el directe amb les gravacions.


Molt pocs cops m’ha passat el que en aquesta cantada, i us ho vull explicar... És molt breu, però intens doncs el grup Boira senzillament em va emocionar. Si companys, va ser una sensació que també vaig sentir a la darrera cantada de la Mostra de l’havanera de Palamós quan la gent no parava de picar de mans encoratjant el grup Arjau. Amb els Boira em va passar el mateix, la gent picant de mans i ells dalt d’aquell escenari mirant-se amb cares d’agraïment i amb molt de respecte.

El grup Boira està format per en Jordi Carulla que cobreix la corda de tenor, l’Enric Bardina que cobreix la corda de baríton, en Ramon Bordes que cobreix la corda de baix i acompanya amb la guitarra i en Toni Castell que ens deleita amb uns dels millors acordions que podem trobar dintre del mon de l’havanera.

La cantada es celebrava com a cloenda de la Festa Major de l’esquerra de l’Eixample a Barcelona. Fins aquesta edició, el grup que acostumava a participar era el Port-Bo, però per uns problemes d’agenda no va ser possible aquest any.


Un públic que acostuma a escoltar bons grups d’havaneres podríem dir que te l’orella fina i es pot permetre el plaer de poder afirmar que a la seva festa major compten amb un dels millors grups del país. Aquesta raó feia que el Grup Boira tingués un paper de forta responsabilitat però alhora s’ho tenien que perdre sense cap tipus de pressió, doncs si ells canten com saben, el públic quedaria encantat.Les primeres cançons varen començar als voltants de dos quarts de deu, i els primers aplaudiments no varen trigar gens en aparèixer. Com us he dit de bon començament, em van emocionar els primers aplaudiments i els primers cometaris que, vers al grup, feia la gent que allà es va trobar. Dins el repertori d’aquest grup de la terra ferma trobem que es passegen per molts tipus de generes i en tots ells deixant una empremta pròpia ben diferent a lo habitual.


Val a destacar la gran entrega que varen fer en totes i cadascuna de les peces doncs a diferencia de molts altres grups -i una de les raons per les quals m’han captivat- és per la gran passió que mostren en les seves interpretacions. Molts cops el sentiment per allò que es fa s’intenta aprendre, però alhora i sovint dins "aquest molts cops", no queda natural i fa que es vegi un sentiment forçat i potser abocat al un segon terme.

Tot i tenir l’aigua molt lluny, interpreten les cançons de taverna com si les haguessin viscut de molt a prop i potser serà perquè aquestes cançons no solament estaven a vora la mar, sinó que al igual que varen anar passant de generacions en generacions, també varen anar endinsant-se dins el nostre territori.

A la primera part el grup ens va interpretar peces tan conegudes com » amb lletra d’en Josep Maria Ministral i música d’en Salvador Dabau, «Amorosa Guajira» amb lletra i música d’en Jorge “Nené” Gonzalez Allué, que diuen que va ser una posta de sol la que el va inspirar al jove artista nascut l’any 1909. Aquells dies els passava de vacances a casa d’uns amics i la bonica vista i la caiguda de la tarda va estremir els seus sentits.

També ens varen regalar altre bonica peça com «Habaneras de La Habana» amb música d’en Carlos Cano i el «Vaixell de Grècia» de Lluis Llach, entre altres. Us en vull destacar dues, la primera, «Escolta es vent» amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i música d’en Jose Luis Ortega Monasterio on el grup ens regala una de les millors interpretacions que jo he vist d’aquesta peça, i la segona «Quan ella em mira» amb lletra d’en Jordi Carulla i música d’en Ramon Bordes. Una peça de les de nova creació i tot que de moment, el propi grup la interpreta, tan de bo s’hi puguin afegir d’altres, doncs la peça així s’ho val.


A la mitja part hi va haver cremat per a tothom, varen cremar tres cassoles de rom i la gent va fer extenses cues per tal de fer-se amb un d’aquells gotets de cartró. Jo vaig aprofitar per conèixer una mica més al grup i varem estar xerrant una estona, que aprofito per agrair-los i per manifestar la bona pasta de la que estan fets.

Ja ho veieu companys, el grup Boira m’ha captivat i d’acord amb la meva valoració, d’aquí poc podreu visitar la secció dels Boira al apartat de grups, llàstima no haver-los conegut abans i haver-los donat a conèixer a tots els que ens seguiu.

La segona part va portar-nos als que per mi varen ser els millors moments de l’actuació, el grup s’hi trobava a gust, s’havien guanyat al públic, només quedava donar-ho tot per acabar d’arrodonir-ho, i així va ser.

Amb peces tan precioses com «Ulls verds» d’en Josep Miquel Servià i Ricard Viladesau, amb «Lluna Plena» d’en Tòfol Mus i Josep Bastons, «El canó de Palamós» d’en Jose Luis Ortega Monasterio, i una que no podia faltar, «Luz que brillas» de la qual us en deixo l’enregistrament per que en gaudiu tan com nosaltres tot i que us faltarà el ser-hi per acabar-ho de sentir.


La cantada la varen intentar acabar amb la peça
«Sóc de l'oest» d'en David Esterri, us deixo un tall per que vegueu per on va la peça doncs no es cap tipus d'havanera i fins i tot no es ni cançó de taverna, però se senten tan orgullosos del que son que no es varen poder estar de cantar-la per acabar de donar una mica de moviment a la cantada.

"
M'he criat entre pagesos i carrinclons
homes que s'aferren a les seves tradicions
gent de terra, gent de foc

[...]
Som de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.

On la botifarra encara es fa de ceba i sang
i la bota plena fa el camí del vianant
per indrets de terra i fang
on el blau del cel és tot el què tenim de mar
penjat en l'horitzó un estel brillarà
enmig de la nit si el cel és clar.

[...]
Regadius, hortes i terra de secà
pluja quan Déu vol i tempesta sobre el pla
i la boira cobrint la vall
històries contades a la vora de la llar
quan la nit és llarga i les hores cal matar
esperant l'endemà.
[..]"

La gent es va possar en peus per continuar picant de mans al ritme de la cançó, fet que va provocar que en acabar aquesta, la gent no es donés per vençuda i tot picant de mans, van obligar al grup a fer-nos una més, i aquest cop sí, la cantada es va acabar amb la preciosa peça d'en Francisco del Val i Garcia Morcillo, «Viajera».

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

Cap comentari :

Les Havaneres

Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas......
“..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............


Inici Bloc